El seu cognom és ‘Crisi'

Quan va ser l'última vegada que una economia capitalista es va mantindre en expansió i en harmonia social? Pareix que cal fer un bon exercici de memòria perquè no és fàcil recordar semblant episodi de placidesa. I no obstant, en l'imaginari social perdura la creença que en una època perduda que caldria recuperar, el capitalisme va poder fer entrega de bons resultats. Potser l'anhel profund del ser humà és eixe món de pau, benestar i justícia. Però eixa aspiració no significa que eixe món anhelat siga possible davall la feroç regla del capital.
La història del capitalisme revela un procés de contínua expansió i això ha sigut interpretat com a senyal d'èxit. En eixa mateixa història hi ha una nodrida successió d'episodis de contracció i desfeta. És com si la crisi incessant fora l'estat natural del capitalisme.
La llista de crisi i dislocacions traumàtiques en la marxa del capitalisme és densa. En ella s'entrellacen l'especulació financera, la caiguda en la demanda agregada provocada per retalls salarials, l'excés de capacitat instal·lada i, per descomptat, les expectatives optimistes dels inversionistes que van ser una vegada i una altra desmentides pel mercat. En diversos moments els límits a l'acumulació de capital van conduir a confrontacions interimperialistes i a polítiques de colonització que buscaven superar eixes limitacions. En tots estos casos la seqüela de desocupació i empobriment, destrucció i guerres va deixar cicatrius ombriues.
El mític període gloriós del capital és quelcom feble. Fem abstracció de les crisis de segles anteriors, com la de la South Siga Company anglés (1720) o les del segle XIX: la depressió post-napoleònica, la crisi de 1837 als Estats Units, la de 1847, les de 1857 i 1873-96 (crida la ‘Llarga Depressió'). Passem al segle XX.
En 1907 explota una feroç crisi a Nova York que amenaça tot el sistema bancari i desemboca en la creació de la Reserva Federal. En 1920-21 es presenta una crisi deflacionaria que va precedir a la Gran Depressió. Esta va deixar una empremta profunda en la història econòmica i política de la primera mitat del segle.
Després de la Segona Guerra ve l'anomenada època daurada d'expansió capitalista. Eixa fase (1947-1970) va estar sostinguda per circumstàncies excepcionals i insostenibles: la demanda de la reconstrucció post bellum i del consum postergat des de la crisi de 1929. L'era daurada va durar poc: a finals dels seixanta comença l'esgotament d'oportunitats rendibles per a la inversió. En 1973 conclou el creixement dels salaris i arranca la crisi d'estancament amb inflació, mateixa que desemboca en l'alça brutal de les taxes d'interés i desencadena la crisi dels anys 80 a escala mundial. A Amèrica Llatina ens acostumem a dir la dècada perduda dels 80. Oblidem que en els països centrals la crisi s'havia gestat precisament en l'era daurada. La crisi dels 80 li apega a tot el món.
A finals dels 70 esclata la crisi de les caixes d'estalvi i crèdit als Estats Units. El cost va ser enorme i els efectes es van prolongar al llarg de 10 anys fins que en 1987 va sobrevindre el Dilluns Negre. Durant els anys 90 l'economia nord-americana experimenta un episodi de bonança artificial i fins a les finances públiques aconseguixen a tindre un superàvit. Mentres als Estats Units s'està gestant la bambolla de les empreses de ‘alta tecnologia', en la resta del món es presenta una nodrida sèrie de crisi: Mèxic, Tailàndia i el sud-est asiàtic, Rússia, Turquia, Brasil. Per a quan els atemptats del 9-11 la recessió ja tenia dos anys de colpejar als Estats Units.
No hi ha pausa per a respirar. El capitalisme viu a través de mutacions patògenes contínues. És com si es tractara d'un malalt que en moments d'aparent bona salut estiguera preparant els moments de greus convulsions.
No cal caure en una visió reduccionista. No totes les crisis són iguals, ni van tindre les mateixes causes. El desenvolupament del capitalisme és un procés contradictori i per això ha tingut fases de relativa prosperitat. Precisament en eixes etapes d'estabilitat es gesten les mutacions que conduïxen a més crisi.
L'anàlisi de tall marxista oferix les perspectives més riques per a l'anàlisi teòrica de la crisi com a essència del capital. Però fins en una disposició reformista, à la Keynes, és fàcil observar que la crisi és el cognom del capitalisme: no hi ha un mecanisme d'ajust que permeta solucionar el problema de la inestabilitat de les funcions d'inversió i de preferència de liquiditat en una economia monetària de tal manera que s'abast una situació de plena ocupació. El punt és este: no és que no funcione el mecanisme, sinó que no existix.
La pobresa no és una desdesgràcia ni la fam un desastre. Com va dir Ghandi, la fam és un insult que humilia, que destruïx cos i esperit; el mes assassí que hi ha. Un genocidi segons Olarán. I no acabar amb la fam, quan és pot, és un crim de lesa humanitat. Un crim amb inductors, executors, còmplices i encobridors.

Definitivament, la visió ingènua sobre el capitalisme ha d'anar a reposar en el museu dels mites curiosos. És desprén una important taverna política i històrica per a l'esquerra, l'única força capaç de qüestionar els bases del capitalisme.

COMUNICAT D'ATTAC-PV FRONT LA PETICIÓ DE RESCAT DEL CONSELL DE LA GENERALITAT VALENCIANA

El pasat 20 de juliol de 2012, el Consell de la Generalitat demanà els diners del
Fons de Liquiditat, posant fi a l’intent formal de govern autonòmic valencià.
En fer balanç dels esdeveniments que ens han conduït a aquesta situación al País
Valencià ens trobem amb els següents fets:
· Terra Mítica, cost 377 millons, ara propietat d'Aqualandia, assumint deutes de
65 milions d'euros
· Ciudad de la Luz, cost 300 milions d'euros i un deute de 190 milions d'euros
· Aeroport de Castelló, cost 150 milions d'euros + 30 milions en publicitat +
300.000 euros al mes en sous i manteniment
· Fórmula 1, cost fins ara 244 milions d'euros
· Emissió de 1.800 milions de "bons patriòtics"; es col·loquen sols 1.055
amb les agències de qualificació qualificant-los de "bons escombraria"
· Suma del deute financer i pagaments pendents a llarg termini fa 51.605
milions d'euros + 10.489 milions d'euros de les d'empreses públiques
fundacions, etc, dependents de la Generalitat. Total 62.000 milions d'euros, el
60'2% del nostre PIB
· L’espoli de les tres entitats financeres originàriament valencianes: BANCAIXA,
CAM i BANCO DE VALENCIA, intervingudes i sense control valencià com a
conseqüència de la implicació en operacions immobiliàries i especulatives i el
finançament "a fons perdut" dels grans "esdeveniments" del Consell, del
València C.F. i altres operacions especulatives d'alt risc
· EMARSA, forat de entre 17 i 40 milions d'euros i 28 ex-administradors, tots del
PP, encausats.
· GÜRTEL, encausada part de la direcció del PP valencià per finançament il·legal
i corrupció
· BRUGAL, encausades entre altres l'alcaldessa i l'ex-alcalde d'Alacant, del PP,
per finançament il·legal i corrupció
· BLASCO, encausats ell, Felip i vàries persones més de l'ex-conselleria de
"solidaritat"(?) per apropiació de diners de l'ajuda a països empobrits
· RTVV,1.300 milions d'euros de pèrdues per robatoris i gestió corrupta i
partidista, d'una ràdio i una televisió allunyades del compromís per la terra que
era la raó del seu naixement
· Ciutat de les Arts, projecte de 160 milions d'euros; cost actual 1800 milions
· Sanitat pública, entregada a la gestió privada
· Educació pública, humiliada i mancada de mitjans. Més de 50 milions d'euros
de deute a unes 450 escoles concertades
· Universitats públiques, sense finançament i regals a les privades
confesionals
· ...i d'altres
Esta és, amb dades, la situació d'una comunitat autònoma sotmesa al caciquisme,
a la manipulació, al robatori sistemàtic. La nostra versió particular i localitzada de
l’aplicació de les politiques neoliberals què, entre d’altres coses, s’ha caracteritzat per
la corrupció com a norma en les nostres institucions. Per ATTAC-PV, la corrupció no és,
sols, fruit de pràctiques viciades dels representants polítics, sinó que aquestes son
part consubstancial al conjunt de normes, escrites i no escrites, amb què es regeix
l’actual ordre de les coses. La falta de moral i ètica política, la lògica de que “tot és
permés”, inclús promovent lleis que possibiliten accions especulatives i depredadores
dels recursos comuns, han contribuït a l’acumulació de riquesa en poques mans,
alhora que s’ha destruït l’economia real i productiva del nostre País Valencià.
El model econòmic promogut ha estat el d’un turisme depredador del territori que
ens ha hipotecat el futur i la mateixa existència de la terra valenciana, el d'una
planificació econòmica enfocada al guany immediat i de rapinya de l'especulació
immobiliària i financera, en detriment de consolidar un sector financer propi, una
petita i mitjana empresa, que eren el cor de l'economia valenciana amb sectors com el
càlçer, el moble, el tèxtil, el joguet o el petit comerç de proximitat i d’una agricultura
que garantisca la sobirania alimentària dels valencians i valencianes. En definitiva, les
il·lusions i el futur de la ciutadania valenciana, que amb l'enlluernament de la
guirlanda i les aparences hem entregat reiteradament el poder polític als
representants d’una ideologia, la neoliberal, que està destruint el que és nostre, el
territori, l’economia local i productiva i l’estat, garant dels drets i necessitats bàsiques
per a la ciutadania.
Quan, d'ara endavant, als llibres d'economia s'explique un cas paradigmàtic de
capitalisme de rapinya eixirem la gent valenciana.
Caldrien dimissions, eleccions anticipades, el que siga abans de restar ni un sol
instant més en les mans d'aquests personatges, d'aquest caos de latrocini, corrupció i
poca vergonya, d'aquesta casta de delinqüents. El poble valencià deuria poder dir la
seua en esta situació i no restar mut, impertorbable, petrificat i amb el cap cot.
Els responsables polítics d’aquesta situació (Zaplana, Camps, Olivas, Fabra i
Fabra, Brugal, Gürtel, Blasco, Felip, Castedo, el Bigotes i d’altres) són els culpables
directes de l’aplicació de les polítiques neoliberals al Pais Valencià. Aquests han estat,
ací, la corretja de transmissió de les polítiques de desmantellament d’allò públic
promogudes per les institucions supranacionals com el Fons Monetari Internacional, La
Comissió Europea, L’Organització Mundial del Comerç, el Banc Mundial i d’altres. I
l'oposició, vegetant majoritàriament.
ATTAC-PV, moviment de ciutadans i ciutadanes per l’educació popular en contra
de les polítiques neoliberals, fa una crida a la ciutadania valenciana sana i
treballadora, cap a la movilització social permanent per recuperar el que és nostre.
Fem una crida per recuperar la dignitat com a poble, la participació de forma activa
per a que la Democràcia no es reduisca al vot cada quatre anys i a promoure
estructures ciutadanes que dinamitzen i exigisquen fórmules de particicipació directa,
de democràcia participada que deixen enrrere el capitalisme i les seues corrupcions,
injustícies i inequitats.
DIGUEM PROU!
Que res que ens afecte es faça sense el nostre consentiment.
Es tracta simplement de reapropiar-nos, tots i totes juntes, del present i del futur
del nostre món.
Afirmem que, amb la participació de la ciutadania activa i informada UN ALTRE
MÓN ÉS POSSIBLE!
València, juliol de 2012

Tot és possible, però no es facen il·lusions

Els avanç el que passarà en les pròximes hores, perquè se'ls vaja fent el cos: este dijous viurem un altre dia negre, la cosina s'acostarà als 700 punts, el bo a deu anys superarà el 8% i la Bossa patirà el major afonament de la seua història. Rajoy i el seu Govern estaran desapareguts tot el dia, el BCE repetirà que no està per a arreglar els problemes dels països, des de tots els fronts se succeiran els missatges animant a Espanya que demane un rescat com més prompte millor, i l'Eurogrup convocarà una reunió d'urgència per a l'endemà.
El divendres no amanecerá millor: encara que a primera hora es relaxarà quelcom la cosina i pujarà tímidament la Bossa, al llarg de la jornada tots els indicadors empitjoraran, mentres el Consell de Ministres improvisa una agressiva reforma del sistema de pensions, un enduriment de la reforma laboral, i l'acomiadament de milers de treballadors públics. L'Eurogrup passarà la nit del divendres reunit (ja saben el que els agrada vetlar), rodejat de qualsevol tipus de rumors catastrofistes.
El dissabte al matí tots donaran per fet que El Govern espanyol demanarà eixe mateix dia el rescat total del país, encara que els portaveus del PP i algun ministre ho negaran amb rotunditat fins que a primera hora de la vesprada, des del Ministeri d'Economia, Luis de Guinders anuncie la sol·licitud de rescat, que per descomptat no es cridarà rescat. Amb un poc de sort, el diumenge al matí Rajoy farà una declaració a la premsa abans d'anar-se als Jocs de Londres per a presenciar l'Espanya-Hondures de futbol, mentres la premsa amiga repetix que és un rescat dolç, i que ja els agradaria als grecs.
Val, m'ho he inventat tot, però  que sona versemblant?  que no troben impossible un escenari així, amb un rescat total del país en esta mateixa setmana? Encara que en data hui no pareix probable que Espanya vaja a demanar el rescat d'ací al dissabte, ningú s'apostaria un sopar que no vaja a ocórrer. Segurament cap de vostés es jugaria no ja un sopar, ni un café, que no vaja a haver-hi rescat d'ací a setembre, que vaja a sobreviure l'euro, que Rajoy aguant enguany, i no diguem ja apostar que no vaja a haver-hi noves pujades de l'IVA, noves baixades de sou als funcionaris, noves reformes regressives o noves destralades als pilars de l'Estat de Benestar, que són ja escenaris que es donen per descomptats, i dels que només cal especular si seran d'ací a un mes o d'un any. Quant a la xifra de desocupació, l'aposta caldria situar-la no ja en els sis milions, sinó en els set milions, i així i tot ningú es jugaria molt en un envit així.
Tot és possible, repetim estos dies. Tot-és-possible. Amb el que hem vist en els últims mesos, amb la qual cosa portem viscut des de maig del 2010, qualsevol escenari, per insòlit que parega, s'ha tornat de sobte versemblant. Si al final es complix, ens cabrejarà, ens impressionarà o ens espantarà, però no ens sorprendrà massa. Si algú profetitza que d'ací a uns mesos desapareixerà l'Estat autonòmic, no li cridarem boig. Tampoc ens pareixeria un desbarat pensar en la substitució de Rajoy per un tecnòcrata (inclús circulen noms ja), ni un retorn a la pesseta que fa poc pareixia impensable, o la desaparició de drets que sempre hem cregut intocables, el mateix la sanitat que l'educació universals i gratuïtes. Vaig més enllà: en esta Europa on tot és possible, no hi ha escenari descartable a anys vista, per desgavellat que parega: el mateix la dissolució de la Unió que l'arribada a algun Govern d'un partit feixista; el mateix un restabliment de fronteres que una suspensió de la democràcia en un país amb problemes. Fins hi ha qui diu veure guerres en l'horitzó, aplicant l'ensenyança d'anteriors crisi del capitalisme que ja sabem on van acabar. A estes altures ens podem creure qualsevol cosa, la nostra capacitat per a la sorpresa és cada vegada menor, les certeses d'ahir es diluïxen i el que abans era totalment impossible hui com a màxim és improbable, que no és el mateix.
Tot és possible, repetim. Tot-és-possible, tot-és-possible, tot-és-possible. Tot? Però tot, tot? Fem la prova amb un altre tipus d'escenari: si els vaticine que El Govern endurirà la fiscalitat a les rendes més altes i les grans empreses, crearà una poderosa banca pública, donarà un ús social a la bossa de vivenda buida, combatrà amb duresa el frau fiscal, consultarà els ciutadans quines mesures prendre per a eixir de la crisi, i aconseguirà un millor tracte europeu baix amenaça d'abandonar l'euro, s'ho creuen? No, no s'ho creuen, no ho veuen possible. Ni totes juntes, ni per separat. Els pareix més versemblant demanar el rescat este dissabte que adoptar qualsevol d'eixes mesures. Es veu que en el terreny de les polítiques alternatives no funciona el “tot és possible”.
Un altre intent: després d'un agost terrible, al setembre El Govern cau i convoca eleccions. Davant de l'afonament dels dos grans partits sistèmics, els ciutadans aconseguim presentar una gran coalició de partits minoritaris, moviments socials i 15-M, guanyem les eleccions i apliquem un programa radical contra la crisi, primer pas per a convocar un nou procés constituent. Ho veuen versemblant? No, jo tampoc. Un altre terreny on no apliquem el “tot és possible”.
Provem novament: els aposte un sopar que en els pròxims mesos els governs europeus es posaran d'acord i prendran les regnes de la crisi; refundaran la Unió amb una orientació més social, seran solidaris amb els seus membres en compromisos, mutualizarán el deute sobirà, aprovaran un marc regulador estricte contra els excessos del sector financer i els especuladors, i blindaran els drets socials i l'Estat del Benestar. Ja veig, tots m'accepten l'aposta, ja es veuen sopant a la meua costa. Una vegada més, no tot és possible a Europa. Veiem versemblant el seu afonament, però no la seua transformació a millor.
Últim intent: s'imaginen que els ciutadans aconseguim unir-nos en tot Europa, i estenem una revolució per la qual el capitalisme financer, sense ajuda dels estats i faltat de la impunitat que ha disfrutat fins ara, acaba per afonar-se donant pas a un nou model econòmic, més just, més humà, menys criminal que este? Ja veig, es riuen de mi, em criden il·lús.
Conclusió òbvia: el “tot és possible” només funciona dins d'uns estrictes límits marcats pels mateixos que ens han afonat. Dins del capitalisme, tot és possible hui, inclús la major debacle. Fora del sistema, res és possible, ni pensar-ho. Podem imaginar l'afonament econòmic, la desocupació massiva, la misèria, el fi de la democràcia, i escenaris encara pitjors: la crisi energètica i ecològica, la guerra; però no ens cap en el cap que “un altre món és possible” (aquella consigna precrisi que hui a penes se sent).
La destrucció és concebible, en totes les seues variants; la construcció d'una alternativa, en canvi, és pura fantasia. De manera que tot és possible, però sense passar-se. O més prompte: eixe “tot és possible” és una altra mostra més del fatalisme amb què ens intoxiquen a base de por i commoció, pel que ens preparen per a tot tipus de danys però ens incapaciten per a desitjar quelcom diferent. Ens aterrix el que hi ha, sí, però han aconseguit que ens espante més intentar substituir-ho.
I així continuarà sent, continuarem acceptant que determinats escenaris són no ja versemblants sinó inclús probable, mentres altres són totalment impensables; i així seguirà mentres no ens convencem que la convulsió d'este fi d'època no sols hauria de servir per a destruir-ho tot, sinó també per a construir sobre noves bases; mentres no treballem perquè el “tot és possible” que obri la crisi es convertisca en una possibilitat de transformació que tal vegada hui està més al nostre abast del que ho ha estat en dècades. Encara que no ens ho creem, encara que ens espante, tot és possible. Tot.

Espanya entra en l'espiral de la mort

Divendres passat, 13 de juliol, el Consell de Ministres va aprovar el radical paquet de mesures d'austeritat fiscal procíclica anunciades per Rajoy en seu parlamentària dos dies abans. “No disposem de més llei ni de més criteri que el que la necessitat ens imposa. Fem el que no ens queda més remei que fer, tant si ens agrada com si no ens agrada. Sóc el primer a estar fent el que no li agrada”: paraules literals d'un president més nerviós, més insegur i amb pitjor dicció que de costum. És la segona vegada en dos anys que una escena així es produïx en les Corts: l'11 de juliol del 2012 de Rajoy és el 10 de maig del 2010 de Sabater.
Sabater es va donar un autocolp d'Estat per a evitar, suposadament, el colp de la intervenció de la Troica. Amb el resultat de tots conegut: tot va ser a pitjor, com no podia ser d'una altra manera amb unes polítiques procícliques de consolidació fiscal i retalls de drets socials i ingressos populars en un país, llavors, amb un desocupació superior al 20%, el 45% dels jóvens en desocupació i la demanda efectiva en ràpid procés de contracció. Ara s'anuncia un retall anual per als pròxims tres anys de més del 2% del PIB, en un país amb més del 25% de la seua població activa desocupada, més del 50% dels jóvens en desocupació –desenes i desenes de mils convertits ja en emigrants— i una demanda efectiva en caiguda lliure.
D'idees miracleres, retòriques electorals i agendes ocultes
Rajoy va pujar al poder amb la idea miraclera –avalada per tota una tall de tertulians, todólogos mediàtics i pseudoeconomistes diz-que-profesionales— que bastava poc més que un govern conservador de gents d'aparença en la Moncloa per a recuperar la “confiança” dels mercats financers internacionals i la benevolència dels buròcrates de Brussel·les i de Frankfurt. Eixa era la idea “tècnica” bàsica.
Hi havia, a més, una retòrica de campanya electoral rectificadora del gir antisocial de Sabater: no es tocaria els pensionistes, no es tocaria els funcionaris públics, no es retallarien drets ni en educació, ni en sanitat (qui diu copago?), ni en la cobertura de la desocupació; hi hauria austeritat i consolidació fiscal, per descomptat, però es tractaria d'una “austeritat expansiva” (sic), facilitadora del creixement econòmic (no es pujaria l'IVA, clar que no!). Contra l'entreguisme de Sabater, es defendria la sobirania nacional; Espanya sabria fer-se respectar en la UE i davant de la Troica: el Regne, en fi, no seria intervingut, ni informal ni, menys, formalment. Per fi algú faria valdre la “marca Espanya”.
I hi havia, per descomptat, una agenda oculta. Amb l'excusa de la necessitat reconciliar-se als mercats financers i recuperar la “confiança” perduda per la calamitosa gestió del PSOE, escometre un conjunt de contrareformes –incoades ja pel govern Sabater i llargament anhelades per la dreta social espanyola— que alteraren radicalment i irreversiblement la relació de forces. Que reconfiguraren la constitució social del país, particularment la regulació del mercat de treball. Que reordenaren pro cúpula sua, a favor del poder politicoeconòmic del PP, la fatalment danyada estructura bancària (el que passava crucialment per convertir a Bankia en un colós financer privat promíscuament vinculat al partit). Que acabaren de posar en subhasta i desmantellar el sector públic, posaren proa a la conversió de la vida econòmica del nostre país en un rima interminable de peatges privatitzats, cobrables per rendistes improductius de tota fanga, nacionals i estrangers, i entraren per raïm en la més o menys dissimulada tasca de recentralitzar administrativament i jibarizar el “Estat de Medioestar” espanyol, com encertadament l'ha cridat en alguna ocasió Gaspar Llamazares.
L'agenda oculta, en una paraula, consistia a aprofitar la crisi per a consolidar fins a les últimes conseqüències el tipus de capitalisme oligopólico d'amiguetes políticament promiscus construït pel PSOE i el PP en les últimes dècades i reubicar al nucli polític dirigent conservador en la nova situació. Si es vol, i per servir-nos del neologisme molt a propòsit inventat per l'acadèmic de la llengua Emilio Lledó, passar de l'economia política del capitalisme oligopólico d'amiguetes, al casino de negocis publicoprivats dels “amigantes” (que rima amb pispes).
Del fracàs, també, de l'agenda oculta
En tan sols 6 mesos de govern, la realitat de la crisi s'ha portat ja per davant la idea “tècnica” bàsica del programa electoral del PP, la de la “confiança”: la cosina de risc no ha deixat de pujar, la renda variable no ha deixat de baixar, l'interés dels bons espanyols s'ha disparat fins a sobrepassar tots els nivells d'alarma (7%), i el que és més greu i peremptori, ha començat a accelerar-se una fuga massiva de capitals i depòsits bancaris, el ritme de la qual anual s'estima ara mateix en un 50% del nostre PIB! Un pànic bancari deslligat, perillosíssim per a Espanya i per al conjunt de la UE, a qui no són alienes les successives malapteses del govern Rajoy en el maneig de la crisi de solvència de la banca espanyola. I a tot això, la unió bancària i la garantia europea de depòsits –única mesura eficaç per a contindre l'hemorràgia—, seguixen ara tan lluny, si no més, que abans de la famosa cima del passat 28/29 de juny. Han passat només dos setmanes, i pareixen mesos. Temps suficient, en tot cas, perquè diversos suposats “europeistes” demostraren una vegada més la seua incapacitat per a comprendre la naturalesa de la crisi política europea i es cobriren amb el més badoc dels ridículs.
Com previst per tot el món, de desmentir la retòrica electoral es va encarregar el propi govern no bé va entrar en exercici. Però el verdaderament interessant és la sort que ha corregut en només 6 mesos el desenvolupament de l'agenda oculta del PP. Perquè la posada per obra del “programa ocult” es fundava també en la nècia idea de la restauració de la “confiança” (i en el pèssim diagnòstic –compartit amb el nucli dirigent del PSOE— de la naturalesa de la present crisi europea que subjau a eixa idea). La realització del programa ocult de Mariano Rajoy passava decisivament per evitar la intervenció d'Espanya per la Troica; intervingut el Regne, tot canvia. No importa el grosser rebombori forofesco dels diputats del PP a cada anunci de retall declarat pel cap, ni tan sols l'obscé “que es foten” els parats d'una pigeta descerebrada que calfa escó en les Corts. Fart més significatiu s'antulla el rostre desalterat del President del govern. Perquè, si bé s'entén, de la qual cosa verdaderament es despedia era de la seua agenda oculta.
I despedir-se de l'agenda oculta no era només despedir-se del verdader programa partidista amb què va accedir al govern. És molt més. És despedir-se de tota una època política i econòmica que eixe programa tractava de salvar, i a la seua manera, perpetuar, rectificant-la per la via d'escorar irrreversiblemente, fins on es poguera, el seu centre de gravitació cap a la dreta. És molt significatiu que el Consell de Ministres de divendres passat començara no a Moncloa, sinó en la Sarsuela, amb el monarca en persona presidint la sessió del reconeixement oficial de tots els fracassos. Com agarrant-se a un clau cremant, precisament a l'empara d'un Rei totalment desacreditat davant de l'opinió pública i convertit en els últims mesos en la cara visible del fracàs nacional i del fi d'època. En el símbol mateix de l'agònica fatiga política, social i moral del règim de la Segona Restauració borbònica que va ser la Transició democràtica.
Cap ipsa loquitur: ministres que filtren secrets de la seua cartera (l'escàndol de la ministra Báñez i l'ERE del PSOE); una xarxa gegantina d'espionatge a empreses i ciutadans i compra i venda de dades privades protegits per la llei amb la connivència de les institucions privades i públiques –inclosos els servicis secrets— encarregades de protegir-los; socialització de la corrupció del públic a allò que s'ha privat amb les preferents, com s'ha vist amb l'obertura de la causa contra els gerents de Bankia, la CAM i CaixaNovaGalicia; el bloqueig d'un poder judicial incapaç d'autogovernar-se, sense la legitimitat democràtica que només poden atorgar-li els ciutadans, i no l'escalafó de la judicatura i els acords baix mà entre el PP i el PSOE; uns incendis paorosos que no es poden extingir pels retalls del gasto públic; amnistia als depredadors urbanístics de la propietat comuna de les costes; amnistia als defraudadors fiscals… Què més?

L'espiral de la mort
Amb les mesures de retalls i austeritat fiscal que ha imposat la Troica al govern, Espanya entra en l'espiral de la mort. És a dir, s'aventura per la senda que ha portat al suïcidi econòmic, social i polític a les nacions fins ara intervingudes (Grècia, Portugal, Irlanda). La dinàmica és molt coneguda: les dràstiques mesures procícliques d'austeritat fiscal encaminades a reduir el deute i el dèficit públics generen destrucció d'empreses i d'ocupació, afonament dels salaris, caiguda de la demanda agregada, descens dels ingressos fiscals de l'Estat i, per a tancar el cercle viciós, ulterior creixement de l'endeutament públic, acrescuda desconfiança dels creditors internacionals i noves i més desapoderades exigències d'austeritat i consolidació fiscals i consegüent degradació de l'Estat social, de l'ensenyança, de la sanitat, de la cobertura de la desocupació.
En eixa perspectiva, perduda la sobirania monetària i sense autoritat fiscal comuna en la UE, el cercle viciós només podria trencar-se amb una enèrgica millora de l'exportació. Les últimes dades respecte d'això no són gens falaguers. I no era d'esperar una altra cosa. Primer, perquè a diferència de Portugal, per exemple, on el sector exportador representa prop del 50% de la seua economia, l'exportació espanyola significa a penes un terç, és a dir que almenys dos terços de la demanda dels productes de les empreses espanyoles vénen d'un mercat interior deprimit per la desocupació creixent, pel tremend estat d'endeutament de les famílies i de les empreses espanyoles, pels retalls salarials públics i privats, pel terrible augment de l'IVA, per les noves taxes universitàries, pel copago sanitari, per presents i venidors peatges d'usuari en l'accés als béns públics o comuns; en una paraula, per les extremistes polítiques d'austeritat fiscal. I segon: perquè les polítiques d'austeritat incompetentment imposades a escala europea han deprimit la demanda continental, i el gros de les nostres exportacions –com les dels alemanys, dit siga de passada— pararan a una eurozona devastada per eixes suïcides polítiques procícliques de consolidació fiscal.
És evident que el nucli dirigent del PP és a estes altures perfectament conscient de tot això. El fracàs estrepitós de Montoro és el fracàs de l'agenda oculta d'una dreta política espanyola que era encara orgànica en interessos oligàrquics més o menys nacionalment arrelats, i que tenia interessos electorals propis. És aventurat –i potser neci— dir que estem assistint al triomf del “independent” i “cosmopolita” De Guinders, eixe fracassat gestor europeu dels interessos del trencat banc nord-americà Lehman Brothers.
Però del que no cap el menor dubte és que decidir –o aplanar-se a— ficar a Espanya en l'espiral de la mort porta conseqüències devastadores per a la identitat de qui ho proposa (el PP). Per a la identitat de qui ho aplaudix, jactant-se inclús d'haver-ho proposat abans (Duren i Lleida). Per a la identitat de qui ho tolera “responsablement” i inclús l'acompanya com “inevitable” i “necessari” amb dos que tres excepcions i matisos i tres que quatre llagrimetes impostades (Rubalcaba). I per descomptat per a la identitat política dels que, aplaudint-ho en el fons, només pretenen aprofitar-se del riu remenat per a promoure ací o allà la seua pròpia agenda superficialment populista (el desmantellament de l'Estat de les Autonomies, à la Rosa Díez; el fantasma del pacte fiscal català sense contingut social per a justificar, à la Mas, la seua cruel ofensiva en tota regla contra els drets de les classes populars).
Com les elits polítiques colonials tradicionals
Les mesures de xoc decidides –“sense llibertat”— per Rajoy la setmana passada van contra els interessos mediats i immediats de la immensa majoria de la població espanyola, incloses eixes classes mitjanes madrilenyes aclaparadorament votants del PP que hauran perdut tots els seus estalvis amb l'estafa de Bankia i Caixa Madrid. L'espiral de la mort a l'estil grec no sols té conseqüències econòmiques i socials devastadores; té també conseqüències per a les pròpies elits polítiques que s'aplanen de major o menor grau al suïcidi de la nació. Perquè perden la seua identitat política com a representants fiduciaris més o menys legítims de distints interessos socials més o menys trobats, per a convertir-se gradualment en castes polítiques de tipus colonial, sense arrelament social en la població. Franz Fanon va descriure fa ja molts anys a eixe tipus d'elits colonials en Els condemnats de la Terra, una obra mestra de la literatura anticolonialista dels anys 60.
Este era el tenor literal de la seua descripció: les elits colonials, siga quin siga el matís del seu color polític:
neguen als pobles la seguretat en els llocs de treball;
reduïxen els ingressos del gros de la població al nivell de subsistència;
porten als pobres a la desesperació;
busquen amb intrepidesa desmantellar als moviments i a les organitzacions socials, assenyaladament als sindicats obrers;
s'encaboten a degradar el sistema educatiu, de manera que només les elits puguen tindre accés a l'educació superior;
fan lleis a la mesura de les empreses transnacionals saquejadores;
criminalitzen el dissens, la crítica i a l'oposició política no acomodatícia.
El corol·lari d'eixa clàssica descripció del fer de les elits colonials era el comportament que buscaven induir en la població: la por i la sensació d'inestabilitat generats per eixes polítiques garantien la passivitat de la població, forçada a derivar cap a la pròpia supervivència personal totes les energies disponibles.
El millor del bon discurs parlamentari de Cayo Lara –convertit de facto en el cap de tota l'oposició en les Corts, inclosos, versemblantment, els parlamentaris socialistes desolats per les frívoles pallassades de Rubalcaba— és que va entendre perfectament este punt. No sols ha traït Rajoy al seu propi electorat al violar grosserament les promeses del seu programa, no sols, açò és, ha fracassat com a polític democràtic, sinó que ha fracassat també en la promoció de la seua agenda oculta “sobirana”, és a dir, ha fracassat com a polític tecnocràtic. Doble fracàs. S'imposa la consulta popular.
Fins a un periodista tan carregosament circuelocuente com Pedro J. Ramírez s'ha vist en la necessitat reconéixer sense reserves l'obvi, encara que siga per a eixir cínicament al pas:
“En altres circumstàncies el reconeixement d'esta sobtada pèrdua d'autonomia democràtica hauria de comportar la dimissió del govern de torn, la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions. Però ningú està demanant que Rajoy faça això perquè el seu rotund triomf electoral ha sigut molt recent i, com indiquen tots els sondejos, no es percep cap alternativa fiable. Més prompte hi ha el consens que al líder del PP li toca carregar amb la creu del que serà una creixent impopularitat, gestionar amb la major solvència possible l'execució del diktat de Brussel·les i tractar que la desagradable travessia del desert concloga com més prompte millor.” [“Protectorat de 'sobirania suspesa'”, El Món, 15 juliol 2012.]
Qui comprenga mínimament la naturalesa de la crisi política europea, o qui almenys sàpia quelcom de macroeconomia elemental, o qui, si més no, s'haja molestat a informar-se un poc de l'experiència de Grècia, Irlanda i Portugal des de la seua intervenció, sap ja que el que ve no és “una desagradable travessia del desert” destinada a “concloure com més prompte millor”. Sinó l'entrada en una verdadera espiral de la mort.
Que la població siga, o no, presa del pànic, que s'entregue, o no, a una inerme passivitat política creuat la portalada d'eixa espiral, dependrà de la decisió amb què el conjunt de l'esquerra social i política d'este país –sindicats obrers, 15 M, col·lectius de parats i treballadors precarizados, representants institucionals (locals, autonòmics i estatals) de les esquerres federalistes i sobiranistes, associacions ciutadanes, col·lectius culturals, investigadors i acadèmics compromesos, grups de suport als desnonats, afectats per les estafes bancàries, xicotets comerciants arruïnats per l'IVA, autònoms acorralats per la inopinada pujada del seu IRPF, etc.— sàpien unir voluntats i plantejar com una necessitat peremptòria la convocatòria d'un referèndum democràtic que, manifesta i clamorosament fracassades les elits rectores dominants, permeta als pobles d'Espanya triar lliurement el seu destí en un dels moments més dramàtics de la nostra història, que, com bé va dir fa molts anys el poeta, és la més trista de totes les històries.

L'economia alemanya no és un exemple

Vicenç Navarro – Consell Científic d'ATTAC Espanya

Este article critica el mal cridat miracle alemany que està basat en unes situacions de domini sobre el seu propi món del treball i sobre altres països de l'Eurozona que estan en una situació molt difícil que els impedix aconseguir el nivell de competitivitat de l'economia alemanya.

La canceller alemanya Angela Merkel ha indicat que el suposat èxit del model alemany es deu a les polítiques d'austeritat que el govern alemany va realitzar en la primera dècada d'este segle, polítiques iniciades pel govern de coalició socialdemòcrata-verd, i continuades per la coalició governant cristianodemòcrata-socialdemòcrata, i més tard per la coalició cristianodemòcrata-liberal. D'ací que la Sra. Angela Merkel i el seu govern estiguen pressionant perquè tots els països de l'Eurozona facen el mateix.

El problema amb esta postura és que ignora o oculta diversos fets essencials. U és que el seu èxit com a país exportador es deu a una situació de domini sobre la seua pròpia classe treballadora i sobre altres països que bé podria definir-se com a explotació. Ja que este tipus de terminologia rarament apareix en els mitjans, sent la necessitat explicar el significat de tal terme. A explota a B quan A viu millor a costa de B, que viu pitjor. A i B poden ser classes socials o països. Perquè bé, comencem per classes. El complex exportador alemany ha basat el seu èxit (que ha repercutit en una explosió dels seus beneficis) en part en què ha evitat que la classe treballadora alemanya siga beneficiària de l'increment de la seua productivitat. Com bé ha dit Mark Weisbrot, l'Estat i el món empresarial alemanys no han permés un augment dels salaris paral·lel al creixement de la seua productivitat. La majoria d'este creixement ha enriquit les rendes del capital, i no les del treball. En realitat, estes últimes, com a percentatge de totes les rendes, han disminuït. Al capital li ha anat molt bé a costa que al món del treball no li haja anat tan bé com a podria o hauria d'haver-li anat.

Vegem ara explotació de nació. Alemanya és el centre de l'Eurozona. Els seus partners són els països de tal unitat monetària la competitivitat dels quals és menor que l'alemanya, la qual cosa afavorix el creixement de les exportacions alemanyes a estos països. Però el fet que tots utilitzen la mateixa moneda explica que als països amb menor competitivitat els és impossible guanyar competitivitat perquè no se'ls permet la devaluació de la moneda (que comportaria una reducció de costos de producció). Això limita les seues possibilitats de poder ser més competitius. I una de les poques maneres possibles és abaixant els salaris (com constantment els autors neoliberals insistixen), baixada que ha de ser molt accentuada per a aconseguir major competitivitat com a conseqüència que els salaris alemanys són més baixos del que podrien i haurien de ser, assegurant-se així diferències de competitivitat que afavorixen únicament a Alemanya, a costa dels altres. Així és com ocorre no sols l'explotació de classe, sinó també de nació. És quasi impossible que en esta situació els països perifèrics puguen aconseguir el nivell de competitivitat alemanya.

És més, els Estats de tals països també tenen les seues mans lligades perquè no tenen un Banc Central que imprimisca diners i puga protegir el seu deute públic (com fa un Banc Central digne del seu nom) de l'especulació dels mercats financers. No poden, per tant, expandir el seu gasto i estimular l'economia creant-se'ls un problema greu, perquè les seues economies estan en recessió (camí de depressió en alguns països), disparant-se la desocupació. Esta situació, enormement desfavorable als països perifèrics, es manté a causa de l'enorme domini de l'establishment financer alemany sobre el Banc Central Europeu (BCE, que és un lobby de la banca alemanya) i de la Comissió Europea. Empitjorant la situació, el BCE fa xantatge als Estats perifèrics imposant-los l'austeritat i les reformes laborals que empitjoren la desocupació.

Paradoxalment, no obstant, quant a les reformes laborals que el BCE imposa, no seguix el model alemany. En realitat, la baixa desocupació alemanya es deu, no a la facilitat que tinguen els empresaris a despedir els treballadors (mesura promoguda per la Sra. Merkel, per la Comissió Europea, pel FMI, i pel BCE) sinó a la cogestió existent en els centres de treball, que en el seu sistema de negociació col·lectiva impedix la destrucció de llocs de treball, repartint el treball (les hores treballades) en el seu lloc. El BCE mai ha pressionat per esta mesura de cogestió.

Una última observació. He indicat en altres textos que la percepció generalitzada que l'Estat alemany és el que està ajudant als països perifèrics de l'euro no es correspon amb la realitat. Esta ocorrent al revés. Hui hi ha un gran flux de capitals d'estos últims països a Alemanya. I la suposada “ajuda” a la banca espanyola és, com bé indica Peter Böfinger en una entrevista en Die Spiegel (Chatterjee, Pratap, Bailing Out Germany: The Story Behind The Europeten Financial Crisi), “esta ajuda no és a estos països, sinó als nostres propis bancs, que tenen gran quantitat del deute privat en aquells països”. Tal senyor és conseller econòmic de la Sra. Merkel. Mentrestant, el Deutsche Bank i el Commerzbank, dos dels bancs alemanys més importants i que van aconseguir magnífics beneficis prestant diners a la banca espanyola, han tingut els millors beneficis obtinguts en els últims cinc anys.