Insurrección

Escrito por: kikamondelo el 07 Abr 2012 - URL Permanente

Yo misma tinc por de pronunciar la paraula: insurrecció popular. Però és que no ens deixen una altra eixida.
Faltaven les paraules del geni de l'economia i política francés, president i candidat al càrrec al maig, Nicolás Sarkosy. Ho ha dit alt i clar: som Grècia.
No em ve de noves perquè porte mesos mantenint eixa tesi junt amb la de la Rajoy no té al juny caixa per a pagar la llum dels ministeris. I no sé si els sous i la resta de gastos corrents del Palau de la Moncloa.
Abans estes perspectives i la contumàcia alemanya de no moure's un mil·límetre per a imposar a tots els membres de la UE una política de consolidació fiscal que ha portat a Grècia, Irlanda i Portugal a la ruïna, i ens amenaça seriosament d'emportar-nos al precipici junt amb ells, l'única eixida que ens deixen a la ciutadania és la insurrecció. És a dir, l'alçament contra poders legislatiu i executiu, que en l'actualitat es beneficien d'una llei electoral majoritària encoberta, que premia el guanyador de forma tan ostensible, que en realitat elimina a les minories de la vida parlamentària.
Les mesures que ha pres el govern Rajoy, no sols han sigut desmanotats sinó inútils per a frenar la sagnia de l'increment de la cosina de risc. El resultat és que, a pesar que ja portem mesos intervinguts per la UE, el bot següent, i no en un temps llunyà, siga la instal·lació de la troica a Espanya.
Ja sabem tots el que vol dir això: pèrdua total de sobirania econòmica, cedint-la per complet a eixe trio format per la UE, BCE, i FMI.
No li basta a Merkel la constatació del fracàs que ha suposat per a tots els pobles intervinguts. L'absència de creixement els ha portat a l'abisme.
Davant d'açò, només cap la insurrecció. L'assumpte central és com portar-la a cap amb èxit.
Ja hem vist com de res han servit les diferents sobres generals dutes a terme en tots els països intervinguts, així com la inutilitat de les manifestacions celebrades a Atenes, on esta setmana es va suïcidar un ancià de 77 anys enfront del parlament en la plaça Sintagma.
Res val. Com a bons psicòpates, els que dirigixen l'economia europea no tenen la menor empatia. Els ciutadans, per a ells, no som més que números i xifres, i el que busquen és diners i més diners que no existix més que en els seus balanços virtuals.
No podem arribar a eixe punt en què es troben els nostres conciutadans hel·lens.
La qüestió és, què fem?
Vull ressaltar ací que qualsevol mobilització que no siga unitària està abocada al fracàs.
Discussions sobre el sexe dels àngels i altres més inútils encara, no fan més que donar temps a una banca congost que compta amb la nostra ignorància.
En segon lloc, cal aprofitar l'experiència de tots. Unir forces.
Per exemple: els sindicats saben molt bé organitzar manifestacions. Seria suïcida no aprofitar la seua experiència.

Els moviments 15M saben explicar a la ciutadania i organitzar la resistència. Saben persistir. Tampoc seria sensat prescindir de les seues capacitats.
I després estan els molts ciutadans que es mostren en desacord amb la classe política i estan patint en carn pròpia els “retalls”, que no són més que l'aniquilació progressiva de l'estat, no del benestar, sinó del mateix estat tal com ho concebem hui; o fins ara.
Tots els moviments socials, econòmics o polítics, han de reunir-se i buscar punts comuns per a poder véncer, si no en la primera convocatòria, en les següents. Açò no significaria d'entrada l'èxit: només la mostra de la capacitat de resposta ciutadana davant dels atropellaments governamentals.
No obstant, cal ressaltar que el fracàs d'una primera crida a la insurrecció, llastaria de tal forma a esta resposta, que quasi l'acostaria a la nimietat.
Per això, són prioritàries les reunions dels diversos sectors afectats en esta crisi: sindicats, ciutadans, moviments 15M'i sectors afectats.
Al meu parer, les reunions per a concertar un programa de mínims —no seria un altre que no pagar el no deute i si és el cas l'eixida de l'euro i de la UE—, han de comptar amb tots, perquè cada un té quelcom que dir i aportar. La divisió afavorix a la dretassa que està acabant amb l'estat substituint-ho per una màfia blanca —la banca— i una altra negra —les 3 màfies italianes, llatines i totes aquelles que s'ha anat formant en amb l'anomenada nomenclatura dels països de l'òrbita soviètica abans de la caiguda del mur de Berlín; russa, ucraïnesa—.
Reunits els col·lectius citats com més prompte millor millor, la idea seria convocar no una manifestació a l'ús, sinó una insurrecció pacífica contra este sistema.
Es tractaria que en cada província es creara un comité organitzador provincial, per a coordinar a tots els col·lectius, cada vegada més, damnificats per la crisi.
Acordat l'esmentat programa de mínims, els diversos comités provincials convocarien a tots els municipis a acudir en massa a la capital. I, en elles, l'objectiu seria assetjar, assetjar, els edificis emblemàtics de poder. En cada ciutat, ajuntament, delegació del govern i diputació; en la capital de la comunitat autònoma, caldria afegir parlament i govern autonòmic; a Madrid, a més de les citades en els dos apartats primers, els ministeris en la seua totalitat, inclosos organismes dependents. Dubte de la possibilitat d'accedir a Moncloa o Sarsuela. Però n'hi ha prou amb assetjar a tots els ministeris, a més del ja dit, en relació a les entitats locals.
És fonamental que en totes les autonomies i govern central es bloquegen les televisions públiques.
Per a aconseguir estos objectius, els comités formats a este efecte en totes les províncies, no convocarien una manifestació, sinó que amb el mapa en la mà, dissenyarien les rutes pertinents per a aconseguir concentracions en els llocs clau.
És a dir: traçar itineraris el més directes possibles, on s'unirien els diversos grups vinguts de punts diferents en funció del destí de cada un d'ells.
I estos itineraris es traçarien un per un pels comités provincials, de manera que no seria un grup més o menys nombrós el que començaria la insurrecció, sinó que serien diversos i des de diferents punts de les ciutats, fins que arribaren al seu objectiu i ho assetjaren. El temps i el desenvolupament del cércol seria marcat pels comités, d'acord amb les seues circumstàncies específiques.
Bé. Esta és la idea. Però hi ha molt de treball per davant.
El punt fonamental és la unitat. I deixar-se de fòbies irracionals; els sindicats han fallat; bé, però fonamentalment han sigut les cúpules, no els militants de base. La República va morir, entre altres coses, per la divisió. I no s'ha de perdre de vista que a tots ens unix la necessitat alliberar-nos de la banca i els seus gestors.
I unitat vol dir que tots tenim quelcom que aportar, la qual cosa no significa que es perda el temps en qüestions de forma, quan estem a punt de veure'ns condemnats a l'abisme. Els mètodes assemblearis són sempre inoperativos. Per tant, lluitar contra eixa inoperància és fonamental.
Els comités hauran de col·laborar sense cap reserva mental enfront d'un objectiu clar i definit: assetjar institucions. És a dir, no hi ha ideologia que discutir ja que al que anem tots és a no pagar una no-deute, i donar-li un nou gir immediat a la política econòmica. Si no s'aconseguix, la insurrecció continuarà, o deuria, i inclús tindria com a segon punt eixir de l'euro i de la UE. I eixir com més prompte millor.
Es tractaria d'una estratègia de moviments continus sostinguts en el temps i coordinats a nivell nacional. Mera coordinació.
Els que trenquen són els bancs. Un estat fora de la UE pot emetre moneda o anar al bescanvi. Este seria ja un segon estadi. El primer, de l'èxit del qual dependran els altres, tindria com a objectiu no pagar el deute, devolució per part de la banca del que ens ha robat, amb els seus interessos corresponents, i impuls del BCE al creixement europeu.
En este em detinc. Temps haurà de parlar del segon.
L'important és deixar els prejuís en casa i col·laborar inclús amb polítics que perseguisquen el nostre mateix fi i tinguen clar que des del parlament no es pot fer res.
Per això, per a començar, totes les organitzacions i col·lectius afectats, des de sindicalistes a polítics passant per ciutadans i jóvens 15M, han de començar a reunir-se en les seues províncies respectives per a decidir objectius, rutes i setge d'institucions.
No hi ha ni més menys que discutir en esta primera fase. Només com arribar a l'objectiu fent-se notar com un moviment que es mou amb objectius clars i sense indici de violència ni resposta a provocadors.
I no decepcionar-se en l'intent. Roma no es va fer en un dia.
I insistisc. És fonamental: rebuig absolut de la violència.
Els moviments han de ser pacífics.

No cal donar ni un mínim de peu a la dretassa, boja com està per ratllar a tots els que estan en contra seu com a salvatges i terroristes guies de carrers.
I, a més, és per pura efectivitat: els colps als xavals de l'IES Lluis Vives van recórrer el món. Com també ho van fer els excessos dels descerebrados de Barcelona durant la manifestació que va seguir a la sobra general.
Estos rebentadors donen coartada al màxim salvatge de PP i carta blanca als cossos de seguretat de l'estat.
No es tracta d'ideologia, sinó d'eficàcia.

Companys. Ens ha tocat viure un canvi d'era. Comencem a moure'ns i ja que els polítics no estan a l'altura, demostrem que els ciutadans sí.