L'economia alemanya no és un exemple

Vicenç Navarro – Consell Científic d'ATTAC Espanya

Este article critica el mal cridat miracle alemany que està basat en unes situacions de domini sobre el seu propi món del treball i sobre altres països de l'Eurozona que estan en una situació molt difícil que els impedix aconseguir el nivell de competitivitat de l'economia alemanya.

La canceller alemanya Angela Merkel ha indicat que el suposat èxit del model alemany es deu a les polítiques d'austeritat que el govern alemany va realitzar en la primera dècada d'este segle, polítiques iniciades pel govern de coalició socialdemòcrata-verd, i continuades per la coalició governant cristianodemòcrata-socialdemòcrata, i més tard per la coalició cristianodemòcrata-liberal. D'ací que la Sra. Angela Merkel i el seu govern estiguen pressionant perquè tots els països de l'Eurozona facen el mateix.

El problema amb esta postura és que ignora o oculta diversos fets essencials. U és que el seu èxit com a país exportador es deu a una situació de domini sobre la seua pròpia classe treballadora i sobre altres països que bé podria definir-se com a explotació. Ja que este tipus de terminologia rarament apareix en els mitjans, sent la necessitat explicar el significat de tal terme. A explota a B quan A viu millor a costa de B, que viu pitjor. A i B poden ser classes socials o països. Perquè bé, comencem per classes. El complex exportador alemany ha basat el seu èxit (que ha repercutit en una explosió dels seus beneficis) en part en què ha evitat que la classe treballadora alemanya siga beneficiària de l'increment de la seua productivitat. Com bé ha dit Mark Weisbrot, l'Estat i el món empresarial alemanys no han permés un augment dels salaris paral·lel al creixement de la seua productivitat. La majoria d'este creixement ha enriquit les rendes del capital, i no les del treball. En realitat, estes últimes, com a percentatge de totes les rendes, han disminuït. Al capital li ha anat molt bé a costa que al món del treball no li haja anat tan bé com a podria o hauria d'haver-li anat.

Vegem ara explotació de nació. Alemanya és el centre de l'Eurozona. Els seus partners són els països de tal unitat monetària la competitivitat dels quals és menor que l'alemanya, la qual cosa afavorix el creixement de les exportacions alemanyes a estos països. Però el fet que tots utilitzen la mateixa moneda explica que als països amb menor competitivitat els és impossible guanyar competitivitat perquè no se'ls permet la devaluació de la moneda (que comportaria una reducció de costos de producció). Això limita les seues possibilitats de poder ser més competitius. I una de les poques maneres possibles és abaixant els salaris (com constantment els autors neoliberals insistixen), baixada que ha de ser molt accentuada per a aconseguir major competitivitat com a conseqüència que els salaris alemanys són més baixos del que podrien i haurien de ser, assegurant-se així diferències de competitivitat que afavorixen únicament a Alemanya, a costa dels altres. Així és com ocorre no sols l'explotació de classe, sinó també de nació. És quasi impossible que en esta situació els països perifèrics puguen aconseguir el nivell de competitivitat alemanya.

És més, els Estats de tals països també tenen les seues mans lligades perquè no tenen un Banc Central que imprimisca diners i puga protegir el seu deute públic (com fa un Banc Central digne del seu nom) de l'especulació dels mercats financers. No poden, per tant, expandir el seu gasto i estimular l'economia creant-se'ls un problema greu, perquè les seues economies estan en recessió (camí de depressió en alguns països), disparant-se la desocupació. Esta situació, enormement desfavorable als països perifèrics, es manté a causa de l'enorme domini de l'establishment financer alemany sobre el Banc Central Europeu (BCE, que és un lobby de la banca alemanya) i de la Comissió Europea. Empitjorant la situació, el BCE fa xantatge als Estats perifèrics imposant-los l'austeritat i les reformes laborals que empitjoren la desocupació.

Paradoxalment, no obstant, quant a les reformes laborals que el BCE imposa, no seguix el model alemany. En realitat, la baixa desocupació alemanya es deu, no a la facilitat que tinguen els empresaris a despedir els treballadors (mesura promoguda per la Sra. Merkel, per la Comissió Europea, pel FMI, i pel BCE) sinó a la cogestió existent en els centres de treball, que en el seu sistema de negociació col·lectiva impedix la destrucció de llocs de treball, repartint el treball (les hores treballades) en el seu lloc. El BCE mai ha pressionat per esta mesura de cogestió.

Una última observació. He indicat en altres textos que la percepció generalitzada que l'Estat alemany és el que està ajudant als països perifèrics de l'euro no es correspon amb la realitat. Esta ocorrent al revés. Hui hi ha un gran flux de capitals d'estos últims països a Alemanya. I la suposada “ajuda” a la banca espanyola és, com bé indica Peter Böfinger en una entrevista en Die Spiegel (Chatterjee, Pratap, Bailing Out Germany: The Story Behind The Europeten Financial Crisi), “esta ajuda no és a estos països, sinó als nostres propis bancs, que tenen gran quantitat del deute privat en aquells països”. Tal senyor és conseller econòmic de la Sra. Merkel. Mentrestant, el Deutsche Bank i el Commerzbank, dos dels bancs alemanys més importants i que van aconseguir magnífics beneficis prestant diners a la banca espanyola, han tingut els millors beneficis obtinguts en els últims cinc anys.