L'economia i el creixement econòmic
Alberto Garzón Espinosa
Deia el catedràtic d'economia David Anisi que “l'activitat econòmica podria visualitzar-se (…) com l'elaboració i consum d'un gran calder de sopa: algú prepara el foc, altres posen els ingredients, aquells remouen i vigilen la cocció, i una vegada condimentada arriba l'hora del repartiment. Uns reben culleretes xicotetes, altres culleres, altres cullerots, aquells altres cassets, i alguns fins a poals, per a poder retirar del calder la seua part. I en principi res cal relacione de forma necessària la contribució a l'elaboració del caldo amb la capacitat de l'utensili entregat per a poder consumir-ho” (Anisi, 1994). Com ell mateix indicava, esta metàfora descriu les tres preguntes que l'economia ha de respondre: què produir?, com fer-ho? i per a qui eixa producció?
Efectivament, qualsevol societat organitza la seua economia per a donar una resposta a eixes tres preguntes, i en funció de com responga a les mateixes viurà en un o altre sistema econòmic. En l'actualitat vivim davall el sistema econòmic capitalista, que és diferent del sistema econòmic esclavista, el feudalisme o el comunisme precisament per les respostes que oferix a tals interrogants. Els primers economistes a intentar entendre el sistema capitalista van ser els autors clàssics (Smith, Ricardo, Malthus, Marx…), que van elaborar els primers models econòmics per a entendre com funcionava una societat de tipus capitalista. Des de llavors i durant més de 200 anys tots els economistes han usat distints models, amb diferents supòsits tots ells, amb els que s'han enfrontat entre si en una guerra permanent per oferir les millors explicacions de la realitat i les polítiques econòmiques més adequades per a la societat en el seu conjunt o per a certs sectors d'ella [1].
Els economistes clàssics estaven preocupats per la distribució entre classes socials i en com afectava això al futur del sistema, és a dir, al creixement econòmic. Segons ells es pot distingir dos classes socials bàsiques: capitalistes i treballadors. Els primers posseïxen els mitjans de producció (les empreses), i els segons han d'oferir-se en el mercat de treball a canvi d'un salari. Els treballadors són treballadors perquè no poden viure sense “vendre's” en el mercat, mentres que els empresaris no tenen necessitat fer-ho. Este és el punt de partida dels clàssics, que per tant, i en un procés d'abstracció, reduïxen les persones a la seua distinta posició social en el sistema econòmic.
Què és el creixement econòmic?
El creixement econòmic és l'objectiu fonamental del capitalisme, sense el qual este no pot existir. El creixement és tècnicament l'ampliació de la capacitat productiva de la societat, és a dir, la millora del benestar material d'una societat. El creixement permet noves tecnologies i construir les mateixes coses en menys temps, permetent-nos d'esta manera disfrutar de nous productes i servicis que fins llavors no estaven al nostre abast. El capitalisme, atés que promou el creixement constantment, ha sigut considerat sempre un sistema econòmic altament “positiu” inclús pels marxistes [2].
Però el creixement no és un resultat atzarós sinó que depén, abans que res, de la capacitat per a reinvertir part de la producció. Quan els capitalistes contracten els treballadors els incorporen a un procés de producció pel qual es transformen uns inputs (matèries primeres) en un output (producció final). I el valor monetari d'eixa producció final s'anomena producció.
Tornant a un nivell d'empresa el que ens interessa saber és què contribuïx al procés productiu. Sabem que els treballadors participen, però també que no ho fan sols sinó que utilitzen maquinària posada per l'empresari. Per això es diu que en un procés productiu es troben conjuntament el Treball (N) i el Capital (K). Per capital cal entendre a tota màquina (o mig de producció) l'ús del qual permet obtindre un flux de renda futura [3].
Ara bé, sabem que el capitalista és el propietari legal dels mitjans de producció i del propi treballador, i per tant és ell qui decidix què fer amb eixa producció i com distribuir-la. Una part d'eixa producció es dedicarà a reposar el capital gastat en el procés (s'anomena consum productiu o depreciació), una altra part se la queda l'empresari per als seus gustos personals (s'anomena consum improductiu) i finalment una altra part es reinvertix (inversió neta). Eixa part que es reinvertix es dedica per a la compra de nou capital i per a investigar millors tecnologies. És precisament este últim component (la inversió neta) la que determina el grau de creixement econòmic, raó per la qual es considera que l'acumulació de capital (inversió neta) és la clau de la disciplina.
Pense's per exemple que un procés productiu no tinguera inversió neta (acumulació de capital). Hi ha dos possibilitats. La primera, que tampoc hi haguera excedent. Això vol dir que tot allò que s'ha produït es dedicaria a consum productiu, és a dir, a reposar el que gasta i tornar a produir novament exactament igual. La segona possibilitat és que hi haja excedent però que es dedique completament a consum improductiu. En eixe cas la societat produïx més del que necessita per a produir una altra vegada, però no dedicaria recursos a la investigació de tecnologies ni a millorar el procés productiu, per la qual cosa el següent procés de producció seria també exactament igual que l'anterior. Marx va cridar a ambdós opcions procés de reproducció simple, perquè permetia a la societat subsistir però no incrementava la capacitat productiva [4].
Al contrari, el procés en què sí que hi ha inversió neta o acumulació de capital és conegut com a reproducció ampliada.
En definitiva, el procés de creixement depén del procés d'acumulació, de manera que el capitalista enfronta una decisió de tipus “trade-off” (d'intercanvi de suma zero; ha de triar una combinació d'ambdós opcions) entre reinvertir (acumular) i consumir.
El motor del creixement econòmic
Sabem que el treballador entra en el procés productiu per mera supervivència, ja que en cas contrari està condemnat a la mort per inanició, però què porta a un capitalista a invertir part de la seua riquesa i a més fer-ho de forma constant o inclús creixent?
La resposta és senzilla: l'afany de lucre. Els capitalistes invertixen part del seu diners en el procés productiu perquè obtenen una rendibilitat. Això vol dir que si introduïxen en el procés productiu un total de 1000 euros el que estan buscant és que a la volta hi haja una quantitat de producció en valor monetari superior a 1000 euros. Estan buscant un guany. Per això la taxa de guany (que mesura la proporció de benefici en relació a la quantitat d'inversió) és una variable fonamental de l'economia, perquè si no és prou alta els capitalistes no invertiran i el procés productiu entrarà en crisi.
A més, els capitalistes no deixen d'invertir perquè estan pressionats per la competència. Si un forner reinvertix una part del seu excedent i millora els seus mitjans de producció això li permetrà fer el pa més ràpid i per tant inclús rebaixar el preu per unitat. Si el competidor del forner no ha fet el mateix (reinvertir) estarà condemnat a la fallida (assumint comportaments raonables pels consumidors, que preferiran comprar el pa més barat).
Havent vist ja el guany ens queda per resoldre l'aspecte salarial. Efectivament, els treballadors no moriran perquè treballen i, concretament, perquè reben un salari a canvi d'eixe treball que els permetrà adquirir els béns de consum suficients. Sabem que és el capitalista el que determina el nivell de salaris, almenys en absència de normativa institucional (lleis de salari mínim, etc.), però els economistes clàssics entenien que eixe salari tendia cap a un nivell considerat de subsistència. El salari de subsistència era aquell que permetia als treballadors sobreviure, i no més, perquè igual que el capitalista volia maximitzar el seu guany (i per tant rebaixar els salaris) també li interessava que els seus treballadors no moriren. Les pressions del “exèrcit industrial de reserva” (terme encunyat per Marx), que era el conjunt de treballadors sense ocupació, cap a que el salari es moguera en la direcció de reduir-se fins al nivell de subsistència. Malthus, Ricardo i Marx, entre altres, van discutir molt sobre este punt, fins a acabar considerant el ja apuntat: el salari, en el llarg termini, tendix cap a un nivell fix.
En qualsevol cas interessa tornar a la notació de l'esquema. La producció bruta pot desplegar-se en dos parts: la part salarial i la part empresarial. Així, sabent que Z són Beneficis Bruts i que W són Salaris, la producció bruta és: X = Z + W. En els beneficis bruts entren els beneficis nets més la depreciació, de manera que si considerem que R és el benefici net i D la depreciació tenim les opcions següents:
X = W + Z;
X = W + (R + D);
I = X – D;
I = W + R;
Açò significa que el capitalista enfronta un altre trade-off, esta vegada entre la quantitat que dedica a salaris i la quantitat que dedica a beneficis. Si tenim en compte ambdós trade-offs el que concloem és que el procés de producció complet està marcat pel resum següent:
El capitalista compra capital (maquinària), K, i lloga treball (treballadors), N, de manera que en el procés de producció participen K i N. Els treballadors utilitzen els mitjans per a produir una quantitat major de producció final, X. Dau eixe valor de producció l'empresari ha de decidir quant paga en concepte de salaris, W, i quant es queda en concepte de beneficis bruts, Z. Una vegada es queda amb els beneficis bruts, Z, reposa el capital gastat o la depreciació, D, quedant-se finalment amb el benefici net, R. I ara ha de triar quant dedica a consum improductiu, CC (consum capitalista), i quant a inversió, I.
Fins ací tenim ja algunes peces fonamentals del nostre model (treballadors i capitalistes) i el motor que fa funcionar al sistema (la taxa de guany), és a dir, que permet l'existència de creixement econòmic. Ara veurem com els economistes han utilitzat estes peces i altres noves per a construir els seus propis models econòmics o maquetes de la realitat. Això ens permetrà entendre els models actuals i també entendre les relacions que existixen entre diferents conceptes (productivitat, coeficient capital-treball, coeficient output-capital, etc.). En la pròxima anotació.
Notes:
[1] Els autors clàssics comencen amb A. Smith, i inclouen a D. Ricardo, T. Malthus, J. S. Mill i K. Marx, la qual cosa els situa entre el segle XVIII i segle XIX. Abans d'ells ja van pensar sobre economia molts altres, especialment els fisiòcrates de F. Quesnay, de principis del XVIII. Després dels clàssics van arribar els neoclàssics (L. Walras, A. Marshall, A. Pigou, W. Jevons) de finals del segle XIX i principis del XX. Amb la Gran Depressió arriben les idees de Keynes i el cridat keynesianismo. Els neoclàssics accepten part de la crítica de Keynes i la incorporen el seu model, amb la qual cosa naix la síntesi neoclàssica (mitjan segle XX). Durant tot eixe temps conviuran tres àmplies branques (el marxisme, el poskeynesianismo –que negarà la fusió amb la teoria neoclàssica- i la síntesi neoclàssica), de les quals naixeran més i més branques.
[2] Marx considerava que el socialisme era l'etapa següent al capitalisme, i per tant per a arribar al paradís dels treballadors era necessari que abans existira capitalisme i mètodes de producció de tipus explotador (on el capitalista tècnicament explota el treballador). El desenvolupament de les forces productives portaria al socialisme, però sense eixe desenvolupament seria impossible crear una societat sense classes que visquera en condicions dignes. Marx de fet considerava que el socialisme arribaria en l'Europa industrial promogut pels obrers industrials. Quan la revolució va arribar en la Rússia tsarista, amb un sistema econòmic de tipus feudal i amb incipients estructures capitalistes, el debat va esclatar entre els “marxistes legals” (partidaris d'industrialitzar forçosament primer al país) i els “populistes russos” (partidaris de “botar-se una etapa”). Este mateix debat es va replicar a Amèrica Llatina, que no havia tingut feudalisme en les formes que va estudiar Marx per a Europa, i va donar lloc a una separació entre la línia oficial i ortodoxa marxista (i la seua pràctica política en els partits comunistes) i la línia heterodoxa marxista (i la pràctica política de les guerrilles). Esta última línia es coneix com a línia neomarxista (Baran, Sweezy etc.) o teoria de la dependència (Frank, Salama, Fröbel, etc.).
[3] Dos puntualitzacions. En primer lloc l'anterior no vol dir que participen de la mateixa manera, ja que per a algunes escoles de pensament el capital no crega valor i per tant l'únic responsable últim del creixement econòmic és el treballador (la teoria laboral del valor, que propugna això mateix, era mantinguda pels economistes clàssics, tant liberals com marxistes, però va ser rebutjada més tard pels economistes neoclàssics). I en segon lloc, hi ha una unitat de mesura per a considerar al treball (les hores de treball o el nombre de treballadors) però no n'hi ha per a considerar al capital (ja que és un conjunt heterogeni de béns). La “solució” és multiplicar el nombre de béns de capital pel seu preu, però el problema és que el preu depén així mateix del nombre de béns, la qual cosa porta a un problema lògic en principi irresoluble. A este respecte hi ha una controvèrsia crida “Controvèrsia de Cambridge sobre la teoria del capital” la resolució de la qual va ser proposta per l'economista italià P. Sraffa i que acabava per demolir els fonaments del pensament neoclàssic. No obstant, la majoria de models obvien estos problemes i fan com si no existiren.
[4] Els antropòlegs i alguns economistes multidisciplinaris han demostrat que les societats de caçadors-recol·lectors, per exemple, eren en realitat societats d'excedent. Això vol dir que produïen més del que necessitaven. La qüestió és que dedicaven eixos excedents al seu consum propi (consum improductiu) i no a reinvertir-los, perquè els seus desitjos i necessitats estaven limitats i no tenien l'impuls de “créixer” (sobre este tema val la pena llegir el completíssim llibre de J. M. Naredo “L'economia en evolució”).
http://www.agarzon.net/?p=1078
