Perd la por… o el perdràs tot

Que estem retrocedint és quelcom que tot el món sap.
Que s'han posat en marxa polítiques ultracapitalistes, i per tant feixistes, a estes altures és quelcom que ningú pot negar mes que els propis interessats en ella.
Però és que estem fregant la postguerra. I no exagere.
Les similituds es deixen veure ja.
Hi ha fam, milions de parats, un alt percentatge de famílies que no arriben a final de mes, que viuen per davall del llindar de la pobresa, ignorància i atordiment per part del poble, que es manté en un estat de vegetalisme, i una duríssima repressió policial.
Davant d'açò, el govern de torn (el PP), com ja havia començat els seus antecessors (el P$O€), es dediquen a aprovar lleis i reformes duríssimes contra les persones i sobretot els mas desfavorits; la classe obrera.
Lleis i reformes que fan moltíssim mes barat l'acomiadament, han aconseguit inclús l'acomiadament gratuït, i és que et poden tirar només per posar-te roín JUSTIFICADAMENT, o et poden abaixar el sou quan i com li plasca a l'empresari de torn.
Amb estes reformes, és mes fàcil despedir a algú que contractar, li han entregat un poder il·limitat als empresaris per a poder despedir al seu capritx, per a fer contractes fem, sous miserables, i manejar al seu lliurement els treballadors, que ara passaren a un estat d'indefención quasi total, perquè passen a les mans dels empresaris i grans cacics com si esclaus sense drets ni voluntat foren.
El Partit de la Patronal (PP) estan fent molt bé el seu treball, retallant-li els pocs drets que tenien a ls trabajadors dejándols en un estat d'indefensió semblant a què tenien en el règim feixista del general franc, del que este partit és el seu successor (recordem que el PP va ser fundat per ministres i “hòmens del moviment” de Franco, com Manuel Fraga).
Però donar-li tot el poder als cacics, explotadors i amos de les grans fortunes d'este estat, i deixar en l'esclavitud als pobres amb reformes antihumanes i retalls de drets (que recordem que van iniciar i van començar a posar en practica el govern del P$O€) no és l'única cosa que esta succeint i que s'assembla a la dictadura del general franc.
El desmantellament dels pilars bàsics de qualsevol societat, com són la sanitat i l'educació publica, i la cultura. Els retalls presents i futurs en servicis socials fan que tinguem una sanitat tercermundista i que ira empitjorant ràpidament.
L'objectiu de no invertir en sanitat publica, igual que en sanitat, té un objectiu clar: que tant una cosa com una altra quede tan malament, tan inservible, tan deficient per la falta d'inversió, que arribe un moment que el govern diga: “és insostenible i inviable el manteniment de la sanitat i educació publica com tots podeu veure.
A partir d'ara passa a les mans privades (és a dir, només per a rics que puguen pagar-ho).” O així, o ho faran a poc a poc, quasi sense donar-nos compte, per a no crear massa alarma social.
I clar, els que es queixen dels retalls en educació, en sanitat, en servicis socials, en retalls de drets als pobres i entrega de poder, privilegi i diners publique als grans rics (com va fer el govern de Sabater, d'entregar diners publique, és a dir, els diners de tods nosotrs, del nostre treball, als banquers i CIA) d'este estat, perquè repressió, terror i sang en els carrers, com esta succeint últimament en Valecia i Barcelona.
Com va succeir fa uns mesos amb el govern del P$O€ a Barcelona. Caps oberts, sang, crits de terror, detencions, palisses,…per part dels gossos del sistema, les forces de seguretat, contra tot aquell que s'atrevisca a protestar contra el govern i a defendre els seus drets, com en qualsevol altra dictadura.
I no vos preocupeu, que com en qualsevol altra dictadura, com també succeïa en el règim franquista, la TV,
els mitjans de comunicació, faran el seu paper, li menjaran el cap a la gent,
manipularen la realitat,
i a tot aquell que s'isca de la protesta inofensiva,
que no facen cap dany al sistema i a l'estat,
a les protestes ben dictades pel propi sistema perquè li siguen inofensives i no els faça cap dany,
tot aquell que s'isca d'eixes protestes marcades pel propi sistema,
els mitjans de comunicació ja s'encarreguen de, davant de l'opinió publica,
tractar-los de “radicals, antisistema, vàndals, terroristes, extremistes,…”
i totes les burrades que se'ls ocórreguen per a manipular l'opinió publica
i justificar així la repressió i violència extrema dels gossos del sistema,
també cridades fustes.
Recorda que al cap i a la fi, són els mitjans del sistema, els seus altaveus, i la manera de controlar a l'opinió publica que tenen les dictadures del segle XXI.
No sols els mitjans de comunicació fan fidelment el seu treball en esta trista dictadura repressora. També els “sindicats” del sistema, els sindicats grocs, els sindicats que viuen a costa de les subvencions de l'estat, també fan el seu paper.
Home, i és que esta clar que no mossegaran la mà que els dóna de menjar. Però han de fer el seu paper per a així poder continuar enganyant a la gent, com fan els mitjans, o com feien els sindicats verticals en el règim franquista.
Com ja van pactar amb l'estat hi haja pels anys 70, just després de la mort de franc, i per a poder ser dignes successors dels sindicats verticals del franquisme però disfressats de democràtics, la seua labor no és una altra que controlar, manipular i convertir en inofensius la ira i ràbia de la classe obrera davant dels atacs continuats de l'estat. “vota'm i calla, vota'm i seguix-me, que jo et portara pel camí de la protesta inofensiva, de la manifestació que no busca exigir els teus drets, sinó que busca que nosaltres guanyem en privilegis, poder i subvencions, on et pus manipular i enganyar, i si se'ns veu massa el plomall que estem al costat de la patronal, del govern, de l'estat, i que som sistema, perquè en casos molt extrem farem una sobra general, mai mes d'un dia! no vaja a fer algun dany als nostres amos, en la data que pactem amb ells per a fer el menor dany possible…
Ens parlen de crisi, però esta “crisi” no és mes que una excusa barata per a justificar el retalls de drets a la classe obrera, d'atacar-nos feroçment, que el sistema es radicalitze contra nosotrs, i entregar-los poder i privilegis a les classes altes.
Esta suposada crisi els ha vingut de puta mare. Des del començament de la crisi, els rics, cacics, empresaris, i amos de grans fortunes d'este estat, tenen mes privilegis i drets que mai (com amb Franco), els governs (abans PSOE i ara PP) ens ataquen radicalment i sense “mitges tintes” excusant-se que “és necessari per la crisi”, i els pobres estem pitjor que mai.
Recordem, que les grans empreses i fortunes d'este estat no han deixat de guanyar, i de pujar els seus guanys econòmics i privilegis ni una sola vegada des que va començar “la crisi”.
Les dades estan ací.
També, els elements mes reaccionaris i repressors dels cossos de “seguretat” de l'estat tenen mes llibertat, privilegis i carta blanca per a donar regna solta a les seues ànsies de violència i sadisme repressor i torturador.
Esta “crisi” és una benedicció per a empresaris, cacics, explotadors, governs de torn, policies i la resta de gossos repressors de l'estat, i només acabara quan ells vullguen, i per com els ve de bé, dubte molt que siga prompte.
I encara que la classe obrera, els mes desfavorits SEMPRE hem estat en una crisi permanent, en una crisi econòmica, en una crisi de justícia social, ara ens ataquen d'una manera mes directa i radical, mes dictatorial.
Ens prenen per idiotes:
 que cap és possible que en cap tipus de crisi, se'ls passada a les classes que menys tenen, als mas pobres, i se'ls entregue als mas rics, incrementant així la desigualtat social?
Com ens demanen que ens estrenyem els cinturons, que ens fotem i ho passem realment malament els que pràcticament no tenim res, mentres els entreguen privilegis als pocs que tenen en les seues mans pràcticament la totalitat de la riquesa?
Que sentit té açò?…
Però clar, tot açò té els seus sentit si nos en adonem qui esta darrere de tot açò, qui té tot el poder, qui dirigix realment tot.
Els governs i partits polítics, no són mes que els titelles que seguixen i obeïxen ordenes.
Els violents i sanguinaris policies i militars no són mes que els tristos gossos descerebrados dels titelles, l'objectiu principal dels quals és defendre i protegir a les classes privilegiades i sobretot, no pensar.
Darrere dels titelles, darrere dels gossos, es troba el poder econòmic mundial. Esta minoria són els que dirigixen tot realment.
Els bancs mundials, les grans multinacionals, els amos de les grans fortunes,, empresaris, burgesos i cacics…poques persones que monopolitzen en les seues mans la riquesa mundial, i amb el poder que els dóna eixa riquesa en esta trista dictadura, ataquen i exploten a la immensa majoria de la població mundial; els pobres, la classe obrera.
No hi ha fronteres, no hi ha països: el problema és el mateix a nivell mundial, ells estan units i fan que nosotrs, obrers i estudiants del món, estiguem desunits, pensant en pàtries, i nacionalismes inventats i ficats en els nostres caps per ells mateixos, per a una major manipulació. “dividix i venceràs”.
El mes trist de tot açò, el mes vergonyós és que, mentres ells et roben tots els teus drets, et convertixen en un esclau, sense dignitat,
que deambules pel màs pidolant poder tindre el mínim per a sobreviure en esta merda de món i fastigós sistema inhumà i cruel creat per ells per a mantindre'ns en un estat de semi-depresión,
amb la ment ocupada en coses materials que realment no et fan falta però que ells t'han ficat en el cap que si, per a poder llevar-te els pocs diners que tens i esclavitzar-te si no ho tens per a aconseguir-ho,
quan no et mantenen adormit amb teleporqueria i coses sense sentit que et mantinga adormit i sense preocupar-te per tu mateix ni pels teus,
convertint-te en un zombie sense voluntat, mes propi de vegetals que d'humans, i ficant-te en el cap idees com “no es pot fer res, açò és així, per molt que t'encabotes no canviaràs el món, la qual cosa el teu vols és una utopia,…”
i la resta de merda, no vaja a fer que et de per despertar i defendre't, i començar a lluitar per la teua vida, pels teus drets i pels dels teus,
mentres et mantenen en eixe estat físic i mental, i et lleven tot el que tens i per dret et pertany, el teu no feixos res per defendre't, o el màxim que feixos és queixar-te dins de ta casa o en el cantó, amb els teus quatre amics que la teoria ja se la saben de memòria.
Davant de la que esta caient,
creus que basta de queixar-te? que els diràs als teus fills, o germans menuts, quan et pregunten demà, que mentres et llevaven tot i es posava en practica la radicalització d'esta dictadura, el teu que estaves fent?
vols ser còmplice i fer el que ells volen, és a dir, no fer res i mirar per a un altre costat?
 que costat estes? No et dónes compte que és la teua pròpia vida, el teu futur, i les dels teus i molts com el teu el que t'estan llevant, la qual cosa estem perdent? És que inclús no el vegada?…
Estem davant d'una situació prou extrema. Ens han llançat fa molt de temps (abans inclús de l'arribada del PP), una declaració de guerra a la classe obrera i els atacs en tots els terrenys ja han començat. Segons ells mateixos reconeixen, açò no ha fet mes que començar.
L'atac a la classe obrera és a nivell mundial, si, però també és en el teu barri, en el teu carrer, en la teua ciutat, en el teu municipi,…en la teua família, amics i veïns. No hi ha mitges tintes. Hem de defendre'ns.
Ja no tenim res a perdre.
Ens estan llevant tot, el poc que tenim.
Ho estem perdent tot. Lluitar o morir.
Ja no val només de queixar-te. Organitza't i planta'ls cara.
Defén-te. Perd la por…o ho perdràs tot.

Els 10 falsimientos: el que Israel no vol que sapiem

Publicat per Parlant República

“El diable aconseguix el seu màxim grau diabòlic quan aconseguix ser respectat”

E. B Browning

No estan en cap taules de la llei.
No estan al descobert.
No s'accepta la seua existència més que “suposadament”, però són i formen part de la llista de falsimientos, de falsos manaments, que Israel ens entrega perquè li obeïm i engolim les seues mentides i la seua manipulació:

1.En 1996 es va publicar un document, en el que van participar eminents figures dels eeuuaa com a autors, que invoca clarament i sense embuts a unir esforços per a fer retrocedir a Síria, com molt tard, al cap de 4 anys, en 200, marcant un pla de treball polític dirigit a espentar els sirians al Líban, per a desviar l'atenció de Damasc a l'utilitzar una planificada oposició antiSíria a Líban, i posteriorment desestabilitzar Síria amb la col·laboració solidària de Jordània i Turquia, la qual cosa ha anat succeint des del 2005 al 2011. A Israel li interessa que oblidem que esta va ser la raó fonamental per la qual es va instituir l'Aliança antiSíria i el STL (Tribunal Especial per al Liben).

2. Els alts càrrecs polítics americans i israelians, especialment els grans sacerdots Obama i Netanyahu, que suposadament s'ocupen de lasupuesta seguretat de l'estat i del món ,no són analistes estratègics, ni experts en seguretat sinó tot al contrari: són sacerdots, bisbes i missioners, depenent del seu rang de poder, de la destrucció massiva, especialistes a resar i actuar per a produir la mort a gran escala, en blancs d'una diana que mai se situa prop de casa. Com tots els sacerdots de totes les “sectes ideològiques o versions del sistema”, creguen narracions, contes, faules, inventen la història sagrada, com la versió oficial del 11S'i construïxen la caracterització i l'atrezzo d'enemics invencibles i eterns, com el “terrorisme fantasmal”, és a dir, l'espectre del terrorisme que, abracadabra, fan aparéixer o desaparéixer, al seu gust i conveniència…”Donem terrorisme als estúpids i crèduls ciutadans” -tenen com a lema-.”Ells ens donaran el seu por i la seua voluntat, debilitada pel terror a un ens que només té una silueta, la que nosaltres dibuixem”.

3. La banca privada global, per a completar l'ardu treball realitzat amb relació a lucrara amb els crims contra la humanitat i les guerres, esponsoritzades per ella mateixa, s'amaga després de la Reserva Federal Americana, el bressol del diable del dòlar, i aconsella, ja des de fa anys, als governs americans i israelià perquè mamprenguen la santa croada contra l'enemic terrorista, eixos infidels molestos, llija's Iraq, Afganistan, Líbia, Síria i Iran. Tots els “instruments” de l'orquestra falsimediática de dos estats assassins, psicòpates que compartixen idèntiques paranoies, Amèrica i Israel, han aprés a tocar la peça de “Disfressem la veritat i alienem al món amb la mentida mediàtica” amb tanta mestria que, actualment, no és fàcil trobar a algú que obertament “descrea” a americans i amics i s'atrevisca a posar en dubte, tan sols pel fet de demanar informació i proves que ho demostren, la malignitat dels infidels, la perillositat desorbitada d'Iran i les seues intencions atòmiques (no tan rares en els països occidentals i en especial en els arsenals israelians, secrets i no tan secrets, que Netanyahu oblida sempre citar) L'opinió pública occidental porta desenes d'anys sent ben entrenada, víctima d'un pla fantàstic de “educació” mental, una programació per a creure el tio sam i als seus familiars pròxims.

4.Gràcies a les perquisicions eterns d'americans i israelians, sabem que el mal existix i que, casualitat de les casualitats, està en sòl àrab…el que pretenen que no vegem és que la Reserva Federal Americana i els seus tentacles, que asfixien l'economia mundial, els governs corruptes occidentals, la porqueria davall l'estora que entapissa el regne unit i francialemania, la CIA, el diabòlic  Mossad, el mega-extremista partidoLIKUD d'Israel, i altres “xicotets” elements són la verdadera faç de la malignitat pública que, cada dia, ens mira fixament als ulls.

5. Shimon Peres, ja en 2010, en el dia del record de l'holocaust, es va encarregar d'incloure en un moment estratègic del seu discurs en el Bundestag, quant a intenció de “exaltar i manipular a les masses”, una frase lapidàriament premonitòria:”…no hem d'oblidar-ho: Iran és un verdader perill per al màs”.

6.Fa un temps, Rose Gottemoeller, una secretària d'estat adjunta i cap negociador de Washington, en temes nuclears, va demanar a Israel que firmara i subscriguera el Tractat de No Proliferació Nuclear. Israel es va negar amb fermesa.

7. L'ONU, un temps després, va procedir de la mateixa manera, apremiant amb subtilesa i respecte (sempre excessiu, per tractar-se del poderós estat israelià) perquè fora firmat l'esmentat tractat. Israel, novament, va desoir lasugerencia.

8. L'OIEA (Organisme Oficial de l'Energia Atòmica) va realitzar la mateixa petició a Israel i li va urgir a permetre sotmetre's a inspeccions del seu declarat arsenal  nuclear. Israel, una vegada més, es va negar a ambdós accions. Recordem, al contrari, que Iran ha acceptat, en tots els casos, les inspeccions dels seus  temibles – més que les dels oficialment bons amos oficialment acceptats- armes nuclears.

9. L'OIEA, junt amb les 16 agències d'intel·ligència americanes, han afirmadosoto voce que no existixen proves definitives que facen pensar que Iran està construint més armes nuclears  que altres països a què se'ls permet tindre-les, afirmant el seu caràcter defensiu.

10. Ja en 1986, i no hauríem d'oblidar-ho, Vanunu Mordachai, extècnic nuclear israelià que es va encarregar de divulgar amb notable valentia la notícia que Israel posseïx un important arsenal nuclear i que, per este motiu, va ser raptat pel Mossad, jutjat en secret i condemnat a 18 de presó, va fer el senyal d'alarma perquè pogueren prendre's desenes de fotografies que demostren l'existència de la fàbrica més gran d'armes nuclears d'Israel, davall de les instal·lacions del reactor DIMASSA.

El problema de l'Eurozona no està en la perifèria sinó en el centre: Alemanya

Article publicat per Vicenç Navarro al diari digital SISTEMA, 9 de març del 2012

Este article assenyala els arrels del problema de l'Eurozona, que és la gran reducció dels rendes del treball a Alemanya (i en els altres països de l'Eurozona), que ha creat un problema de demanda en aquell país i en tota l'Eurozona, i una excessiva acumulació a Alemanya de capitals (resultat de l'anterior) inclòs capitals financers, que a l'exportar-se van contribuir a crear els bombolles immobiliàries en els països de la perifèria, aconseguint enormes beneficis, com a conseqüència.


Alemanya és molt reeixida en l'exportació de productes. I com exporta molt més que importa, la balança de pagaments és positiva. El creixement de la diferència entre exportació i importació va variar, passant de representar el 2,8% del producte interior domèstic l'any 2000, al 7% en el 2008. En realitat, el valor total de les exportacions a Alemanya va ser en este últim any de 983.000 milions d'euros, superior al valor total en Xina, 971.000 milions. El seu saldo de pagaments era de 177.000 milions d'Euros a Alemanya, comparat amb 191.000 milions en Xina. Este enorme èxit es deu primordialment a la moderació salarial, mantenint els sous molt per davall del nivell de la seua productivitat. Això explica que el valor afegit no vaja a la massa salarial i al consum domèstic, sinó als beneficis empresarials i a les exportacions de capital, incloent capital financer. No cal ni dir-ho que el món del treball alemany no està molt satisfet amb esta situació. Però el món empresarial alemany té un gran instrument en les seues mans, el Banc Central Alemany (el Bundesbank) i el Banc Central Europeu. Estos dos instruments tenen com a objectiu controlar la inflació, a través del control salarial. Quan els sindicats del metall estaven renegociant la seua conversió, el BCE va pujar els interessos dels diners, reduint el creixement econòmic i augmentant la desocupació, i això a pesar que l'Eurozona estava ja a punt d'entrar en recessió.

D'altra banda, l'exportació del capital, incloent el financer, ha sigut un component importantíssim per a crear la bambolla immobiliària a Espanya i Irlanda (i als EUA). S'oblida en els cercles financers i empresarials alemanys i en els seus establishment polítics que, encara quan acusen als països perifèrics d'haver malgastat el seu diners (a invertir en activitats especulatives, com el sector immobiliari), la banca alemanya va afavorir i es va beneficiar de tal malbaratament. En realitat, la majoria dels diners era alemany (a més de francés i espanyol). És difícil acceptar la crítica quan la banca alemanya va estar ficada fins a la medul·la en tal malbaratament, beneficiant-se enormement. És interessant notar que, com va dir el sindicat del metall alemany, la bambolla immobiliària alemanya va passar a Espanya. Mentres que hi havia una escassetat de construcció a Alemanya (Alemanya té el menor percentatge de propietaris de vivendes en la UE), a Espanya, amb l'ajuda del capital financer alemany, es van construir tres vegades més cases de què es necessitaven. Era austeritat en casa (Alemanya) i balafiament en la resta de la UE i, molt en particular, en els països perifèrics (Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda). En realitat, la moderació salarial es va escriure en pedra en la constitució alemanya, presentant-la com una esmena, exigint equilibri pressupostari. Darrere de tal esmena constitucional estava el desig de reduir la protecció social.

Tals mesures no es van traduir en un creixement de la desocupació, i això com resultat del poder sindical dins de les empreses (el sistema cridat cogestió), que va fer que en compte de destruir ocupació, l'empresari tenia i ha de pactar la reducció del temps de treball. La desocupació no va pujar, però la moderació salarial es va mantindre, encara que amb notable deteriorament de la qualitat dels llocs de treball alemanys. Existia a Alemanya un por a la desocupació, inclús entre l'establishment, perquè no va ser la inflació –com sempre es diu- sinó la desocupació el que va ser responsable del nazisme (veure el meu article “El profund error del Govern alemany: els orígens del nazisme. El Plural. 19.12.11). És important assenyalar que és el Bundesbank el que encara sosté la interpretació històrica dels orígens del nazisme com basats en la inflació elevada en aquell període. El Bundesbank intenta crear esta imatge, perquè la inflació és sempre el major enemic de la banca. Però la inflació va existir molt abans (1918-1924) que Hitler isquera triat.

El que estem veient és l'intent d'exportació del model alemany (en realitat, del model establit per l'establishment financer-empresarial alemany) a la resta de la Unió Europea, amb una enorme determinació i contundència. Les polítiques del Govern Rajoy estan seguint amb els ulls tancats tal model, amb l'agreujant que Espanya no té el sistema de protecció social i el sistema de cogestió que té Alemanya. I tot això es fa davall el mandat del Consell Europeu, de la Comissió Europea i del Banc Central Europeu, en els que l'establishment alemany té ple domini, transformant els països perifèrics en mers peons d'una estratègia continental, havent aconseguit el seu màxim desenvolupament a Grècia, convertida hui en mera colònia alemanya.

L'estructura ideològica que sosté tal allau ideològica és el monetarisme i el mercantilisme (que comunament s'anomena neoliberalisme), que s'ha resistit per tots els mitjans a l'increment de la demanda domèstica a Alemanya i en els altres països, i per tant a l'increment dels salaris i gasto públic, com a mesura estimuladora de l'economia.

El gran problema d'esta estratègia és que la reducció dels salaris i de les rendes del treball estan creant un problema gravíssim, no sols en la perifèria, sinó també en el centre (Alemanya i Àustria), amb una demanda estancada. Esta situació crega una enorme acumulació de capital en els països centrals i un enorme endeutament i grans dèficits en els països perifèrics, disminuint les importacions fins a tal nivell que afecten les exportacions alemanyes, perquè gran part d'estes van als països de la UE. Amb això s'estan creant unes balances de pagaments excessivament positives en el centre i excessivament negatives en la perifèria, que estan afectant la salut del sistema. D'ací que fóra EUA el país que va confiar més en les polítiques keynesianas d'estímul, que proposara Al Novembre del 2010 a Seül, Corea, que no es permetera que un país tinguera un balanç de saldos positiu major del 4% del seu PIB. Alemanya i Xina ho van vetar, i amb això les possibilitats que la UE es recuperara es van veure enormement afectades.

Les solucions són fàcils de veure i van en sentit oposat a les dutes a terme hui en dia per la troica que mana en la UE. Es necessiten urgentment mesures d'estímul de la demanda domèstica, començant per Alemanya. El conflicte no és, perquè, Alemanya versus la resta de la UE, sinó el de l'establishment alemany enfront de les classes populars alemanyes i dels altres països. L'internacionalisme de les elits dominants hauria de substituir-se per l'internacionalisme de les classes populars.

La dona en la Guerra Civil Espanyola.

Combatent en el front de Guadarrama, 1936

Fotografia: Alfonso.

El paper de les dones durant la guerra civil no pot ser entés si abans no realitzem una mirada retrospectiva al procés que, des de finals del segle XIX i principis del XX, demandava un nou estatus social per al col·lectiu femení, que sempre solia ser deixat de costat. Les dones no podien participar en la cultura, l'economia o la política; al contrari, havien de quedar recloses en l'esfera privada de la llar i, si treballaven, a una divisió sexual i classista del treball. Gran part de la culpa cal atribuir-la a la falta d'oportunitats perquè les dones reberen una educació escolar i una cultura. L'ensenyança pública era quelcom rar perquè l'educació a Espanya estava monopolitzada per l'Església.

Al començament del segle XX, un 71% de la població femenina d'Espanya era analfabeta, enfront d'un 55,57 % d'hòmens. La situació va millorar cap a 1930 però continuava reflectint el desavantatge femení. Els obstacles que ja trobava la dona en l'educació primària i secundària es feien molt més grans quan es tractava de l'educació superior. Molt poques dones arribaven a la universitat i, encara que a finals dels anys 20 trobem més dones en la universitat, pràcticament cap exercia la seua carrera després de llicenciar-se.

Junt amb les dificultats per a rebre una educació adequada trobem la discriminació que patien en el treball. Les desiguals relacions li imposaven la segregació laboral i la seua discriminació salarial. Les dones tenien menys eixides professionals, rebien salaris més baixos que els hòmens i treballaven en tasques no especialitzades i per tant menys retribuïdes. L'Església rebutjava que la dona treballara perquè el seu paper únic i prioritari era la llar.

Finalment, tenim les dificultats de la dona en l'àmbit social, víctimes d'un sistema patriarcal que les discriminava. Generalment, rebutjaven les normes de gènere que les confinaven a la llar. Això era degut principalment al nou rol exercit per la incipient industrialització del país, que els atorgava un nou paper que traspassava el seu fins llavors situació en l'esfera domèstica i les catapultava a l'àmbit públic de la producció, la política i el canvi social. El desenvolupament inicial del moviment obrer va possibilitar una cada vegada major integració femenina en les associacions de classe, i la seua creixent incorporació al treball els va fer sentir-se partícips de les reivindicacions laborals. Per tant, les dones van començar a identificar-se com un col·lectiu social que demandava igualtat i drets polítics.

A partir de la dècada de 1920 va començar a crear-se a Espanya un moviment feminista organitzat. Els seus objectius prioritaris eren la reforma de l'educació escolar femenina, facilitats laborals i equiparació de salaris, derogació de lleis discriminatòries i, cosa important llavors, demandava el dret a vot femení. A fi de la monarquia d'Alfons XIII i l'adveniment de la República en 1931 es va concedir el vot a les dones, i per primera vegada una dona va tindre accés a llocs polítics i administratius d'importància.

Quan es va concedir el vot a les dones en 1931, la seua concessió no es pot atribuir a la pressió dels grups sufragistes, ni a les mobilitzacions feministes, tal com havia ocorregut en Gran Bretanya i els Estats Units. La concessió va obeir més prompte a la revisió general de la legislació mampresa amb el nou règim. El text de la Constitució va establir el principi de la igualtat de drets en el seu articule 25. A partir de llavors, encara que la tradicional mentalitat que considerava el món polític alié a elles va perdurar, les espanyoles van gaudir dels mateixos drets polítics que els barons.

A pesar dels seus drets polítics, van ser molt poques les dones que es van incorporar de ple al món de la política. La concessió del vot va impulsar un cert reajustament ideològic respecte al rol polític de la dona i este va conduir al reconeixement social de la seua intervenció en la política.

Durant els anys de la Republica, la dinamització de l'associacionisme femení va ser major. També es van promoure nombroses seccions femenines de partits polítics . Però el denominador comú de totes elles va ser el seu caràcter subordinat en les estructures del partit. Altres organitzacions de dones es van vincular amb el moviment obrer. És el cas de Dones contra la Guerra i el Feixisme, creada en 1933 pel Partit Comunista per a coordinar la lluita antifeixista i organitzar el suport a la comunitat obrera d'Astúries després de la repressió d'octubre.

Enfront de les institucions oficials que sempre havien ignorat les dones, sorgix durant la guerra un interés oficial perquè ocupen càrrecs de responsabilitat. La dirigent anarquista Federica Montseny va ser la primera dona ministra a Espanya. Entre novembre de 1936 i maig de 1937 va tindre a càrrec seu el Ministeri de Sanitat i Assistència Social en el govern de Llarg Caballero i a ella es deuen nombroses iniciatives en l'àmbit de l'assistència social, l'ajuda als refugiats i la sanitat pública. També es deu en gran part a ella el procés definitiu de legalització de l'avortament que la Generalitat de Catalunya va promulgar al desembre de 1936.


LA DONA EN LA ZONA REPUBLICANA.


El fracassat alçament de juliol de 1936 va catapultar les dones de l'Espanya republicana cap a noves activitats en el món polític i social. Va ser la guerra civil la que li va atorgar un nou rol dins de la societat, actuant de catalitzador de la mobilització femenina. En l'estiu de 1936, la figura heroica de la miliciana es va convertir ràpidament en el símbol de la mobilització del poble contra el feixisme. Les diferents forces polítiques van llançar constantment crides a la dona de cara a la seua mobilització. Oradores com la Passionera (P.C.), Federica Montseny (C.N.T.-F.A.I) o les jóvens Teresa Pamies i Aurora Arnáiz (J.S.U.) es van dirigir a les dones per a la incorporació a la lluita antifeixista.

Milicianes del Front.

El perfil tipio de la miliciana és el d'una dona jove, amb vincles polítics, familiars o afectius amb els seus companys de milícies. Van actuar motivades per la seua consciència política i social, les seues motivacions van ser el rebuig al feixisme, i la defensa dels drets polítics i socials adquirits durant la Segona Republica.

En els cartells de guerra predominaven les imatges d'heroïnes combatents, com a representació del sentir obrer d'un poble capficat en una lluita antifeixista. Estes imatges trencaven amb la tradicional subordinació de la dona i les reivindicava portadores del dret a la igualtat de condició. Els nombrosos cartells de propaganda llocs en circulació durant la guerra van presentar amb molt d'impacte la imatge innovadora de la miliciana que, vestida de mona i carregant un fusell, marxa amb pas decidit cap als fronts de guerra. Junt amb esta imatge heroica de la resistència bel·ligerant, contrasta la tradicional representació de la dona mata del feixisme, la mare, defensora dels seus fills que reclama la solidaritat antifeixista i desconsolada per la perduda dels seus que insta a la participació en la lluita.

Durant les primeres setmanes de guerra, encara que la majoria de dones van coincidir a canalitzar la seua energia a l'esforç bèl·lic en la rereguarda, unes poques es van unir els seus companys barons i es van enrolar en la milícia, dirigint-se als fronts. Va ser el moment de famoses milicianes com Lina Odena, Rosario Sánchez.  Però, inclús en els fronts, existia un marcat grau de divisió sexual del treball ja que normalment les dones realitzaven les labors de cuina, de bugaderia, sanitàries, si bé és cert que moltes van lluitar com a soldats mamprenent sovint accions de combat.


Obreres en la rereguarda.

En els primers mesos de guerra també es va produir una espectacular mobilització de milers de dones, fins llavors aïllades de la dinàmica sociopolítica del país, que van participar en la fortificació de barricades, l'atenció dels ferits, l'organització d'assistència en la rereguarda, la realització de servicis auxiliars de la guerra, la formació cultural i professional, l'organització de tallers de costura, com també en el treball en els transports o en les fabriques de municions. Passats els primers mesos d'eufòria revolucionària, el paper de la dona va ser reorientat d'una altra manera. La imatge militarista de la miliciana va desaparéixer dels cartells i van començar a aparéixer dones en imatges de tipus mes més tradicional, dedicades a les tasques típiques d'assistència social. A partir d'açò les dones van ser les heroïnes de la rereguarda, model a imitar per totes elles. Açò va arribar a ser un factor important en les estratègies per a mobilitzar les dones cap a les causes antifeixista i revolucionària. Milers de dones es van llançar a esforços bèl·lics que anaven des de treballar en fàbriques de municions al voluntariat en servicis socials, campanyes educatives, projectes culturals i activitats de suport als combatents. Per tant, la contribució clau de les dones a la lluita antifeixista es realitze en la rereguarda, i la consigna acatada per les organitzacions femenines va ser " Hòmens al front, Dones al treball". La retòrica utilitzada inclús va ser militaritzada i es parle de la incorporació de les dones a les "trinxeres de producció" , en "brigades de treball" per a constituir la "avantguarda de la producció".

Les dones van representar una reserva de mà d'obra que va permetre el manteniment de la producció. Va haver-hi freqüents queixes per part de les dones antifeixistes així com de les dones anarquistes, per la falta de col·laboració i l'hostilitat masculina amb què els hòmens van rebre la seua incorporació a oficis qualificats i a llocs de treball assalariat exercits fins llavors per hòmens. Però van prevaldre els treballs de tipus assistencial, els d'auxili als refugiats, ferits, òrfens de guerra, etc. Van organitzar guarderies per als fills de les treballadores, escoles per als xiquets refugiats i una extensa xarxa de solidaritat i de suport als nombrosos refugiats. I van exercir, per ultime, un important paper en l'organització de la solidaritat antifeixista a nivell nacional i internacional.

Organització de dones antifeixistes.

La mobilització popular femenina englobava a milers de dones espanyoles fins llavors marginades de la societat i cultura, que es van comprometre en l'interés col·lectiu de combatre el feixisme. Evidentment, tot este desig de renovar els rols de gènere necessitava una sèrie d'organitzacions femenines que canalitzaren l'esforç del col·lectiu de dones. Entre les distintes organitzacions sorgides existia una sèrie d'interessos comuns, com ara l'accés a l'educació, el treball remunerat i el compromís amb l'esforç bèl·lic. Les organitzacions antifeixistes van arribar a aglutinar més de 60.000 afiliades en més de 255 agrupacions locals.

En un principi es va formar un front unit entre les diferents agrupacions de dones antifeixistes, entre les que destaca l'Agrupació de Dones Antifeixistes (AMA), d'orientació comunista, que existia abans de l'alçament militar, però va ser durant la guerra quan va adquirir el seu definitiu impuls. El seu objectiu era integrar les dones en la causa antifeixista i, al mateix temps, promocionar el Partit Comunista d'Espanya. La seua secretària general, Encarnación Fuyola, promovia la unió de totes les dones com a garantia d'igualtat de drets i, encara que ho negava categòricament, en realitat buscava formar un Front Popular femení baix control comunista. L'AMA estava integrada per dones comunistes, socialistes i republicanes així com per republicanes catòliques basques. Junt amb la Va unir de Dons de Catalunya (UDC) i els organismes juvenils, l'AMA es va convertir en l'organització més important del moment.

Els programes d'estes associacions se centraven en la incorporació de les dones a la lluita antifeixista, la igualtat laboral, la defensa de la rereguarda, la protecció de la salut de les mares i dels xiquets, la millora de l'educació, la cultura, la formació professional i l'assistència social i l'eliminació de la prostitució. La influència dels partits comunistes en els moviments juvenils també era patent. La Unió de Xicotes (UM) i l'Aliança Nacional de la Dóna Júpiter (ANDJ) van impulsar les demandes d'accés al treball, formació, educació, llocs de treball i igualtat de tracte amb els hòmens.

Altres moviments femenins d'importància durant la guerra civil van ser l'organització d'ideologia anarquista Dones Lliures i el Secretariat Femení del P.O.U.M. Van presentar una identitat política més definida i, a diferència de la A.M.A., ambdós van defendre la necessitat impulsar una dinàmica de transformació revolucionària en el marc de la lluita antifeixista. Dones Lliures tenia un programa essencialment cultural i educatiu, ajudant a proporcionar a les dones una educació bàsica i certa formació política que els permetera prendre part en les activitats anarquistes. Dones Lliures oferia una identificació clara amb el moviment anarquista, però manifestava també originalitat de pensament. Advocava per una estratègia de doble lluita: la social per a aconseguir la transformació revolucionària de la societat i la feminista per a aconseguir la pròpia emancipació de les dones.

El Secretariat Femení del POUM (SFPOUM) va ser una altra de les organitzacions en l'ampli espectre polític de l'Espanya Republicana. Es basava en programes d'educació política i incorporació de les dones al treball, la qual cosa afavoriria l'augment de la producció i l'emancipació femenina.

Les relacions entre les distintes organitzacions polítiques van acabar generant una intensa rivalitat política. Era la seua marcada politització la que impedia un moviment femení unit. Dones Lliures, anarquista, defenia públicament al SFPOUM enfront de l'AMA, comunista, la qual cosa era motiu de fricció entre elles. No existia, una cohesió i una unitat del feminisme respecte a les qüestions social i de gènere. La polarització política va obstaculitzar la realització d'un projecte comú social entre les dones republicanes. Posteriorment, va ser la derrota republicana en la guerra la que va acabar definitivament amb l'ideal emancipador de les dones.

http://buscameenelciclodelavida.blogspot.com/2012/03/la-mujer-en-la-guerra-civil-espanola.html

Carta oberta a Cristóbal Montoro: On paguen els rics espanyols els seus impostos?

Estimado Sr Montoro:

Tal com acabem de veure en la llista Forbes, a Espanya existixen 16 persones que ostenten un patrimoni superior als 1.000 milions de dòlars. La suma total dels béns i drets d'estes persones ascendix a 70.400 milions de dòlars (55.000 milions d'euros), quantitat res despreciable que fa que un humil contribuent com jo, es plantege alguns dubtes fiscals, sobretot, quan veig que en l'impost de patrimoni només hi havia 233 declarants amb un patrimoni global de 16.300 milions d'euros.

Si vosté observa el quadro superior, podrà veure com el total de béns i drets subjectes a l'impost de patrimoni en l'últim any que es va presentar la declaració i mirem l'última fila, podem veure com a Espanya només hi havia 233 declarants de l'impost amb un patrimoni superior als 30 milions d'euros. Estes 233 persones, van declarar un patrimoni global de 16.300 milions d'euros i una mitja de 69,9 milions d'euros per cap. Sr. Montoro, els lectors d'este blog i el que subscriu, som un pocs desmanotats, però tot apunta que els rics espanyols ens estan enganyant i no paguen els seus impostos o bé i causa més probable, que Forbes “s'invente” la llista de milmillonarios espanyols. Li faig algunes apreciacions, atés que em pareix que Forbes no mentix:
De la llista que hem mencionat en Forbes, tots ells tenien eixe patrimoni l'any 2007, veja que parlem d'empresaris molt coneguts i que porten operand a Espanya més de 30 anys tots ells. Mire els noms i veurà com tots li sonen des de fa prou de temps.

En el cas que el seu patrimoni es trobe depositat en valors, accions o participacions en empreses, l'impost de patrimoni obliga a declarar per la mera tinença de tal patrimoni. A més, el circuit de societats interposades, SICAVs o qualsevol altre invent juridicofiscal, l'últim titular ha de recaure en una persona física en última instància.
És probable, que molt d'eixe patrimoni es trobe fora de les nostres fronteres, però a efectes de l'impost, és indiferent, perquè ha de tributar la persona per la seua residència habitual i aplicar les normes de doble imposició quan així corresponga. Si estiguera en paradisos fiscals, l'Agència Tributària hauria de detectar-ho no crega?
Com veu, en este blog, no tenim molt clar com (i quant) paguen els rics espanyols els seus impostos, perquè les mitges dels trams superiors de l'impost sobre la renda, tampoc indica que hi haja molts rics dins de Forbes i l'impost de patrimoni d'Espanya té unes xifres que pareixen tretes dels contribuents de Sudan amb tots els meus respectes per als sueneixos.
Des d'estes línies, ens agradaria a tots nosaltres (se'l demane en nom propi i dels meus lectors, que sé que em deixen), que ens explicara estes diferències en el patrimoni dels rics espanyols, que en estes pàgines no aconseguim entendre i ens agradaria també que ens explicara perquè cal fregir al 99% de la població espanyola a impostos i taxes de qualsevol tipus, quan aproximadament 1% dels rics de veritat, no paga tan sols els impostos que deguera.
Atentament i en espera de la seua resposta.

http://chorizosibericos.blogspot.com/2012/03/carta-abierta-cristobal-montoro-donde.html

Anonymous tira la web del Vaticano para denunciar su "corrupción"

El grupo de hackers tumba la web de la Santa Sede en respuesta a las "doctrinas" y el "interés de lucro" de la Iglesia católica

Comunicat traduït d'Anonymous Itàlia

Bon dia, Vaticà:

Anonymous ha decidit posar baix assetjament el seu lloc web en resposta a les doctrines, litúrgies i preceptes absurds i anacrònics que la seua organització amb fins de lucre (Església Apostòlica Romana) propaga i estén en tot el món.

Han cremat llibres de gran valor històric i literari, han executat bestialment als seus més feroços detractors i crítics al llarg dels segles, han negat teories universalment considerades vàlides o plausibles, han enganyat als incauts perquè paguen per a tindre accés al paradís venent el perdó.

Han sigut culpables de l'esclavització de poblacions senceres, usant com a pretext la seua missió d'evangelització i difusió del cristianisme en el món.

En temps més recents han jugat un paper important a ajudar els criminals de guerra nazis a trobar refugi en països estrangers per a evadir així la justícia internacional.

Permeten que cada dia molts dels membres del clero puguen cometre abusos sexuals sobre els xiquets, cobrint-los quan els fets ixen a la llum pública.

Itàlia es veu obligada a aguantar la seua interferència en la vida diària, la vida pública, política i social, i tot el que això suposa.

Tenen propietats i negocis per valor de milions d'euros, en els que disfruten forts incentius fiscals.

S'obstinen a declarar pràctiques i objectes fruit del progrés, com el preservatiu o l'avortament, com a plagues a eradicar.

Són retrògrads, un dels últims bastions d'una època afortunadament passada, i destinada a no repetir-se.

Esperem sincerament que el Tractat de Laterà finalment siga revisat en un futur pròxim i els relegue al que són... una relíquia de temps passats.

Este atac no és un atac a la religió cristiana o als fidels de tot el món, sinó a la corrupta Església Apostòlica Romana i a totes les seues emanacions

Introducció a l'economia (II):

Les variables fonamentals de l'anàlisi econòmica

 Alberto Garzón Espinosa

Un bon economista, com déiem l'altre dia, crega models o maquetes amb què reflectir la realitat econòmica. Una vegada està muntat el model, que es desenvolupa matemàticament a partir d'uns supòsits de partida, la qual cosa es fa és interpretar com reaccionen totes les peces al moviment d'una d'elles. Així és com obté les conclusions de política econòmica, les quals són òbviament dependents de la validesa o no del model com a reflex de la realitat.

L'altre dia analitzem què era l'economia i com era el procés productiu, per la qual cosa nosaltres ja tenim damunt de la taula dos peces fonamentals, capital i treball, que hem notat amb K per al cas del capital i amb N per al cas del treball. Ambdós són els cridats factors de producció, que es combinen per a participar en els processos productius d'una economia. La pregunta és, com es combinen? De què depén que hi haja tant o més treball o tant o més capital en cada procés de producció? Estes preguntes són fonamentals perquè en el nostre model haurem d'assumir que totes les empreses produïxen de la mateixa manera, i que totes combinen el mateix capital i treball. Es diu, més generalment, que totes les empreses tenen una mateixa funció de producció.

Les tècniques de producció

En economia es pot assumir que una economia combina capital i treball de forma fixa o de forma variable.

Que una economia combine capital i treball a partir de coeficients fixos significa que  assumim que les empreses per cada increment de capital necessiten un increment igual de treball. Qualsevol increment de capital que no vaja seguit per un increment de treball (o de treball que no vaja seguit d'increment de capital) no produirà res de forma afegida. L'exemple clàssic és el de les pal·les de cavar i els treballadors. Per més pal·les que portem si no incrementem el nombre de treballadors les pal·les no serviran per a res: no hi haurà més producció. Una funció de producció d'este tipus és la de Leontieff.

Si una economia combina capital i treball a partir de coeficients variables significa que pot combinar tanta quantitat de treball amb qualsevol quantitat de capital, i viceversa. Que si incrementem la quantitat de capital sense modificar la quantitat de treball, o al revés, llavors la producció final sí que variarà. Una producció d'este tipus és la Cobb-Douglas, bàsica per a l'anàlisi neoclàssica.

Una combinació determinada de capital i treball, la que siga, està descrivint una tècnica de producció determinada. És a dir, si en una economia només hi ha una forma de combinar capital i treball llavors diem que només hi ha una tècnica de producció possible. Si al contrari una economia pot triar entre distintes combinacions de capital i treball llavors diem que hi ha un ampli repertori de tècniques de producció disponibles. I al conjunt de totes eixes tècniques de producció li cridem tecnologia.

Així, una tècnica de producció ens està dient que en un procés productiu es combina capital, K, i treball, N, per a donar lloc a un determinat nivell de producció, X, i tenint present que sempre hi ha una depreciació o gasto del capital, D. Si canviem de tècnica el que estem fent és combinar una diferent quantitat de K i de N per a donar lloc a un distint nivell de producció X i un grau diferent de depreciació, D. Per això es diu que la funció de producció d'una economia depén del valor d'eixes variables, que expressen una elecció concreta de tècnica. En notació es diria que X = F (K, N, D). És a dir, que la producció X és funció del valor de K, N i D.

La productivitat

Quan combinem capital i treball per a donar lloc a una producció podem calcular alguns ràtios o relacions que ens seran molt útils en l'anàlisi. Una d'eixes relacions és la productivitat del treball, que es definix com la quantitat de producció que es crega per unitat de treball. El treball pot estar mesurat en hores de treball (i en este cas estaríem parlant de la quantitat de producció generada per hora de treball) o per nombre de treballadors (i en este cas estaríem parlant de la quantitat de producció generada per treballador). És un simple ràtio a què cridarem x.



Açò significa que si X són 100 tones de blat i N són 10 treballadors, la productivitat del treball serà de 10 tones. Cada treballador produirà una mitja de 10 tones de blat. Si x augmenta vol dir que cada treballador produirà més tones de blat que abans.

Es pot fer el mateix amb el capital, obtenint la productivitat del capital. Cridarem p a la productivitat del capital, definint-la de la mateixa manera que vam fer amb el treball.



D'eixa forma es diu que si augmenta p s'està produint més quantitat de producció final per cada unitat de capital. Cal notar que ací el problema és el de la mesura del capital, problemàtica afrontada en la ja mencionada “controvèrsia de Cambridge”. Els models solen obviar este problema assumint que en l'economia només hi ha un tipus de capital, mesurat en unitats monetàries (euros, dòlars, etc.).

La modernització tècnica

Abans vam dir que cada tècnica de producció reflexa una determinada combinació de capital i treball. Això significa que en un determinat moment podem saber quina és la combinació de capital i treball que opera en una economia. Això s'aconseguix a través de la relació capital-treball o coeficient capital-treball:



El coeficient capital treball és molt important perquè expressa el grau de mecanització (o capitalització) d'una economia. És una mesura de l'estoc de capital per treballador o, en altres paraules, de la quantitat de capital que hi ha per cada treballador. És un dels indicadors clau en tots els models de creixement econòmic, com anirem veient en esta sèrie.

Els països més desenvolupats solen tindre una relació capital-treball molt alta, expressant així un grau de mecanització molt més avançat. Al contrari, els països subdesenrotllats mostren unes relacions capital-treball molt més baixes. La raó està que el valor de la relació capital-treball depén del tipus de procés productiu (no és el mateix sectors d'alta tecnologia que sectors turístics) i de l'abundància o no de determinats factors (capital o treball). Per eixa raó els economistes pensaven (abans de confirmar-se que era més complex) que incrementar l'estoc de capital –acumular- era la via més adequada perquè els països subdesenrotllats es desenvoluparen, ja que això suposava augmentar K respecte a N.

Per a entendre per què la relació capital treball canvia al llarg del temps cal tornar a parlar de competència i rendibilitat. El que els capitalistes busquen sempre és maximitzar el seu guany o, més especialment, la seua taxa de guany (la relació entre els beneficis i la inversió). I això significa que sempre triaran una tècnica de producció que satisfaça eixa condició. Imaginem que som un capitalista que ha de triar entre una combinació de 4 de capital i 1 de treball, que proporciona 5 de beneficis, i una combinació de 2 de capital i 3 de treball, que proporciona 10 de beneficis. Davall eixe dilema és evident que l'empresari triarà la tècnica de producció segona, encara que siga menys “tecnològica”.

En realitat la clau està en el preu dels factors capital i treball. En països o sectors on hi ha abundància de mà d'obra (treballadors) esta serà molt barata en comparació amb el capital. Això pot significar que al capitalista no li val la pena substituir treballadors barats per tecnologia cara. Suposem el cas d'un supermercat, on els treballadors de la caixa cobren molt poc salari. El capitalista ja té a la seua disposició tècniques productives diferents per a poder substituir eixos treballadors de caixa per màquines que ho facen tot més eficientment, però no ho farà fins que no li resulte rendible. Si els salaris continuen sent baixos preferirà continuar usant treballadors, però si els salaris pujaren (per exemple perquè el nombre de treballadors –oferta de treball- disminuïx) llavors l'empresari començaria a veure rendible canviar eixos treballadors per màquines. En este cas estem enfront del procés de modernització.

El procés de modernització està espentat per la competència. Els capitalistes estan enfrontats entre si contínuament en un intent per guanyar quotes de mercat, és a dir, per vendre els seus productes a la major quantitat de gent possible. Si partim d'un equilibri, per exemple del fet que dos capitalistes es repartixen el mercat a parts iguals i tenen els mateixos preus i les mateixes tècniques de producció (relació capital-treball), és evident que algun dels dos capitalistes intentarà arrabassar a l'altre la seua part. I ho farà, precisament, a través de la investigació en noves tècniques productives. Buscarà la forma de substituir treballadors per capital per a així incrementar el seu guany almenys durant un temps. Perquè la resta de competidors respondrà actuant per imitació i adoptant eixes noves tècniques, la qual cosa farà que de nou es torne a l'equilibri però amb una relació capital-treball global distinta. Segons Marx, i com veurem més avant, darrere d'este procés s'amaga el destí fatal del capitalisme: la seua pròpia crisi definitiva.

Tornarem sobre l'assumpte de la qüestió tecnològica i la modernització més avant, així com parlarem també de la convergència (o no) dels països rics i els països pobres. De moment continuem recopilant peces per al nostre model i per a entendre tots els models econòmics.

Taxa de guany i participació en la renda

Ja hem parlat diverses vegades de la taxa de guany, que és l'indicador bàsic de la situació econòmica. I això és així perquè sense una taxa de guany suficient els capitalistes no tindran incentius per a produir i per tant el sistema entrarà en crisi. Com a indicador la taxa de guany pot definir-se com la proporció de beneficis que s'obtenen a partir d'una inversió en capital determinada:



On, v és la taxa de guany bruta, Z els beneficis bruts i K el capital.

Com déiem, la interpretació econòmica d'eixa relació és molt senzilla. Expressa la quantitat de beneficis en relació a la quantitat d'inversió realitzada. Però clar, els beneficis estan en termes bruts, és a dir, sense descomptar el que cal dedicar a reposar el capital gastat. Per a saber quant és el capital gastat establim un nou ràtio: el ràtio de depreciació. Este ràtio ens indica la quantitat de capital que es gasta en relació al capital total invertit:



I sabent ja el grau de depreciació llavors ja podem obtindre la taxa de guany net, és a dir, la relació benefici/inversió que ja té en compte la part que calia pagar en concepte de reparació del capital gastat.



Bé, fins este punt ja tenim indicadors molt senzills sobre la taxa de guany, que és el motor del sistema. Ara completarem les nostres peces analítiques amb la participació salarial de la renda. Com ja vam dir, la producció pot dividir-se entre beneficis i salaris. Això significa que podem parlar de beneficis i salaris en relació a la producció, és a dir, podem saber quina part de la “tortada” li toquen a salaris i beneficis.

Recordant que la producció és X i que pot dividir-se en Salaris, W, i Beneficis, Z (X=W+Z), ara definirem la variable de participació empresarial:



Si ara posem les variables en relació a cada treballador, és a dir, dividim cada variable pel nom de treballadors, N, tenim que:



On x és la productivitat del treball, com ja vam veure, i w és el salari mitjà per treballador (el que els treballadors cobren de mitja). Note's llavors que w/x és la participació salarial, és a dir, la part de la “tortada” (producció total) que obtenen els treballadors. Per tant i lògicament la participació empresarial és la part de la producció que queda al restar-li la part salarial. O, com en l'última expressió apareix, és 1 menys la participació salarial.

Acumulació de capital

Finalment nos n'hi ha prou amb saber quin variable usar per a estudiar el procés d'acumulació de capital. Este procés es pot representar analíticament de forma senzilla:



El que estes expressions ens indiquen és que l'increment de K és el capital que hi ha en el període t+1 menys el capital que ja hi havia abans en el període t. Així que l'increment de capital respecte al capital inicial K és la taxa de creixement del capital.

Amb tot açò ja tenim suficients peces en el model per a comprendre algunes relacions fonamentals de tots els models d'anàlisi econòmica, encara que sens dubte aniran eixint altres més. En la pròxima anotació veurem una construcció incipient d'un model i podrem estudiar quina relació existixen entre totes les variables ací apuntades, la qual cosa ens permetrà consolidar els coneixements fins ara adquirits i a més ens permetrà entendre'ls en la seua aplicació al model.

http://www.agarzon.net/?p=1094

Alberto Garzón pregunta al Govern si pensa "reformar la regulació dels conflictes d'interessos dels alts càrrecs"

 Alberto Garzón

El portaveu econòmic d'Esquerra Unida en el Congrés, Alberto Garzón, ha registrat hui una bateria de preguntes dirigides al Govern en què, entre altres qüestions, li reclama que explique si “s'ha plantejat reformar la regulació dels conflictes d'interessos dels alts càrrecs per a garantir una separació nítida entre l'esfera pública i la privada?”. Garzón du a terme esta iniciativa parlamentària després de fer-se públic que l'exvicepresidenta segona del Govern del PSOE i exministra d'Economia, Elena Salgado, ha acceptat la proposta per a ser consellera de Chilectra, la distribuïdora a Xile del grup Enersis d'Endesa.

El diputat d'Esquerra Unida pregunta també “com valora El Govern este tipus de salts de l'activitat pública a la privada?” i si considera que en situacions així “estan clarament delimitats l'interés públic i el privat”.

Esquerra Unida recorda que la Llei 5/2006, de 10 d'abril, de regulació dels conflictes d'interessos dels membres del Govern i dels Alts Càrrecs de l'Administració General de l'Estat establix que durant els dos anys següents a la data del seu cessament, els alts càrrecs -on s'inclouen els membres del Govern- no podran exercir els seus servicis en empreses o societats privades relacionades directament amb les competències del càrrec exercit.

Per a Garzón, “és difícil pensar que una exvicepresidenta del Govern i ministra d'Economia personalment, per delegació o substitució, no haja dictat resolucions en relació amb una empresa com Endesa. O que no haja intervingut en sessions d'òrgans col·legiats en les que s'haguera adoptat algun acord o resolució en relació amb la dita empresa. Estos són els dos supòsits que fixa la llei per a considerar que hi ha relació directa a l'hora de limitar l'exercici d'activitats privades amb posterioritat al cessament”.

A més, el parlamentari malagueny de IU recorda, no sense certa ironia que “no seria res estrany que Elena Salgado veja omplides les seues noves aspiracions professionals amb este ‘fitxatge', si considerem la llarga llista d'exmembres dels governs que donen el bot al sector privat. Curiosament, Endesa va fitxar José María Aznar com a assessor extern per a Llatinoamèrica al gener del 2011 i qui va tindre també en nòmina fins a finals de l'any passat a l'actual ministre d'Economia i Competitivitat, Luis de Guinders, que va formar part de l'equip econòmic de l'anterior Govern del PP”.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

A continuació s'inclou la iniciativa registrada per Alberto Garzón amb les preguntes dirigides al Govern

A la taula del Congrés dels Diputats

A l'empara del que establix l'article 185 i següents del Reglament del Congrés dels Diputats, el Diputat que subscriu formula la següent pregunta dirigida al Govern per a la seua resposta escrita.

Diversos mitjans de comunicació asseguren hui que l'exvicepresidenta del Govern i ministra d'Economia Elena Salgado ha sigut proposta com a consellera de Chilectra, la distribuïdora a Xile del grup Enersis que controla Endesa. Segons eixes informacions, Elena Salgado ha acceptat formar part d'eixa filial de l'holding xilé d'Endesa.

La Llei 5/2006, de 10 d'abril, de regulació dels conflictes d'interessos dels membres del Govern i dels Alts Càrrecs de l'Administració General de l'Estat establix que durant els dos anys següents a la data del seu cessament, els alts càrrecs, on s'inclouen els membres del Govern, no podran exercir els seus servicis en empreses o societats privades relacionades directament amb les competències del càrrec exercit.

Així, durant els dos anys següents a la data del seu cessament, els membres del Govern han d'efectuar davant de l'Oficina de Conflictes d'Interessos, dependent de la Secretaria d'Estat per a l'Administració Pública, declaració sobre les activitats que vagen a realitzar amb caràcter previ al seu inici. Serà eixa Oficina qui es pronuncie sobre la compatibilitat de l'activitat a realitzar.

És difícil pensar que una exvicepresidenta del Govern i ministra d'Economia personalment, per delegació o substitució, no haja dictat resolucions en relació amb una empresa com Endesa. O que no haja intervingut en sessions d'òrgans col·legiats en les que s'haguera adoptat algun acord o resolució en relació amb la dita empresa. I estos són els dos supòsits que fixa la llei per a considerar que hi ha relació directa a l'hora de limitar l'exercici d'activitats privades amb posterioritat al cessament dels alts càrrecs.

En tot cas, no seria res estrany que l'exvicepresidenta del Govern vera omplides les seues aspiracions de fitxar per Chilectra, si considerem la llarga llista d'exmembres dels governs que donen el bot al sector privat. Curiosament, Endesa va ser qui va fitxar a l'expresident Aznar com a assessor extern per a Llatinoamèrica al gener del 2011 i qui va tindre en nòmina fins a finals del mateix any a l'actual ministre d'Economia i Competitivitat, Luis de Guinders, que va formar part de l'equip econòmic de l'anterior Govern del Partit Popular.

Pareix poc edificant esta pràctica empresarial de fitxar polítics, segurament, per la seua llista de contactes i capacitat d'influència. Sense menysprear altres habilitats d'aquells, la veritat és que són operacions poc transparents que redunden en un deteriorament de la democràcia. A més, els exalts càrrecs es posen al servici d'empreses que, moltes vegades, van ser de titularitat pública i els interessos dels quals no solen coincidir amb els de la majoria dels ciutadans.

- Quina opinió li mereix al Govern la intenció de l'exvicepresidenta del Govern i ministra d'Economia Elena Salgado de fitxar per una filial de l'holding xilé Enersis d'Endesa?

- Com valora El Govern este tipus de salts de l'activitat pública a la privada?

- Considera El Govern que en este tipus de situacions estan clarament delimitats l'interés públic i el privat?

- S'ha plantejat El Govern reformar la regulació dels conflictes d'interessos dels alts càrrecs per a garantir una separació nítida entre l'esfera pública i la privada?


http://oncediputados.blogspot.com/2012/03/alberto-garzon-pregunta-al-gobierno-si.html

LA DIVISIÓ DE GRÀCIA PER GRÀCIA DIVINA DEL LLIGAT i BEN LLIGAT…

Una vegada més i per desgràcia la tan gastada frase pronunciada per l'exCabdill i dictador Francisco Franco Bahamonde…“Tot està lligat i ben lligat” abans de finir, és una realitat en el nostre teòric estat democràtic. Els últims esdeveniments succeïts en el nostre territori i fora d'ell (veja els casos des d'Argentina) en referència a la possibilitat que les víctimes del susdit sàtrapa Cap d'Estat foren o pogueren ser rescabalades i reconegudes a través de la justícia, queden en aigües de borratges tant per acció del Poder Judicial com dels poders, Executiu i Legislatiu.

Primer l'absolució del magistrat que investigava els casos de desapareguts del franquisme (curiosament l'únic a assentar-se en un banqueta per causa de tal règim), i el qual, abans de ser absolt, això sí, que va ser declarat incompetent prèviament a la fallada de la sentència i de ser expulsat de la carrera jurídica (la qual cosa demostra que no eren necessàries alforges per a tal viatge) fent que es complira metafòricament el dita de…”tens raó però vas a la presó”, i que provoca amb esta sentència el que es coarte i tancament qualsevol via que permeta iniciar novament els processos dels desapareguts i  represaliats pel règim franquista fins abans de 1977 i posterior a esta data dóna cobertura quasi vitalícia a la Llei d'Amnistia del mateix any (que va beneficiar més als supòsits culpables que a les verdaderes víctimes).

Com a segona acció de l'esborrat de memòria col·lectiu que es du a terme a Espanya des de la mort del dictador genocida; i emparat fins a la data per la Constitució actual i els distints governs en democràcia, el Consell de Ministres va decidir ahir el tancament de l'Oficina de Víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura. Apuntalant així encara més al règim franquista previ el suport anterior rebut i concedit pel Tribunal Suprem amb la fallada de la descafeïnada sentència que teòricament és favorable a l'exjutge Baltasar Garzón. Això en contra de tots els consells emesos als diferents governs espanyols en democràcia pels estaments internacionals com la O.N.U, el Tribunal Internacional de Drets Humans, el Tribunal Internacional de Crims de Guerra, etc., com així també pels acords jurídics i de Drets Humans que Espanya no sols té firmats sinó també ratificats. Este tancament traspassant la labor que oferia l'actual oficina de víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura a la Divisió de Gràcia (l'encarregada de concedir títols o amnisties) no deixa de ser  més que una altra nova trava, posar una altra pedra en el camí per a dificultar i evitar que es continuen les labors d'investigació i reparació dels familiars de les dites víctimes i de les distintes associacions memorialistes que lluiten per recuperar la memòria que no la dignitat (perquè sempre la van tindre) de totes les víctimes afectades i represaliats del franquisme.

Un país que ha sigut capaç d'iniciar els processos d'investigació, recuperació i dignificació de les víctimes de les dictadures argentina i xilena, amb el reconeixement internacional del mateix jutge que ha sigut apalissat i vilipendiat en el seu propi país (mai va ser més cert això de que ningú és profeta en la seua terra); i que ara, no és capaç de mirar-se en l'espill i iniciar el que poguera ser l'última oportunitat de tancar les pretèrites ferides d'una de les èpoques més convulses i negres de la nostra història, la Guerra Civil i la dictadura franquista, és molt difícil que puga avançar cap al futur amb la rèmora del seu passat lligada a la cadena d'una més que dubtosa democràcia i llibertat imposada pel passat…”Tot està  lligat i ben lligat”.

Així que ara haurem d'esperar tots que la Divisió de Gràcia (el nom ja és un mal presagi) actue conforme al Dret Penal Internacional i no als drets de gràcia divins i del lligat i ben lligat; i que per eixa mateixa gràcia ens va portar la democràcia sense cafeïna en mans del teòric heroi constitucional i actual Cap d'Estat. El qual record que va jurar fidelitat en el seu dia la Moviment Nacional i va exalçar la figura d'aquell que li va donar poders plenipotenciaris per a instaurar abans que la llibertat, la institució monarquíca imposada amb calçador com era el seu desig (basta comprovar-ho en les hemeroteques). I que ell, molt hàbilment, es va encarregar de fer negociae seria el primer president de Govern de la nova era, D. Adolfo Suárez, la volta de la democràcia a canvi d'una monarquia parlamentària i de la renúncia dels partits republicans a reclamar la seua essència ideològica, La República.

http://lamemoriaviva.wordpress.com/2012/03/04/la-division-de-gracia-por-gracia-divina-del-atado-y-bien-atado/

Llauradores marquen el pas, les seguirà el món?

Llauradores netegen un terreny abandonat per la sequera en l'aldea de Nachol, en el nord de Bangla Desh.

"Amb una major consciència sobre la resiliència climàtica, més dones, en especial llauradores sense terra, viudes, divorciades i altres en situació d'aïllament en el nord-oest de Bangla Desh, treballen en terres abandonades per a contribuir a la producció i a la seguretat alimentària. " "Les dones encapçalen la marxa cap a un futur orgànic més just. La pregunta per als governs i la comunitat internacional, inclosa la CSW, és si el món les seguirà, o no."


ANANTAPUR, Índia/BARIND TRACT, Bangla Desh, 29 feb (IPS*) -
L'agricultura és el suport d'uns 1.300 milions de xicotets agricultors i treballadors sense terra en el món, i 43 per cent són dones.
( Este és el primer de dos articles sobre dones rurals, canvi climàtic i seguretat alimentària.)

La gran majoria d'eixes 560 milions de dones viuen al límit, i fins als canvis ambientals més xicotets poden conduir-les al fam crònica i la misèria.

Davant de les conseqüències sense precedents del canvi climàtic, com la generalitzada inseguretat alimentària de 2011 i enguany en diverses regions del món, les llauradores són en extrem vulnerables i ignorades pels seus governs i altres autoritats encarregades de dissenyar estratègies per a eradicar la fam i la pobresa.

En este context, la 56 sessió de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona (CSW per les seues sigles en anglés), que sesiona des del 27 d'este mes fins al 9 de març en la seu de l'Organització de les Nacions Unides a Nova York, ha posat en lloc prioritari l'apoderament de les llauradores.

Si les llauradores tingueren un accés equitatiu als insumos, el seu rendiment augmentaria entre 20 i 30 per cent, i s'elevaria la producció agrícola del Sud en desplegament de tal mode que entre 100 i 150 milions de persones deixarien de passar fam, resa un comunicat de premsa divulgat el dijous 23 per ONU Dones (http://www.unwomen.org/és/).

La CSW es va proposar enguany analitzar el "apoderament de dones rurals i el seu paper en l'eradicació de la pobresa i la fam, el desenvolupament sustentable i els desafiaments actuals, i acordarà mesures urgents per a marcar una diferència en la vida de milions de llauradores".



Resistint a la sequera a escala local

Mosammet Rini-Ara Begum mostra amb orgull un muntó d'arròs guardat en un cobert de llanda provisori ubicat en el jardí de sa casa, en la nord-occidental regió àrida de Barind Tract, a Bangla Desh.

"És la tercera vegada que tinc una collita tan bona a pesar de la sequera", comenta la dona de 34 anys i mare de tres fills, mentres obri la prop de bambú del seu xicotet magatzem i els grans d'arròs bullit que resplendixen al sol.

Fa diversos anys, milers d'agricultors d'esta regió de 7.500 quilòmetres quadrats van abandonar la producció, en especial d'arròs i blat, a causa de la calor i a les sequeres inusuals.

Assessorats per especialistes en cultius resistents a eixes condicions climàtiques, Rini i el seu espòs van cultivar una nova varietat, coneguda com BRRI-56, que tolera bé l'excés de calor i l'escassetat d'aigua.

A diferència d'altres varietats que necessiten pluja immediata després de la sembra, la BRRI-56 creix sense aigua durant diverses setmanes. També sobreviu a la calor excessiva, que en esta regió sol aconseguir els 50 graus entre juliol i novembre, quan madura el gra.

"Oferim tot tipus de suport als agricultors, en especial a les dones pobres, que solen necessitar assessorament professional i la demostració dels èxits obtinguts pels seus parixes", va explicar Mujibor Rahman, líder del Club de Gestió Integrada de Pesticides, una xarxa d'agricultors locals del districte bangladesí de Chapainawabganj.

"Hi ha riscos meteorològics quan es cultiva en condicions extremes. Però com tenim prou coneixement en matèria d'adaptació, estem preparades per a assumir qualsevol desafiament", va dir a IPS l'agricultora Joynab Banu, de 32 anys, del districte de Rajshahi.

L'agricultura representa 36 per cent del producte intern brut de Bangla Desh i empra a aproximadament 60 per cent de la força de treball. L'arròs cobrix 75 per cent de les terres agrícoles del país, la majoria en la zona nord-occidental.

Amb una major consciència sobre la resiliència climàtica, més dones, en especial llauradores sense terra, viudes, divorciades i altres en situació d'aïllament en el nord-oest de Bangla Desh, treballen en terres abandonades per a contribuir a la producció i a la seguretat alimentària.



Dones encapçalen cultius "orgànics" 

La regió d'Anantapur, en el meridional estat indi d'Andhra Pradesh, és àrida, no té arbres i té un pobre sòl roig. L'escassetat de pluja, uns 553 mil·límetres a l'any, la convertixen en el segon districte del país més vulnerable a les sequeres.

Les imprevisibles pluges monsòniques, d'una banda, i l'escassetat de precipitacions, per un altre, atribuïdes al canvi climàtic, van deixar males collites any rere any, i a principis de 2000 eren mils els agricultors endeutats que s'havien suïcidat.

La desesperació i la creixent producció per contracte (http://www.fao.org/ag/ags/contract-farming/index-cf/es/) entre productors i agroempresas van portar a una dependència insostenible de fertilitzants químics, creant sòls cada vegada més necessitats aigua, un recurs escàs, i disparant els costos de producció.

Però en la localitat de Singanamala, una subdivisió administrativa rural d'Anantapur, llauradores com Ramadevi, de 41 anys, Lingamma, de 38, i Katamayya, de 41, van decidir tornar als pesticides i fertilitzants orgànics i, des de llavors, van aconseguir importants estalvis.

Nagamanamma, de 31 anys, també es va passar a l'agricultura orgànica en 2009 en un predi arrendat que no arriba a una hectàrea.

"Vaig optar per l'agricultura orgànica per una raó: requeria treball familiar i no el tipus d'inversió que demanda el cultiu amb químics", va dir a IPS.

El primer any va elevar la seua producció de cacauets, plantada en la mitat del terreny, de set a 15 sacs de 42 quilograms, i va reduir els seus costos de 40 a 12 dòlars.

En esta regió són comuna els atacs de cucs rojos peluts a les plantacions de meló d'alger, col·locades junt amb la de cacauets.

Abans, les dones havien de pagar 40 dòlars per una dosi de 80 mil·límetres d'un pesticida químic concentrat, però els insumos orgànics van reduir el cost a menys de la desena part.

Amb llavors de nim, recol·lectades en la selva veïna, s'elabora un pesticida que costa només 10 dòlars la bossa de 50 quilograms.

Els beneficis de l'agricultura orgànica van arribar fins als llauradors sense terra. Un grup de recol·lectors, de xicotets agricultors i de dones de 10 aldees veïnes mantenen la Cooperativa de Productors de Singanamala, que elabora pesticides orgànics.

Amb ajuda d'una organització no governamental van instal·lar una màquina per a polvoritzar les llavors. Abans, els comerciants locals explotaven a les recol·lectores de llavors, però ara es compartixen els beneficis de forma equitativa.

Les dones encapçalen la marxa cap a un futur orgànic més just. La pregunta per als governs i la comunitat internacional, inclosa la CSW, és si el món les seguirà, o no.

* Amb aportes de Naimul Haq (Barind Tract, Bangla Desh) i Manipadma Jena (Anantapur, Índia).
Article obtingut de: http://www.ipsnoticias.net/nota.asp?idnews=100250

Una dona desbrossa un camp plantat amb sèsam en Ecuatoria Oriental, a Sudan del Sud.

MBARARA, Uganda, 1 mar (IPS) - La 56 sessió de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona (CSW, per les seues sigles en anglés) es desenvolupa en la seu de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) a Nova York amb l'apoderament de les llauradores com a prioritat de l'agenda.

Segons un comunicat de premsa divulgat la setmana passada per ONU Dones, les llauradores "constituïxen una quarta part de la població mundial. Representen una gran porció de la força laboral agrícola, produïxen la major part dels aliments cultivats, especialment en l'agricultura de subsistència, i realitzen la major part del treball d'atenció no pagament en les àrees rurals".

No obstant, "el suport i el benestar de les dones i xiquetes rurals està directament relacionat amb l'ambient en què viuen", va dir a IPS la subsecretària general i directora executiva adjunta d'ONU Dones, Lakshmi Puri.

"En molts països, les dones i les xiquetes rurals han sigut impactades directament pels efectes del canvi climàtic. Al llarg de la CSW (que sesiona des del 27 de febrer fins al 9 d'este mes) escoltarem dones rurals de tots els continents (parlant) sobre les formes en què han sigut impactades pel canvi climàtic", va afegir.

Va explicar que l'objectiu és "amplificar les seues veus perquè puguen ser sentides pels líders del món".

Mentres es realitza la conferència a Nova York, les dones en el Sud global es troben en l'ull de la tempestat, ocupades a desplegar una combinació de tècniques tradicionals i tecnologies agrícoles d'adaptació per a afrontar els efectes del recalfament planetari.

Beneficis d'una acció col·lectiva 

Winfred Baryabamu, agricultora del sudoccidental districte ugandés de Mbarara, va passar mesos estalviant el seu diners amb esforç per a adquirir el tresor que guarda darrere de la seua vivenda amb sostre de chapa: un gran tanc que usa per a recol·lectar aigua de pluja durant l'estació humida.

Esta llauradora de 35 anys treballa també com a mestra. Quan arriba a sa casa, plena un bidó amb aigua del tanc, suficient per a preparar-li el menjar a la seua família i donar-los de beure a les seues cabres.

"Abans que fora construït este tanc havia de viatjar cinc quilòmetres per dia durant l'estació seca per a recol·lectar aigua", va explicar.

Ara, Baryabamu integra un grup de 100 dones en Mbarara que han aconseguit un major accés a l'aigua durant tot l'any.

El tanc es va construir utilitzant un fons comú d'estalvis que ella i altres dones van crear, amb el suport de l'Agència per a la Cooperació, Investigació i Desenvolupament (ACORD), per a afrontar les sequeres que esgoten els pous i els brolladors en la regió.

Els canvis extrems del clima han fet que les regions d'Uganda propenses a les sequeres siguen més insegures que mai.

Grups de dones van col·laborar en la construcció del tanc, mentres que ACORD va comprar materials com a ciment, tela metàl·liques i canelles.

L'encarregat de projectes d'ACORD en el districte de Mbarara, Dunstan Ddamulira, va dir a IPS que la collita de pluja li havia donat més seguretat d'aigua a les dones.

"Els nostres fills solien vindre a casa de l'escola i s'anaven a recol·lectar aigua. No tornaven fins a la nit", va comptar Baryabamu a IPS. "Ara, arriben de l'escola per a descobrir que l'aigua els està esperant".



Adaptant l'agricultura tradicional 

Mentrestant, a Sudan del Sud, llauradores treballen amb diverses organitzacions no governamentals en cultius resistents a les variacions climàtiques, així com en activitats sostenibles com la cria de caprins i l'apicultura.

"Les dones són les que aran la terra per a plantar, desbrossen, sembren, cullen i inclús venen el producte en el mercat en el cas que hi haja excedent", va assenyalar William Taban, assessor agrícola en l'estat sursudanés d'Ecuatoria Central.

Amb l'ajuda d'organitzacions i agències internacionals, les dones van aconseguir establir-se en grups, "destinats en la seua majoria a viudes i llars liderades per dones, perquè creiem que són les més vulnerables a la pobresa i la fam", va explicar Isaac Woja, agent d'extensió agrícola en Ecuatoria Oriental.

L'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO), Norwegian People's AID, Catholic Relief Services i Concern Worldwide són alguns dels grups que col·laboren.

Les dones cultiven aliments com a cereals, lleguminoses i verdures per a millorar la nutrició general dels seus fills i generar ingressos en el mercat. La major part del territori de Sudan del Sud és semiárido, i les precipitacions són insuficients. Per a mitigar els efectes de la sequera en l'agricultura rural tradicional, s'estimula a les dones a què cultiven productes resistents a les sequeres.

"Jo cultive mandioca perquè no es veu afectada per la sequera. Pot créixer ben inclús quan hi ha poca pluja. Estic assegurada d'aliments inclús quan no plou", va dir a IPS la llauradora Alice Naponi, fadrina i amb quatre fills, propietària d'una granja prop de la capital, Yuba.

En la majoria de les aldees, les dones ara planten cereals com a melca, boga i mill en gra que, coincidixen els agricultors, generalment sobreviuen a l'escassetat de pluja i maduren ràpid.

No obstant, les dones estan seriosament limitades per les disparitats de gènere en relació a la propietat de la terra.

"Si una dona vol començar una gran plantació, encara ha d'apel·lar al seu espòs perquè contacte als líders de la comunitat, que són els responsables d'atorgar la terra als membres. En la majoria dels casos, els líders comunitaris, que són hòmens, ens frustren", va dir Naponi a IPS.

De fet, ONU Dones va reconéixer que, "encara que les dones tenen els mateixos drets de propietat en 115 països i els mateixos drets d'herència en 93 nacions, les disparitats de gènere en la terra persistixen en tot el món".

Organitzacions no governamentals a Sudan del Sud estan a l'avantguarda del suport a les activitats agrícoles, subministrant equipament i llavors de varietats millorades, importades de la veïna Uganda. No obstant, Woja va alertar que no tots els programes de desarollo agrícola eren infal·libles.

Algunes "llavors millorades importades van ser provades a Uganda però no a Sudan del Sud. El que estem aplicant actualment és un mètode d'assaig i error que no hauria de ser estimulat", va sostindre.

"Si cultivem collites que no van ben ací i els agricultors fracassen en determinada temporada, es crearà una situació d'inseguretat alimentària", va alertar, assenyalant que existia un greu problema de planificació de polítiques.

Efectes secundaris

A Mèxic, llauradores es van agrupar per a lluitar contra la crisi financera i ambiental. En molts casos, organitzacions no governamentals locals van col·laborar amb este procés construint estructures formals i desenvolupant capacitats.

"Busquem dones que siguen capaços de produir articles en els seus propis horts, i les ajudem perquè posen en conserva o venguen les seues verdures, començant amb una microempresa", va dir a IPS l'encarregada de producció i comercialització del Consorci Valor Rural, Magalí Costa.

Cada vegada més, les dones exercixen un important paper en les activitats econòmiques, plantant, estalviant llavors i venent el que produïxen, a més de continuar realitzant pràcticament 100 per cent del treball en les llars, que quasi mai és pagament.

Quasi 13 milions de dones viuen en zones rurals a Mèxic, segons l'Institut Nacional de les Dones. Des de 2008, la pobresa prolifera en tot el país, aconseguint a 52 milions de persones però impactant particularment a les llauradores.

 Dels 19 milions de llars mexicanes, 39 per cent són rurals. D'eixos, 11 per cent estan encapçalaments per dones, la majoria de les quals són pobres.

Açò significa que les dones no sols porten generalment la càrrega de l'escassetat d'aliments o les fluctuacions dels preus de les matèries primeres, sinó també dels canvis en el clima, que poden tindre efectes de llarg abast en tota la població rural.

Estes estadístiques justifiquen l'apoderament de les llauradores, el lideratge del qual genera efectes més positius i amplis que els esforços de comunitats liderades per hòmens.

"Les dones brinden més suport a la família. Qualsevol respatler que se'ls proveïsca sempre repercutirà en tots els membres de la família", i eventualment en la resta de la comunitat, va explicar Woja a IPS.

Mentres es du a terme la CSW, les dones de tot el món només poden esperar que els líders finalment reconeguen el paper que juguen les llauradores en els esforços per a un futur més estable.



* Amb aportes de Charlton Doki (Juba, Sudan del Sud), Wambi Michael (Mbarara, Uganda) i Emilio Godoy (Ciutat de Mèxic).

http://www.attacpv.org/web3/index.php?option=com_content&view=article&id=1010:campesinas-marcan-el-paso-ilas-seguira-el-mundo&catid=29:opinionsaltermundistesmenusustent&Itemid=55