Preguntes, mentides i deute públic

Per Jordi Santonja, membre del consell polític d’esquerra Unida Alcoi Quan ja tenia decidit el títol i l’estructura d’aquest article vaig llegir a un referent meu, Ignacio Escolar, que també és feia preguntes i desemmascarava algunes mentides, recomane la visita de la  seua pàgina web http://www.escolar.net/. Mariano Rajoy i quasi tots els seus barons, critiquen la segona vida que se li ha donat a l’impost de patrimoni. Per què no critica a José Maria Aznar que el va mantindre durant els seus 8 anys de mandat? Ell i molts dels que critiquen l’impost  formaven part del seu govern. Zapatero va dir “que bajar impuestos es de izquierdas” ara els puja amb l’impost del patrimoni. Baixar els impostos als que més tenen és d’esquerres? Per què no va posar aquest impost abans de congelar les pensions, baixar els sous al funcionaris, pujar l’IVA? Eixes mesures son d’esquerres, dretes o realment el PSOEPP no té una ideologia definida? “Baixar els impostos genera ocupació, pujar impostos genera atur”. És un dels arguments del PP, com s’explica que a España tinguem  les tasses més altes d’atur amb uns impostos 9 punts per sota de la mitjana europea. La pressió fiscal a Espanya és del 31’5% del PIB al 2010, mentretant la mitjana europea és del 40% . El forat no es pot tapar amb els assalariats que paguen més que la mitjana europea. Castilla- la Mancha era una comunitat referent en la Llei de dependència, ara amb la victòria electoral del PP, 40.000 dependents  estan esperant les ajudes des de juny. La Presidenta, presenta una retallada del 20% als pressupostos de la comunitat i diu que no ha retallat res gens en despeses socials.  Dolores de Cospedal:  advocat de l’estat, senadora, cobra, o cobrava al 2010, 240.737 d’euros. Guanya més que el propi Rajoy, i ara cobrarà més com a presidenta de la seua comunitat. Els diners van als diners. Possiblement siga el polític que més cobra de l’estat, de retallar 1 euro del seu sou ni parlar-ne Ací, al País Valencià, quan els números rojos són majoria i ningú cobra, resulta que Bernie Ecclestone cobra al dia el canon de la fórmula 1. Clar una empresa que guanya milions d’euros dirigida per un multimilionari no pot rebre un pagaré a 3 mesos de la Generalitat, i mira que tots els proveïdors de l’administració valenciana ja somiarien amb l’esmenat pagaré. També és trista la notícia de la mort de la Mostra de Cinema del Mediterrani. És cert que estava de capa caiguda i ja no era el que era però un esdeveniment que costava 1,7 milions  i generava 1,9 milions d’euros, no pot desaparèixer mentre siga rendible, si tanquem les portes dels actes que guanyen diners, què quedarà obert? Als responsables de l’Estat m’agradaria que em respongueren quant ha costat traure i retraure “Loterias y Apuestas del Estado” de la borsa? I per favor que retiraren els cartells publicitaris que anunciaven la eixida a borsa, més que res per vergonya. Per més que Elena Salgado i Zapatero ho neguen, cada reunió en Brussel·les o cartes de la “troika europea“ resultava una retallada en els sous del funcionaris, allargar l’edat de jubilació i demés gràcies que estem patint el poble espanyol, portuguès i irlandès. Perquè si tenen en comú el dogma ultra conservador europeu és que recepta la mateixa medicina per a tots.  Però semblant als còmics d’Astèrix, un petit poble es resisteix al domini neoliberal que arrossega tota Europa: Bèlgica resulta que porta més d’any i mig sense govern, porta allargant els pressupostos del 2009, i  estan lliures de totes les retallades socials que estem patint. I així i tot els va bé, Bèlgica creix  un 2,4 % mentre la mitjana europea està en un discret 1,6%. Aquest creixement econòmic els ha ajudat a reduir el seu dèficit públic. A Bèlgica està sentant-li de meravella, tot el contrari que ens recepten des del BCE. Clar, la Troika no té a qui dirigir-se per a obligar-lo a adoptar mesures per a calmar els mercats, fins i tot no l’han obligat a canviar la Constitució, al pobre primer ministre en funcions, Yves Leterme, ja té prou faena intentant confeccionar un govern estable en un país que camina cap a la ruptura. Pareix surrealista però quan no tens govern és difícil que es segresten la sobirania. La prima de risc de Grècia supera els 1.000 punts, molt a prop se situa Irlanda i Portugal, i continua pujant. Han sigut rescatats o segrestats?. La troika es compon de la Comissió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional i m’imagine que Merkel i Sarkozy hi tenen relació. Qui els ha votat? Vivim en una democràcia o en una mercadocràcia? Qui és el president dels mercats? M’agrada molt una frase “De tanto hacer guiños a los mercados, nos hemos quedado tuertos”, confirma el que jo pensava que el problema no són els estats, són els mercats. Al principi la culpa de la crisis era dels parats que treballaven en negre, dels funcionaris, dels jubilats, dels sindicats, i ara resulta que la Constitució també té la culpa, sort que el PPPSOE han acudit ràpidament en el seu auxili. Més de 30 anys sense adonar-se de tal errada... Gràcies. Hem estat sentint totes estes vacances: que ham estat a la vora del precipici, a punt de ser intervinguts, que sense les doloroses mesures on estaríem? Gadafi també deia que sense ell el país cauria en el caos més absolut. Grècia, probablement, no hauria d’haver entrat a l’euro mai. Era un país quasi tercermundista per a entrar en la suposada moneda més forta del món. No existia registre de la propietat, si un era capaç d’alçar 4 parets i un sostre abans de 24 hores ja tenies casa. No sabia quants funcionaris tenia, i a dia d’avui li sobren pràcticament tots. Alguns es jubilaven als 50 anys, i ara pràcticament no és podrà jubilar ningú i molt menys cobrant. M’imagine que la troika estarà preparant una suspensió de pagaments programada, perquè sinó preparem-nos a un corralito de la grandària  de l’Olimpo o a una tragèdia grega versió beta 2.0. http://www.alcoialdia.com/es/noticia/preguntes-mentides-i-deute-public.html

Cap a que costat càrrega vosté?

15/02/2012

Article de Manuel Belmonte,Responsable de Moviments Socials EUPV-Alcoi

Si un dia quan vas al sastre, i este comença a prendre mesures, prompte o tard sorgix la inevitable pregunta “Cap a que costat calça vosté?”; al respondre-li que càrregues bé cap a la dreta, o bé cap a l'esquerra, el sastre ja saca les seues pròpies conclusions.

Mentres que els senyors Camps i Costa, entre altres s'assentaven en el banc d'acusats per l'assumpte e els trages, el consell de la Generalitat va aprovar el passat 5 de Gener un paquet de retalls del sector públic i dels servicis que estos presten.

Pretenent estalviar més de 1.000 milions d'Euros, retallant pressupostos en els sectors educatius i sanitari, enviant a la desocupació al personal docent interí de l'administració del consell així com a totes les empreses, entitats i fundacions al sector publique valencià etc., etc.… i tot això vulnerant els drets col·lectius i retallant en personal, prestacions i servicis públics.

El govern valencià ha dilapidat els recursos públics amb una política basada en els grans esdeveniments, que no han generat ni riquesa ni ocupació; l'especulació urbanística amb obres faraòniques, que ha suposat l'enriquiment d'uns pocs a costa de la destrucció del medi ambient, i la privatització dels servicis públics i la desviació de recursos a empreses privades que obtenen beneficis a costa de les arques públiques.

I mentres al Sr. Camps se li declara “no culpable” en el juí anteriorment ressenyat i el més terrible no és que Camps haja sigut declarat “no culpable”, la verdadera injustícia és que mentres el jutge que destape la trama “Gürtell” recentment haja sigut inhabilitat onze anys pel 'cas de les escoltes', el President que contracte 14 milions d'Euros amb “el seu amiguet de l'ànima”, que pagament 15 milions per una maqueta i un projecte d'un rascacels mai construït de Santiago Calatrava o que va entregar altres dos milions d'euros a Urdangarin només haja sigut jutjat per una anècdota menor, pels 12.000 Euros en trages.

Camps era el màxim responsable del PP valencià, que encara este pendent d'un juí per presumpte finançament il·legal. Camps és eixe polític que va mentir quan va dir que “eixe Bigots a què després vam saber que li volia “un ou” era un senyor que no coneixia de res.

Camps no és culpable, diu un jurat popular, en proporció semblant al veredicte de les urnes, mentres que els seus subalterns, Campos i Betoret, s'interlocutòria van inculpar; el propi Camps va estar a punt d'acceptar la condemna, com li aconsellaven des de Gènova, que ara bramen per la seua innocència. Tornaran a anomenar-li president de la Generalitat? (tècnicament és possible, -una altra barbaritat més-, mai va abandonar el seu escó inclús estant imputat). El canonitzaren en vida davant del mes que evident miracle?

En el temps que ha durat este procés dos noves marca van aparéixer en el registre de marques els seus productes davall el nom de “Gürtell”, concretament “Trages Gürtell” i “Xoriços Gürtell.

No ho perden de vista, la vergonya nacional que provoca el circ de tres pistes de la “Gürtell” inclús no ha acabat.

Feia on carregarà la justícia?

http://www.alcoialdia.com/es/noticia/hacia-que-lado-carga-usted.html

La importància de mobilitzar-se en contra de les mesures neoliberals

Aquest article assenyala que els reduccions dels salaris i de la protecció social que estan realitzant els governs conservadors a Espanya sota el mandat del Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional, estan responent als interessos del capital financer i de la gran patronal que estan utilitzant la crisi per poder aconseguir el que han sempre desitjat: l'afebliment del màs del treball. Aquestes mesures empitjoraran la situació econòmica d'una manera molt notable, no descartant la possibilitat de generar una Gran Depressió. S'exigeixen unixes mobilitzacions, no només a nivell d'Espanya, sinó també a nivell europeu, tant a nivell sindical com polític, per respondre a esta guerra de classes unilateral.


Hi ha distintes versions del dogma neoliberal (el pensament econòmic de la troica –la Comissió Europea, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI)- que domina les institucions de la Unió Europea i de l'Eurozona, així com de governs dels països dels Estats membres) de com eixir de la crisi actual, però totes elles coincidixen en dos tipus d'intervencions: una és la necessitat reduir el dèficit i el deute públic, a fi de “recuperar la confiança dels mercats financers” (la frase més utilitzada en les pàgines econòmiques dels mitjans de major difusió que recolzen tals mesures) i amb això poder aconseguir diners prestats de la banca i altres institucions financeres que els Estats necessiten per a realitzar les seues funcions. D'ací el seu èmfasi a retallar el gasto públic, i molt en especial el gasto públic social, disminuint les transferències i servicis públics de l'Estat del Benestar. La famosa frase que “cal estrényer-se el cinturó” o l'altra frase que “no podem gastar-nos més del que tenim” reflexa esta necessitat seguir polítiques d'austeritat a fi de deixar arrere la Gran Recessió (camí de la Gran Depressió) que estem patint.

L'altre tipus d'intervenció en què coincidixen tots els neoliberals, és que cal disminuir els salaris a fi de fer l'economia més competitiva. Ja que els països de l'Eurozona, al compartir la moneda, no poden unilateralment devaluar-la, l'única alternativa possible per a augmentar la competitivitat –segons este dogma- és abaixar els preus dels béns i servicis que el país exporta, de manera que l'economia siga més competitiva. I la manera més ràpida i eficient de reduir els preus és –de nou, segons este dogma- disminuir els salaris dels treballadors que produïxen tals béns i servicis.

Les mesures que la troica ha estat imposant, i a Espanya El Govern Rajoy ha estat dòcilment aplicant al peu de la lletra, té este objectiu: disminuir els salaris. A fi de conserguir este objectiu, han de debilitar els treballadors i als seus instruments, els sindicats, la qual cosa intenten aconseguir alterant els convenis col·lectius, descentralitzant-los el màxim possible, fent més fàcil la possibilitat d'acomiadament, mantenint atemorit el treballador, la qual cosa també aconseguixen fent-li perdre seguretat en el seu ocupació i en la seua protecció social. En realitat, els retalls del gasto públic social, i consegüent debilitament, quan no desmantellament de l'Estat del Benestar, té com a objectiu principal el debilitament del món del treball, implicant una pèrdua de drets socials i laborals que els treballadors havien aconseguit en períodes anteriors.

Esta és, perquè, l'agenda dels conservadors, tant d'Espanya com de les seues comunitats autonòmiques com Catalunya. Estem, perquè, veient l'atac més frontal enfront de la classe treballadora que hàgem vist des de l'establiment de la dictadura feixista que va imperar a Espanya des de 1939 a 1978, l'objectiu del qual va ser també debilitar al món del treball a costa del món del capital. Això explica que quan al Dictadura va acabar –en part a causa de la pressió del moviment obrer- Espanya tenia l'Estat del Benestar menys desenvolupat i els salaris més baixos d'Europa (veure el meu llibre “El Subdesenrotllament Social d'Espanya Causes i Conseqüències”). La diferència entre aquell període i este és que, mentres en aquell període l'element més notori i visible era la repressió policial, amb tortura inclosa, ara es fa per mitjà de cartes i crides del Banc Central Europeu al president del Govern, condicionant la compra de deute públic de l'Estat a què es debilite el món del treball, exigint baixada de salaris, desmantellament de la protecció social i altres mesures hostils a la població treballadora.

Estes mesures, que El Govern de Rajoy està imposant, són el resultat de l'aliança de la banca amb la gran patronal, utilitzant la crisi com a excusa per a aconseguir el que sempre han desitjat: el desmantellament de l'Estat del Benestar i el debilitament de la classe treballadora. És el que Noam Chomsky flama “La guerra de classes unilateral”, del capital enfront del treball, que el primer està guanyant en bases diàries, i que entre les seues victòries està el desmantellament de les institucions democràtiques. Cap de les mesures, que els partits conservadors governants -el PP i CiU- estan imposant, estava en el seu programa electoral, havent ocultat cada una de les seues mesures impopulars durant la campanya electoral. A nivell estatal, El Govern de Rajoy és el més dòcil de tots els Governs de l'Eurozona a Brussel·les, havent abandonat qualsevol intent de dignitat i sobirania nacional. Esta lluita de classes que vivim enfronta a la burgesia financera i empresarial, contra les classes populars (classe treballadora i classe mitjana) i té lloc dins d'un context europeu en què hi ha una aliança de classes, com demostra el notable suport que la troica està proveint a la burgesia espanyola per a aconseguir els seus fins.

Enfront d'esta allau, les forces progressistes han de respondre amb tota contundència. Està clar que en El Govern del PP reflexa un “autoritarisme masclista” que consistix a mostrar la seua virilitat carregant-se a la classe treballadora, a fi de mostrar a la troica que tenen els bemolls per a fer el que Brussel·les desitja. Inclús gallegen que tindran una sobra general (que naturalment pensen derrotar) a fi d'impressionar als que consideren els seus superiors. És important que les forces progressistes responguen per mitjà de la mobilització, presentant al mateix temps alternatives que mostren la falsedat que no existisquen alternatives (veure el llibre que Juan Torres, Alberto Garzón i jo hem escrit, “Hi ha alternatives. Propostes per a crear ocupació i benestar social a Espanya”). I entre estes alternatives està, des d'eixir-se de l'euro (opció que no cal rebutjar), fins a desenvolupar una sobra general a nivell de tota l'Eurozona (el mateix dia), amb peticions comunes que van des de l'establiment d'un salari mínim comú (que, naturalment, seria proporcional i no absolut, representant aproximadament el 60% del salari mitjana anual) per a tots els països de l'Eurozona, fins a l'establiment (encara inexistent hui en l'Eurozona) d'un marc legal per a establir convenis col·lectius a nivell continental, incloent altres mesures com que el BCE pose com a condició per a comprar deute públic l'eliminació del frau fiscal i l'aplicació de reformes fiscals, que recuperen la progressivitat anterior a les baixades dels impostos que van estar ocorrent en els últims anys, en compte de les polítiques anti classe treballadora que estan promovent. Hui fa falta una mobilització, no sols nacional (que continua sent molt important), sinó europea, tant a nivell sindical com a polític.

Article publicat per Vicenç Navarro a la revista digital SISTEMA, 17 de febrer del 2012


http://www.vnavarro.org/?p=6934&lang=CA

Carta abierta a la CEOE y al PP

Eres un hombre de habilidad

piensas con vanidad

y contaminas para aumentar

la rentabilidad,

el mundo es sólo una transacción

que te enriquecerá

si lo sabes manejar


Dicen por ahí por protestar
que no se puede respirar
en tu jardín no hay polución,
eso es una exageración,
lo que coméis es de calidad
y sin adulterar,
se envenenan los demás.

Si sufres una mutación
debido a una intoxicación
no te extrañe, no
no te extrañe.


Tus hijos van a un colegio ingles
eso es de Gente bien
y te preocupa su educación
y su moralidad,
quieres forjar su porvenir
¿que pensaran al descubrir
que tu herencia era mortal?


Si tu ambición hace del mar
un basurero nuclear,
y el equilibrio natural
se hace desolación.


No te extrañe 
que no puedas sobrevivir
no te extrañe
que el desastre te alcance a ti.


Quemas los bosques para elevar
el precio del papel
llevas especies a su extinción
para robar su piel,
vendes las armas de tu arsenal
siempre al mejor postor
y a doblar la producción.


Si alguna vez oyes decir
que alguien quiere resistir
piensa que puede fracasar
tu avaricioso plan.


Hasta el pulmón de la humanidad
lleva tu enfermedad
el Amazonas se morirá
y a ti, ¿que mas te da?
lo del ozono es mucho peor
dices con seriedad
y fabricas otro gas.


Si alguna vez oyes decir
que alguien quiere resistir
piensa que puede fracasar
tu avaricioso plan.


ser odiado por los demás
que tu imperio termine mal
que te alcance la destrucción


Jose Luis Campuzano (Sherpa) 1982

HERÈNCIA LETAL

Eres un home d'habilitat penses amb vanitat
i contamines per a augmentar la rendibilitat
el món és només una transacció que t'enriquirà
si ho saps manejar

Diuen per ací per protestar que no es pot respirar
en el teu jardí no hi ha pol·lució això és una exageració
el que mengeu és de qualitat i sense adulterar
s'enverinen els altres

Si patixes una mutació a causa d'una intoxicació
no t'estranye

Els teus fills van a un col·legi anglés això és de gent bé
i et preocupa la seua educació i la seua moralitat
vols forjar el seu esdevenidor
què pensaran al descobrir que la seua herència era mortal?

Si la teua ambició fa del mar un femater nuclear
i l'equilibri natural es fa desolació

No t'estranye, que no pugues sobreviure
no t'estranye, que el desastre t'abast a tu
No t'estranye, que no pugues sobreviure
no t'estranye, que el desastre t'abast a tu

Cremes els boscos per a elevar el preu del paper
portes espècies a la seua extinció per a robar la seua pell
vens les armes del teu arsenal sempre al millor postor
i a aconseguir la producció

Si alguna vegada sents dir que algú vol resistir
pensa que pot fracassar el teu avariciós pla

No t'estranye, que no pugues sobreviure
no t'estranye, que el desastre t'abast a tu
no t'estranye que el teu imperi acabe malament
no t'estranye que t'abast la destrucció
no t'estranye que t'ofegue la pol·lució.

Lletra Canço Herencia Letal
Jose Luis Campuzano (Sherpa) - 1982

De Guindos, o la ignorància i la mala educació

El diputat d'Esquerra Unida Alberto Garzón ha intervingut hui en el Congrés dels Diputats per a interpel·lar el Ministre d'Economia Sr. de Guinders.

Mentres Alberto Garzón intervenia, el Ministre parlava amb altres persones sense prestar-li atenció i fins al president del Congrés va haver de cridar a l'orde a "les seues senyories" (de veritat que no comprenc com encara es manté esta denominació per a referir-se als zorrocotrocos que no tenen el més elemental sentit de la cortesia i l'educació) pel gresca que estaven organitzant. Per cert, una resposta molt expressiva del tastament polític de qui la du a terme esta de tractar de posar nerviós a un diputat jove quan intervé en el Ple (Pot veure's la retransmissió de la sessió ací).

Quan Alberto Garzón va acabar de parlar, el Ministre, a diferència del que havia fet fins ara, no va tindre a bé respondre-li. I es va quedar tan fresc. Dic jo, que precisament per això, perquè és un fresc.

No pot ser una altra cosa una persona que li parla ara a la societat espanyola com si fóra un savi del que ha de fer-se per a eixir de la crisi quan ell ni es va assabentar en el seu dia del que s'estava venint damunt. No exagere. Així mostrava fa uns dies la seua ignorància el diari Públic:

El 10 de juliol del 2008, en la seua intervenció anual en l'Escola d'Estiu de FAES, el think tank del PP, De Guinders va explicar que el principal problema que afrontava l'economia mundial era la "tensió inflacionista" i va advertir del risc d'una "suau recessió".

A penes dos mesos després, Lehman Brothers, el banc d'inversió nord-americana del que De Guinders era executiu president per a Espanya i Portugal i membre del seu consell a Europa quedava reduït a runes i la seua fallida arrossegava l'economia mundial a una crisi de què encara no ha eixit.

O era un perfecte ignorant sense idea del que llavors ocorria al seu voltant o potser quelcom pitjor, un pocavergonya que sabia perfectament el que estava passant i el que passaria però que enganyava a qui ho sentia per a dissimular els choriceos del banc que ell i altres executius de la seua mateixa talla moral dirigien en aquell moment. El sabrà el que era.

Però, per si això fora poc per a fer currículum, ara de Guinders ens mostra que, per molt que haja sigut els diners que la seua família es gastara a portar-ho a bons col·legis, és també un perfecte maleducat i tan demòcrata com el pal de la granera.

Què menys que acusar rebut quan algú ens parla? què menys que replicar en un parlament a qui en nom del poble es dirigix respectuosament a un? Alberto va desitjar sort al Ministre la primera vegada que va debatre amb ell en una comissió. Ho va tractar, com hui, amb educació i respecte, amb cortesia i bones maneres per moltes que foren les diferències que li mostrara en el seu discurs.

Però de Guinders no és com Alberto. Ni té la seua formació humana ni la seua educació. I, per la qual cosa dóna a entendre, tampoc té els coneixements que li permeten contradir políticament i tècnicament el que li argumenta un economista estudiós de 26 anys. Només té el poder que li dóna el ser un empleat avantatjat dels banquers i grans especuladors que mouen el món. I eixe és l'únic i suprem argument que pareix que està disposat a utilitzar quan, amb tota cortesia i educació, li posen sobre la taula idees diferents de les seues.

Ja sabem, perquè, que a més de ser representant directe de les grans empreses i bancs o dels grans grups de pressió, per a ser ministre del Partit Popular es necessita també molta ignorància o cinisme i prou mala educació.

I després diu Rajoy que ells són gent com a Déu mana!

La voladura controlada del dret protector del trebal

Juan Torres López i Alberto Garzón

 El divendres 10 de febrer El Govern del PP va anunciar una nova reforma laboral que es tramitarà com a projecte de llei en les pròximes setmanes. Com a vegades anteriors, El Govern la presenta com el camí imprescindible i segur per a solucionar el problema de la desocupació que és el que més preocupa des de fa anys als espanyols. Ara es diu textualment en el text amb què ha sigut presentada en societat que gràcies a ella “hi haurà més ocupació, més ocupació estable, més flexibilitat interna en l'empresa, més eficàcia del mercat de treball, més control i lluita contra el frau”…
Molt bones paraules perquè l'opinió pública assenta confiança i accepte sense piular la nova reforma. Qui podria negar-se a recolzar unes mesures que pretenen estos objectius tan desitjables?

El problema radica que, encara que s'oculte, ja disposem de suficient experiència sobre el que de veritat s'aconseguix amb el tipus de mesures flexibilizadoras, de retall de drets laborals i d'abaratiment del treball que, de nou, es tornen a imposar.

En esta primera valoració d'urgència de la reforma no podem fer una anàlisi exhaustiva de totes elles així que ens anem a limitar a posar de manifest que, segons el nostre parer, l'estratègia general que perseguix i les mesures concretes més rellevants que conté no han permés mai aconseguir els objectius que diu El Govern que aconseguiran ara (més ocupació, més ocupació de qualitat i millors condicions de l'economia en general). I que, per tant, no hi ha raons per a esperar que ara puguen aconseguir-ho.








L'estratègia
Les diferents mesures que conté la reforma no comporten grans novetats (excepte les referides a la negociació col·lectiva que comentem més avall) i podrien incloure's fàcilment en les grans línies estratègiques de les reformes laborals que es duen a terme des dels anys huitanta:

1. Abaratix l'acomiadament. La nova reforma reduïx la indemnització de 45 dies per any, amb un limite de 42 mensualitats en l'acomiadament improcedent, i a 33 dies amb un limite de 24 mensualitats en tots els contractes indefinits; modifica les causes d'acomiadament per a evitar el control judicial; elimina l'autorització administrativa en els acomiadaments col·lectius; i facilita l'acomiadament per absentisme i el a causa de malaltia.
2. Flexibilitza el marc general de les relacions laborals. La nova reforma amplia les possibilitats de mobilitat geogràfica; facilita a l'empresari la possibilitat de modificar les condicions de treball; i permet suspendre o reduir temporalment la jornada de treball, sense autorització administrativa.
3. Promou la negociació individual de les condicions de treball acabant amb la col·lectiva. La nova reforma permet la inaplicació dels convenis per mitjà de l'arbitratge obligatori; acaba amb la pròrroga automàtica dels convenis col·lectius als dos anys de la terminació de la seua vigència inicial; i dóna preferència sempre al conveni d'empresa respecte al sectorial.
4. Abaratix l'ocupació (especialment dels jóvens) permetent l'existència d'autèntics contractes fem i la intensificació del treball femení. La nova reforma crega un nou tipus de contracte indefinit que podran utilitzar el 95 per cent de les empreses espanyoles i que podrà extingir-se durant el seu primer any sense cap indemnització per la simple voluntat de l'empresari; també un altre contracte per a la formació i l'aprenentatge que es desvincula de la formació del treballador; modifica el contracte a temps parcial per a permetre la realització d'hores extraordinàries i es fomenta este últim tipus de contractació, com diu textualment la pròpia nota informativa, per a compatibilitzar l'ocupació amb la vida familiar i personal, la qual cosa, en absència de polítiques de coresponsabilitat, especialitzarà a les dones en este tipus d'ocupacions.

A més de tot l'anterior, comporta altres mesures com les de bonificacions i subvencions, canvis institucionals significatius (com acabar amb el monopoli de la formació de patronals i sindicats el que encara és prompte per a saber l'efecte pràctic que puga tindre), la possibilitat que els organismes públics duguen a terme expedients de regulació d'ocupació, més privilegis a les grans empreses de treball temporal i, com a corol·lari de tot l'anterior, facilitar la reducció dels costos laborals i la moderació salarial.

Aparentment, amb poques paraules, la reforma podria simplement considerar-se com realment limitada i una més en la línia de les anteriors i tindria la mateixa utilitat que han tingut i que ja hem denunciat en altres textos (‘Què es pretén amb la reforma laboral?'). Però creiem que seria un gran error no descobrir l'autèntica càrrega de profunditat que porten amb si estes noves mesures laborals.

Segons el nostre parer, la reforma del Partit Popular comporta una gran novetat i és que pràcticament renúncia a dur a terme modificacions profundes en les condicions relatives a l'entorn general en què es mouen les relacions entre empresaris i treballadors (en la flexibilitat del mercat) per a centrar-se en la protecció dels interessos de l'empresari, augmentant la flexibilitat interna de l'empresa per la via de donar-li a un poder de decisió enfront dels treballadors molt major que el que fins ara tenien.

Segons El Govern hi haurà més ocupació estable, més flexibilitat interna en l'empresa, més eficàcia del mercat de treball, més control i lluita contra el frau. ©Victor Ferrer
|

Més poder per a les empreses


El que esta reforma busca no és, com en altres ocasions, que el mercat de treball espanyol responga en major grau als principis que sostenen els economistes neoliberals, que tot ell siga més flexible per a facilitar un millor ajust entre oferta i demanda de treball. No. El que creiem que El Govern ha buscat ara és limitar-se a protegir i ampliar el poder de decisió de les empreses espanyoles a costa dels drets dels treballadors, possiblement en la previsió que no serà capaç de millorar les condicions de l'entorn econòmic a curt i mitjà termini i que el que s'acosta és, per tant, molts més i pitjors nuvolots en el panorama econòmic.

Per això la reforma serà millor rebuda per la patronal que pels analistes econòmics neoliberals que, en realitat, han vist frustrades les seues propostes dels últims anys (sobretot, la del contracte únic) orientades a desregular la totalitat del mercat, i no sols l'activitat en l'interior de l'empresa (encara que valoren positivament el que la reforma proposa en este camp).

La reforma és efectivament tímida des del punt de vista neoliberal pel que fa a la macroregulació del mercat laboral però, possiblement, siga la reforma més profunda i radical dels últims 30 anys des del punt de vista de la distribució dels poders de decisió i, per tant, d'apropiació entre propietaris del capital i els treballadors. I açò és el que no ha de passar desapercebut. És una reforma decisiva no pel que aconseguirà a curt termini sinó per les condicions que establix per al futur de l'economia espanyola que, amb el nou disseny del marc laboral que se li imposa, no podrà especialitzar-se sinó en el subministrament de servicis de baixa qualitat i valor afegit per a posar-se a l'altura, en tot cas, de les economies més empobrides del nostre entorn.

El Govern no ha plantejat una reforma per a crear ocupació, ni per a crear-ho de qualitat, ni per a disminuir la temporalitat, ni la dualitat, ni millorar la formació, sinó per a protegir als empresaris quan sap que l'economia no es va a recuperar i que, com a conseqüència de les polítiques d'austeritat que aplica i de les concessions que fa a la banca, els seus negocis tindran menys demanda i menys activitat productiva i, per tant, menys necessitada ocupació.

Les mesures verdaderament rellevants de la reforma són les encaminades a donar prioritat als convenis d'empresa, a permetre que els empresaris puguen modificar unilateralment les condicions individuals dels treballadors (amb control judicial expost) i les condicions laborals i salarials dels convenis col·lectius, especialment les relatives a jornada, i a eliminar la pròrroga automàtica indefinida dels convenis (la ultraactivitat).

Així, l'article 12 del projecte modifica l'Estatut dels Treballadors establint que a partir d'ara “la direcció de l'empresa podrà acordar modificacions substancials de les condicions de treball quan existisquen provades raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció. Es consideraren tals les que estiguen relacionades amb la competitivitat, productivitat o organització tècnica o del treball en l'empresa”. I eixes modificacions es consideraran substancials quan afecten matèries com a jornada de treball, horari i distribució del temps de treball,?règim de treball a torns, sistema de remuneració i quantia salarial, sistema de treball i rendiment?i, en alguns casos, funcions. És a dir, a la pràctica totalitat de què tenen a veure amb les condicions de treball.

Este és el canvi radical que comporta la reforma. Radical perquè el que fa en la pràctica és una autèntica voladura controlada dels drets laborals i dels principis que van donar lloc al Dret del Treball. En compte de que el legislador admeta que en la relació laboral hi ha una asimetria profunda perquè empresari i treballador part de situacions diferents i disposen d'un poder de negociació molt desigual, i que, per tant, el segon necessita normes que ho protegisquen, es concedix ara tot el poder de decisió a qui ho té de partida per ser el propietari del capital enfront de qui només disposa de la seua força de treball.

Segons el nostre parer, la nova reforma laboral es basa en el principi més reaccionari i injust que pot tindre una norma: tractar igual als desiguals. Posant a l'empresari enfront del treballador individual, sense que a este li puga recolzar un conveni que és el resultat del poder col·lectiu molt major que el seu propi, la conseqüència inevitable no serà una altra que la degradació de les condicions laborals.

I el cínicament paradoxal és que El Govern i els economistes neoliberals criden a això “modernització de la negociació col·lectiva” quan el que fa la reforma en realitat és retrocedir a la forma en què es contractava els treballadors en el seguisc XIX.

Tot l'altres d'esta reforma és accessori, i en el debilitament del poder negociats dels treballadors és on es troba el seu nucli dur de la reforma.

A mitjà i llarg termini, com queda dit, no portarà una altra conseqüència que el deteriorament del mercat laboral i la degeneració de les condicions de treball i, amb això, el de tota l'economia. I està per determinar quin serà el seu efecte definitiu a curt termini tenint en compte que El Govern ha posat a l'abast dels empresaris dos vies de resposta davant de la mala conjuntura en què estem que provocaran efectes diferents segons s'use preferentment una o altra: l'acomiadament més barat per a alleujar plantilles i el reajustament intern, ara més còmode, per a evitar-ho.

Què podem esperar de la reforma?
Tindran raó els neoliberals i El Govern i serà veritat que amb l'acomiadament més barat les empreses contractaran a partir d'ara més ocupació indefinida que temporal?

Optaran millor la majoria de les empreses per aprofitar-se en els pròxims mesos de l'acomiadament més barat per a desembarassar-se de contractes indefinits i substituir-los per temporals o pels mes precaris que crega la reforma?

O aprofitaran les empreses les facilitats que li concedix la reforma per a portar ajustos interns sense recórrer a acomiadaments, consolidant llavors plantilles més precàries, versàtils i barates?




Ningú pot eixir d'un clot tirant-se dels pèls. ©UGT Catalunya

És cert, com creuen els dirigents empresarials, que el que es necessita per a salvar a les empreses espanyoles en esta conjuntura crítica és donar més poder als empresaris i reduir els drets laborals i el cost del treball? Serà prou amb això per a evitar que continuen tancant milers d'empreses i perdent-se centenars de milers d'ocupació?

Naturalment, no tenim la intenció de jugar a ser endevins ni tampoc volem ser endevins. Però resulta, com déiem al principi, que hui en dia sabem el que ha ocorregut a Espanya i en altres països quan s'han pres este tipus de mesures i que, en conseqüència, es pot aventurar el que tornarà a succeir amb les que es van a aprovar ara.

L'evidència empírica ens diu amb prou claredat el que sol succeir quan es reduïx el cost de l'acomiadament, que és el que ve fent-se des dels anys huitanta, i a Espanya en major grau que en cap altre país de l'OCDE. A saber:

• No es crega ocupació neta perquè facilita molt la seua destrucció en etapes de recessió com l'actual
• No disminuïx el nivell de desocupació perquè també s'ha demostrat fa temps que les decisions sobre contractació dels empresaris depenen d'altres factors diferents dels costos de l'acomiadament
• No reduïx la temporalitat ni es produïx un increment substantiu de la contractació indefinida

Per tant, ara, en una conjuntura recessiva com l'actual, la qual cosa amb tota probabilitat cal esperar de la mesura que ha pres El Govern és que produïsca el mateix que es va aconseguir amb les successives reduccions del cost de l'acomiadament: que augmenten els acomiadaments.

D'altra banda, l'evidència empírica també demostra justament el contrari del que afirmen els que defenen este tipus de reformes. La major flexibilitat interna en les empreses pot ser generadora d'ocupació en algunes. En realitat, quasi exclusivament en les que no resulten molt afectades per la caiguda en la demanda, que inevitablement porta amb si la reducció dels ingressos que produïx la major precarització de l'ocupació quan es retallen els drets i el poder de negociació dels treballadors.


I és fàcil constatar que ha sigut precisament la progressiva flexibilització de les relacions laborals que es produïx en els últims trenta anys la que ha comportat l'ocupació de baixa qualitat, els salaris més baixos i el fenomen de la “dualitat” en el mercat de treball; açò és, l'existència, d'una banda, de treballadors amb contractes indefinits, alt grau de seguretat i acceptables condicions de treball i, per un altre, d'altres amb ocupació temporal, insegur i mal pagat. I, com resultat de tot això, una menor demanda i ritmes més baixos de creixement de l'activitat econòmica i en la creació d'ocupació.

És per això que es puga aventurar que si les empreses espanyoles opten pel reajustament intern fent ús de la major flexibilitat interna que oferix la nova reforma, potser podria mantindre's l'ocupació però açò sempre que existira prou demanda efectiva. Però, inclús en eixe cas, la qual cosa ocorreria seria que empitjoraria la situació dels treballadors amb millors ocupacions sense millorar als precaris de contractes temporals. Una via retrògrada de lluitar contra la dualitat.

Però sense millorar les condicions d'entorn del mercat de treball, mantenint les polítiques de restricció del gasto i de moderació salarial, la qual cosa inevitablement ocorrerà és que hi haurà menys demanda i que la immensa majoria de les empreses (les que no disposen de gran poder de mercat o de jaciments d'activitat en el mercat global) no podran sobreviure ni mantindre l'ocupació actual per molt poder de decisió que acumulen els empresaris. Imposant salaris cada vegada més baixos i reduint el gasto en l'economia, eixe poder no els servirà de molt. Ningú pot eixir d'un clot tirant-se dels pèls, que és el que en realitat li oferix El Govern als empresaris amb este nou marc de legislació laboral tan favorable per a ells.

En definitiva, esta nova reforma continua deixant sobre el coll de les empreses i els treballadors espanyols la mateixa espasa de Dàmocles que s'obstinen en no tindre en compte ni la patronal ni els economistes neoliberals: la falta d'activitat i les males condicions macroeconòmiques. Un gran nombre d'anàlisis empíriques han mostrat que, inclús si es poguera acceptar que actuar sobre algunes de les variables institucionals que les tesis ortodoxes consideren com a causa de la desocupació tinguera un efecte significatiu sobre el nivell d'ocupació o sobre la seua qualitat quan s'analitzen aïlladament, la qual cosa generalitzadament ocorre quan es prenen en consideració altres variables és que o no ho tenen o és molt menys determinant que altres factors relatius a les condicions macroeconòmiques en què es desembolica el mercat de treball (Veure llibre ‘Hi ha alternatives. propostes per a crear ocupació i benestar social a Espanya' pàgina 83 i següents).

Dit d'una altra forma: inclús si ocorreguera que les empreses espanyoles vagen a optar en esta situació recessiva que anirà a pitjor per reajustar internament les seues plantilles i no per despedir amb menys cost als seus treballadors, els fonamental està sense resoldre: en l'economia espanyola no hi ha demanda suficient ni el finançament necessari perquè les empreses poden crear o inclús mantindre l'ocupació per molt protectores de l'empresariat que siguen les noves normes laborals.

En compte d'abordar este assumpte, que és el prioritari i del que realment depén que es millore el mercat laboral i se salven milers d'empreses i milions d'ocupacions, El Govern del Partit Popular ha preferit anar per la via més fàcil de concedir-li més poder als empresaris ja de per si més poderosos i de llevar-li drets i capacitat de decisió als treballadors. Però ni tan sols a la immensa majoria dels empresaris els va a compensar disposar d'estos privilegis huitcentistes perquè empobrir els treballadors és empobrir a la societat i, a la llarga, als propis empresaris que realment es dediquen a crear riquesa i ocupació.

Qui es pot creure que de veritat es pot progressar en el segle XXI prenent com a referència els principis d'actuació i les normes del XIX?


La reforma crega un nou contracte per a la formació i l'aprenentatge que es desvincula de la formació del treballador. ©Miguel Manzano

Espanya, consumatum est

"Fa uns dies, la mentida i la demagògia es travestían de metàfora surrealista i cruel. Francisco Camps, totalment innocent, es doctorava cum laude gràcies a una tesi escrita amb faltes d'ortografia. Els desagraïts alumnes que li van rebre i increpaven no han sabut[...] apreciar en la figura d'ex president la rància estirp d'aquells que acumulen tots els valors representats en el testament polític de Franco"

Bartolomé Nieto(*). ATTAC ALACANT

Fa trenta-sis anys, els alumnes que llavors cursàvem en l'Institut d'Ensenyança Mitjana, vam haver de suportar la ignomínia final del règim: el testament polític (sic) de Franco es va penjar amb xinxetes en les parets de les aules. I des d'eixa talaia freda, irreal i distant, se'ns llançava tots els dies l'anatema terrible amb què suposadament es tancaven els quaranta anys de dictadura: al cap i a la fi, Espanya estava predestinada a canviar, però tot estava “lligat i ben lligat”. El Partit Fariseu, l'autèntic govern del món en les tenebres, el verdader representant, ací i allà, de l'aristocràcia financera, de la podridura intel·lectual, de la mentida interessada, del feixisme atemporal i permanent, es preparava, una vegada més, per a regirar el seu rostre insuportable en una democràcia de fatxada amable, en un imperialisme generós, en un pròsper capitalisme pobletà. Va acceptar com un mal menor el llavat estètic del seu feroç programa, i es va llançar a acontentar-nos amb extraordinaris jocs de màgia política… Eixe primer acte de la gran farsa, ja ha finalitzat. Han caigut les màscares.

No ha sigut sinó fins este mes de febrer 2012, quan he pogut comprovar no sols que eixa sentència es complia, sinó que, com és costum inveterat d'este partit universal, el cercle es tanca amb l'habitual posada en escena de la ultradreta (perdó, l'ultracentre; en USA, el Tea party; a Síria, els alauíes, a Rússia, els nous rics; etc): retard econòmic, desocupació galopant, corrupció generalitzada, retrocés social i democràtic, i manipulació de la Justícia,  però sobretot el més descomunal desplegament de demagògia que ni el mateix Hitler, verdader virtuós d'esta estratègia,  mai haguera somiat.

 Ara que són evidents les raons i causes de la nostra ruïna econòmica i social, ara que ja ni tenim l'escapatòria d'acusar a un enemic exterior de quins són els nostres mals eterns, ara que ja és públic i notori qui és el que roba, quant ens roba i on guarda els diners i l'esperança que ens roba, ara entra en acció el gran arma de destrucció massiva d'eixe partit: el revisionisme radical de la realitat a través de la paraula, és a dir, la gran mentida que tanca el cercle d'eixe joc de prestidigitació global. La gran mentida que consistix no sols a tornar del revés la veritat, sinó a proporcionar-nos als que patim les nefastes conseqüències,  el paper afegit de culpables, d'immorals i d'esclaus sense consciència històrica. Per a així acabar de destruir-nos.

 Està dit. A Rússia, han sigut els llauradors i els grisos ciutadans d'un país fred i trist els que han ocasionat amb el seu treball silenciós l'esclat d'una màfia real més salvatge i inhumana que la nascuda en la pròpia Corleone. En Síria, és la població civil (xiquets i ancians, per més senyals) la que s'ha posat el trage de terrorista per a derrocar al democràtic, afectuós i adalil de la generositat, règim d'Al-Assad. En Estats Units, són les classes socials més baixes, les que amb el seu comportament immoral han consumit productes financers adulterats, contaminant així tot el planeta.

I a Espanya, ho acaba de dir la vicepresidenta de l'actual govern: ja s'han acabe les grans obres i els grans esdeveniments, perquè ja se sap, que d'este balafiament, d'este robatori a gran escala, d'esta descomunal estafa els únics responsables som els funcionaris, els assalariats, els desocupats i els pensionistes. Però açò, a qui s'ho estàs comptant, Soraya? A algun despistat d'un poble perdut en les muntanyes de Lleó que encara no té internet, o als ciutadans i contribuents de la Comunitat Valenciana?

Ho acaba de dir la Reial Acadèmia de la Història, que Franco no va ser “totalitari”, que això no era més que una interpretació rancorosa i egoista dels seus milers de represaliats (i de totes tots, desagraïts).

I ho acaba de dir i avisar el Tribunal Suprem: el PODER (així, amb majúscules) no es toca. El jutge Garzón utilitza (ara sí) mitjans “totalitaris” per a traure la llum del cas Gurtel i és, per tant, una amenaça per a la democràcia per intentar aclarir els crims del franquisme. Amén: l'Església Catòlica té un estrany Evangeli en què el perdó i la caritat no permeten a uns quants milers de rojos localitzar i soterrar els seus morts.

I ho acaba de rematar Francisco Camps, exemple i metàfora d'este partit etern que governa Espanya des de la prehistòria amb distinta música, amb distintes banderes, amb distintes sigles, però amb el mateix sectarisme, la mateixa immoralitat messiànica, i el mateix profit: el Partit Fariseu. Com han demostrat de manera concloent les proves presentades, Camps és completament innocent i Garzón, un pocavergonya, en paraules ni més ni menys que del  Cap del Consell Juridic Consultiu de València.

Fa uns dies, la mentida i la demagògia es travestían de metàfora surrealista i cruel. Francisco Camps, totalment innocent, es doctorava cum laude gràcies a una tesi escrita amb faltes d'ortografia. Els desagraïts alumnes que li van rebre i increpaven no han sabut, com la resta de valencians i espanyols, apreciar en la figura d'ex president la rància estirp d'aquells que acumulen tots els valors representats en el testament polític de Franco: la democràcia, la moralitat, l'honor i, sobretot, la VERITAT.

Consumatum est.

(*)Bartolomé Nieto
Membre d'ATTAC PAÍS VALÈNCIA
Membre del Comité Científic, de Reflexió, Debat i Formació d'ATTAC-ALACANT

Text extraanat de:
http://www.attacpv.org/web3/index.php?option=com_content&view=article&id=998:espana-consumatum-est

Retrocés al segle XIX

Amb el Reial Decret Llei (RDL) 3/2012 en vigor des del 12 de febrer ja està ací la reforma “tremendament agressiva” de la que parlava el ministre Guinders. Es tracta d'una reforma “classista” (segons un bon amic). L'adjectiu no és fútil ja que comprén en una sola paraula tot un concepte ideològic de poder d'una classe en detriment d'una altra.

No entraré ací a analitzar exhaustivament el seu contingut, que està sent objecte de múltiples i rigorosos estudis, només ressenyar que toca tots els aspectes del mercat de treball i de les relacions laborals: l'entrada, la permanència, l'eixida i la negociació col·lectiva.

Esta reforma ve després d'altres 52 anteriors que van ser flexibilitzant l'Estatut dels Treballadors i modifica de forma profunda normes bàsiques de l'ordenament laboral que ja ho van anar al maig del 2010 -i que van provocar l'última sobra general- i la posterior Iniciativa Legislativa Popular (ILP), encara pendent de tramitació en el Parlament. Al partir d'una legislació ja deteriorada com a tutora de drets suposa el canvi més important que s'ha produït des de l'aprovació de l'Estatut dels Treballadors al març de 1980. M'atrevisc a dir que trenca unilateralment amb el consens mínim acordat en el pacte constitucional del PP i PSOE.

L'agressió és múltiple i no deixa canya dreta al reformar les causes de l'acomiadament:

• generalitzant l'acomiadament de 20 dies per a pràcticament totes les persones assalariades, inclòs el personal laboral fix de les administracions públiques no funcionari
• creant un contracte temporal per a tota la vida i sense indemnització per al 95 per cent de les empreses espanyoles, encara que tinguen el desvergonyiment de denominar-ho fix (amb un període de prova d'un any) a més de bonificat, a l'acabar amb la presència sindical en els acomiadaments col·lectius, deixant-los a mercé de la voluntat empresarial
• permetent a les ETT que entren en tots els sectors
• prioritzant que els salaris es negocien en l'empresa coneixent la debilitat i la indefensió de milions de treballadors en les de dimensió reduïda
• carregant-se la crida ultraactivitat, al decaure la vigència del conveni si en dos anys no hi ha pacte per a renovar-ho.

Esta agressió la fa El Govern del Partit Popular 15 dies després que els sindicats CCOO i UGT arribaren, en “un exercici de responsabilitat i compromís per part dels agents socials amb la creació i manteniment de l'ocupació”, a un acord dur amb els empresaris per a moderar els salaris, acceptant pèrdues reals de poder adquisitiu en els pròxim tres anys, a més de canviar l'estructura salarial i augmentant la flexibilitat interna en l'empresa.

 Reunió de delegats sindicals a Madrid el 14 de febrer. ©UGT Madrd
Marginació i ninguneo
Els sindicats hem sigut marginats i ninguneados, sense que s'haja tingut en compte el “exercici de responsabilitat” que s'exercix sistemàticament, sense ni tan sols haver informat prèviament del contingut del decret aprovat en el Consell de Ministres.

El RDL desregularitza les relacions laborals i va acompanyat d'una important reducció de l'acció sindical per diferents vies, quelcom anhelat pels sectors mes reaccionaris d'este país, que portaven darrere d'això molts anys, com es pot comprovar per les feroços campanyes d'atacs i desprestigi que hem patit des de distints mitjans de comunicació.

Esta agressió, com ja reconeixen des de quasi tots els àmbits, no crearà ocupació. Al meu mode de veure, es tracta d'una forma clara i precisa de disciplinar als treballadors perquè accepten qualsevol treball sense piular; perquè el pitjor del sector empresarial tinga disponibilitat absoluta de la mà d'obra barata i sense drets, i relegar als sindicats de classe a un paper quasi testimonial. En definitiva, trenca amb l'objectiu del dret del treball, d'equilibrar un poc a dos àmbits en situació diferents: els que compren la mà d'obra i els que la venen a canvi d'un salari, tornant el poder omnímode a l'empresari perquè dispose lliurement d'esta.

Aliats en la ‘contrareforma'
“Es tracta d'una forma clara i precisa de disciplinar als treballadors perquè accepten qualsevol treball sense piular”
Esta contrareforma no s'ha fet només al dictat de Brussel·les, com es diu; també s'han tingut molt en compte les aspiracions llargament acariciades de la CEOE a l'afavorir tant a les grans empreses: servicis financers, grups de comunicació, etc., que poden despedir més fàcil i barat a les seues plantilles, com a les que només pretenen sobreviure amb una mà d'obra barata, submisa i disponible al seu capritx.

La situació actual i el que es deriva d'ella exigiran una gran labor d'explicació, conscienciació, així com d'imaginació, fermesa i posada en pràctica de noves formes d'acció sindical que la facen front. Esta agressió ens acosta irremeiablement a una situació de conflicte social continu i permanent, més enllà del que El Govern considera un cost assumible, com ja donava per fet Rajoy amb la sobra general.

Així mateix, es tractaria de plantejar-nos alguns reptes i interrogants per al futur:

1. Si són necessari canvis en l'enfocament del diàleg social tal qual ho concebem; màximament després de l'experiència dels últims anys, i amb un Govern de la dreta, que no s'ho creu.
2. Reforçar l'acció sindical i la militància en les empreses. Només des del treball continu amb i entre els treballadores i treballadores podrem recobrar el prestigi i la confiança que hem perdut en certs àmbits i amb els nous col·lectius.
3. Implicar en les decisions a la classe obrera a tots els nivells, començant per l'afiliació, informant i demanant la seua opinió i participació, en tots els casos: tant quan cal mobilitzar, com a l'hora de firmar acords.
4. Organitzar l'acció sindical contra el RDL en els sectors i empreses amb tots els mitjans possibles, a partir d'explicacions clares i senzilles de com repercutirà estes mesures en la seua situació actual.

En definitiva, devem treballar amb el convenciment que esta norma ha de ser retirada, o bé en el seu tràmit parlamentari o, posteriorment, per la força dels fets. Per a això hem de tornar la confiança i combatre la derrota i el pessimisme de la societat en general i dels treballadors i treballadores en particular.

Res està perdut. Hem d'invertir la correlació de forces actual. Reaccionar ja, amb el convenciment que únicament els treballadors i treballadores, en el seu sentit més ampli, amb massives i contínues respostes en el carrer i en els centres de treball, implicant a la majoria de la societat que està patint la crisi. Començant per la manifestació de diumenge que ve dia 19, amb la nostra mobilització podem canviar estes polítiques i demostrar que hi ha altres eixides a la crisi. I en este context, el nostre sindicat, CCOO, té una gran responsabilitat.


Es tracta d'una forma clara i precisa de disciplinar als treballadors perquè accepten qualsevol treball sense piular

http://www.cronicapopular.es/2012/02/retroceso-al-siglo-xix/