No és el nostre deute i no és el nostre rescat

Alberto Garzón Espinosa

Segons les dades del Banc Internacional de Pagaments (BIS, per les seues sigles en anglés) el sistema financer espanyol té al començament de 2012 un total de 571.519 milions de dòlars en deutes pendents de pagament amb altres bancs internacionals. No obstant, esta xifra és prou inferior a què es donava a finals de 2010 quan el deute total aconseguia els 706.065 milions de dòlars.

La major part d'este deute actual del sistema financer espanyol té el seu contrapart en els bancs alemanys (139.191 milions) i bancs francesos (115.261 milions), els quals junts posseïxen quasi el 45% del deute total. És a dir, els bancs alemanys i francesos són els principals creditors del sistema financer espanyol i, en conseqüència, els principals interessats que els deutes es tornen.

Estes dades expliquen en gran part el cridat “rescat al sistema financer espanyol”. Este “rescat” únicament consistix a proporcionar recursos al sistema financer espanyol perquè puga fer front als seus deutes, aplicant com a condició durs processos de reestructuració interna. Així, i com vaig tindre oportunitat de recordar-li al ministre d'economia fa unes setmanes, no es tracta realment d'un rescat al sistema financer espanyol sinó d'un rescat al sistema financer alemany i francés. Perquè determinats components del nostre sistema financer són retallats pel camí, com ara els treballadors, els accionistes i inclús els estafats per les accions preferents.

Però hi ha una qüestió encara més interessant des del punt de vista de l'economia política i que emergix quan fem dos preguntes que van al cor del problema: hem de pagar estos deutes? i són estos els nostres deutes?

Qualsevol economista liberal s'aterrirà al pensar que hi ha qui proposa no pagar i inclús no assumir com pròpies estos deutes. Pot ser que fins als no economistes valoren molt negativament la falta de moral de qui renega d'un compromís assumit prèviament. Però la veritat és que ni els deutes es paguen sempre –la història econòmica està plena de segles d'impagaments i reestructuracions de deute- ni els deutes han de ser assumides per parts que no van ser les mateixes que van contraure el préstec –el concepte de deute odiós o il·legítima-.

El liberalisme econòmic sempre ha sigut una ideologia justificativa de determinades polítiques econòmiques, però poc consistent en la pràctica. De fet, el verdaderament liberal seria assumir que atés que els bancs espanyols estan en fallida –i no poden pagar per si mateixos els seus deutes- aquells que els van prestar també haurien de patir pèrdues per haver fet una inversió ruïnosa. D'una altra forma, com ocorre en l'actualitat, hi ha el cridat risc moral: qualsevol banc alemany pot prestar als bancs espanyols, encara que sàpia que és per a apostar en un casino, perquè saben que sempre seran rescatats.

La qüestió no pot analitzar-se, en conseqüència, en termes microeconòmics. Ha d'estudiar-se el context macroeconòmic i institucional per a poder donar una resposta satisfactòria i eficient a este problema tan immens.

I hem de fer-nos les preguntes adequades: té sentit que els bancs alemanys que es van arriscar prestant a bancs espanyols, i van guanyar tants beneficis per això, no tinguen pèrdues ara que es demostra que van fracassar triant a qui prestar? té sentit, d'altra banda, que els deutes de les entitats financeres hagen de ser pagades pels treballadors en forma de retalls socials i econòmics?

No oblidem que l'economia espanyola va tindre una bambolla immobiliària, promoguda políticament pels governs del bipartidisme, per a poder escapar de la seua falta de competitivitat internacional. Açò va ser una espècie de fugit cap avant, permetent que durant alguns anys es creara molt ocupació i els diners fluïra cap a les butxaques dels empresaris de la construcció, de les empreses financeres i dels polítics corruptes. Però eixe creixement econòmic només va ser possible gràcies a què països com Alemanya reciclaven els seus ingressos comercials per la via de préstecs a la perifèria europea. És a dir, el miracle espanyol és l'altra cara de la moneda del miracle alemany, i viceversa. Un model simbiòtic en què ambdós parts es necessiten i en la que ambdós són responsables en un sentit agregat. Perquè una vegada un furga en la superfície es troba que els únics que eixien beneficiats d'este model eren les grans oligarquies de l'un i l'altre país, amb la major part de la població d'ambdós patint retalls en les seues condicions de vida.

Crònica de la convocatòria d'una vaga general anunciada

 La vaga General és  un recurs històric de la classe obrera, que tènia un caràcter revolucionari en els principis del moviment obrer. Era el mig d'aconseguir subvertir l'orde burgés i a vegades resultava mes una ferramenta inclús teòrica que possible.
En la mesura en què els moviments obrers s'estenen i adquirixen força, la vaga general deixa de ser només un mètode revolucionari, però mai perd el seu caràcter polític. En l'estat espanyol, la mítica vaga General de 1917 és la primera, i si be tènia l'objectiu de no sols combatre la carestia de la vida, aconseguir una millor redistribució de la riquesa acumulada pels propietaris i industrials, durant la I Guerra Mundial i denunciar l'esclat de l'ostentació bèl·lica –diguem- , també pretènia denunciar el corrupte i fracassat règim monàrquic de la Restauració. Una monarquia podrida, instaurada sobre el cacicat, la institució militar i la poderosa església catòlica, estava donant ja mostres de la seua incapacitat, així com de la profunda injustícia sobre la qual és fonamentava.

La vaga General de 1917, convocada en un principi per la UGT, a qui és va unir amb tots els seues conseqüències  la CNT, també convocant, a punt va estar d'acabar amb un poder corcat. Només l'eixida dels tropes al carrer van salvar el ReI i a l'oligarquia, acabant amb este moviment de forma violenta i repressiva. Però la vaga General del 1917, al final va aconseguir gran part dels seus objectius el 14 d'Abril de 1931.
La vaga General de 1917 va ser el principi del fi del règim de la Restauració borbònica i del torn d'El Pardo. La vaga del 17, si be va ser convocada per la UGT i la CNT, també ho va anar per un ampli moviment sociopolític que incloïa el PSOE de l'època, que sí que era socialista, a partits republicans i federalistes-republicans, inclosos sectors intel·lectuals, encara allunyats del moviment obrer. El comité de vaga va acabar empresonat, però l'impuls pres ja no és va poder detindre sinó després de dos colps d'estat, el de Vaig cosir de Ribera i el que va encapçalar el dictador Franco.

La Cimera Social convocarà una vaga General. Diversos sindicats formen part esta Cimera. També sindicats corporatius i gremials, junt amb els dos de classe majoritaris CC.OO i UGT, a mes de nombroses organitzacions socials, OSC i ONG, col·legis professionals, moviments i espais sociopolítics. Per primera vegada ha pres la paraula en ella un membre de la Coordinadora del 25S'i a mes la Cimera Social ha condemnat la repressió deslligada pel Govern del Regne d'Espanya contra el moviment de” rodeja el Congrés”.

La vaga General que veu serà ciutadana, és a dir global i de tota la societat productiva, pensionista, parada o en formació. Serà de tots els activitats i sectors econòmics i socials. Serà un moviment vaguístic mes obert que tan sols el màs laboral assalariat, per tant serà política. Serà una vaga política contra els retalls, els pressupostos generals de l'estat mes antisocials que ha parit cap govern dónes de 1978 i serà també un pic enfront de la injusta i neoliberal Europa que s'ha construït. Serà igualment la vaga General del Sud d'Europa.
Així CC.OO, UGT, la Intersindical o Els Taules de Convergència, Attac, Socialisme21, FACUA així com diversos moviments i fundacions, sotàs igualment convocants. La qual cosa vol dir que adquirixen la mateixa responsabilitat que els sindicats, a l'hora de recolzar, estendre i defendre la vaga, la protesta, l'acció cívica, en defensa d'una societat maltractada en defensa dels bancs, els poders financers i els rics. l'oligarquia rendista que ens domina ha de començar a preocupar-se, el seu règim instaurat en 1978 ha entrat en crisi.
Igual que en 1917, una monarquia gastada i tacada, un pacte del El Pardo, amb un torn polític desprestigiat i una ostentació rebentada, la bèl·lica llavors, la financera i de la bade-la ara, marquen certs paral·lelisme. Cert és que no tots els convocants arriben tan lluny, però també que no tots analitzen la situació amb la mateixa determinació, valentia i rigor. El bo és que hi ha un ciment que ens unix i és el rebuig dels retalls i la mal anomenada austeritat, en realitat robatori i estafa massiva del poder, del capitalisme als classes populars, als classes obreres, als classes mitjanes.
La pròpia Constitució de 1978 no els servix ja a sectors del torn monàrquic. Després de la seua reforma express de 2011, introduint el neoliberalisme a través de la contenció del dèficit i l'obligació de donar primacia al pagament als bancs del deute crida pública. Constitucionalizando els retalls, és ja paper mullat la carta magna del 78. Ens fa falta una constitució democràtica, perquè està no ho és.
Però el problema és Europa. Europa de la UE concebuda com un espai, no democràtic, liberal, privatizador i antisocial. Basada ara en una moneda sense fonament econòmic sòlid i en la destrucció de l'estat del benestar a fi d'acumular capital els poderosos i competir davant d'un màs en procés de canvi. l'objectiu és competir amb Xina, convertint-nos en “xinesos socioeconòmics” dit seguisca bastament i amb tot respecte pel vaig poblar xinés.
Davant d'açò, tot el sud d'Europa ha de botar com un ressort. Els classes populars del Sud, empobrides, despreciades, oprimides i sagnades per oligarquies pròpies i centreeuropees, així com anglosaxones en general, s'han de rebel·lar ja. Ens estan furtant la democràcia, ens$ estan deixant sense sobirania popular i ens han robat ja la sobirania nacional. Ens estafen amb la trampa de l'anomenat deute públic.

La Cimera Social, ha de tendir ponts amb els Assemblees i moviments ciutadans, amb el 25S, i a partir este diumenge 7 d'octubre començar ja a anar enfront de tanta injustícia i mentida. Perquè si hi ha diners, sí, la qual cosa ocorre és que està en els paradisos fiscals, els SICAV i els caixes fortes dels rics, els traficants, els especuladors. Ja no podeu enganyar-nos mes.

Que es foten

Mai un exabrupte va poder ser mes sincer i mes premonitori. Dónes que Andrea Fabra, diputada del Partit Popular (per part de pare), cridara en el Parlament “que és foten” quan Rajoy anunciava la reducció de la prestació als nous desocupats a partir del sèptim mes, comprovem diàriament que era mes que una intenció o l'expressió d'una venjança llargament continguda.
Que és foten els xiquets que inicien el curs escolar amb menys professors, aules massificades i reducció de matèries que els ensenyen a pensar. Que és foten els que acudixen sense llibres i material perquè els seus parixes no han pogut comprar-los. Els que van amb la seua menjar en un portaviandes per a sentir dónes de xicotets que els ha tocat viure en el costat dels perdedors.
Que és foten els mes de zinc milions de parats perquè sotàs uns vagues. Que és foten sobretot els que gosen exigir el seu dret a una prestació que van pagar ja amb els seus impostos i –si és el cas- amb ocupacions anteriors, perquè eixa regàl·lia calç compensar-la amb treballs forçats, desbrossant muntanyes, seguisca quina seguisca la seua professió i diga el que diga la Constitució que també haurà de fotre's si és tèrcia en l'altar de la majoria absoluta.
Que és foten els que si compten amb el privilegi del treball perquè poden ser expulsats, veure rebaixats els seus sous o ser traslladats perquè desistisquen d'ocupar un lloc de què altres esguerren.
Que és foten els que no seguixen familiars i amics dels elits governants que no podran tindre accés a assessories altament remunerades en virtut del parentiu.
Que és foten aquells que per culpa dels votants de CIU a Catalunya, hauran de realitzar treballs comunitaris si cobren alguna prestació. Ells o algun membre familiar que ha de fotre's per tindre un parent en dificultats.
Que és foten els malalts, escòria improductiva, que perden prestacions i han de repagar medicaments al cost dels quals ja van contribuir amb els seus impostos, directes o indirectes.
Que és foten els funcionaris perquè treballen en sectors que poden donar molt de negoci a inversors privats.
Que és foten els jóvens que han d'anar pensant a fer els maletes per a anar-se'n a Alemanya, deixar sa casa i el seu entorn, si han estudiat una carrera rendible. I que és foten els que no volen anar-se o no compten amb estudis, que ens$ serviran molt be de cambrers, crupiers, netejadores o putes.
Que vagen preparant-se per a fotre's els pensionistes.
Que és fota qui vullga alimentar-se amb proteïnes (carn, peix) o netejar-se el cul amb paper higiènic perquè, amb un IVA del 21%, això només està rereservat als classes benestants.
Que és foten els que pensen que –junt amb l'educació-, la cultura crega ciutadans mes lliures i responsables, perquè la cultura s'ha acabat. Que és foten en particular els que pretenguen estudiar música que els cantells celestials només s'escolten en l'Olimp.
Que és foten els que aspiren a estar informats i no manipulats, perquè hauran de bussejar per procel·losos mars per a trobar el que pot formar realment el seu criteri.
Que és foten els que van somiar en la investigació i la ciència com a base productiva d'un país desenvolupat, que Espanya és la pàtria del turisme, la bade-la, la corrupció i els bous.
Que és foten els emigrants perquè, cuidant els nostres fills i als nostres majors, o anant al metge (menys del que necessiten), han desequilibrat l'economia i no han sigut els bancs, els poders financers o els polítics que els protegixen perquè tots ells no han de fotre's mai.
Que és foten els dons els que, com a sers inferiors, han nascut per a parir i demanar permís.
Que és foten els que esperen que la Justícia, com poder independent, acabarà amb delictes i desviacions que propicien tant d'atropell.
Que és foten els que aspiren a ser representats en la presa de decisions publiques per persones capaces i integres, perquè això no toca.
Que és foten, molt especialment, els que aspiren a viure a pau i una certa felicitat perquè cada dia els donarem un o diversos disgustos.
Que és foten els que creuen en la democràcia perquè l'hem tingut “per damunt dels nostres possibilitats”.
O, millor…
Que és fota qui considere demagògia tot el que estic escrivint.
Que és foten una i mil vegades els descerebrados i mansos que amb els seus vots i el seu silenci ens$ han ficat en açò.
Que és foten els polítics que no complixen la seua missió de treballar pel be comú, el dels ciutadans a qui representen i ignoren que poden ser revocats dels poltrones a què s'aferren.
Que és podrisquen els que han ficat eixe sotsobre en els xiquets, malalts i dependents.
Que és foten els que fan perdre l'educació i els modals en la mes suprema fartada.
Que és foten, en particular, els que no saben que qui no fot i construïx l'últim, desbarata millor el seu cobert.