En els articles anteriors vam posar de manifest que la càrrega del deute públic espanyol (la quantitat d'interessos de deute que ha de pagar l'estat espanyol en relació al seu PIB) es va disparar amb l'entrada del país en la Comunitat Econòmica Europea a causa de la prohibició que el Banc d'Espanya finançara part del deute públic emés (és a dir, a causa de la prohibició que monetitzara part del deute); i quantifiquem el cost que ha hagut de patir l'estat espanyol per haver deixat de monetitzar el seu deute. En este article s'intenta representar la situació de les arques públiques en el cas que la monetització del deute públic espanyol s'haguera continuat produint.
Recordem que el saldo brut és la diferència entre tots els gastos de l'estat i tots els seus ingressos (és el conegut dèficit de què ens solen parlar). El saldo primari en canvi deixa de banda els gastos que resulten dels interessos del deute públic. És a dir, mesura la diferència entre tots els gastos de l'estat exceptuant els interessos del deute, i tots els ingressos. El saldo primari és una forma de mesurar les necessitats reals de l'estat, sense tindre en compte el gasto que suposa pagar els interessos als inversionistes privats. Per dir-ho d'una altra forma, el saldo primari és el saldo brut que tindria l'estat espanyol si no haguera de recórrer als inversionistes privats i poguera monetitzar tot el seu deute públic i per tant no pagar interessos.
En l'article anterior utilitzem els saldos bruts i primaris obtinguts en cada any. És a dir, representem la situació de les arques públiques per a cada any, independentment del que haguera ocorregut en els anys anteriors. Però per a reflectir fidelment la situació de les arques públiques cal acumular els saldos obtinguts durant diversos anys. Açò és així perquè els diners estalviats gràcies al superàvit obtingut en un any determinat es guarda per a suplir els gastos de l'any següent; i així successivament. El mateix ocorre amb el dèficit d'un any en concret, que acaba sent contrarestat amb els ingressos dels anys venidors. Açò canvia substancialment l'anàlisi, ja que l'acumulació de molts saldos primaris en superàvit podrien fer que altres saldos primaris en dèficit no ho anaren, i al revés. En altres paraules: el correcte no és fer instantànies de cada any, sinó realitzar un vídeo de tot el procés. És açò el que farem en este article a l'acumular saldos.
Per a familiaritzar-nos amb els saldos acumulats recorrem primer a un xicotet exemple.
En el següent gràfic es mostren els saldos primaris de l'Estat espanyol i també l'acumulació dels mateixos des de l'any 2002 (1).
La línia blava és el saldo primari de l'Estat; és la instantània per a cada any si l'estat no haguera de pagar interessos pel deute. Des del 2002 fins al 2008 es va mantindre en superàvit, però arran de la crisi els gastos (excloent els interessos de deute) van superar amb escreix als ingressos i va començar a presentar dèficit en 2009, 2010 i 2011. No obstant, fixem-nos ara en la línia roja, que és l'acumulació de tots els saldos primaris (començant hipotèticament en 2002). Ja que durant els primers anys va haver-hi superàvit, s'haguera estat estalviant diners i les arques de l'estat s'hagueren estat engrossint (tal com mostra l'ascens de la línia roja). Tant haguera sigut així que en este exemple l'Estat haguera tingut recursos suficients per a afrontar els dèficits presentats en els anys de crisi i encara tindria fons de sobra (ja que la línia roja no cau per davall del 0).
Una vegada entesa la lectura dels saldos acumulats, passem a ampliar l'horitzó històric per a obtindre una visió més completa i realista (2). Començarem amb l'anàlisi del saldo brut (diferència entre tots els gastos de l'estat –incloent interessos de deute- i tots els seus ingressos; el conegut dèficit de què ens solen parlar).
Les barres blaves representen el saldo brut de cada any (la instantània), mentres que la línia roja reflexa l'acumulació de tots eixos saldos bruts (el vídeo). Esta línia roja està indicant la magnitud de fons que l'estat espanyol ha hagut d'aconseguir en els mercats financers a través dels inversionistes privats (tant la quantitat de capital prestat com la quantitat d'interessos pagats). Com es pot observar, a grosso modo la dita dimensió aconseguix l'orde del 87% del PIB en l'actualitat (partint des de 1989).
Ara comparem este resultat amb l'intrèpid pels saldos primaris (excloent dels gastos els interessos de deute), en el cas que l'economia espanyola no haguera de recórrer als inversionistes privats.
Les barres blaves representen el saldo primari de cada any (la instantània), mentres que la línia roja reflexa l'acumulació de tots eixos saldos primaris (el vídeo). Esta línia roja està indicant la magnitud de fons que l'estat espanyol hauria hagut de demanar si mai haguera hagut de pagar interessos (per exemple, monetitzant el total del deute). La presència de major quantitat de saldos en superàvit (o el que és el mateix, l'absència de pagaments per interessos) aconseguix que el total de la quantitat necessitada per l'estat tinga una magnitud molt de menor que en el cas anterior, situant-se durant alguns anys en valors positius i aconseguint un valor negatiu aproximat del 14% sobre el PIB en l'actualitat, mentres que en el cas anterior (cas real) rondava el 87% del PIB.
En altres paraules, si l'Estat haguera pogut continuar monetitzant totalment o parcialment el seu deute (i per tant no pagant interessos o pagant menor quantia pels mateixos), hui en dia no tindria ni un dèficit ni un deute tan elevat i per tant no hauria de realitzar ajustos fiscals tan salvatges com els que s'estan escometent en l'actualitat.
Esta comparació amb poques paraules entre els saldos bruts i els saldos primaris posa de manifest el greu perjuí que va suposar per a l'economia espanyola la prohibició de monetitzar el deute públic, a l'obligar a l'Estat a tindre que acudir a finançar-se exclusivament en els mercats financers on els inversionistes privats oferixen capital a canvi d'abusius tipus d'interés. El que és un molt rendible negoci per a una estreta capa de la població és també un cost excel·lent per a les arques públiques de l'estat de la salut de les quals depén el benestar de la majoria de la població espanyola.
Notes:
(1) El punt de partida ha sigut triat amb superàvit per a simplificar l'anàlisi
(2) La impossibilitat d'obtindre dades comparables a causa de les diferències metodològiques empleades al llarg del temps ens obliga a ubicar el punt de partida en 1989, així com a acumular valors relatius en compte de valors absoluts. No obstant, a pesar d'estes importants limitacions l'anàlisi es presenta adequat per al propòsit que ací ens conferix, que consistix a comparar amb poques paraules la salut de les arques públiques en funció del tipus de finançament que adopte l'Estat.
