No és el nostre deute i no és el nostre rescat

Alberto Garzón Espinosa

Segons les dades del Banc Internacional de Pagaments (BIS, per les seues sigles en anglés) el sistema financer espanyol té al començament de 2012 un total de 571.519 milions de dòlars en deutes pendents de pagament amb altres bancs internacionals. No obstant, esta xifra és prou inferior a què es donava a finals de 2010 quan el deute total aconseguia els 706.065 milions de dòlars.

La major part d'este deute actual del sistema financer espanyol té el seu contrapart en els bancs alemanys (139.191 milions) i bancs francesos (115.261 milions), els quals junts posseïxen quasi el 45% del deute total. És a dir, els bancs alemanys i francesos són els principals creditors del sistema financer espanyol i, en conseqüència, els principals interessats que els deutes es tornen.

Estes dades expliquen en gran part el cridat “rescat al sistema financer espanyol”. Este “rescat” únicament consistix a proporcionar recursos al sistema financer espanyol perquè puga fer front als seus deutes, aplicant com a condició durs processos de reestructuració interna. Així, i com vaig tindre oportunitat de recordar-li al ministre d'economia fa unes setmanes, no es tracta realment d'un rescat al sistema financer espanyol sinó d'un rescat al sistema financer alemany i francés. Perquè determinats components del nostre sistema financer són retallats pel camí, com ara els treballadors, els accionistes i inclús els estafats per les accions preferents.

Però hi ha una qüestió encara més interessant des del punt de vista de l'economia política i que emergix quan fem dos preguntes que van al cor del problema: hem de pagar estos deutes? i són estos els nostres deutes?

Qualsevol economista liberal s'aterrirà al pensar que hi ha qui proposa no pagar i inclús no assumir com pròpies estos deutes. Pot ser que fins als no economistes valoren molt negativament la falta de moral de qui renega d'un compromís assumit prèviament. Però la veritat és que ni els deutes es paguen sempre –la història econòmica està plena de segles d'impagaments i reestructuracions de deute- ni els deutes han de ser assumides per parts que no van ser les mateixes que van contraure el préstec –el concepte de deute odiós o il·legítima-.

El liberalisme econòmic sempre ha sigut una ideologia justificativa de determinades polítiques econòmiques, però poc consistent en la pràctica. De fet, el verdaderament liberal seria assumir que atés que els bancs espanyols estan en fallida –i no poden pagar per si mateixos els seus deutes- aquells que els van prestar també haurien de patir pèrdues per haver fet una inversió ruïnosa. D'una altra forma, com ocorre en l'actualitat, hi ha el cridat risc moral: qualsevol banc alemany pot prestar als bancs espanyols, encara que sàpia que és per a apostar en un casino, perquè saben que sempre seran rescatats.

La qüestió no pot analitzar-se, en conseqüència, en termes microeconòmics. Ha d'estudiar-se el context macroeconòmic i institucional per a poder donar una resposta satisfactòria i eficient a este problema tan immens.

I hem de fer-nos les preguntes adequades: té sentit que els bancs alemanys que es van arriscar prestant a bancs espanyols, i van guanyar tants beneficis per això, no tinguen pèrdues ara que es demostra que van fracassar triant a qui prestar? té sentit, d'altra banda, que els deutes de les entitats financeres hagen de ser pagades pels treballadors en forma de retalls socials i econòmics?

No oblidem que l'economia espanyola va tindre una bambolla immobiliària, promoguda políticament pels governs del bipartidisme, per a poder escapar de la seua falta de competitivitat internacional. Açò va ser una espècie de fugit cap avant, permetent que durant alguns anys es creara molt ocupació i els diners fluïra cap a les butxaques dels empresaris de la construcció, de les empreses financeres i dels polítics corruptes. Però eixe creixement econòmic només va ser possible gràcies a què països com Alemanya reciclaven els seus ingressos comercials per la via de préstecs a la perifèria europea. És a dir, el miracle espanyol és l'altra cara de la moneda del miracle alemany, i viceversa. Un model simbiòtic en què ambdós parts es necessiten i en la que ambdós són responsables en un sentit agregat. Perquè una vegada un furga en la superfície es troba que els únics que eixien beneficiats d'este model eren les grans oligarquies de l'un i l'altre país, amb la major part de la població d'ambdós patint retalls en les seues condicions de vida.