"...es tristament conegut que lliscar el focus del problema cap als nostres iguals és una estratègia antiga i eficaç per a llevar de la mira el verdader enemic, i de pas, desmantellar la unió de les forces afins..."[...] "...acceptem almenys que hi ha una altra forma de fer política i esta depén, només, dels interessos que es defenguen: el capital o el bé comú. Eixa és la qüestió."
 |
| Patricia Olascoaga. ATTAC-PV |
No, eixa no és la qüestió.
A principis d'estiu apareixen dos convocatòries de mobilització general en resposta a les polítiques neoliberals més cruels per a la gran majoria de la població, el 15de Setembre “Cima Social” i el 25 de Setembre “Ocupa el Congrés”.
Més enllà de les característiques d'una i una altra, una preocupació em va assistir en eixe moment: com rebrà la població dos convocatòries per al mateix mes?, amb 10 dies de diferència, centrant l'acció a Madrid, cridant cada una a la major quantitat de persones a sumar-se? Això ens diu, almenys, que el diàleg entre ambdós és nul i que sent dispars, poden portar a la fractura del moviment social actiu dels últims mesos, segons com es gestionen els suports en esta “convivència” en el panorama polític i social actual.
En aquell moment em cridava l'atenció la quasi nul·la repercussió mediàtica que el 25S havia tingut en els mitjans de comunicació i la tímida difusió a través de les xarxes socials, enfront de la convocatòria del 15S ,que va ocupar primeres pàgines dels periòdics i algun minut en els noticiaris, de mà dels representants dels dos grans sindicats participants de la Cima Social, anunciant la “Marxa a Madrid” per a demanar un referèndum sobre les mediades d'ajust.
A la llum del que llig estos últims dies, la preocupació de fractura del moviment social, desgraciadament, no era il·lusòria, vist com s'està desenvolupant els debats respecte d'això.
Ja a mitjan d'agost, pareix haver-se invertit la presència mediàtica d'una i una altra convocatòria, mentres el 15S quasi no apareix, el 25S ha guanyat terreny, especialment en les xarxes socials i periòdics digitals. Encara que això parega un fet fútil, llegint els comentaris suscitats, crec que respon més a variables de caràcter mediàtic que polític, fàcilment identificables.
Una d'elles és la forma en què es donen estos comentaris, amb excepcions interessants, el general són una marea d'opinions expressada a vegades de manera acalorada, que tenen un to d'enfrontament personal que aconseguix “enganxar”; ja que fa recordar a una forma molt trillada en els debats televisius d'audiència, on es propicia que apareguen aquelles emocions més a flor de pell, presents en estos moments en la majoria de nosotr@s: ràbia, desesperació, inquietud.
És veritat que este to permet una forma de catarsi col·lectiva, els límits d'aguant de les persones estan sobrepassats quasi fins a la desesperança, per la qual cosa pot arribar a ser útil, inclús necessària; però mal canalitzada, clar està, si tal enfrontament es realitza entre i dins de les forces d'esquerres, sense més argument que un assenyalar-se amb el dit. Com a exemple, seleccione un comentari en particular que resumix els molts que he llegit: “…què peneta de país, ni els d'esquerres recolzen els moviments d'esquerres”.
Esta sensació poc racionalitzada, pot establir una bretxa en el moviment social, una falca difícilment salvable, si s'aprofundix en ressentiments cap aquells, persones o organitzacions, que estan en el mateix costat de la pista, Sempre el debat no es canalitze cap a propostes clares i concretes, úniques debatibles més enllà de l'expressió de la pròpia subjectivitat. Eixa és la qüestió.
Tinga's en compte que dissentir no és desistir, ni sabotejar, ni trair; verbs no dits en els fòrums, però que suren perillosament sobre algunes de les frases. Ja és tristament conegut que lliscar el focus del problema cap als nostres iguals és una estratègia antiga i eficaç per a llevar de la mira el verdader enemic, i de pas, desmantellar la unió de les forces afins, úniques capaços de fer-li front, sempre que eixa unió es mantinga.
O siga, continuar per un camí d'enfrontaments quasi personalistes dins del moviment social, és el millor aliat per a la perpetuïtat del sistema i l'avortament d'un possible acord per a un ampli front d'esquerres. Com ambdós van units: perpetuïtat del sistema i absència d'un gran front social opositor, esta absència d'un moviment unit, és necessària per a mantindre les coses com estan; per descomptat, açò ho sabem tots, també els sequaços del sistema que faran esforços perquè esta ruptura es produïsca. Eixa és la qüestió.
Un altre element que flota en l'ambient i que exercix el seu paper de manera encoberta a vegades, d'una forma tan aparentment innocent, com afirmar que “la classe política són tots iguals”. Perquè no, ni són classe, encara que este substantiu servisca per a resumir col·loquialment una burocràcia acomodada, còmplice i servil als interessos dels capitals; ni són tots iguals. Per no citar exemples que la història ens ha donat, acceptem almenys que hi ha una altra forma de fer política i esta depén, només, dels interessos que es defenguen: el capital o el bé comú. Eixa és la qüestió.
L'altra variable a què feia referència, és el fons o temes en què se centra el debat, recurrent en moltes de les opinions. Sense un anàlisi no ja rigorós i transparent, transmetent les conseqüències que “rodejar el congrés” tindria durant i després de l'acció, tampoc n'hi ha dels elements conjunturals, que són les condicions necessàries de base per a una proposta d'acció d'este calibre, i per descomptat, no s'aprofundix en un projecte factible per al dia després, ni com serà gestionat per esta mateixa ciutadania que diuen, tindria un paper central, protagonista.
Explicar açò seria l'idoni, si parlàrem de formar a eixa ciutadania a què es convoca en participació democràtica i política. I s'apropie dels mecanismes amb què gestionar el possible escenari obert durant i després de l'acció . Esta és la qüestió, com construir el comú en un projecte a llarg termini.
La gravetat que la fractura del moviment social suposaria per al futur immediat és òbvia: només una gran força social, no sols mobilitzada sinó conciente i polititzada, serà capaç de pressionar perquè el procés que s'òbriga el dia després del 15S'o el 25S, siga en la línia de “democratitzar” la democràcia promovent la transparència, amb la participació efectiva de la ciutadania més enllà del vot cada quatre anys o accions de “rompo la baralla” sense més, en la línia de desmantellar el sistema econòmic de primacia única dels grans capitals financers , d'imposar el bé comú com a únic interés a què protegir, de revertir totes les polítiques neoliberals que van adequar les condicions perquè la situació de crisi injusta i immoral que vivim, haja sigut possible.
Però l'essencial no residix únicament en una força social mobilitzada; recordem-nos de grans concentracions de gents anant, aplaudint i recolzant un únic líder il·luminat per a conduir el país cap a la prosperitat. Es requerix no sols que estiga mobilitzada, sinó conscient i polititzada, compromesa amb el seu present, no sols de si mism@ en un exercici d'individualitat per a solucionar la seua pròpia situació, sinó present entés com el present i futur dels semblants i del planeta, del comú. La qual cosa implica un canvi de paradigma, una altra cultura en la forma d'entendre el el nostre, d'entendre la participació i el compromís.
En este sentit és innegable la necessitat “conductors” de tot procés de canvi, en el sentit de “facilitadors” sobre els quals no ha de recaure una altra tasca, que la de gestionar les condicions per a promoure la necessitat unió en el col·lectiu; ja que només en l'altre i amb l'altre afí, que no igual, es gesta la idea de com està de comú en permanent construcció.
Pel que el canvi ha d'anar de la delegació “cega” a uns representants o convocants anònims, a l'acció conjunta en un front organitzat amb projecció de futur, durant el procés. Esta és la qüestió.
En estos moments aparentment confusos, tenim enfront de nosotr@s un encreuament de camins enfront del que cal decidir. I la disjuntiva no és el 15s'o el 25S, si a eixe terreny es pretén portar el debat.
Sentim arguments llépols per a tots els gustos, romàntics, que apel·len a grans gestes que agarren com a cantells de sirena en una ciutadania a què se li està robant tot, que està necessitada canalitzar la desesperació, de ser tinguda en compte, escoltada, de ser partícip. La disjuntiva és com es va a forjar esta participació: grans gestes o accions permanents en el local?
A falta de saber quin és la millor opció, l'única pitjor, és aquella que dividisca el capital social en lluites intestines que aconseguisquen, d'una banda, fragmentar les inquietuds i el suport de la ciutadania cap a un canvi real de sistema en suports d'un dia, cap a una o altra convocatòria com si de rivals d'un ring es tractara, per un altre que s'aconseguisca monopolitzar el debat amb comentaris d'atacs personals faltats d'argumentació política.
Pel que tot esforç que fem en el sentit de buscar acords per a la unió de les forces d'esquerres basant-se en postulats compartits, i es fomenten llits de participació permanent i real de la ciutadania; des de les bases organitzades, que n'hi ha, i propostes concretes que també n'hi ha; ja és caminar camí, ja és crear eixa altra consciència política, global, planetària, propiciant una altra forma de fer política i, per què no dir-ho, de canvi profund del sistema. Eixa és la qüestió.
No hay comentarios:
Publicar un comentario