Madrid, 31 des (EFE).- 

El diputat de IU i portaveu en la Comissió d'Economia del Congrés, Alberto Garzón, ha criticat hui la bateria de retalls aprovada ahir pel Govern perquè, al seu parer, són unes mesures que a més de caure sobre les esquenes de les classes mitjanes més adinerades, no serviran per a generar ocupació.
El Govern va aprovar ahir un reial decret de mesures urgents que inclou un retall del gasto públic de 8.900 milions, una pujada temporal del IRPF i de l'IBI, la congelació del Salari Mínim Interprofessional i de les retribucions dels funcionaris, i la moratòria durant un any a l'accés a les ajudes del sistema de dependència i a la renda bàsica d'emancipació, entre altres.
En declaracions a Efe, el diputat de IU ha assegurat que les mesures d'este "gran retall públic" no sols no seran útils per a eixir de la crisi, sinó que a més deterioraran el creixement econòmic i no generaran ocupació.
En la part dels ingressos, ha explicat, la reforma fiscal és "un avanç" perquè "tècnicament" és més progressiva, ja que grava més quant majors són els ingressos del treball.
No obstant, en la pràctica la reforma fiscal és "clarament insuficient" perquè no menciona el frau fiscal i, per tant, no té en compte els diners que evadixen les grans fortunes i les grans empreses i que l'estada deixa d'ingressar de forma injusta.
"Les rendes més altes compten amb desgravacions, bonificacions i altres mesures que esta reforma no corregix i que els permeten eludir el pagament d'este impost", per tant, la conseqüència directa d'esta reforma és que "pagaran més les classes mitjanes més adinerades".
A més, ha lamentat Garzón, els ingressos addicionals que recaptarà l'Estat amb estes mesures no es van a destinar a un pla d'inversió pública, sinó que "serviran per a pagar el deute públic als grans especuladors internacionals", és a dir, que "no són mesures útils per a eixir de la crisi".
Sobre la congelació del Salari Mínim Interprofessional i de les retribucions dels funcionaris, el diputat de IU ha dit que són un intent "de tallar dos indicadors i d'enviar un missatge: el de la moderació salarial".
"El sou dels funcionaris determina un poc el salari en el sector privat, mentres que el SMI es pren com a referència per a altres rendes o inclús prestacions socials", ha puntualitzat.
Segons l'opinió de Garzón, la congelació d'estes rendes és "un error tremend" perquè "estem immersos en una crisi de demanda en què el que falta és consum i si es moderen els salaris, la gent s'empobrix més i la crisi es recrua. Nosaltres apostem per tot al contrari: la distribució de la renda i una pujada salarial per a alimentar el consum".
El diputat de IU ha advertit a més que amb esta reforma Rajoy només ha deixat veure una xicoteta part del que farà després.
"No hi ha dubte que esta reforma ha sigut només mostrar un poc la poteta. Al març, probablement, hi haurà eleccions andaluses en què el PP i el PSOE es juguen molt. A partir de març, quan ja no hi haja eleccions en l'horitzó polític probablement vegem una pujada de l'IVA, més retalls i més privatitzacions, mesures més en línia amb el seu pensament liberal".

Cayo Lara tatxa de "injustos i inútils" els retalls del Govern

Divendres, 30 de desembre del 2011
El coordinador federal de IU advertix que Rajoy “no complix” amb les seues promeses en campanya i en la investidura quan va dir que la seua prioritat era crear ocupació ja que este ajust “només servirà per a destruir llocs de treball”.

El coordinador federal d'Esquerra Unida, Cayo Lara, ha fet esta vesprada una primera valoració d'urgència dels retalls aprovats hores abans pel Consell de Ministres, que va ratllar de “injustos i inútils”. Sobre les modificacions en l'Impost de la Renda de les Persones Físiques (IRPF) va destacar que, a pesar dels canvis, “les rendes dels treballadors seguiran més gravades que les del capital”.

Lara ha advertit en una roda de premsa en el Congrés que el president del Govern, Mariano Rajoy, ha començat per “no complir” amb el que va prometre en la recent campanya electoral del 20-N i en el seu discurs d'investidura quan va assegurar que la seua prioritat era la creació d'ocupació. Va recordar que els ajustos decidits ara, que suposaran una reducció del gasto de 8.900 milions d'euros, “només serviran per a destruir llocs de treball”.

Per al president portaveu del grup parlamentari de IU en el Congrés, El Govern ha aconseguit que “les rebaixes del mes de gener s'avancen a desembre”. Segons la seua opinió, l'Executiu de Rajoy fa una aposta “seguidista” de les polítiques del Govern socialista de “retall després de retall” només amb vista a reduir el dèficit, a pesar d'haver-se demostrat que generen “més crisi i més desocupació”.

Va detallar que la congelació del salari mínim interprofessional (SMI) o dels sous dels empleats públics suposa en realitat “un retall perquè l'augment dels preus amb la inflació els afectarà negativament”.

Va recordar que el “ja de per si davall SMI afecta el càlcul de les beques, les rendes d'inserció o els salaris i programes socials”, i congelar-ho “perjudica els interessos de diversos milions de treballadors, els sectors més vulnerables”.

A més, Lara ha advertit que ni El Govern anterior ni este del PP han complit amb el que defén la Carta Social Europea, segons la qual “el SMI hauria de suposar el 60% del salari mitjà dels països de la UE, és a dir, 1.026 euros”, quan a Espanya, amb 641 euros, se situa molt lluny d'eixa xifra.

Va valorar el “retall indirecte” que ara s'afig al retall salarial que els empleats públics ja van tindre l'any passat, a l'augmentar el seu horari de treball de 35 a 37,5 hores setmanals, i va criticar que es deixe la taxa de reposició en només un de cada deu professors o professionals sanitaris que es jubilen.

Lara va valorar que açò últim suposarà un menyscabament del públic, un increment de les llistes d'espera en els hospitals i de la massificació en les aules i, per tant, un desviació de pacients i alumnes al sector privat “que és un dels grans objectius del Govern del PP”. A més, el baix reemplaçament d'inspectors de l'Agència Tributària limitarà la lluita contra el frau fiscal.

El màxim responsable de IU també s'ha referit a la “insuficient pujada de les pensions” i ha censurat que només siga de l'1 per cent, perquè El Govern ha calculat un IPC “de forma poc creïble i amb una previsió molt interessada”.

Cayo Lara va denunciar la contradicció de les primeres mesures del Govern en matèria impositiva, ja que els ‘populars' van votar sempre quan estaven en l'oposició únicament per reduir el dèficit sense augmentar els ingressos fiscals. No obstant, va insistir en el fet que, amb la pujada del IRPF, “es grava més a les rendes del treball que a les del capital, no es graven els beneficis de les empreses, no es toquen les SICAV i no es lluita contra el frau. Els treballadors continuaran pagant quatre vegades més impostos que les rendes del capital”.

Per al coordinador federal de IU “resulta especialment curiós” que el PP haja votat sempre en el Parlament contra les propostes de IU de lluitar contra el dèficit públic per la via d'incrementar els ingressos fiscals, mentres ara justifica les seues mesures fiscals assegurant que són “necessàries, eficaços i equitatives”.

Va recordar que tals mesures, d'haver-se fet bé, hagueren estalviat molt de patiment, reduït el dèficit i supòsit menys interessos pel deute d'haver-se aplicat quan el dèficit era de l'11,2% sobre el PIB, quan va començar la crisi, i no ara que, segons allò que s'ha avançat pel Govern de la dreta, quedarà en el 8% en este 2011.

Lara va desqualificar que es congele durant un any l'aplicació de la Llei de Dependència i va suggerir que es podrien haver retallat altres partides, com la destinada a l'Església, de la que va dir que és la institució que més subvencions rep de l'Estat.

A preguntes dels periodistes, va assegurar que no criticaria la reducció de les subvencions a les formacions polítiques i als agents socials sempre que es faça “de manera proporcionada i proporcional”. Va recordar, no obstant, en relació a allò que s'ha ocorregut amb algunes formacions polítiques que “hi ha els que han tingut moltes excepcions bancàries i fins a finançament irregular”, quelcom que no hi ha li ha passat a IU.

La política monetària no funciona

La política monetària no funciona

PostPosted on December 28, 2011 by Alberto Garzón Espinosa

El Banc Central Europeu va prestar l'altre dia 489.000 milions d'euros a la banca privada europea, a un tipus d'interés de l'1% i amb venciment a tres anys. Esta notícia té dos implicacions, una de tipus moral i una altra de tipus econòmic. La moral és òbvia: mentres les famílies, xicotetes i mitjanes empreses i Estats sencers passen compromisos per a pagar els seus deutes i no tenen capacitat per a demanar préstecs (i quan ho aconseguixen és a tipus d'interés altíssims) els bancs es veuen beneficiats d'una ajuda molt generosa. La implicació econòmica és una miqueta més complexa. L'objectiu que té el BCE no és clar, perquè no se sap si està buscant sanejar el sistema financer o finançar per la porta de darrere als Estats. En qualsevol dels casos significa que hi ha una transferència de diners públics a les mans privades. Perquè eixos diners que se li dóna als bancs serà utilitzat per a finançar als Estats a tipus d'interés més alts (i de la diferència naixen els seus beneficis) o per a pagar deutes pendents. Cal recordar que el BCE no pot finançar directament als Estats per una qüestió estatutària (el banc central d'Alemanya va forçar que fóra així) i per tant ha d'utilitzar intermediaris (i donar-los negoci) per a intentar finançar països.


El problema és que les dades revelen que els bancs no volen ni prestar als Estats ni a les famílies i empreses. Es queden els diners guardats en els depòsits que tenen en el BCE. És a dir, el BCE els dóna diners a l'1% a tres anys i la majoria d'eixos diners es manté en el BCE a l'espera que canvien les condicions econòmiques. Mentres això ocorre els bancs estan “perdent diners”, però probablement estiguen esperant millors oportunitats per a invertir amb rendibilitat en altres espais. De moment consideren que prestar eixos diners és arriscats. És a dir, el BCE acaba de comprendre que no té capacitat per a gestionar la política econòmica. Els intermediaris (els bancs) s'han plantat i han deixat al BCE sense ferramentes.

La pregunta és: per què passa açò?

Un recent article del New York Times assenyalava que un working paper d'economia crítica (post-autistic economics, en anglés) s'ha convertit en només dos setmanes en un viral en la xarxa, a pesar que es tracta d'un document només apte per a economistes. El document en qüestió és un complet estudi de la crisi actual i de la forma que hi ha per a eixir d'ella. La tesi que manté l'autor, Mr. Koo, és que hi ha dos tipus diferents de recessions: recessions convencionals i recessions de tipus balanç sheet. Recomane llegir l'article al complet perquè inclou un gran nombre de dades i gràfics que ajuden a comprendre el raonament, més enllà de la breu exposició que faig ara.

Per a l'autor, les recessions convencionals es donen quan l'activitat econòmica es deté mentres els agents privats es mantenen en condicions normals (de maximització de beneficis) i aquelles altres que es produïxen quan els agents privats estan minimitzant els seus deutes. Nosaltres (EUA, UK, Irlanda i Espanya fonamentalment) estem davall una crisi d'este segon tipus.

Com a conseqüència de l'esclat de la bambolla immobiliària les llars i empreses estan intentant reduir els seus enormes deutes. Això ho fan incrementant els seus estalvis o pagant deutes a poc a poc, per la qual cosa en conjunt la demanda agregada cau (cau el consum i la inversió) i el creixement econòmic es ressent i l'economia entra en recessió. En este punt la política monetària és inútil (la famosa trampa de liquiditat de Keynes) perquè ni les famílies ni les empreses volen demanar prestats diners, siga el tipus d'interés que siga. Per això totes les injeccions de liquiditat que fa el BCE fracassen: es queden en els depòsits del propi BCE i no ixen a l'economia real. De fet, tampoc es dispara la inflació perquè eixos diners no arriba a l'economia real. El que ve és una espiral deflacionaria on tots els agents estan despalanquejant-se (reduint els seus deutes respecte al que tenen). I este procés continua fins que el sector privat satisfà tots els seus deutes o fins que l'economia entra en una profunda depressió.

Crisi d'este tipus són les d'EUA en els anys trenta o la de Japó en els anys noranta. Japó, per exemple, va intentar amortir els efectes d'esta crisi a través de determinats estímuls que van permetre a l'economia no entrar en depressió. No obstant, l'economia no va poder eixir de la recessió fins passats quinze anys. Durant tot eixe procés (semblant al d'EUA en els anys trenta) els Estats es van endeutar per a permetre que l'economia es mantinguera a sure i que les famílies i empreses pogueren continuar tornant deutes. En termes comptables els bancs només van incrementar els crèdits als Estats, que va ser el que va possibilitar que estos pogueren mantindre l'economia a sure.

En escenaris com este, les polítiques d'austeritat només agreugen el problema. Res és pitjor que l'austeritat de l'Estat quan els agents privats estan minimitzant deutes. El que provoquen eixes polítiques és una acceleració de l'espiral deflacionista, i després d'això el dèficit dels Estats continua augmentant. Això porta a nous retalls i a una carrera sense fi.

El problema que té Espanya, per exemple, a diferència d'EUA i UK, és que està en la zona euro i no controla la seua política monetària. Els diners que estalvien els agents privats espanyols se'n va cap a fora i no es presta a l'Estat, la qual cosa fa que s'incremente la quantitat pagada en concepte d'interessos. Per exemple, els plans de pensions privats o els estalvis dels bancs espanyols se'n van al deute públic alemanya abans que a l'espanyola. Llavors a la paradoxa de l'estalvi, descrita dalt, s'unix la dificultat que tenen els Estats per a finançar-se. L'autor del paper proposa que s'adapte una nova norma que prohibisca als agents privats espanyols comprar deute públic estrangera: d'esta manera l'estalvi que fan els agents privats ajuda a què els Estats tinguen més facilitats per a endeutar-se i dur a terme plans d'estímul. Es tracta d'establir mecanismes adequats perquè els Estats puguen compensar el ràpid increment de l'estalvi dels agents privats i per tant compensar la caiguda en la demanda agregada.

En cas contrari seguirem el camí cap a la II Gran Depressió i, com s'assenyala en l'article, al final només quedaran les economies de guerra com a fórmules per a resoldre l'estancament permanent del sistema. És a dir, la clàssica advertència marxista de què el sistema necessita crisi i guerres per a reiniciar el procés productiu i continuar creixent.

http://www.agarzon.net/?p=1577#more-1577