Concentració de les rendes, impostos i estímul econòmic

Article publicat per Vicenç Navarro a la revista digital SISTEMA, 20 d'abril del 2012

Este article assenyala que la concentració dels rendes en sectors minoritaris de la població crega un problema greu de demanda que s'hauria de resoldre amb polítiques fiscals que transferissin fons d'estos sectors a la població amb menys recursos, mitjançant la creació d'ocupació, estimulant l'economia.


Un dels arguments que es reproduïxen amb major insistència en els majors cercles financers, econòmics, mediàtics i polítics del país, és que augmentar els impostos en moments de recessió no és aconsellable, perquè disminuïx la capacitat adquisitiva de la població, i amb això disminuïx la demanda, element essencial per a estimular l'economia i espantar-la de la recessió. Este argument s'ha utilitzat per tots els governs que han hagut d'enfrontar-se a Espanya a la recessió.

El que este argument ignora és que no tots els impostos són iguals i no tota la població respon de la mateixa manera a la baixada o pujada d'impostos. I este argument també ignora que l'Estat pot gastar-se els diners, adquirit a l'augmentar els impostos, en activitats que estimulen la demanda d'una manera més directa del que poden fer-ho alguns sectors de la població que tenen elevades rendes i la seua propensió a l'estalvi és major que el seu consum.

Per a entendre la importància d'este fet cal adonar-se que la renda en la societat espanyola està molt concentrada. Encara que és sempre molt difícil aconseguir informació creïble sobre la distribució de la renda i riquesa a Espanya, tota la informació objectiva existent mostra que Espanya és un dels països més desiguals entre els països rics (és a dir, els països membres de l'OCDE). Esta concentració de la renda és un problema econòmic gravíssim, perquè la gent rica consumix molt menys proporcionalment que la resta de la població. Recordem que el 64% (segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques –CIS- del mes de febrer) de la població espanyola té dificultats per a arribar a fi de mes. La gent rica ja té tant que la majoria de la seua renda no la consumix, sinó que l'acumula i invertix i deposita en els bancs, la qual cosa podria ser beneficiós si tals diners s'utilitzara per a invertir i produir llocs de treball. En els últims anys, no obstant, gran part d'estes inversions han sigut de tipus especulatiu, amb la qual cosa es van crear menys bons llocs de treball del que el país necessitava.

El fet, perquè, que un sector minoritari que gaudix de grans rendes no consumix molt, i que la gran majoria no pot consumir més per no tindre diners, crega un gran dèficit de demanda, que és una de les causes de la Gran Recessió. El que l'Estat ha de fer és transferir fons dels sectors de la població que no consumixen molt (en termes proporcionals), elevant els seus impostos, per a transferir els fons als sectors de la població que tenen problemes per a poder consumir i mantindre el seu nivell de vida. Una manera de fer-ho és creant llocs de treball en els sectors on hi ha un enorme dèficit de personal, com ara els servicis públics de l'Estat del Benestar. I ací radica part de la necessària solució. L'Estat ha de gravar les rendes superiors i amb els diners obtinguts ha de crear ocupació que estimule la demanda i amb això s'estimule l'economia. Açò és el que va fer el president Roosevelt als EUA per a eixir de la Gran Depressió, i açò és el que van fer la majoria dels governs europeus immediatament després de la II Guerra Mundial.

A Espanya, la càrrega impositiva continua sent molt regressiva, a pesar dels canvis realitzats pel Govern Rajoy que, segons la saviesa convencional, ha pujat els impostos al nivell de Suècia. Com he indicat en un altre article (“Tributem com els suecs?”, ‘Públic', 02.02.12), esta argumentació ignora l'enorme impacte regressiu de les deduccions fiscals que reduïxen espectacularment la càrrega fiscal real. El 10% de la població més rica del país, que té quasi el 50% de la renda del país, paga molt menys a l'Estat del que nominalment deuria a causa de tals deduccions (sense considerar també l'enorme frau fiscal que se centra en l'1% de la població més rica del país). No és cert (repetisc, no és cert) que la fiscalitat d'Espanya siga com la de Suècia, tal com estan indicant els mitjans. En realitat, si Espanya pagara en impostos el mateix percentatge del PIB que Suècia, Espanya ingressaria 200.000 milions d'euros més, amb la qual cosa hi hauria diners més que suficient per a reduir el dèficit públic i crear cinc milions de llocs de treball en els servicis públics de l'Estat del Benestar, aconseguint el percentatge d'adults que treballen en tals servicis (com a sanitat, educació, servicis domiciliaris, servicis socials, vivenda social, entre altres) que hui té Suècia: un de cada quatre. A Espanya és un de cada deu, el percentatge més davall de la UE-15.

Una última observació. Les polítiques que està proposant El Govern Rajoy per a Espanya faran un enorme dany a l'economia espanyola, i molt en particular a les classes populars. L'evidència científica que això és així és aclaparadora. La fe cega que el banquer Luis de Guinders, hui Ministre d'Economia d'Espanya, té en el dogma neoliberal, està portant el país al desastre, perquè està reduint encara més la demanda. La il·lusió que esta austeritat recuperarà la confiança dels mercats no es basa en una evidència creïble (veure el meu article “Qui definix la confiança dels mercats?”, ‘Públic Digital'. 05.04.12). És el triomf del dogma sobre la mera evidència científica abundantment existent. El fonamentalisme religiós que va fer un enorme dany a les classes populars al llarg de la història d'Espanya ha sigut substituït per un fonamentalisme econòmic neoliberal amb efectes igualment negatius. La seua promoció se deu al fet que afavorix a les rendes superiors així com a les rendes del capital i als seus instruments financers.