Salaris i competitivitat (Part I) Les semblances entre la Gran Depressió i ara

Article publicat per Vicenç Navarro a la revista digital SISTEMA, 24 de febrer del 2012

Este article analitza els grans similituds que existeixen entre l'època prèvia a la Gran Depressió de principis del segle XX i ara. l'article subratlla també els semblances que existeixen entre els respostes que inicialment van fer els governs nord-americans i europeus a la Gran Depressió amb els respostes d'estos governs ara, assenyalant la diferència entre Estats Units i Europa.


En l'últim número (Ene-Feb 2012) de la revista d'economia “Challenge”, publicada als EUA, hi ha un article (“The 1929 Crash and the Great Recession of 2008: Why the Policy Respon-se Is Different but Not Different Enough”) molt interessant del professor Yiannis Kitromilides, del Center for International Business and Sustainability de la London Metropolitan University, que analitza els escrits d'un dels economistes que millor ha estudiat les causes de la Gran Depressió de principis del segle XX i les seues conseqüències, el famós John Kenneth Galbraith. Tal article mostra els enormes paral·lelisme que existixen entre la situació que va desembocar en la Gran Depressió i la situació actual, tant als EUA, com en la Unió Europea (UE). L'enorme concentració de la riquesa i de les rendes en sectors molt minoritaris de la població, l'escassa regulació dels mercats financers, la gran regresividad fiscal, la gran desocupació i els baixos salaris són situacions que van caracteritzar el període pregran Depressió i també l'existent ara. Però el professor Kitromilides assenyala no sols les semblances en la situació pregran Depressió de llavors amb les d'ara, sinó que també mostra les similituds en les respostes dels governs nord-americans i europeus de llavors, amb les respostes dels mateixos Governs ara.

En realitat, l'article ens recorda que inclús el candidat Franklin D. Roosevelt portava en el seu programa la proposta d'equilibrar el pressupost de l'Estat Federal, reproduint així la saviesa convencional de l'establishment nord-americà d'aquell moment. Va ser la pressió popular i l'enorme deteriorament de la situació econòmica -conseqüència de les polítiques d'austeritat que havien caracteritzat el període pregran Depressió-, la qual cosa va fer canviar el President Roosevelt, iniciant un gir de 180 graus en les seues polítiques públiques, iniciant les polítiques d'inversions massives, tant en infraestructures físiques com socials, reforçant a més als sindicats, a fi que augmentaren els salaris i amb això el consum i la demanda. El President Roosevelt i la seua Administració, van regular la banca, establint la Llei Glass-Steagall que va dificultar els comportaments especulatius de la banca (Per a veure una exposició de les polítiques públiques del New Doneal, llegir el meu article “Com eixir de la II Gran Depressió” Sistema Digital 29.05.09, penjat en mon blog www.vnavarro.org, secció política econòmica).

És interessant notar l'enorme hostilitat que l'establishment financer tenia cap al professor John Kenneth Galbraith. Este havia sigut subdirector de l'Agència Federal encarregada durant la II Guerra Mundial de controlar els preus dels béns i consums, la qual cosa li va crear grans enemistats en el món empresarial, lloc de què va haver de dimitir en 1943 per pressions de les forces conservadores que dominaven el Congrés d'EUA, per a les quals el professor Galbraith mostrava “tendències comunistes perilloses”. Vaig tindre oportunitat de conéixer-li personalment en els anys setanta. Era amic de Paul Sweezy, fundador de la revista Monthly Review, un altre gran economista odiat per l'establishment econòmic i financer nord-americà. Sweezy em va honrar amb la seua amistat i a través d'ell vaig conéixer Galbraith. Quan este va ser President de l'Associació Americana d'Economistes en 1972, va afavorir la creació d'una associació d'economistes crítics, que més tard van establir la bé coneguda Unió for Radical Political Economics (URPE), de la qual jo vaig ser membre actiu. Molt crític de la saviesa convencional que imperava en els cercles econòmics, John Kenneth Galbraith va citar sovint el Gran Crash com a exemple de com eren d'equivocades les teories econòmiques dominants. Tals polítiques, que hui definiríem com neoliberals, van tindre un impacte devastador.

És un indicador del caire neoliberal de la majoria dels premis Nobel d'Economia (atorgats, no per la Fundació Nobel, sinó per la banca escandinava) que, mentres Milton Friedman, la interpretació del de la qual Crash s'ha manifestat com errònia, va rebre tal guardó, Galbraith o Sweezy mai van ser considerats per a tal distinció. I, no obstant, com assenyala Kitromilides, tota l'evidència acumulada en la literatura científica mostra que Galbraith, i no Friedman, tenia raó. Tal com havia dit Keynes (que havia sigut mestre de Galbraith), l'arrel de la Gran Depressió era l'escassetat de demanda i la desregulació del capital financer que va facilitar el comportament especulatiu de la banca. L'acumulació i concentració del capital i la baixa rendibilitat del capital productiu (conseqüència de l'escassa demanda), van portar al desastre econòmic, conegut com la Gran Depressió, tal com està ocorrent ara.

El que és interessant notar és que, com Kitromilides també mostra, quan la crisi va explotar als EUA i en la UE en 2008, la primera resposta en 2009 sí que van ser les polítiques expansives. El 2009 va ser un any de grans inversions, encara que mai semblants en grandària a les ocorregudes en els anys trenta als EUA i a Europa. Però la major part de tals inversions va ser per a mantindre el sistema financer, sense que s'aprofitara la situació per a fer canvis en tal sistema. Va ser el major gasto públic que haja existit en el món capitalista desenvolupat, i que es gastó en els subsidis i “préstecs” a la banca. Les inversions no financeres, en canvi, van ser molt limitades.

A pesar d'això, la reunió del G-20 a Londres en el 2009, va ser un intent de seguir les línies expansionistes del New Doneal del President Roosevelt. Va ser un moment (breu) de polítiques expansionistes que van parar la Gran Recessió i van impedir que tals economies entraren en la Gran Depressió. Però tal com va ocórrer en els anys trenta, tan prompte es va revertir la recessió, es va tornar a les polítiques d'austeritat que van fer tant de dany llavors i continuen fent-ho ara. Havia ocorregut ja en 1937, als EUA, quan l'economia va començar a recuperar-se. Immediatament els fanàtics del dèficit (hui els podríem cridar els talibanes del dèficit) van pressionar al President Roosevelt perquè abaixara el dèficit, alertant de grans catàstrofes en el cas que no es reduïra. Es va reduir i va aparéixer immediatament el desastre. La desocupació es va disparar i el creixement econòmic va parar. El President Roosevelt va expulsar del seu Govern als talibanes del dèficit de llavors i va tornar a les seues polítiques expansives, accentuades més tard per la gran expansió del gasto públic conseqüència dels preparatius per a l'entrada d'EUA en la II Guerra Mundial.

PER QUÈ NO ESTÀ OCORRENT EL MATEIX A EUROPA O INCLÚS EN EUA? PER QUÈ, A LA LLUM DEL DESASTRE DE LES POLÍTIQUES D'AUSTERITAT, NO ES TORNA A LES POLÍTIQUES EXPANSIVES?

La causa és que el capital financer és molt més poderós i influent ara del que ho era llavors. Quan el President del Banc Santander, el Sr. Botí, va dir que la culpa de la crisi era dels polítics, tenia un component de raó, perquè, encara quan, tal com el professor Juan Torres, una de les ments econòmiques més clares que té Espanya, ha assenyalat, amb raó, que el comportament de la banca ha sigut determinant en l'aparició de la crisi, el fet és que tals comportaments van tindre la clara complicitat dels polítics governants. Encara que Emilio Botí, al fer la seua declaració, va intentar disculpar la banca, carregant la responsabilitat de la crisi en les esquenes dels polítics, la realitat, ben documentada (veja l'entrevista de què va ser President de la banca City Group, realitzada per Bill Moyers en PBS, en mon blog www.vnavarro.org) és que la banca havia captat a la classe política, posant-se-la en la butxaca.

Per cert, aprofite per a comptar una anècdota significativa del que estic descrivint. Quan Juan Torres, Alberto Garzón i jo estàvem escrivint el llibre Hi ha alternatives. Propostes per a crear ocupació i benestar social a Espanya, que l'editorial Aguilar desitjava publicar, esta va fer pressió perquè canviàrem alguns dels seus continguts. I un d'ells va ser que no publicàrem el fet, ja àmpliament documentat, que la vicepresidenta del Govern de Sabater, Mª Teresa Fernández de la Vega, va pressionar als jutges perquè estos no enjudiciaren a Botí, pels molts actes il·legals comeses per tal senyor com a President del Banc de Santander. Exemples d'esta complicitat hi ha mils. L'editorial Aguilar, a pesar d'haver-hi ja promocionat el llibre en Amazon i altres mitjans, va retirar el llibre (forçant-nos a publicar-ho en una altra editorial de menor difusió).

Però no puc acabar este article sense citar també la complicitat entre la banca i alguns centres d'investigació econòmica finançats per ella (i que són la majoria a Espanya), com Fedea i altres centres de promoció del dogma neoliberal. Un de tals centres als EUA és el centre d'estudis The Peterson Institute for International Economics, pròxim a les companyies d'assegurances i a la banca, que ha tingut com a objectiu principal convéncer a la societat nord-americana de què la Seguretat Social és insostenible i que ha de privatitzar-se. Perquè bé, una economista de tal centre, Carmen Reinhart junt amb Kenneth S. Rogoff, van publicar un estudi que prompte es va convertir en la Bíblia dels advocats de l'austeritat, (Carmen M. Reinhart and Kenneth S. Rogoff, This estafe is different: Eight Centuries of Financial Folly, publicat per Princeton University Press 2009), en el que es concloïa que les polítiques d'austeritat són en realitat polítiques expansives, perquè reduïxen els interessos del deute públic i privat. Tal conclusió derivava d'un estudi, amb gran fons matemàtic, que havia arreplegat dades de molts països.

Jaime Guajardo, Daniel Leigh i Andrea Pescatori, no obstant, han mostrat els greus errors de tal estudi (veure el seu article “Expansionary Austerity: New International Evidence” IMF Working Paper 11/158. July 2011). Tals autors van basar el seu anàlisi en un número major de països. I conclouen que, al revés del que escriuen aquells autors, les polítiques d'austeritat reduïxen, en compte d'expandir, el creixement econòmic. En realitat, l'evidència és tan aclaparadora que ha fet que un dels editors de res menys que el Financial Times, Wolfgang Munchau, escriguera “No entenc com algú amb formació macroeconòmica, i amb un mínim d'honestedat i decència, pot recolzar hui la fantasia que les polítiques d'austeritat estimulen l'economia” (Why Europe's officials enllose sight of the Big Picture. The Financial Times. Oct.16, 2011). A pesar d'això, els Governs continuen amb tal fantasia i els gurus de l'economia neoliberal, que els mitjans promocionen constantment a Espanya, continuen reproduint tal falsedat.

http://www.vnavarro.org/?p=6964&lang=CA

Espanyols repudien brutalitat policial contra estudiants

La indignació popular per les desproporcionades càrregues policials contra els estudiants valencians van ser ahir més forts que les porres. Els antidisturbis van canviar d'actitud i van vigilar passivament les protestes, dirigides contra la inusitada violència emprada pels agents contra els estudiants, molts d'ells menors.

Al mateix temps, la pressió popular va obligar els responsables polítics a anunciar investigacions per les càrregues de la vespra, que es van saldar amb 25 estudiants detinguts, entre ells sis menors. El ministre d'Interior, Jorge Fernández Díez, que compareixerà en el Congrés per a donar explicacions, va admetre al matí a Catalunya Ràdio que va poder cometre's “algun excés” per part d'algun agent, encara que a la vesprada va rectificar i va assegurar que al parlar de “excessos” es referia “de manera molt especial als que cometen els radicals i violents que aprofiten determinades circumstàncies per a fer coses que no deuen”.

Els estudiants van enarborar llibres en una nova marxa

La delegada del Govern en el País València, Paula Sánchez de Lleó, va intentar rebaixar la tensió en una compareixença en què va canviar radicalment el to respecte a la jornada anterior. El mateix dilluns a la vesprada quan encara els agents perseguien i aporrejaven estudiants pels carrers la delegada va abrigar el cap superior de la Policia a València, Antonio Moreno, que va defendre la “proporcionalitat” de les mesures policials. No obstant, ahir Sánchez de Lleó va reconéixer amb aire compungit que “el tema es va extralimitar” i va anunciar un “expedient administratiu” per a investigar si va haver-hi “extralimitacions” per part de les Forces de Seguretat.

Ronda de trobades

La delegada va anunciar, a més, una ronda de trobades amb “sindicats i associacions estudiantils”. Ahir va tindre la primera reunió amb la Federació Valenciana d'Estudiants. En la trobada, la delegada va prometre que no hi haurà més càrregues policials, segons va explicar després de la trobada el representant dels alumnes, Albert Ordóñez.

Ordóñez va traslladar a la delegada la principal petició dels estudiants: la seua dimissió. Esta exigència es va convertir en un clamor durant el dia per part de milers de manifestants, associacions de pares i tota l'oposició política. La resposta de Sánchez de Lleó va ser: “No és moment de dimissions”. Demà, la delegada es reunirà amb el Defensor del Menor del País Valencià, José Cholvi, que ahir va anunciar que investigarà els incidents.

A pesar d'estos gestos destinats a refredar l'ambient, tant el ministre com la delegada van insistir en la versió oficial del PP sobre les càrregues policials del dilluns: la que hi havia “radicals i violents” en el vas, en paraules de Fernández Díaz, que van ser els que “van crear els problemes d'orde públic”. “Va haver-hi un grup de radicals que es va aprofitar de la situació”, va insistir per la seua banda De Lleó. Este argument va ser repetit al llarg de la jornada per diversos dirigents conservadors, com el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón-gallardàs, que va afirmar que va haver-hi “violència” per part dels manifestants que va provocar l'actuació “legítima” de la Policia.

Sense constància

No obstant, la pròpia delegada va reconéixer ahir, a preguntes dels periodistes, que no li constava que cap dels 25 manifestants detinguts ja en llibertat amb càrrecs tingueren antecedents que permeteren qualificar-los de radicals: ni possessió d'armes ni pertinença a cap organització violenta.

Les declaracions dels polítics conservadors van obviar, a més, la realitat dels fets del dilluns: que va ser la Policia la que va carregar contra els estudiants quan estos van tallar el tràfic d'una avinguda, sense que mediara una provocació prèvia per part dels manifestants. Els manifestants van ser diversos centenars, i contra ells es van mobilitzar 250 agents antidisturbis, informa Pedro Águeda. Ahir van arribar a València 150 efectius més procedents d'altres ciutats, en previsió de més incidents.

Denúncia davant dels tribunals

IU, per la seua banda, va denunciar les agressions davant de la Fiscalia de Menors. Fonts d'este organisme van anunciar ahir que la denúncia es derivarà a un jutjat ordinari, ja que els presumptes delictes van ser comeses per adults. Mentrestant, Jutges per a la Democràcia va considerar necessari investigar judicialment els “excessos individuals” que pogueren haver comés els agents, però també “els possibles excessos per part de qualsevol persona”, i va destacar que és “evident” que existix “una responsabilitat clara dels responsables polítics”.

Els sindicats policials es van sumar ahir a la petició de dimissió de Paula Sánchez de Lleó entre dures crítiques contra ella i el ministre d'Interior. En un comunicat, la Confederació Espanyola de Policia (CEP) els va acusar de “introduir sospites sobre el treball de la Policia”, “escórrer l'embalum” i eludir la seua responsabilitat en els incidents per a “protegir el seu interés polític”. El Sindicat Unificat de Policia (SUP) els va retraure que van pretendre “matar mosques a canonades”.

Després de les càrregues del dilluns, els estudiants van decidir ahir interposar els llibres a les porres dels agents. Enarborant llibres al crit de “estes són les nostres armes”, milers d'universitaris es van concentrar al migdia en la porta de la Facultat d'Història i des d'allí van travessar la ciutat per a reunir-se amb els escolars de Secundària concentrats en la porta de l'Institut Lluís Vives, on fa huit dies es van iniciar les protestes contra els retalls. Entre els títols exhibits estava el Manifest comunista, amb el que un xic intentava alliçonar a un policia. “Jo he portat un de tapes dures, per si he de defendre'm de la Policia”, va explicar una estudiant.

El comportament de la Policia enfront dels estudiants va ser completament diferent del del dia anterior: els agents es van limitar a tallar el tràfic al pas dels jóvens, a pesar que, igual que en les jornades anteriors, estos no havien demanat l'autorització preceptiva per a manifestar-se.

A última hora de la vesprada els estudiants van acudir a la seu del PP valencià. Milers de persones van omplir les grans avingudes pròximes al partit, que van quedar tallades al tràfic. L'ocupació de la via va ser pacífica i al tancament d'esta edició no s'havien registrat incidents.

Milers de persones se solidaritzen amb els alumnes agredits

Les xarxes socials van estendre ahir la primavera valenciana per diverses ciutats espanyoles amb la crida a la mobilització i la solidaritat. A Madrid, més d'un miler de persones, sobretot universitaris, van tallar varis carrers en protesta per la violència policial. Els agents, davant de la presència dels jóvens, no van actuar. Així, les imatges de dilluns passat de la càrrega policial a València van contrastar amb les d'ahir a Madrid: els jóvens van recórrer, sense ser parats per la Policia, des de la Porta del Sol fins a la seu del PP, en el carrer de Gènova.

“Jo també sóc l'enemic!”, van cridar les estudiants durant tota la manifestació, que va discórrer de manera improvisada. Tan sols davant de la seu del PP, al final del recorregut, es van viure alguns moments de tensió.

Els jóvens van caminar durant dos hores després d'una pancarta amb el lema següent: “En solidaritat amb els estudiants valencians, contra els retalls, nosaltres també som l'enemic”. “Quin valent, apegar adolescents”, va ser un altre dels càntics que es van corejar.

“El missatge de la Policia a València ha sigut una demostració d'immunitat”, va assenyalar Eneko Ansotegui, professor de Secundària. Este docent interí va acudir a la Porta del Sol amb dos companys, com ell, víctimes dels retalls educatius. “El que sorprén és que la Policia actuara així a València sabent que la premsa estava mirant”, va agregar Juan Rodríguez, professor d'Història.

“És una barbaritat el que ha ocorregut, voldran ficar por a la gent per a evitar protestes davant dels retalls”, va opinar Julia, comptable, que participa en les assemblees del 15-M. El fet que ahir la marxa acabara sense incidents greus va ser una demostració que la violència emprada a València va ser desproporcionada. “Açò és normal? He estat cobrint els disturbis a València i amb un terç de la gent que hi ha ara mateix ací va haver de tot”, va assenyalar un periodista valencià caminant pel Passeig de la Castellana, deserta pels talls de tràfic. A les 22.30 els antidisturbis es van retirar de la seu del PP després que la majoria dels jóvens es dispersara. Al tancament d'esta edició, un grup continuava cap a Embotix.

A Sevilla, al voltant d'un miler de persones es van donar cita davant de la seu del PP andalús. “València, Sevilla està amb tu”, “Açò ens passa per un Govern fatxa” o “Menys Policia i més educació” van ser dels càntics més corejats. Al tancament d'esta edició, la gentada havia tallat el tramvia en una avinguda veïna, informa Ángel Munárriz.

També a Barcelona el nombre de manifestants va ascendir a un miler, informa Brais Benítez. “És vergonyós que apeguen així a xavals menors d'edat; no té nom”, exclamava Carmen, que s'havia unit a la protesta junt amb les seues dos filles.


http://www.gisxxi.org/noticias/espanoles-repudian-brutalidad-policial-contra-estudiantes-cubadebate/
22 febrer, 2012

Dos apunts sobre educació

Els esdeveniments actuals a Espanya estan tornant-se prou preocupants. A la crisi general del capital cal unir els atacs feroços de la camarilla governant als servicis socials mínims que existien en el país (gràcies a la lluita sindical i obrera de molts anys). A pesar que els Felipe González, Aznar, ZP i Cia. ens hagen venut molts anys que el sistema de benestar espanyol és una verdadera enveja mundial, els fets estan en contra seu. Espanya hi ha invertit històricament poc en educació, ciència, servicis socials, sanitat…etc. si ho comparem amb la resta de les nacions burgeses del nostre entorn. Encara que siga tot açò clar com l'aigua, actualment, escudant-se en la crisi capitalista, ens lleven el ja exigu benestar social. Està passant en totes la comunitats autònomes, la majoria governades per la dreta reaccionària, però que no ens càpia dubte que els socialistes burgesos del PSOE hagueren fet igual. La burgesia ha vist una oportunitat d'or per a desmantellar les conquistes socials dels europeus i americanitzar el vell continent amb mútues i universitats totalment privades. És desig dels treballadors que açò siga així? És evident que no, però Què fan per a evitar-ho? Poc poden fer. Per a començar, la crisi i la sagnia de desocupació que està deixant té atemorits els ciutadans, tots temen perdre la seua ocupació o no poder pagar el lloguer o la hipoteca. Esta por tenalla als obrers d'Espanya, de tal forma que tampoc secunden les poques sobres que els sindicats grocs convoquen. El descontentament és gran, però el poble no està en condicions d'expressar-se. Si a açò li afegim el control mediàtic i els milions d'euros invertits a idiotitzar al ciutadà, tenim la mescla de la passivitat generalitzada.

Becas-Wert:

L'últim atac pareix que va dirigit a l'educació pública espanyola, que té greus deficiències històriques (organitzatives, de finançament, de promoció…etc.), però que ha permés que molts fills d'obrers hagen pogut accedir a una educació de qualitat. El ministre d'educació (ho diuen en to d'humor) i extertulià del grup Pressa, José Ignacio Wert, hi ha llançat fa ben poc declaracions incendiàries relacionades amb la matèria del seu ministeri. Segons ell: "No sols cal revisar el mecanisme d'accés a la beca, sinó també el mecanisme de manteniment de la mateixa en dos sentits: ha de ser més exigent quant al rendiment i més sensible a l'exigència". A més de perles semblants, també se li albira el següent: “Les beques s'han convertit en una assignació no competitiva, és a dir, que a partir d'un determinat nivell econòmic es té el dret a una. És el nivell socioeconòmic el que determina la beca i pràcticament no hi ha condicionament en l'atorgament i la continuïtat de la mateixa respecte al rendiment.”Ací ja es comença a oldre eixe tuf moscat que l'exassessor del BBVA té cap a les classes treballadores. El senyor Wert, té com el principal problema educatiu del país que les beques són assignacions “no competitives”, o siga, que tenen a veure amb el nivell de renda de l'alumne. Des d'ací denuncie el precari i subsaharià sistema de beques a Espanya, que deixa molts estudiants sense possibilitat d'accés, però és que el que proposa el senyor Wert és simplement aberrant.

Vegem el que és una beca. Teòricament és una transferència de l'estat a aquells alumnes que tenen dificultats de mobilitat (ja que no viuen en la mateixa ciutat en què estudien) o d'accés a la universitat per motius econòmics. Açò no crec que ningú ho discutisca. Qualsevol estudiant sap el que costa la matrícula, llibres, fotocòpies, transport, acadèmies de reforç, taxes i de més gastos que fan que l'educació no siga gratuïta per a res. La funció de les beques és ajudar les persones amb menor renda disponible o amb més dificultats afegides que la mitjana d'estudiants, a sufragar eixos gastos, ja que no tenen les mateixes oportunitats que els altres. O el senyor Wert nega que és més fàcil per a un estudiant que viu a 5 minuts de la facultat i amb estatus alt, que per a un estudiant que es desplaça 3 hores diàries en transport públic i damunt ha de treballar per a pagar-se els estudis? Açò és una veritat universal, fins a un antidisturbis ho entendria. Encara així, el senyor ministre pareix que nega la realitat i vol prostituir el sistema de beques i la seua concessió, donant-se-la NOMÉS a alumnes “amb millor rendiment” sense tindre en compte les raons d'eixe “millor rendiment”. Esta mesura comportarà majors dificultats de les rendes baixes en la universitat. Els estudiants hem d'advertir contínuament, sense parar, de les intencions d'estos gossets lamebotas de la burgesia, que només pensen a destrossar i apartar de la universitat pública al fill del treballador. Cal plantar cara durament contra esta mesura i contra la resta de mesures de rapinya contra l'educació pública (EU2015, supressió de la 2a convocatòria, pujades de taxes, expulsió de personal docent i PAS, privatització de servicis educatius, entrada de l'empresa privada en la universitat…etc.)

Educació cívica i constitucional:

I ací arriba l'element d'hipocresia més repugnant dels últims anys. Els senyors del PP, arengats per la màfia opusdeísta de Rouco i la seua camarilla de reaccionaris (que callen davant de violacions però cloquegen sobre la llibertat) han declarat la guerra a l'assignatura “Educació per a la ciutadania” (assignatura impregnada de moral burgesa, com totes). El que els senyors del govern argumenten és que era una assignatura que adoctrinava (per cert, els exemples que va posar Wert per a demostrar-ho eren falsos). Però jo menge comunista li faria la pregunta següent: Potser l'objectiu de l'educació burgesa no és adoctrinar en la moral burgesa? Què més dóna que es cride Educació per a la ciutadania o Educació cívica i constitucional? Com diria Engels: “esta gent crega poder canviar la cosa de canviar-li el nom”. La veritat és que només el nom de la nova assignatura que implantarà el PP té un esperançadora olor d'esperit crític i lliurepensador (note's el to irònic). Fixem-nos bé que posa “constitucional”, açò vol dir que inclourà aspectes de la constitució burgesa del 78 que va vestir el règim burgés de demòcrata. A cas no és açò una manera d'adoctrinament senyors clergues? Se n'aniran vostés a manifestar amb les forces obscurantistes del seu gremi a la plaça de Còlon? Em tem que no. Encara que la crítica d'un marxista a este tema hauria de ser la següent, és a dir, la de Marx i Engels:

“Igual que per al burgés suprimir la propietat classista significa la supressió de la producció mateixa, de la mateixa forma suprimir l'educació classista és per a ell idèntic a suprimir l'educació sense més […]I no està determinada també la vostra educació per la societat?[…] els comunistes no inventen l'influx de la societat en l'educació; simplement canvien el seu caràcter, arranquen d'ella l'influx de la classe dominant.”

Es donen compte senyors Wert, Rouco, Rajoy i Cia? Es donen compte qual és la postura dels comunistes i més prompte que vesprada de tota la joventut? La vostra educació està impregnada de moral burgesa, i prompte no podreu enganyar al poble fent jocs malabars amb canvis de nom a assignatures idèntiques. Arribarà el dia en què l'educació serà lliure gratuïta i buida d'influències religioses, burgeses i no científiques, és a dir, serà una educació popular. Mentres açò no passe cal denunciar els atacs i els enganys que la classe dominant (veja l'assignatura nova) que només busquen fer que la gent entre en conflictes estúpids amb detalls mínims mentres es desmantella el ja limitat sistema educatiu del país. Denunciar els retalls, si, però denunciar també el caràcter moralista de l'educació davall el capitalisme, denunciar el seu caràcter de classe com van fer Marx i Engels.

http://masseperdioenpraga.blogspot.com/2012/02/dos-apuntes-sobre-educacion.html

Grècia, colònia política i econòmica d'Alemanya

Hui tancaria un tracte amb els líders de l'eurozona pel qual cedix gran part de la seua independència.

Davant del fosc panorama, l'elit política grega es mostra aclaparada i acatxa mansament el cap davant de les exigències de la Troica (la Unió Europea, el FMI i el Banc Central Europeu). No se li ocorre una altra cosa que fer.

Grècia tancarà hui amb els líders de l'Eurozona un acord en què cedirà gran part de la seua independència. El país hel·lé es convertirà en una colònia econòmica i política d'Alemanya i els seus aliats. Berlín tindrà el seu per a decidir en tot, des de l'elecció del primer ministre als tipus de medicament que han de dispensar les farmàcies.

A canvi de 230 mil milions d'euros, compostos de 130 mil en préstecs frescos i 100 mil milions en bons del deute grec privat que seran condonats, Grècia podrà pagar el seu deute. Però els diners no està destinat al govern i menys al poble. Simplement, els aconseguirà per a viure amb el més just.

El que més va cridar l'atenció va ser la falta de resistència de la classe política, a més de les imatges de manifestants tirant pedres, els núvols de gas lacrimogen i els edificis que cremaven en el centre d'Atenes.

Davant del fosc panorama, l'elit política grega es mostra aclaparada i acatxa mansament el cap davant de les exigències de la Troica (la Unió Europea, el FMI i el Banc Central Europeu). No se li ocorre una altra cosa que fer.

Els dos partits que van dominar la política grega per trenta anys, Pasok (centreesquerra) i Nova Democràcia (dreta), no ixen ben parats de la crisi. El periodista de denúncia més important del país, Tassos Telloglou, qui va revelar nombrosos escàndols de corrupció, va descriure els membres del Parlament com a gent “grossa i peresosa que només es preocupa per tornar a com estaven quatre anys abans de la crisi”. Diu que ambdós partits dominants, que es van alternar el poder des de la caiguda de la junta militar en 1974, han acordat en privat continuar amb la coalició després dels comicis, a realitzar-se en 10 setmanes.

La seua visió sobre l'electorat grec és igual de despectiva. Segons ell, ells també enyoren de tornar als bons vells temps, quan Grècia tenia rang de crèdit AAA igual que Alemanya. “Volíem tindre un ingrés europeu sense la productivitat europea, així que demanem prestat”, escriu amb neciesa. Però els prestadors evitaran a Grècia per molt de temps, així que no hi ha volta als estàndards de vida previs al 2008.

El clima del lideratge polític és de fatalisme i desesperança. Un parlamentari de Nova Democràcia va parlar sobre la votació en el recinte una setmana arrere. “Vam haver de triar entre el desastre assegurat i el dubte de la salvació. No podes ser independent quan tenés que demanar prestat 20 milions d'euros per dia. Estem en mala forma. No produïm res, ni tan sols la carn que mengem”, es va sincerar Simos Kedikoglou.

Però hi ha clarament altres motius darrere dels canvis radicals impostos a Grècia. “Pareix un thatcherismo dur introduït en el país en pocs anys”, va dir un analista a Atenes. Per exemple, el salari mínim es reduirà un 22 per cent, a 522 euros per mes com a part de l'últim pla d'austeritat. La Troica crega que açò augmentarà l'ocupació, però els economistes grecs dissentixen. Diuen que els treballadors xinesos o búlgars sempre seran pitjor pagaments. Els grecs no aconseguiran treball per la mateixa raó que la marina mercant grega empra filipins per davall del nivell de capità o cap enginyer. Retallar el guany de l'empleat estatal mal pagament farà poca diferència per a Grècia, excepte reduir el consum i augmentar la misèria. Part de l'explicació a estes mesures siga potser que els líders alemanys volen demostrar-los als seus electors que se les estan posant difícils als grecs, i que no els permetran accedir a subsidis alemanys. La naturalesa punitiva de les reformes de la Troica també reflectix el desig de manar-los un missatge als fortament endeutats Portugal, Espanya, Itàlia i Irlanda, que no s'atrevisquen a seguir la senda grega, que és un default em manejat amb deutes.

Inclús les dures declaracions dels polítics alemanys sobre Grècia la setmana passada van servir per a demostrar a la seua audiència local que no es van a deixar arrossegar pels malgastadors grecs.

Però darrere del programa d'austeritat s'amaga una visió neoliberal sobre com l'economia i la societat grega haurien de ser. Es veu molt paregut al que va ser aplicat a Rússia davall el comandament de Borís Ieltsin en 1992. Hi haurà massives privatitzacions, retalls en programes socials, de salut i jubilacions. I desregulació. Molts a la dreta els donaran la benvinguda a estes reformes.

Una de les explicacions del desastre a Grècia es troba en la seua història recent. Després d'una feroç guerra civil entre els comunistes i els seus enemics, que va començar en 1946, la dreta victoriosa va ser dominant fins a la caiguda dels coronels en 1974. Els banquers van ser tractats amb benevolència. Així també els emprenedors, els professionals i els amos de xicotets negocis, que pagaven pocs impostos.

Grècia mai va disfrutar eixa sort de compromís social de postguerra com es va veure en la resta d'Europa, on el capitalisme liberal era balancejat amb el compromís amb els drets dels treballadors, l'Estat de Benestar i el gasto social. Al començament de la dècada del '80, Grècia va virar a l'esquerra en el moment que el reaganismo i el thatcherismo s'imposaven als Estats Units i Anglaterra. Pasok va estar al comandament pels següents 20 anys i va construir un Estat de Benestar i un sistema de patronatge polític. Empleats treballaven en indústries per anys. Este Estat de Benestar per als rics i els pobres només podia ser sostingut demanant prestat. Ara serà desmantellat. Però a Grècia només els dèbils i els pobres són castigats.