Nota de l'autora: Qualsevol paregut amb la real-realitat és això, una semblança.
Era's que s'era i era perquè va ser, que fa molt de temps, un famós rei vivia en un castell, sense muralles ni muntanyes. El rei era poderós, però no tanno intel·ligent com la resta de reis que li havien precedit en el tron del País del Quémásda, i va saber, des de xiquet que perquè el seu súbdits estigueren contents amb ell i no provocaren altercats, havia d'actuar sempre amb un gran somriure, tendint la mà als ancians i xiquets, en les desfilades reals, i deixant-se veure en totes les festes que cavallers i senyors organitzaven per a fer la seua vida més ostentosa.
El rei, quan encara era príncep, va contraure matrimoni amb una dona que arribe d'un país llunyà, en el que els hòmens ballaven abillats de faldons i estranys gorros.
“Ha de casar amb eixa dama”, li van dir al príncep, “perquè encara que la seua bellesa no es puga, de cap mode apreciar amb els ulls, posseïx la virtut del silenci i la discreció”.
I així ho va fer el príncep, a qui no li agradava obeir, pete recordava les paraules atemorizantes de son pare i els seus castics, fins al punt de forçar-se a ell mateix a dir sí quan, en realitat, la qual cosa a ell li agradava era dir no.
La princesa i el príncep van contraure matrimoni. Compten que a la cerimònia, entre els molts invitats, va assistir un gnom baix, però molt influente i terroríficament poderós, que vestia per a aquella ocasió, un uniforme verd i gorra, el seu bigot peculiar i innumerables monedetes i medalles agarrades al seu xicotet pit. Tots li temien, però, en aquell moment, el país ja s'havia convertit en el Regne de Quémásda, així que, cada un més que l'altre, somreien i amagaven el seu tem quan el gnom baix i la seua esposa, una gnoma amb mantellina i rostre allargat, passaven pel seu costat.
El príncep i la princesa es van donar el Sí que VULL, encara que recorde's que este príncep sempre deia SÍ quan volia dir NO. Van realitzar la seua lluna de mel i van tornar al seu regne. El gnom baix era qui realitat regnava, però tots els habitants d'aquell país se sentien orgullosos de tindre, al fi, un príncep i una princesa. Bé és veritat que a un, al príncep, pocs li comprenien amb el seu parlar balbucegen-te. Tant era així que la majoria entenia amb més facilitat a la princesa, que parlava molt poc i en una llengua estranya i declinada.
Un dia, el gnom baix amb bigot va morir. La seua mort va ser anunciada per un altre gnom, un poc més alt, també de l'espècie dels gnoms amb bigots, que va plorar davant del vaig poblar al donar-los la malanueva.
El príncep i la princesa, que una vesprada van ser convertits en acte celebèrrim i fastuós en rei i reina del Regne del Quémásmeda patien una estranya malaltia, la malaltia de la ceguera progressiva: cada dia que passava, les seues pupil·les anaven tancant-se i deixaven de veure, també a poc a poc, la realitat i tot allò que succeïa al seu voltant. Doctors i metges d'una part i una altra del món van acudir al palau i no van trobar remei més aconsellable per a la malaltia dels reis que aconsellar-los que mai estigueren molt de temps en el mateix lloc i que viatjaren i fugiren de la realitat que els estava encegueciendo. Ells obedients, la primera cosa que van fer, a més de viatjar d'un costat a un altre, anunciant que es tractava de viatges per prescripció dels metges més reconeguts, va ser engendrar fills, amb la intenció de formar una família realment real. Primer va nàixer una princesa, el semblant de la qual era tan paregut al de la reina que els enemics del rei -que els tenia, com succeïx sempre amb la reialesa-li van augurar una vida incomprensible, com incomprensible era la llengua parlada per la reina, el seu clon. La princesa es va criar sense molts plors i dificultats per a parlar, uns diuen que per la seua insensibilitat i altres compten que va ser així perquè, realment, no li feia falta pronunciar paraula ja que, automàticament, els súbdits aduladors li deien sí a totes hores i acceptaven qualsevol dels seus innumerables capritxos, compten que, quasi sempre, relacionats amb els habitants del regne de gènere masculí, als que perseguia incessantment per a tindre amb ells el que la princesa cridava “una relació popular”. Hi ha qui explica que este afany i tendència a perseguir xiquets, cavallers i, més tard senyors, es devia a la seua soledat i el seu desig de “emparellar-se-aparellar-se amb el poble pla per a entendre millor la seua vida i necessitats”. Va casar-se amb un cavaller d'altura considerable, en el físic, a qui una estranya malaltia li va desfer l'apèndix nasal. Un assessor real li va aconsellar que, quan el seu nas ja era tan extremadament dèbil com per a no poder posar-se ulleres per a esquiar en les muntanyes d'altres regnes, com el Regne de Ponenmitudinerosecretamente, que utilitzara les corbates i els fulards més cridaners que trobara per a, així, evitar que el poble mirara el seu nas al quedar-se sorprés davant de l'excentricitat de la seua vestimenta. La princesa i el cavaller de les corbates a quadros van tindre dos fills, una xiqueta i un xiquet, qui va plorar tant en els seus primers anys de vida que van castigar-li a tindre un nom compost d'altres sis noms, fet que li causava una ràbia real tremenda. Un dia, el cavaller va descobrir que estava impossibilitat per a esternudar. La princesa va donar un entropessada en la penúltima de les persecucions que va realitzar a un pobletà del regne, provocant-se un esquinç real i, al coincidir en la sala de caça i banyes del palau, van decidir separar els camins de les seues vides.
La segona filla dels reis va nàixer entre gran expectació, ja que tots esperaven que fóra un baró el nounat. Era rossa i somreia als uns i els altres, prova innegable del paregut genètic amb son pare. D'amagat, es tirava dels pèls perquè sabia que tots li miraven amb decepció: no podria regnar perquè no tenia eixe apèndix que distingix els prínceps hereus de les princeses de porcellana. Era discreta i esportista i, des de molt tendra edat, amiga de guardar monedetes en una CAIXA que ella va cridar d'estalvis i els diners que li donaven per a les estrenes, que en la casa real era un estrenes diàries i no nadalenc, com en la resta de cases, amb sort. Un dia, segons compten, algú va cridar el rei: sobrava una plaça en el seguici que acompanyaria les hosts esportistes que representaven al Regne del País del Quémásmeda i faltava algú que portara l'estendard. Allà que va ser la princesa-que-va poder-ser-príncep, després de tironearse diverses vegades del cabell i cayo, enamorada i caiguda una de les enamores al sòl de la impressió, al veure un mosso basc, alt i rumbós, que també va sucumbir davant de la cabellera al vent de la rossa real. Es van casar. La princesa va deixar de tironearse del pèl, però va continuar amb el seu costum de guardar dinerset en la caixa d'estalvis que guardava des de xiqueta i es va dedicar a estudiar i a tindre fills, seguint la tradició de fer l'impossible per fundar una real família reial. El seu espòs va ser, segons compte, abandonant l'esport que practicava i va començar a entrenar-se en una nova disciplina d'oci, que no era esportiva, però generava més premis encara: l'art de l'esgrima nominal. Compten que, prenent com a espasa el pronunciar el seu nom i el de la seua esposa, els adversaris en els negocis queien ferits de mort i per a salvar la seua vida, entregaven-li sumes ingents de diners, la mitat del qual la seua esposa guardava en la seua capseta d'estalvis, mentres l'altre 50% quedava per als xicotets gastos de la real vida real que els pobres portaven. Hi ha qui diu que el rei, un nadal, els va demanar als reis mags, en casa de la seua filla la princesa que es tironeaba del cabell, una moto nàutica última generació, sabedor com era que el seu vástaga i el seu adjunt, enduquecido per contagi, tenien provisions pecuniàries, i moltes, guardaditas en la seua caixa. Al no rebre-la, ja se sap que tindre i ser generós no sempre van units, va aconsellar el cavaller que agafara la seua espasa, la seua esposa, els seus fills i la seua capseta d'estalvis i s'allunyara del regne, en un pur emprenyament real. La família del cavaller que va canviar l'esport per la caixa, va fer-li per primera vegada cas i va creuar el toll, deixant-se en el regne cites per a usar la seua espasa i continuar omplint la capseta duquesca amb dinersets.
Al tercer intent, el rei i la reina van obtindre un preciós regal: un fill, un xiquet, un príncep que regnaria quan el rei estiguera tan xaruc que ja no se li entenguera el que deia (açò és un dir, clar). Rubio, ros i guapo com un model de Gucci, el príncep es va criar entre ardus treballs, quasi tots ells relacionats amb cavalls, genets, llanxes, iots i altres disciplines que, a bé segur, li estaven preparant per a la vida que, més tard hauria de viure. Rei i príncep, compten, eixien a la nit del palau per a veure com era la realitat (recordem que el rei patia ceguera progressiva) i com era la vida del poble, dels patits súbdits. Cert és que, en compte de muntar sobre un pollí, vestir-se amb robes austeres i dirigir-se a llocs concorreguts per la gent del populatxo-vulgar, muntaven-se en motos de grandíssima cilindrada (que anaven a mil hora, no per imprudència del seu campament punys, sinó perquè el motor de les motos, valga'm la redundància, així ho exigia), acudien a boites i discoteques on sí es mesclaven, selectiva i feminamente, amb el poble i bevien per cada un dels seus apreciats súbdits (fet que explica que, unapor este, una altra per aquell, les bufes, segons compten, foren de categoria).
La reina, mentrestant, atenia als seus néts i masajeaba el seu cuiro cabellut, en especial les parts laterals, amb arnica muntanyesa, ja que patia dolors de cap intermitent.
El príncep que havia de ser rei, cansat de viatjar a altres regnes per a entretindre les princeses, va decidir assentar el cap i va casar-se amb una dama nascuda en una part norteña del regne, que havia llegit cuidadosament la “enciclopèdia de domadura i domesticació de xicotets i gran animals”. Van tindre dos xiquetes rosses, rosses, que vestien vestits quasi iguals i elegants. Compten que el príncep li tenia dit el sastre que, tant en els trages com en els uniformes que este li confeccionava, havia de fer-li un forat, i deixar una porció de l'enamora al descobert, suficient com perquè cabera la mà amorosa de la seua esposa i, d'esta manera, ella poguera dirigir els seus actes, amb dolçor, com compten que feia un cert José Lluïu M. amb uns ninos.
Un dia, el rei, que ja patia la ceguera que li impedia veure la realitat en grau alarmant, es va equivocar al prendre un vol, que suposadament li dirigiria a una cima de reis on discutir temes per a solucionar els problemes que assolaven al seu regne i al d'altres reis, i va aterrar en un país on feia un calor tan bascós que li va provocar tindre unes febres estranyes i li va ennuvolar tant la vista real i que, confós, un matí, va traure el que ell va creure un para-sol, i en realitat era un fusell descomunal, i va apuntar, sense voler un corpulent animal, que el va confondre amb un meló fresquet a què volia clavar la dent per a alleujar-se d'aquella extremada calor.
Compten i recompten que l'animal va caure, el rei també (no de l'esglai, sinó en caiguda provocada per tots els súbdits del seu regne que, farts ja de silenciar la seua veu, van decidir demanar-li que se n'anara a una clínica per a curar la seua ceguera), la reina es va quedar en el seu país d'origen, pintant ous de pasqua, dansant amb els hòmens que ballen amb faldons i cuinant mussaka, la primera princesa va seguir torcent-se el turmell en les seues persecucions a cavallers del regne; la segona princesa va continuar atresorant dinerset en la caixa d'estalvis, ara compartida amb el practicant d'esgrima basc i el príncep va ser rei, coronat amb una túnica que portava un forat enorme perquè la seua esposa poguera “acompanyar-li” en totes les seues decisions…I ells van ser feliços i van continuar menjant perdius…Nosaltres ens quedem igual, amb un pam de nassos.
I conte comptat…conte acabat…
Article realitzat per Pura María García.
Publicat per Parlant República
Si t'ha paregut interessant, difon-ho:
No hay comentarios:
Publicar un comentario