PostPosted on abril 16, 2012 by Alberto Garzón Espinosa
El govern d'Argentina, presidit per Cristina Fernández de , Kirchner ha confirmat els rumors dels últims dies i ha anunciat la nacionalització de l'empresa YPF, filial de la multinacional REPSOL. En este post recopilem la informació més rellevant que hem publicat estos dies sobre esta qüestió.
En primer lloc convé fer alguns aclariments sobre la pròpia mesura, perquè de moment les informacions són imprecises. Es parla tant de “expropiació” com de “nacionalització” i de “compra”, sense precisar molt més. Les definicions són importants i han d'acompanyar als conceptes, però fins al moment la informació disponible ens indica que es tracta, efectivament, d'una nacionalització –per tant pagada, però sense preu assignat fins al moment- per part del govern argentí. No es tracta d'una decisió voluntària per part de les dos parts, sinó d'una decisió unilateral que, no obstant, assigna un preu a l'entitat per adquirir[1].
En segon lloc, YPF és una entitat que no és propietat al cent per cent de la multinacional Repsol. En realitat Repsol controla entorn del 57% de YPF, la qual cosa la convertix en el soci majoritari i el que té poder de control i gestió, però no és el beneficiari ple de l'activitat de YPF. La resta de l'empresa és propietat de capital privat argentí i de capital flotant (propietat de capital argentí i estranger).
En tercer lloc, la història és important. YPF va ser fundada en 1922 per l'Estat argentí i va ser de titularitat pública fins a 1992, quan va començar el procés de privatització auspiciat pels organismes internacionals –especialment el Fons Monetari Internacional- en el marc dels cridats plans d'ajust. L'empresa va acabar de privatitzar-se en 1999 quan Repsol –una altra empresa que va ser en un altre temps pública, en este cas espanyola- es va fer amb la majoria de les accions de YPF.
Durant l'etapa de la “substitució d'importacions” -a partir anys trenta- YPF va jugar un rol fonamental en la reestructuració de l'economia argentina. La influència dels autors dependentistas i neomarxistas va portar a Argentina a una estructura econòmica que la va situar entre els països més avançats del món en l'època de postguerra, atraient a gran part dels refugiats per la II Guerra Mundial. El seu model d'exportació de matèries primeres va ser progressivament substituït per un en què la indústria jugava un rol crucial, proporcionant un model de creixement més sòlid que va permetre unes condicions laborals estables i un incipient sistema de protecció social.
Després de la dictadura militar i la crisi estructural dels anys setanta i huitanta, el govern argentí de Carlos Menem va ser el responsable de la privatització, si bé van ser les polítiques del Consens de Washington les que van inspirar tal procés. Junt amb eixa privatització es van donar reformes estructurals que van portar a la privatització dels plans de pensions, reformes en el mercat de treball que precarizaron les condicions laborals i altres reformes que van portar a la gravíssima crisi de 2000. Només després que Argentina es rebel·lara contra el FMI i els seus plans d'ajust, inclús escometent una lleva del deute –no pagar part del deute externa-, va poder el país tornar a remuntar aquella situació.
En quart lloc, Repsol no és tècnicament una empresa espanyola, i en absolut és propietat de tots els espanyols. Més del 50% de la multinacional és propietat del capital estranger (el 42% pertany a fons d'inversió estrangers –gestionats habitualment per grans bancs- i el 9'5% pertany a l'empresa mexicana PEMEX). La resta de l'empresa és propietat del grup de capital privat espanyol Sacyr (10%), d'una entitat financera espanyola com Caixabank (12'83%) i de més capital privat espanyol.
En quint lloc, Repsol proporciona beneficis a l'economia espanyola que podrien considerar-se nimis. Repsol declara a Espanya el 25% dels seus beneficis totals per tot el món, i en 2010 va pagar impostos ací per valor de 949 milions d'euros a un tipus impositiu efectiu del 26'8%. Això vol dir que ni tan sols paga el 30% que correspon com a tipus nominal per tributar a Espanya. Repsol paga un altre tipus d'impostos en els països on opera, com a Argentina o Líbia, però també té operacions en paradisos fiscals. I la seua operativa financera molt probablement no es comptabilitze a Espanya.
En sext lloc, el creixement i desenvolupament de Repsol –que deu molt a la privatització argentina de YPF- no és igual de beneficiós per a totes les parts que conformen la multinacional. Mentres els beneficis comptables han crescut un 11'97% entre 1998 i 2007, el salari mitjà dels seus empleats només ha crescut un 1'71%. Això vol dir que els majors beneficiats han sigut els accionistes privats –fonamentalment grans empreses estrangeres i altres espanyoles- i no els seus treballadors.
En sèptim lloc, Repsol-YPF en tant que empresa privada només perseguix maximitzar el benefici en el curt termini –per als seus accionistes, a més-, de manera que la seua estratègia empresarial no té per què alinear-se necessàriament amb l'estratègia de desenvolupament de l'economia argentina. Esta és precisament una de les raons que adduïx el govern argentí, que desitja recuperar l'empresa per a poder usar-la com a instrument efectiu de desenvolupament.
En definitiva, parlem d'un fenomen econòmic que ha d'analitzar-se des d'un enfocament adequat. No estan enfrontats els interessos de dos nacions distintes, sinó els interessos nacionals d'Argentina i els interessos econòmics de subjectes privats de distintes nacionalitats –i entre elles, en menor grau, espanyols-. Per tant, és una fal·làcia considerar esta mesura econòmica com un atac a Espanya. És una compra legal, que en tot cas podria estar menysvalorada –ja veurem-, i que afecta els interessos d'uns subjectes econòmics –grans empreses i bancs- que no compartixen beneficis amb la resta de la societat.
Esta no és la guerra dels treballadors espanyols. En tot cas queda pendent veure si la gestió de YPF, a partir d'ara en poder de l'Estat argentí, serà beneficiosa per als treballadors argentins o si, al contrari, serà YPF un instrument al servici de les oligarquies argentines. No obstant, no és eixe el tema que ara ens ocupa.
És una vergonya que el govern espanyol isca en defensa dels interessos de les grans empreses espanyoles que posseïxen un capital minoritari de Repsol, en perjuí dels interessos nacionals d'un país sobirà com a Argentina. Més encara quan mentres això ocorre el govern està efectuant polítiques de retalls que fan recaure el pes de la crisi sobre la població espanyola més desfavorida.
Per al govern del PP el grau d'atenció i ajuda prestada depén de la grandària de la butxaca. El que hauria de fer el PP, en compte de protegir els interessos dels més rics, és replantejar-se la seua política econòmica i reflexionar sobre si no és millor opció de política econòmica imitar Argentina i procedir a la recuperació de determinats instruments polítics. Instruments que haurien de posar-se al servici dels espanyols en el seu conjunt, i no d'uns pocs adinerats amb capacitat per a especular en distints mercats financers –entre ells el d'accions.
[1] L'avantatge més òbvia que comporta la nacionalització d'una empresa rendible és que més enllà del cost d'adquisició els beneficis de la seua activitat passen a engreixar les finances públiques. Es tracta d'una socialització dels guanys, en oposició amb les socialitzacions de les pèrdues a què ens tenen acostumats els governs europeus i nord-americà respecte a les entitats financeres en els temps de crisi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario