De bancs roïns i governs terribles

Alberto Garzón Espinosa

Este divendres el govern d'Espanya anuncia un nou decret llei que posarà en funcionament el cridat banc roín. Es tracta d'una mesura que venia incorporada en el memoràndum que El Govern va negociar amb la troica, el qual no és una altra cosa que un conjunt de condicions econòmiques que ha de realitzar Espanya a canvi dels 100.000 milions d'euros del rescat. És a dir, es tracta d'una nova imposició que reflexa la pèrdua d'un grau més en la sobirania del nostre país.

Posem-nos en context. Actualment estem vivint la ressaca de la bambolla immobiliària, durant la qual es van construir entre 2002 i 2007 més vivendes que a França i Alemanya juntes (i ambdós compten amb el doble de població i el triple de territori). Eixe procés de construcció desaforada va permetre enormes guanys al sector de la construcció-immobiliari, que en aliança amb els poders polítics locals va poder utilitzar mecanismes com les reclassificacions i requalificacions de sòl per a afegir uns quants zeros als seus guanys habituals. La coneguda i pràctica habitual del “pilotada urbanística”.


Però en eixe procés no s'utilitzava només diners estalviats sinó també diners prestat, així que durant tots eixos anys l'economia espanyola va veure com el seu endeutament privat es disparava. Les grans empreses de la construcció es regaven amb deutes i també les llars (especialment els més rics) multiplicaven el seu endeutament per a comprar diverses vivendes i poder participar en l'orgia especulativa. L'accés a la Unió Europea havia suposat el desmantellament del sector industrial i agrari d'Espanya, així que el binomi construcció-immobiliàries es va convertir en el motor del creixement espanyol i de la creació d'ocupació. Quan la creïlla calenta va esclatar i ja ningú volia comprar vivendes tot es vi baix. Les constructores van haver de tancar després de despedir a milers de treballadors i els seus actius (vivendes, sòl, préstecs, etc.) van passar a formar part dels bancs i caixes que els havien prestat els diners.

Però estos bancs i caixes tenien al seu torn deutes contrets amb els bancs estrangers, i ara les vivendes, sòl i altres actius que rebien ja no valien el mateix que abans. Inclús, podria dir-se, ja no valien res. Així que molts bancs van tindre i han de ser rescatats. I els únics que els poden rescatar som tots nosaltres, els diners públics.

Esta és precisament l'essència de tot el problema actual. Si el banc fallida llavors es produïx un efecte dòmino i els que van prestar als bancs espanyols no poden cobrar el seu diners. Si el banc és rescatat, llavors els fluxos de diners continuaran anant cap a l'estranger almenys durant un temps més (que pot ser infinit mentres seguisquen produint-se este tipus de rescats). Per descomptat estos rescats sempre van acompanyats de condicions, per més que els exercicis de retòrica del Govern pretenguen fer creure el contrari. La troica i El Govern del PP, en essència, no estan rescatant a Espanya sinó als creditors, és a dir, als bancs alemanys i d'altres països que van prestar als bancs espanyols en el seu afany per traure beneficis de la bambolla immobiliària. Ja va ocórrer amb Grècia i Portugal.

El banc roín només perseguix canviar eixos actius que no valen res per quelcom de diners que valga quelcom. Busquen salvar els mobles com puguen, mai millor dit. El banc accepta una pèrdua (que compensarà d'una altra forma) al vendre una vivenda o sòl per davall del que la va rebre, però molt per damunt del que rebria si ho volguera vendre ara mateix a qualsevol subjecte econòmica. Per eixa raó el propietari del banc roín, l'Estat, perd molt més. Açò és, perdem tots. Se socialitzen les pèrdues i es privatitzen els guanys. Una claríssima transferència de diners des del públic fins al que priva. Una explicació completa i detalla del funcionament genèric del banc roín pot llegir-se ací.

El cost és immens. En primer lloc perquè el govern assumirà pèrdues en eixes operacions: comprarà les vivendes i sòl molt per damunt del que ara mateix valen i esperarà, qui sap quant, a vendre-les més avant. No és probable (ni desitjable!) que torne una bambolla immobiliària, així que les pèrdues estan assegurades. Però en segon lloc perquè totes estes mesures no corregixen els problemes reals de l'economia, que són la falta de creixement econòmic que genere ocupació. Més al contrari, acceleren l'empobriment de l'economia i porten a una major recessió. El crèdit bancari no pot tornar a fluir perquè els bancs estan absolutament empantanats amb deutes i inclús encara que no fóra així no tindrien a qui prestar en una economia en recessió. Però el pla del memoràndum i la troica prosseguix perquè l'objectiu no és crear ocupació sinó empobrir l'economia (a fi d'acabar competint amb països com a Xina, amb baixos salaris i a través de l'exportació). Estes qüestions les vaig explicar amb més deteniment ací.

Hi ha alternatives al banc roín, i a falta d'una Unió Europea sensata (que rescat a les persones i no als bancs) totes passen per deixar trencar als bancs i nacionalitzar-los després. Les vivendes i altres actius immobiliaris podrien servir per a crear un “banc bo” que creara un estoc de vivendes de lloguer públic barat. Les estimacions del cens de 2011 (que encara està realitzant-se) plantegen que en el nostre país hi ha entre 5 i 6 milions de vivendes buides, moltes de les quals són propietat dels bancs. De forma paral·lela és coneguda la necessitat vivenda per gran part de la població, especialment jove. Parlem d'un problema que té solució tècnica, però que requerix enfrontar amb la radicalitat necessària als poders econòmics i financers que ens governeu sense cap legitimitat.

El govern acredita amb esta mesura i una vegada més que estem davant d'una immensa estafa i amb un pla que respon únicament als interessos dels poders financers estrangers. Este govern no es preocupa dels ciutadans sinó que només obeïx les ordes d'instàncies no democràtiques que són les que realment manen. Absència de democràcia i un govern traïdor als seus votants i als seus ciutadans.

15-S'o 25-S...that's the question?

"...es tristament conegut que lliscar el focus del problema cap als nostres iguals és una estratègia antiga i eficaç per a llevar de la mira el verdader enemic, i de pas, desmantellar la unió de les forces afins..."[...] "...acceptem almenys que hi ha una altra forma de fer política i esta depén, només,  dels interessos que es defenguen: el capital o el bé comú. Eixa és la qüestió."

Patricia Olascoaga. ATTAC-PV

No, eixa no és la qüestió.
A principis d'estiu apareixen dos convocatòries de mobilització general en resposta a les polítiques neoliberals més cruels per a la gran majoria de la població, el 15de Setembre “Cima Social” i el 25 de Setembre “Ocupa el Congrés”.


Més enllà de les característiques d'una i una altra, una preocupació em va assistir en eixe moment: com rebrà la població dos convocatòries per al mateix mes?, amb 10 dies de diferència, centrant l'acció a Madrid, cridant cada una a la major quantitat de persones a sumar-se? Això  ens diu, almenys, que el diàleg entre ambdós és nul  i que sent dispars, poden  portar a la fractura del moviment social actiu dels últims mesos, segons com es gestionen els suports en esta “convivència” en el panorama polític i social actual.


En aquell moment em cridava l'atenció la quasi nul·la repercussió mediàtica que el 25S havia tingut en els mitjans de comunicació i la tímida difusió a través de les xarxes socials, enfront de  la convocatòria del 15S ,que va ocupar primeres pàgines dels periòdics i algun minut en els noticiaris, de mà dels representants dels dos grans sindicats participants de la Cima Social, anunciant la “Marxa a Madrid” per a  demanar un referèndum sobre les mediades d'ajust.

A la llum del que llig estos últims dies, la preocupació de fractura del moviment social, desgraciadament, no era il·lusòria, vist com s'està desenvolupant els debats respecte d'això.

 Ja a mitjan d'agost, pareix haver-se invertit la presència mediàtica d'una i una altra convocatòria, mentres el 15S quasi no apareix, el 25S ha guanyat terreny, especialment en les xarxes socials i periòdics digitals. Encara que això parega un fet fútil,  llegint els comentaris suscitats, crec que respon més a  variables  de caràcter mediàtic que polític, fàcilment identificables.




Una d'elles és  la forma en què es donen estos comentaris, amb excepcions interessants, el general són una marea d'opinions  expressada a vegades de manera acalorada, que tenen un to d'enfrontament personal que aconseguix “enganxar”; ja que fa recordar a una forma molt trillada en els  debats televisius d'audiència, on es propicia que apareguen aquelles emocions més a flor de pell, presents en estos moments  en la majoria de nosotr@s: ràbia, desesperació, inquietud.

És veritat que este to permet  una forma de catarsi col·lectiva, els límits d'aguant de les persones estan sobrepassats quasi fins a la desesperança, per la qual cosa pot arribar a ser útil,  inclús necessària; però mal canalitzada, clar està, si tal enfrontament es realitza entre i dins de les forces d'esquerres, sense més argument que un assenyalar-se amb el dit. Com a exemple,  seleccione un comentari  en particular que resumix els molts que he llegit: “…què peneta de país, ni els d'esquerres recolzen els moviments d'esquerres”.
Esta sensació poc racionalitzada, pot establir una bretxa en el moviment social, una falca difícilment salvable, si s'aprofundix en ressentiments  cap  aquells, persones o organitzacions, que estan en el mateix costat de la pista, Sempre el debat  no es canalitze cap a propostes clares i concretes, úniques debatibles més enllà de l'expressió de la pròpia subjectivitat. Eixa és la qüestió.

Tinga's en compte que dissentir no és desistir, ni sabotejar, ni trair; verbs no dits en els fòrums, però que suren perillosament sobre algunes de les frases. Ja és tristament conegut que lliscar el focus del problema cap als nostres iguals és una estratègia antiga i eficaç per a llevar de la mira el verdader enemic, i de pas, desmantellar la unió de les forces afins, úniques capaços de fer-li front, sempre que eixa unió es mantinga.


 O siga,  continuar per un camí d'enfrontaments quasi personalistes dins del moviment social, és el millor aliat per a la perpetuïtat del sistema i l'avortament d'un possible acord per a un ampli front d'esquerres. Com ambdós van units: perpetuïtat del sistema i absència d'un gran front social opositor, esta absència d'un moviment unit, és necessària per a mantindre les coses com estan;  per descomptat, açò ho sabem tots, també els sequaços del sistema que faran esforços perquè esta ruptura es produïsca. Eixa és la qüestió.


Un altre element que flota en l'ambient i que exercix el seu paper de manera encoberta a vegades,  d'una forma tan aparentment innocent, com afirmar que “la classe política són tots iguals”. Perquè no, ni són classe, encara que este substantiu servisca per a resumir col·loquialment una burocràcia acomodada, còmplice i  servil als interessos dels capitals; ni són tots iguals. Per no citar exemples que la història ens ha donat, acceptem almenys que hi ha una altra forma de fer política i esta depén, només,  dels interessos que es defenguen: el capital o el bé comú. Eixa és la qüestió.


 L'altra variable a què feia referència, és el fons o temes en què se centra el debat,  recurrent en  moltes de les  opinions.   Sense un anàlisi no ja rigorós i  transparent, transmetent les conseqüències que “rodejar el congrés” tindria durant i després de l'acció, tampoc n'hi ha dels elements conjunturals, que són les  condicions necessàries de base per a  una  proposta  d'acció  d'este calibre, i per descomptat, no s'aprofundix en un projecte factible per al dia després, ni com serà gestionat per esta mateixa ciutadania que diuen, tindria un paper central, protagonista.


 Explicar açò seria l'idoni, si parlàrem de formar a eixa ciutadania a què es convoca en participació democràtica i política. I s'apropie dels mecanismes amb què  gestionar el possible escenari obert durant i després de l'acció . Esta és la qüestió, com construir el comú en un projecte  a llarg termini.


La gravetat que la fractura del moviment social suposaria per al futur immediat és òbvia: només  una gran  força social, no sols mobilitzada sinó conciente i polititzada, serà capaç de  pressionar perquè el procés que s'òbriga el dia després del 15S'o el 25S, siga en la línia de  “democratitzar” la democràcia promovent la transparència, amb la participació efectiva de la ciutadania més enllà del vot cada quatre anys o accions de “rompo la baralla” sense més, en la línia de desmantellar el sistema econòmic de primacia única dels grans capitals financers , d'imposar el bé comú com a únic interés a què protegir, de revertir totes les polítiques neoliberals que van adequar les condicions perquè la situació de crisi injusta i immoral que vivim, haja sigut possible.


Però l'essencial no residix únicament en una força social mobilitzada; recordem-nos de grans concentracions de gents anant, aplaudint i recolzant un únic líder il·luminat per a conduir el país cap a la prosperitat. Es requerix no sols que estiga mobilitzada, sinó conscient i polititzada, compromesa amb el seu present, no sols de si mism@ en un exercici d'individualitat per a solucionar la seua pròpia situació, sinó  present entés com el present i futur dels semblants i del planeta, del comú. La qual cosa implica un canvi de paradigma, una altra cultura en la forma d'entendre el el nostre, d'entendre la participació i el compromís.


En este sentit és innegable la necessitat “conductors” de tot procés de canvi, en el sentit de “facilitadors” sobre els quals no ha de recaure una altra tasca, que la de gestionar les condicions per a promoure la  necessitat unió en el col·lectiu; ja que només en l'altre i amb l'altre afí, que no igual, es gesta la idea de com està de comú en permanent construcció.
 Pel que el canvi ha d'anar de la delegació “cega” a uns representants o convocants anònims, a l'acció conjunta en un front organitzat amb projecció de futur, durant el procés. Esta és la qüestió.


 En estos moments aparentment confusos, tenim enfront de nosotr@s  un encreuament de camins enfront del que cal decidir. I la disjuntiva no és el 15s'o el 25S, si a eixe terreny es pretén portar el debat.


Sentim arguments llépols per a tots els gustos, romàntics, que apel·len a grans gestes que agarren com a cantells de sirena en una ciutadania a què se li està robant tot, que està necessitada canalitzar  la desesperació, de ser tinguda en compte, escoltada, de ser partícip. La disjuntiva és com es va  a forjar esta participació: grans gestes o accions permanents en el local?


A falta de saber quin és la millor opció, l'única pitjor, és aquella que dividisca el capital social en lluites intestines que aconseguisquen, d'una banda,  fragmentar les inquietuds i el suport de la ciutadania cap a un canvi real de sistema en suports d'un dia, cap a una o altra convocatòria com si de rivals d'un ring es tractara, per un altre que s'aconseguisca monopolitzar el debat amb comentaris d'atacs personals faltats d'argumentació política.


Pel que tot esforç que fem en el sentit de buscar acords per a la unió de les forces d'esquerres basant-se en postulats compartits, i es fomenten llits de participació permanent i real de la ciutadania; des de les bases organitzades, que n'hi ha, i propostes concretes que també n'hi ha;  ja és caminar camí, ja és crear eixa altra consciència política, global, planetària, propiciant una altra forma de fer política i,  per què no dir-ho, de canvi profund del sistema. Eixa és la qüestió.

L'àmplia tradició d'anul·lació de deutes a Mesopotàmia i a Egipte del 3r al 1r mil·lenni abans de J.C.

 Consell Científic d'ATTAC França

És essencial travessar la pantalla de fum de la història comptada pels creditors i restablir la veritat històrica. Anul·lacions generalitzades de deute han tingut lloc de forma repetida en la història.
Hammurabi, rei de Babilònia, i les anul·lacions de deute
El Codi d'Hammurabi es troba en el Museu del Louvre de París. De fet, el terme “codi” és inapropiat, perquè Hammurabi ens va llegar més prompte un conjunt de regles i de juís sobre les relacions entre els poders públics i els ciutadans. El regne d'Hammurabi, “rei” de Babilònia (situada en l'Iraq actual), va començar en 1792 abans de J.C. i va durar 42 anys. El que la major part dels manuals d'història no assenyalen és que Hammurabi, com altres governants de les ciutats-estat de Mesopotàmia, va proclamar en diverses ocasions una anul·lació general dels deutes dels ciutadans amb els poders públics, els seus alts funcionaris i dignataris. El que s'ha cridat el Codi d'Hammurabi, va ser escrit probablement en 1762 abans de J.C. El seu epíleg proclamava que “el poderós no pot oprimir al dèbil, la justícia ha de protegir a la viuda i a l'orfe (…) a fi de fer justícia als oprimits”. Gràcies al desxifrat dels nombrosos documents escrits en cuneïforme, els historiadors han trobat l'empremta incontestable de quatre anul·lacions generals de deute durant el regnat d'Hammurabi (en 1792,1780, 1771 i 1762 abans de J.C.).

En l'època d'Hammurabi, la vida econòmica, social i política s'organitzava al voltant del temple i del palau. Estes dos institucions, molt imbricades, constituïen l'aparell de l'estat, l'equivalent als nostres poders públics de hui, en els que treballaven nombrosos artesans i obrers, sense oblidar els escrigues. Tots eren allotjats i alimentats pel tremp i el palau. Rebien racions d'alimentació que els garantien dos menjars completes per dia. Els treballadors i els dignataris del palau eren alimentats gràcies a l'activitat d'un llauradors a qui els poders públics proporcionaven (llogaven) terres, instruments de treball, animals de tir, guanyat, aigua per al reg. Els llauradors produïen en particular ordi (el cereal de base), oli, fruites i llegums. Després de la collita, els llauradors havien d'entregar una part d'ella a l'estat com a lloguer. En cas de males collites, acumulaven deutes. A més del treball en les terres del temple i del palau, els llauradors eren propietaris de les seues terres, de la seua vivenda, del seu ramat i dels instruments de treball. Una altra font de deutes dels llauradors estava constituïda pels préstecs concedits a títol privat per alts funcionaris i dignataris a fi d'enriquir-se i d'apropiar-se els béns dels llauradors en cas de no pagament d'eixos deutes. La impossibilitat en què es trobaven els llauradors de tornar els deutes podia portar igualment a la seua reducció a l'esclavitud (membres de la seua família podien igualment ser reduïts a l'esclavitud per deutes). A fi de garantir la pau social, en particular evitant un deteriorament de les condicions de vida dels llauradors, el poder anul·lava periòdicament tots els deutes1; i restaurava els drets dels llauradors.
Les anul·lacions generals de deute s'han escalonat a Mesopotàmia al llarg de 1000 anys
Les proclamacions d'anul·lació general de deutes no es van limitar al regne d'Hammurabi: van començar abans d'ell i es van prolongar després d'ell. Es té la prova d'anul·lacions de deute que es remunten a l'any 2400 abans de J.C., és a dir sis segles abans del regne d'Hammurabi, en la ciutat de Lagash (Sumer), els més recents es remunten a 1400 abans de J.C., en Nuzi. En total, els historiadors han identificat amb precisió una trentena d'anul·lacions generals de deute a Mesopotàmia entre 2400 i 1400 abans de J.C. Es pot seguir Michael Hudson2 quan afirma que les anul·lacions generals de deute constituïxen una de les característiques principals de les societats de l'Edat del Bronze a Mesopotàmia. Es troben d'altra banda en les diferents llengües mesopotàmiques expressions que designen estes anul·lacions per a esborrar el deute i posar els comptes a zero: amargi en Lagash (Sumer), nig-sisa en Ur, andurarum en Ashur, misharum en Babilònia, shudutu en Nuzi.
Estes proclamacions d'anul·lació de deute eren ocasió de grans festivitats, generalment en la festa anual de la primavera. Davall la dinastia de la família d'Hammurabi va ser instaurada la tradició de destruir les pastilles sobre les quals estaven inscrites els deutes. En efecte, els poders públics tenien una comptabilitat precisa dels deutes en pastilles que eren conservades en el temple. Hammurabi mor en 1749 abans de J.C., després de 42 anys de regnat. El seu successor, Samsuiluna, anul·la tots els deutes amb l'estat i decreta la destrucció de totes les pastilles de deutes excepte les que es referixen a deutes comercials.
Quan Ammisaduqa, l'últim governant de la dinastia Hammurabi, accedix al tron en 1646 abans de J.C., l'anul·lació general dels deutes que proclama està molt detallada. Es tracta manifestament d'evitar que certs creditors s'aprofiten d'algunes fallades. El decret d'anul·lació precisa que els creditors oficials i els cobradors d'impostos que han expulsat llauradors han d'indemnitzar-los i tornar-los els seus béns baix pena de ser executats. Si un creditor ha acaparat un bé per pressió, ha de restituir-ho i/o pagar-ho completament, si no ho fa és condemnat a mort.
Com a conseqüència d'este decret, es van posar en peu comissions a fi de revisar tots els contractes immobiliaris i eliminar els que estaven afectats per la proclamació d'anul·lació de deute i de restauració de la situació anterior, statu quo davant de. La posada en pràctica d'este decret era facilitat pel fet que, en general, els llauradors espoliados pels creditors continuaven treballant en les seues terres encara que estes s'hagueren convertit en propietat del creditor. A partir d'ací, anul·lant els contractes i obligant els creditors a indemnitzar les víctimes, els poders públics restauraven els drets dels llauradors. La situació es degradarà un poc més de dos segles més tard.
Els límits dels actes d'anul·lació dels deutes
A Mesopotàmia, durant l'Edat del Bronze, els esclaus per deutes eren alliberats però no els altres tipus d'esclaus (en particular els que eren presoners de guerra).
Els actes d'anul·lació de deute no han de ser presentats com a decisions que feren progressar l'emancipació social, es tractava de restaurar l'orde anterior, que incloïa nombroses formes d'opressió. No obstant, sense embellir l'organització d'estes societats de fa 3000 a 4000 anys, cal subratllar que els governants intentaven mantindre una cohesió social evitant la constitució de grans propietats privades, prenent mesures perquè els llauradors mantingueren un accés directe a la terra, limitant l'augment de les desigualtats, vigilant el manteniment i el desenvolupament dels sistemes de reg. Michael Hudson subratlla, d'altra banda, que la decisió de declarar la guerra corresponia a l'assemblea general dels ciutadans i que el “rei” no tenia el poder de prendre la decisió.
Pareix que, en la cosmovisió dels mesopotamios de l'edat del bronze, no va haver-hi creació original per un déu. El governant (ruler), confrontat al caos, va reorganitzar el món per a restablir l'orde normal i la justícia.
Després de 1400 abans de J.C., no s'ha trobat cap acte d'anul·lació de deute. Les desigualtats es van reforçar i van desenvolupar fortament. Les terres van ser acaparades per grans propietaris privats, l'esclavitud per deutes es va arrelar. Una part important de la població va emigrar cap al nord-oest, cap a Canaan amb incursions cap a Egipte (els faraons es queixaven per això).
Al llarg dels segles que van seguir, considerats pels historiadors de Mesopotàmia com a temps foscos (Dark Ages) -a causa de la reducció de les empremtes escrites-, es tenen no obstant proves de lluites socials violentes entre creditors i endeutats.
Egipte: la pedra Rosetta confirma la tradició de les anul·lacions de deute
La pedra Rosetta de la que es van apropiar membres de l'exèrcit napoleònic en 1799 durant la campanya d'Egipte va ser desxifrada en 1822 per Jean-François-Jean-François Champollion. Es troba hui en el British Museum a Londres. El treball de traducció va ser facilitat pel fet que la pedra presenta el mateix text en tres llengües: l'egipci antic, l'egipci popular i el grec del temps d'Alexandre el Gran. El contingut de la pedra Rosetta confirma la tradició de l'anul·lació dels deutes que es va instaurar en l'Egipte dels faraons a partir del segle VIII abans de J.C., abans de la seua conquista per Alexandre el Gran en el segle IV abans de J.C. Es llig en ella que el faraó Ptolemeu V, en 196 abans de J.C., va anul·lar els deutes deguts al tron pel vaig poblar d'Egipte i més enllà.
Encara que la societat egípcia del temps dels faraons fora molt diferent de la societat mesopotàmica de l'Edat del Bronze, es troba l'empremta evident d'una tradició de proclamació d'amnistia que precedix a les anul·lacions generals de deute. Ramsés IV (1153-1146 abans de J.C.) va proclamar que els que van fugir podien tornar al país. Els que estaven empresonats eren alliberats. Son pare Ramsés III (1184-1153 abans de J.C.) va fer igual. Cal assenyalar que en el 2n mil·lenni, pareix que no hi havia esclavitud per deutes a Egipte. Els esclaus era presoners de guerra. Les proclamacions de Ramsés III i IV concernien a l'anul·lació dels retards d'impostos deguts al faraó, l'alliberament dels presos polítics, la possibilitat per a les persones condemnades a l'exili de tornar al país.
Només a partir del segle VIII abans de J.C. es troben a Egipte proclamacions d'anul·lació de deutes i d'alliberament dels esclaus per deutes. És el cas del regnat del faraó Bocchoris (717-711 abans J.C.), el nom del qual va ser hel·lenitzat.
Una de les motivacions fonamentals de les anul·lacions de deute era que el faraó volia disposar d'un llauradors capaç de produir suficients aliments i disponible quan fora necessari per a campanyes militars. Per estes dos raons, era necessari evitar que els llauradors foren expulsats de les seues terres per la influència dels creditors.
En una altra part de la regió, es constata que els emperadors sirians del primer mil·lenni abans de J.C. van adoptar igualment la tradició d'anul·lació dels deutes. El mateix va ocórrer a Jerusalem, en el segle V abans de J.C. Com prova, en 432 abans de J.C., Neemías, certament influenciat per l'antiga tradició mesopotàmica, proclama l'anul·lació dels deutes dels jueus endeutats cap als seus rics compatriotes. És en eixa època quan es redacta la Torah. La tradició de les anul·lacions generalitzades de deute formarà part de la religió fesol i dels primers textos del cristianisme via el Levític que proclama l'obligació d'anul·lar els deutes cada set anys i en cada jubileu, és a dir, cada 50 anys.
Conclusió
Hui, la devolució del deute constituïx innegablement un tabú. És presentada pels caps d'estat i de govern, els bancs centrals, el FMI i la premsa dominant com inevitable, indiscutible, obligatòria. Els ciutadans i ciutadanes haurien de resignar-se al pagament del deute. L'única discussió possible és sobre la forma de modular el repartiment dels sacrificis necessaris a fi d'aconseguir suficients mitjans pressupostaris per a mantindre els compromisos presos per la nació endeutada. Els governs que han demanat prestat han sigut triats democràticament, els actes que han realitzat són per tant legítims. Cal pagar.
És essencial travessar la pantalla de fum de la història comptada pels creditors i restablir la veritat històrica. Anul·lacions generalitzades de deute han tingut lloc de forma repetida en la història. Eixes anul·lacions corresponen a diferents contextos. En el cas que acabem d'evocar, les proclamacions d'anul·lació generalitzada de deute eren preses a iniciativa de governants preocupats per preservar la pau social. En altres casos, les anul·lacions van ser resultat d'una lluita social exacerbada per la crisi i l'ascens de les desigualtats. És el cas de Grècia i Roma antigues. Altres escenaris cal prendre en compte també: l'anul·lació de deute decretat per països endeutats que plantegen un acte sobirà unilateral, l'anul·lació de deute concedit pels vencedors a un país vençut o/i aliat… Una cosa és certa: a escala històrica, el deute juga un paper motor en nombroses grans commocions socials i polítiques.

Notes
(1) Els deutes entre comerciants no eren objecte d'estes anul·lacions.
(2) Este article està essencialment basat en la síntesi històrica presentada per Michael Hudson, doctor en economia, en diversos articles i obres: “The Lost Tradition of Biblical Debt Cancellations”, 1993, 87 pàgines ; “The Archaeolgy of Money”, 2004. Michael Hudson forma part d'un equip científic pluridisciplinar (ISCANEE, International Scholars' Conference on Ancient Near Earstern Economies) que comprén filòlegs, arqueòlegs, historiadors, economistes, que treballen sobre el tema de les societats i les economies antigues de Pròxim Orient. Els seus treballs són publicats per la universitat de Harvard. Michael Hudson inscriu el seu treball en la prolongació de les investigacions de Karl Polanyi. Igualment produïx anàlisi sobre la crisi contemporània. Veure en particular, “The Road to Debt Deflation, Debt Peonage, and Neoliberalism”, febrer 2012, 30 pàgines. Entre les obres d'altres autors que, des de la crisi econòmica i financera iniciada en 2007-2008 han escrit sobre la llarga tradició d'anul·lació de deute, convé llegir: David Graeber, Debt : The First 5000 Years, Melvillehouse, New York, 2011, 542 pàgines.

QUE AGRICULTURA I QUÈ ALIMENTACIÓ PER A EUROPA?

La Reforma de la Política Agrícola post-2013, una nova oportunitat per a posar 

a l'agricultura europea al servici de la Societat, i no del mercat.

La Política Agrícola Comuna (PAC) i la reconversió del sector espanyol
La PAC és la primera política unitària de la Unió Europea (des de 1962), i encara hui suposa el 40% del seu pressupost total. En l'Europa de postguerra, els seus objectius inicials van ser incrementar la productivitat agrària i garantir l'autoabastiment de la UE a preus raonables per al consum.

Per a això establia tres principis bàsics: un mercat únic agrari; preferència comunitària per a les produccions de la UE; i solidaritat financera ens Estats membres.

En estos 50 anys, la UE s'ha convertit en una potència exportadora, gràcies a les subvencions, i al mateix temps importadora, en ambdós casos per davall dels costos de producció. La qual cosa arruïna l'agricultura llauradora en els països d'origen i destí. Les successives reformes de la PAC han acompanyat a les negociacions en el marc de l'Organització Mundial del Comerç, suprimint la protecció de les produccions locals.

A partir de l'Agenda del 2000 de la UE (1997), el 1r Pilar de la PAC (80% del pressupost total en 2008) recolza una major intensificació de l'agricultura, la qual cosa genera una major dependència i endeutament de les explotacions, la reducció i la precarització de l'ocupació agrària, i majors danys ambientals. I introduïx un 2n Pilar (20% del pressupost) que subvenciona l'abandó de terres i el canvi d'activitat, i en menor grau intenta compatibilitzar l'activitat agrària amb el medi ambient. Li trobes el sentit?

La PAC ha fomentat el creixement en detriment de la qualitat de les aliments, causant impactes ambientals creixents i la desaparició de milions d'explotacions. Aquelles més xicotetes, que generaven ocupació familiar i economies locals, que aprofitaven els recursos locals i consevaban l'agrobiodibersidad. Al contrari, els ingressos de les grans empreses agroindustriales i de les proveïdores d'insumos (llavors, fertilitzants, pesticides, etc.) no han parat de créixer.

En els pròxims mesos s'obrirà el debat en el Parlament Europeu sobre la Reforma de la PAC (2013-2020), amb la qual cosa està en joc el 40% del pressupost de la UE, la gestió del nostre territori i la nostra alimentació. Açò incumbix a tota la societat!

La injustícia de la PAC en númers:

• Entre 1982 i 2010 han desaparegut 1,2 milions de llocs de treball en el sector agrari espanyol.
• Entre 2003 i 2011 la renda agrària ha abaixat un 27%. Entre 1995 i 2010 les vendes de l'agroindustria van créixer un 65%.
• El preu final dels aliments és, de mitja, 4,5 vegades el que reben els/es.  Els baixos preus en origen fan a la producció dependent de les subvencions en un 35%.
• El 16% dels majors perceptors d'ajudes directes de la PAC a Espanya van rebre el 75% del total. La mitjana de les ajudes percebudes de de 5.642 Euros/explotació, mentres que algunes empreses com Freixenet, Mercadona o García Garrión reben milions.
• L'endeutament mitjà de les explotacions agràries des de 2008 és superior a la renda agrària. Açò suposa un important transvasament de fons a les entitats de crèdit i a la indústria agroquímica.
• La modernització de l'agricultura ha generat des de 1960 increments de producció superiors a l'increment de població en el món. No obstant el nombre de persones famolenques va superar en 2009 els mil milions.

Possibles tendències de la Nova PAC
La UE ampliada a 25 països pretén reduir els costos, i sobretot les aportacions dels països més rics, oblidant el principi de solidaritat. La reforma de la PAC pressuposa un increment substancial de la població mundial, davant de la qual cosa proposa una major tecnificació de les produccions (una segona revolució verda?) i més competitivitat. No obstant, hui sabem que:

• La tecnificació no manté l'ocupació agrària ni produïx aliments de qualitat, i genera greus perjuís ambientals.
• La competitivitat (és a dir, els mercats globals) fa que els aliments no sempre arriben a qui els necessita, i arruïna les economies dels països de menys recursos.

El debat se centra en tres elements:

• Pagaments directes: Este moment és una oportunitat per a una redistribució més justa de les ajudes, segons  criteris socials i ecològics. No obstant, pareix que es continuarà recolzant als grans propietaris de terra i a l'agroindustria, i no a l'agricultura familiar i sostenible.
• Mesures de mercat: La producció es pretén abandonar a mercé de l'agroindustria i la distribució agroalimentària, i a l'especulació dels mercats. A més, es plantegen les assegurances privades com a elements de regulació, així  com els mercats de futurs, sent ambdós elements de l'especulació financera.
• Desenvolupament rural: Continuïtat en la diversificació econòmica (o desagrarizació), i reforç dels aspectes ambientals. Les propostes de la lluita contra el canvi climàtic se centren en el foment de cultius energètics, i per a complir els seus objectius caldria destinar el 47% de la superfície agrària europea. on es van a cultivar els nostres aliments? I si importem els agrocombustibles, què llunyanes selves arrasarem per a importar soja o oli de palma per a alimentar als nostres cotxes? És l'agroecología la que pot alimentar al món refredant el planeta.

Propostes per a una PAC justa i sostenible

• Model familiar i agroecológico. Aliments saludables i de producció sostenible, procedents de l'agricultura social i llauradora, de la ramaderia extensiva i de la producció ecològica. Reduir el consum de carn.
• Agricultura local i llauradora. Preus justos i segurs per a qui produïx i qui consumix els aliments, que permeten una renda justa per als/es llauradors/s'europeus/s'i de tot el planeta. Polítiques de transparència en la formació dels preus i Canals Curts de Comercialització.
• Sobirania alimentària i energètica: orientar les produccions a la demanda interna real. Control de les importacions i exportacions sobre la base de criteris de justícia, socials, sostenibilitat ambiental i de seguretat i qualitat alimentàries.
• Mercat just i sostenible: instruments de regulació del mercat que posen fi a l'especulació alimentària i la volatilitat dels preus, i l'abús de poder de l'agroindustria i la distribució.
• Agricultura sense transgènics: prohibició del cultiu, transformació i comercialització de transgènics i foments de les llavors i races ramaderes tradicionals, de major qualitat i més adaptades al mig.
• Agricultura per a alimentar: suspendre el suport als cultius energètics industrials. Retirar l'agricultura de les negociacions comercials globals i dels mercats especulatius i financers: l'alimentació és un dret, no una mercaderia!