Sobre la cima europea i de com ens prenen el pè

6 febrer 2012

Eduardo Garzón – Servici de cantó

Dilluns passat 30 de gener va tindre lloc a Brussel·les l'enèsima cima europea per a tractar el futur de la Unió Europea, i molt en particular la crisi de deute. No obstant, i com era d'esperar, els resultats van ser molt decepcionants.
La imatge que s'ha volgut donar d'esta cima està basada en un equilibri entre austeritat i creixement. La majoria de mitjans de comunicació així han tractat de vendérnosla. La nova inclusió del tema de “creixement” al ja conegut tema de “austeritat” ha sigut la resposta inevitable al panorama desolador de creixement econòmic de la Unió Europea. El Fons Monetari Internacional va publicar fa uns dies les seues previsions econòmiques i ha anunciat una recessió per a la Zona Euro, amb un creixement negatiu del 0,5% a pesar de l'augment de l'1,1% estimat anteriorment.  Als líders europeus no els ha quedat més remei que parlar un poc de “creixement” per a no donar una imatge tan nefasta a la ciutadania europea. No és per a menys, és de sobra conegut que l'anunciada recessió és conseqüència de les polítiques de retalls que vénen dominant l'esfera política en tot el continent. No sols economistes tan prestigiosos com Paul Krugman, Joseph Stiglitz o Nouriel Roubini porten temps alertant sobre això, sinó que economistes poc sospitosos de rebel·lia com Jim neill – de Goldamn Sachs, el quart banc d'inversió més important del món – han reconegut que l'austeritat conduïx a la recessió.
No obstant, el tractament que han rebut els temes de creixement ha sigut molt diferent del rebut pels tems d'austeritat. Mentres que quant a austeritat tots els països de la Unió Europea – excepte Regne Unit i República Txeca – han aprovat el pacte d'austeritat que obligarà als països firmants a no sobrepassar el 0,5% de dèficit i a incloure-ho en les seues legislacions bàsiques, sobre creixement els països únicament s'han limitat a establir una declaració d'intencions que poc o res suposen. Sobre austeritat han concretat dates, xifres, sancions concretes, noves mesures procedimentals… Sobre creixement no hi ha ni una sola xifra, ni dates, ni nou finançament, ni noves regles. L'única proposta concreta sobre creixement es referix a la potenciació de l'ocupació juvenil en els països amb majors taxes de desocupació, però este projecte serà finançat amb els fons comunitaris que encara no s'han destinat a cap fi. És a dir, no hi haurà nou finançament per a este projecte de foment de l'ocupació, sinó que deixaran de finançar altres esferes de la Unió Europea per a poder portar avant esta comesa. Al cap i a la fi és un retall en una altra partida pressupostària. Ni un euro creat per a les polítiques de creixement, però sí centenars de milers de milions d'euros creats per a les institucions bancàries. És qüestió de preferències.
Els dirigents europeus han volgut mostrar-se preocupats pel baix creixement econòmic, però no han fet una altra cosa excepte parlar i prometre. I bé se sap que les promeses i paraules dels polítics cauen en sac foradat si no es plasmen en lleis o pressupostos. No ens podem deixar enganyar, el seu tema central i prioritari és l'austeritat; han incorporat al discurs paraules buides sobre creixement per a donar una imatge més amigable, encara que falsa. La seua prioritat és aconseguir l'equilibri pressupostari dels països per a aconseguir l'estabilitat financera dels mercats, sense a penes importar-li les repercussions que això pot comportar sobre el benestar de la majoria dels ciutadans. A Europa ja hi ha 23,8 milions de desocupats i la tendència és a l'alça; però això no preocupa. Tampoc importa que a Grècia ja s'estiguen donant vals de menjar als alumnes de les escoles per a evitar la seua desnutrició, no; el preocupant és que els inversors no puguen recuperar els diners prestats.
El resultat del pacte aconseguit en la cima ho podem trobar en la reacció dels inversors quant al mercat de deute i a les bosses europees. Els inversors han vist amb bons ulls que els països vagen a prioritzar el pagament del deute abans que qualsevol altre gasto públic, i per tant han relaxat el mercat de deute (la cosina de risc de tots els països ha baixat menys la de Grècia) i han invertit fortament en totes les places europees (excepte en l'espanyola a causa de la possible nacionalització de la filial YPF a Argentina).
Açò és el que es busca en la Unió Europea: que els inversors i especuladors estiguen satisfets i puguen seguir amb els seus negocis. I açò és així perquè ells tenen prou poder com per a causar greus problemes a aquells que s'anteposen als seus interessos. Els governants ho saben, i acatxen el cap perquè no tenen el valor suficient per a encarar el poder financer. Preferixen ser còmplices i no tindre dificultats en la seua labor abans que ser adversaris i enfrontar seriosos compromisos.
Aquelles persones que són triades pel vaig poblar per a ostentar el poder estan subordinades a altres persones que ningú ha triat però el del qual poder se situa en el primer pla. La democràcia no és lliure; té un amo i senyor que és el món financer.

Grècia: crisi humanitària sense precedents

Sonia Mitralia

[Intervenció davant de la Comissió Social de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa d'Estrasburg entorn de "Mesures d'austeritat: Un perill per a la democràcia i els drets socials".]

Quan es van a complir dos anys de la teràpia de xoc imposada a Grècia pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional, el balanç és catastròfic, indignant i inhumà.
D'entrada, cal assenyalar que inclús els impulsors d'estes polítiques reconeixen el seu fracàs. Més encara, reconeixen que els seus plantejaments van ser erronis, irrealistas, ineficaços i, inclús, contraproduents. Prenguem com a exemple un tema que concernix no a un problema secundari, sinó al moll del problema: el del deute públic grec.
Segons els responsables del desastre grec, si les seues polítiques d'austeritat draconiana hagueren resultat eficaços al 100%, la qual cosa no deixa de ser una il·lusió, el deute públic grec se situaria en el 120% del PIB en el 2020; és a dir… al mateix nivell que en 2009, quan van començar amb este joc macabre!
Així, ara reconeixen que han delmat una societat sencera… absolutament per a res!
I com si allò que s'ha fet fins ací no fóra prou, continuen imposant als grecs i gregues –i en realitat a tot el món– les mateixes polítiques que consideren fracassades. És el que està ocorrent amb el sèptim “Memoràndum” d'austeritat i destrucció de servicis públics després que els sis precedents hagen donat mostra d'una ineficàcia total. Igual que a Portugal, Espanya, Irlanda, Itàlia… i en tot Europa, on l'aplicació d'estos plans d'austeritat draconians conduïxen al mateix resultat: afonament de les economies i de la població en una recessió i un marasme cada vegada més gran.
De fet, expressions com “austeritat draconiana” resulten totalment insuficients per a descriure el que està ocorrent a Grècia. No sols es tracta que els salaris i les pensions del sector públic hagen sigut reduïdes entre el 50 i el 70%, i un poc menys en el sector privat. La malnutrició fa estralls entre els xiquets de l'escola primària i la fam comença a manifestar-se en les grans ciutats del país, els punts neuràlgics de les quals es troben ocupats per desenes de milers de persones sense sostre, famolenques i en parracs. Es tracta que la desocupació aconseguix al 20% de la població i al 45% de la joventut (49,5% per a les dones jóvens).
Els servicis públics han sigut liquidats o privatitzats i esta decisió governamental ha comportat la reducció del 40% dels llits hospitalaris, que calga pagar prou diners per a parir i que en els hospitals públics no hi haja benes o medicaments bàsics com l'aspirina.
Al gener del 2012, l'Estat grec encara no ha aconseguit entregar als alumnes de les escoles els llibres que havien d'estar distribuït al setembre del 2011.
Desenes de milers de ciutadans invàlids, malalts o amb malalties rares es veuen condemnats a una mort segura i a curt termini a causa de la supressió dels subsidis als medicaments.
Les temptatives de suïcidi (aconseguides o no) creixen a una velocitat impressionant, igual que la gent seropositiva i toxicòmana, abandonades a la seua sort per les autoritats.
Actualment, a causa de la supressió o privatització dels servicis públics, milions de dones gregues han de carregar amb tasques que anteriorment estaven cobertes per tals servicis. Una situació que s'ha convertit en un verdader calvari per a les dones: són les primeres a ser acomiadades i estan obligades a realitzar de forma gratuïta tasques que corresponen als servicis públics; a més, són víctimes de l'increment de l'opressió patriarcal que servix com a coartada ideològica per a fer tornar a les dones a la llar familiar.
Podríem continuar amb la descripció d'este horror fins a l'infinit; però el que acabem de descriure és més que suficient per a constatar que ens trobem davant d'una situació social que es correspon perfectament amb la definició d'estat de necessitat o de risc, reconegut des de fa temps pel dret internacional. Un dret que permet i inclús obliga expressament als Estats a prioritzar la satisfacció de les necessitats bàsiques de la població enfront del reembossament del deute.
Com indica la Comissió del Dret Internacional de Nacions Unides a propòsit de l'estat de necessitat: “No és admissible que un Estat tancament les escoles, les universitats ni els tribunals, que desmantelle els servicis públics fins al punt d'abandonar la població al caos i a l'anarquia, per la simple raó de disposar de fons per a reembosses als creditors estrangers o nacionals. L'Estat, igual que els individus, no pot sobrepassar determinats límits.”
Per això, la nostra posició, compartida per milions de grecs, és clara i neta i està arreplegada en el dret internacional: el poble grec no ha de pagar un deute que, a més, no és seua. Per diverses raons.
La primera, que l'ONU i les convencions internacionals firmades per Grècia i, també, pels països creditors, deixen clar que l'Estat grec ha d'atendre prioritàriament les necessitats de la seua població (nacionals i estrangers davall la seua jurisdicció) abans que als creditors.
La segona, que este deute o, almenys, una part molt important d'ella pareix reunir tots els atributs d'un deute odiós (en tot cas il·legítima) que el dret internacional dóna per assentat que no cal reembossar. Esta és una raó de més perquè l'estat grec facilite, en compte d'impedir, el desenvolupament de la Campanya per l'Auditoria Ciutadana d'este deute a fi d'identificar la seua part il·legítima, d'anul·lar-la i no pagar-la.
La nostra conclusió és clara: la tragèdia grega no és ni fatal ni irresoluble. Hi ha una solució: el repudi, l'anul·lació i el no pagament del deute constituïxen el primer pas en la bona direcció, cap a la salvació d'un poble europeu amenaçat per una catàstrofe humanitària en els temps de pau.

Democràcia disminuïda

5 febrer 2012 | Categories: Nacional | |

Xavier Canella Tamayo – ATTAC Acordem

Implacables, set magistrats del Tribunal Suprem d'Espanya jutgen el jutge Baltasar Garzón per investigar crims de guerra i de lesa humanitat perpetrats per la dictadura franquista. La defensa de Garzón i la Fiscalia sol·liciten l'anul·lació del juí. Però el juí continua.
És el segon assalt contra eixe jutge. El primer va ser quan uns (presumptes) corruptes que han robat a cabassades diners de tots, han aconseguit assentar en la banqueta per a inhabilitar-lo, per a tirar-ho de la carrera judicial, a qui els processava. És el cas Gürtel d'Espanya; una increïble trama de corrupció multimilionària lligada a alguns dirigents del Partit Popular. Pretext per a jutjar Garzón? Unes escoltes de conversacions entre processats i els seus advocats autoritzades pel jutge instructor, sol·licitades per la policia, avalades pel fiscal i prorrogades pel jutge que va continuar la instrucció a l'arribar el cas a un tribunal superior. Però Garzón només és acusat de prevaricació i jutjat. Sorprenent. A banda que abans s'han autoritzat escoltes semblants i mai cap jutge ha sigut acusat. Si és el cas, es declaren nul·les com proves les conversacions i es va acabar.
El segon juí és per investigar crims de guerra i de lesa humanitat del franquisme. El Tribunal Suprem va acceptar l'acusació de prevaricació contra Garzón, presentada per dos associacions franquistes: Mans Netes (que feroç burla!) i Llibertat i Identitat. La defensa ha demanat l'anul·lació de la causa, perquè l'instructor de la mateixa, un cert Varela, va corregir i va arreglar l'escrit d'acusació perquè poguera ser admés. Increïble.
El pretés fonament de tal querella és la llei espanyola d'Amnistia de 1977 que -diuen- prohibix investigar crims de la dictadura franquista. Hugo Relva, conseller jurídic d'Amnistia Internacional, ha declarat que eixa llei no impedix la investigació de crims de guerra, però, encara que ho prohibira, Espanya ha firmat i ratificat tractats internacionals que l'obliguen a investigar eixos greus delictes per damunt de les seues lleis nacionals.
El Fiscal no recolza l'acusació i demana l'absolució de Garzón perquè no prevaricó. Ha declarat que en tres dècades de carrera no ha vist res com la insòlita i insostenible actuació del jutge instructor Varela.
Human Rights Watch, la Comissió Internacional de Juristes i Amnistia Internacional s'han pronunciat contra eixe juí i a favor del jutge Garzón. Amnistia Internacional ha recordat que els crims de guerra i de lesa humanitat (com a tortura i desaparició forçada) no prescriuen mai ni poden ser mai objecte d'amnistia.
A Espanya, segons Amnistia Internacional i altres, que han investigat els crims perpetrats durant la guerra civil espanyola i els primers anys de la dictadura franquista, cal comptabilitzar més de 143.000 desapareguts. En Argentina i Xile, que van horroritzar pels seus desapareguts durant les seues dictadures militars, va haver-hi uns 3.500 executats i desapareguts a Xile, i 30.000 a Argentina. La quantitat de desapareguts a Espanya convertix la investigació dels crims del franquisme en una qüestió essencial per a la democràcia espanyola.
A més de les lúcides exigències plantejades pel moviment 15 M en les seues denúncies de la perversió i descomposició de la democràcia, sotmesos els governs al poder financer, a Espanya cal afegir com a reivindicació imprescindible eradicar les últimes restes de franquisme. O no hi haurà democràcia de veritat.
Com escriu Vicenç Navarro, “no hi ha millor indicador de l'escassa qualitat de la democràcia espanyola que els juís a Garzón”. Democràcia disminuïda per ser fruit d'una Transició amb plom en l'ala. Com insistix Navarro, “la Transició espanyola va ser un procés dominat per les forces conservadores i els aparells del franquisme, enquistats en l'Estat espanyol”.
Es va passar de la dictadura a una monarquia democràtica en un marc de lleis franquistes sense la menor ruptura, mentres magistrats, molts polítics, comandaments policials i caps militars durant la dictadura conservaven llocs i prebendes i prosseguien les seues carreres transmutats a demòcrates de tota la vida.
De modèlica la transició espanyola, res.
Potser l'aspiració a un canvi de veritat despertat pels indignats del 15M siga l'esperó necessari per a la ruptura amb el franquisme que mai es va fer del tot. Perquè no perdem de vista que la Transició va ser sobretot mantindre per tots els mitjans l'orde social dominat per la minoria rica i privilegiada; és a dir, el capitalisme de sempre.
Article publicat en Centre de Col·laboracions Solidàries.

http://www.attac.es/2012/02/05/democracia-disminuida/