Una altra Europa per al 2012?

Publicat en L'EUROPA OPACA DE LES FINANCES


Actualment tot indica que s'està alliberant una sorda batalla entre la banca anglosaxona amb la seua xarxa de centres offshore i una gran part de la banca francesa i continental, menys financiarizada (menys dependent del pur negoci de l'especulació financera)
Juan Hdez.Vigueras Comité de Suport d'ATTAC
Entre els estudiants continentals que en els seixanta acudíem a Anglaterra per a aprendre anglés, se solia comptar una historieta sobre el sentiment illenc dels anglesos de ser el melic del món. Es comptava que, després de la Segona guerra mundial, havent-se trencat els cables telefònics submarins amb el continent europeu, la premsa anglesa del dia següent anunciava que el continent s'havia quedat aïllat. Tan sorprenent els va resultar l'acord europeu del passat dia 9, que el Financial Times digital oferia la notícia davall el títol “Eurozone leaves Britain isolated” (L'acord de l'Eurozona deixa aïllada al Regne Unit). Però al tractar d'inserir-la en Facebook, el títol es transformava en: “EU leaders fail to agree treaty changes” (Els líders de la UE no aconseguixen acordar canvis en el tractat). I hores més tard, rectificava el text digital que seguia firmat pels mateixos reporters amb nou títol “Britain´s cold shoulder for Europe” (El Regne Unit fa el buit a Europa). Destacar açò és una miqueta més que agafar titulars amb un paper de fumar; perquè reflexa, sens dubte, l'inicial desconcert de l'opinió publicada britànica davant de l'acord aconseguit per Merkozy; que encara que anunciat va resultar inesperat al deixar fora de joc a Cameron, encabotat que cap futur tractat acabe amb el paradís financerofiscal de la City. Encara que els “experts” amb interessos professionals en el sector, van percebre com a encert eixa decisió de Cameron i els executius i traders de la City es van alegrar perquè el Regne Unit no apareixia en la “Declaració dels caps d'estat i de govern de l'eurozona”, tal vegada este acord podria ser beneficiós per a avançar cap a una altra Europa; sempre que la conclusió del tractat previst Al Març pròxim, deixe fora al Regne Unit. La història ha demostrat que De Gaulle tenia raó a l'oposar-se al seu ingrés; perquè una vegada dins, els britànics han sigut un dur obstacle al desenvolupament d'una Europa política. La City londinenc i la seua xarxa de paradisos fiscals i financers és una immensa filial de Wall Street; i s'ha oposat feroçment a qualsevol regulació europea seriosa dels hedge funds o fons especulatius que controla en un 90 %.
La veritat és que actualment tot indica que s'està alliberant una sorda batalla entre la banca anglosaxona amb la seua xarxa de centres offshore i una gran part de la banca francesa i continental, menys financiarizada (menys dependent del pur negoci de l'especulació financera) i més necessitada suport polític, llija's financer, per a eixir de la problemàtica situació actual. Perquè l'encariment del finançament dels governs i la consegüent devaluació de les seues carteres de bons sobirans en euros, també obstaculitza seriosament l'obtenció de préstecs i la fluïdesa dels mercats interbancaris globals, on acudixen pels diners que necessiten si més no per al seu recapitalització a causa dels seus valors tòxics, sense compradors. Tal vegada eixa siga una de les raons per què l'Europa a dos velocitats ara predefinida, s'haja traçat per on ningú esperava, deixant fora al Regne Unit.
Per tant, caldria distingir sobretot en l'Eurogrup, dos problemes de fons. El primer i més urgent és eixir del compromís actual a curt termini o, if possible, a curtíssim termini, perquè l'anomenada cosina de risc baixe a límits suportables i s'amainen o detinguen els retalls. I l'altre, a mitjà termini, és més difícil d'aconseguir perquè és estructural: cal trencar la brutal submissió dels governs als mercats financers i regular-los. Que el mer anunci d'un referèndum a Grècia sobre un nou pla europeu de rescat, deslligara el pànic en la UE i disparara l'anomenada cosina de risc; i que això portara un govern tecnòcrata sense passar per les urnes; i igualment a Itàlia sense eleccions, sorgira un altre tecnòcrata com a primer ministre, anomenat senador el dia anterior, amb idèntic objectiu de calmar els mercats a costa dels més dèbils, són coses que resulten insuportables per a qualsevol europeu i un fracàs inaudit d'estes democràcies europees semiasociadas. De la mateixa manera que ho és el caràcter defensiu de l'esmentat acord Merkozy enfront dels potents mercats.
No obstant, la possibilitat de ruptura de l'estàel teu quo europeu encoratja esperances. Si, d'una banda, Merkel ha accedit que els britànics tinga un observador en les reunions del nou tractat a què s'oposen; per un altre, ha sigut fort la irritació anglesa per les paraules del governador del Banc central de França criticant el favoritisme polític de les agències de qualificació creditícia, a l'afirmar que el Regne Unit té més raons objectives que França perquè li abaixen la triple A. Confiem, perquè, que el nou acord ens servici de l'estatus quo actual i ens deixe veure la pluralitat soterrada de la dreta europea governant, perquè no tota ha vist amb bons ulls que el Fons europeu d'estabilització apel·lara a Xina sense èxit per a demanar-li inversions financeres. És obvi que este no és el nou tractat que els ciutadans necessitem, però esperem que traga a tota l'esquerra de la seua atonia intel·lectual i elabore un discurs europeu propi que vaja a les arrels de la globalització dels mercats financers. Amb una altra Europa per al 2012.-
Publicat en L'EUROPA OPACA DE LES FINANCES

Com canviar el món?

*Article publicat en la revista Església Viva, núm.248.

Esta és la pregunta que es formulen milers de persones  a canviar les coses, la pregunta que es repetix sovint en  socials alternatius… una pregunta que com bé deia el filòsof francés Daniel Bensaïd no té resposta perquè “No ens enganyem, ningú sap com canviar el món”. No tenim un manual d'instruccions però sí que tenim algunes pistes de com fer-ho i algunes hipòtesis de treball.
La lluita en el carrer i en els moviments socials és la primera premissa, ja que no hi haurà canvis espontanis des de dalt. Aquells que hui ostenten el poder no renunciaran sense més als seus privilegis. Qualsevol procés de canvi serà fruit de la presa de consciència dels de baix i del combat per recuperar els nostres drets desafiant des del carrer a què manen. Així ho demostra la història.
Però també és necessari construir alternatives polítiques que vagen més enllà de la mobilització social, ja que no podem limitar-nos a ser un lobby d'aquells que manen. És necessari ser capaços de plantejar opcions polítiques alternatives antagòniques a les hui dominants i que tinguen el seu centre de gravetat en les lluites socials. Sent molt conscients que el sistema no es canvia des de dins de les institucions sinó des del carrer, però que no podem renunciar a uns espais que també ens pertanyen.
Hui les institucions estan segrestades pels interessos privats i del capital. Una minoria social, que és la que té el poder econòmic, està totalment sobre representada en les mateixes i compta amb el suport incondicional de la major part dels que ostenten càrrecs electes. La dinàmica de ‘portes giratòries': aquells que en l'actualitat estan en les institucions i demà en els consells assessors de les principals empreses del país és una constant i una realitat. Ens presenten la ideologia neoliberal com socialment dominant… i açò és fals. I per això pensem que veus anticapitalistes i antisistema serien útils en les institucions trencant amb el discurs polític hegemònic. Demostrant que “altres mons” són viables i que “una altra pràctica política” és tan possible com necessària.
Cal avançar en ambdós direccions i supeditar esta última a la primera, creant mecanismes de control de baix a dalt i aprenent dels errors del passat tant de l'esquerra política com social. Partint que ningú té veritats absolutes, que el procés de canvi serà col·lectiu o no serà, que cal aprendre els uns dels altres, que és necessari treballar sense sectarismes ni seguidismes i que sovint les etiquetes separen més que unixen. Sense per això caure en relativismes ni en renúncies ideològiques. Segurament estes siguen les lliçons més difícils: trencar amb el domini moral i ideològic del sistema capitalista i patriarcal.
I com canviar el món no és cosa de dos dies… sinó que és una tasca de llarg recorregut, que requerix de constància, perseverança i d'una “lenta impaciència”, com assenyalava novament Daniel Bensaïd, és necessari anar avançant en les nostres utopies des de la quotidianitat en paral·lel a la mobilització social contra les polítiques actuals i en defensa d'altres mesures. Modificant el món en el nostre dia a dia. Demostrant amb la nostra pràctica que “una altra manera de viure” és tan possible com desitjable. Alternatives des de l'economia cooperativa i autogestionaria, el consum crític i agroecológico, les finances ètiques, els mitjans de comunicació alternatius… són iniciatives imprescindibles per a caminar cap a un altre model de societat.
Sent conscients que estes no són un fi en si mateix sinó un mig per a avançar sense perdre de vista un horitzó de societat més justa i equitativa per a totes i tots. Apostar per una economia solidària en el dia a dia i reivindicar al mateix temps una economia fiscal progressiva, que els que més tenen més paguen, que s'eliminen les SICAV, es perseguisca el frau fiscal; construir projectes agroecológicos i treballar també perquè es prohibisquen els transgènics, a favor d'un banc públic de terres; tindre els nostres estalvis en una cooperativa de crèdit però reivindicar una banca pública al servici dels de baix. El camí es demostra caminant i no podem esperar a demà.
Encara que no cal oblidar que un canvi de model social requerix de la mobilització conscient de la majoria de la població i una procés de ruptura amb l'actual marc institucional i econòmic. La irrupció de la “revolució” en el panorama polític, arran de les revolucions de Tunis i Egipte, a pesar de les seues debilitats i límits, és per això una magnífica i inesperada notícia que ens ha deparat este 2011.
Així mateix hem de situar el nostre paper en el món i l'impacte de les nostres pràctiques en l'ecosistema. Vivim en un planeta finit, encara que el sistema capitalista s'encarregue que ens oblidem sovint d'això. El nostre consum té un impacte directe allí on vivim i si tot el món consumira com ací ho fem un sol planeta no bastaria. Però igualment ens insten a un consumisme desfrenat i compulsiu, prometent-nos que a més consum més felicitat, encara que la promesa després mai es complix. Cal començar a plantejar-nos que tal vegada podem “viure millor amb menys”.
De totes maneres, ens volen fer culpables d'unes pràctiques que ens imposen. Ens diuen que vivim en una societat consumista perquè a la gent li agrada comprar, que hi ha agricultura industrial i transgènica perquè així ho volem… mentida. El nostre model de consum es basa en la lògica d'un sistema capitalista que produïx mercaderies a gran escala i que necessita que algú les compre perquè el model continue funcionant. Ens volen fer còmplices d'unes polítiques que només a ells beneficien. Afortunadament el mite del més millor ha començat a esquerdar-se. La crisi ecològica que vivim ha encés les llums d'alarma. I sabem que esta crisi climàtica té les seues arrels en un sistema productivista i cortoplacista.
Hui una onada d'indignació recorre Europa i el món… trencant l'escepticisme i la resignació, que durant anys ha prevalgut en la nostra societat, i recuperant la confiança en què l'acció col·lectiva servix i és útil per a canviar l'actual orde de coses. Aprenem de la Primavera àrab, del “no pagarem el seu deute” del poble islandés, de l'alçament popular, sobra general després de sobra general, a Grècia i ara del batec d'Occupy Wall Street en el “cor de la bèstia” que assenyala que enfront de l'1% que mana som el 99%. Els temps es comprimixen i s'acceleren. Sabem que podem.