La dona en la Guerra Civil Espanyola.

Combatent en el front de Guadarrama, 1936

Fotografia: Alfonso.

El paper de les dones durant la guerra civil no pot ser entés si abans no realitzem una mirada retrospectiva al procés que, des de finals del segle XIX i principis del XX, demandava un nou estatus social per al col·lectiu femení, que sempre solia ser deixat de costat. Les dones no podien participar en la cultura, l'economia o la política; al contrari, havien de quedar recloses en l'esfera privada de la llar i, si treballaven, a una divisió sexual i classista del treball. Gran part de la culpa cal atribuir-la a la falta d'oportunitats perquè les dones reberen una educació escolar i una cultura. L'ensenyança pública era quelcom rar perquè l'educació a Espanya estava monopolitzada per l'Església.

Al començament del segle XX, un 71% de la població femenina d'Espanya era analfabeta, enfront d'un 55,57 % d'hòmens. La situació va millorar cap a 1930 però continuava reflectint el desavantatge femení. Els obstacles que ja trobava la dona en l'educació primària i secundària es feien molt més grans quan es tractava de l'educació superior. Molt poques dones arribaven a la universitat i, encara que a finals dels anys 20 trobem més dones en la universitat, pràcticament cap exercia la seua carrera després de llicenciar-se.

Junt amb les dificultats per a rebre una educació adequada trobem la discriminació que patien en el treball. Les desiguals relacions li imposaven la segregació laboral i la seua discriminació salarial. Les dones tenien menys eixides professionals, rebien salaris més baixos que els hòmens i treballaven en tasques no especialitzades i per tant menys retribuïdes. L'Església rebutjava que la dona treballara perquè el seu paper únic i prioritari era la llar.

Finalment, tenim les dificultats de la dona en l'àmbit social, víctimes d'un sistema patriarcal que les discriminava. Generalment, rebutjaven les normes de gènere que les confinaven a la llar. Això era degut principalment al nou rol exercit per la incipient industrialització del país, que els atorgava un nou paper que traspassava el seu fins llavors situació en l'esfera domèstica i les catapultava a l'àmbit públic de la producció, la política i el canvi social. El desenvolupament inicial del moviment obrer va possibilitar una cada vegada major integració femenina en les associacions de classe, i la seua creixent incorporació al treball els va fer sentir-se partícips de les reivindicacions laborals. Per tant, les dones van començar a identificar-se com un col·lectiu social que demandava igualtat i drets polítics.

A partir de la dècada de 1920 va començar a crear-se a Espanya un moviment feminista organitzat. Els seus objectius prioritaris eren la reforma de l'educació escolar femenina, facilitats laborals i equiparació de salaris, derogació de lleis discriminatòries i, cosa important llavors, demandava el dret a vot femení. A fi de la monarquia d'Alfons XIII i l'adveniment de la República en 1931 es va concedir el vot a les dones, i per primera vegada una dona va tindre accés a llocs polítics i administratius d'importància.

Quan es va concedir el vot a les dones en 1931, la seua concessió no es pot atribuir a la pressió dels grups sufragistes, ni a les mobilitzacions feministes, tal com havia ocorregut en Gran Bretanya i els Estats Units. La concessió va obeir més prompte a la revisió general de la legislació mampresa amb el nou règim. El text de la Constitució va establir el principi de la igualtat de drets en el seu articule 25. A partir de llavors, encara que la tradicional mentalitat que considerava el món polític alié a elles va perdurar, les espanyoles van gaudir dels mateixos drets polítics que els barons.

A pesar dels seus drets polítics, van ser molt poques les dones que es van incorporar de ple al món de la política. La concessió del vot va impulsar un cert reajustament ideològic respecte al rol polític de la dona i este va conduir al reconeixement social de la seua intervenció en la política.

Durant els anys de la Republica, la dinamització de l'associacionisme femení va ser major. També es van promoure nombroses seccions femenines de partits polítics . Però el denominador comú de totes elles va ser el seu caràcter subordinat en les estructures del partit. Altres organitzacions de dones es van vincular amb el moviment obrer. És el cas de Dones contra la Guerra i el Feixisme, creada en 1933 pel Partit Comunista per a coordinar la lluita antifeixista i organitzar el suport a la comunitat obrera d'Astúries després de la repressió d'octubre.

Enfront de les institucions oficials que sempre havien ignorat les dones, sorgix durant la guerra un interés oficial perquè ocupen càrrecs de responsabilitat. La dirigent anarquista Federica Montseny va ser la primera dona ministra a Espanya. Entre novembre de 1936 i maig de 1937 va tindre a càrrec seu el Ministeri de Sanitat i Assistència Social en el govern de Llarg Caballero i a ella es deuen nombroses iniciatives en l'àmbit de l'assistència social, l'ajuda als refugiats i la sanitat pública. També es deu en gran part a ella el procés definitiu de legalització de l'avortament que la Generalitat de Catalunya va promulgar al desembre de 1936.


LA DONA EN LA ZONA REPUBLICANA.


El fracassat alçament de juliol de 1936 va catapultar les dones de l'Espanya republicana cap a noves activitats en el món polític i social. Va ser la guerra civil la que li va atorgar un nou rol dins de la societat, actuant de catalitzador de la mobilització femenina. En l'estiu de 1936, la figura heroica de la miliciana es va convertir ràpidament en el símbol de la mobilització del poble contra el feixisme. Les diferents forces polítiques van llançar constantment crides a la dona de cara a la seua mobilització. Oradores com la Passionera (P.C.), Federica Montseny (C.N.T.-F.A.I) o les jóvens Teresa Pamies i Aurora Arnáiz (J.S.U.) es van dirigir a les dones per a la incorporació a la lluita antifeixista.

Milicianes del Front.

El perfil tipio de la miliciana és el d'una dona jove, amb vincles polítics, familiars o afectius amb els seus companys de milícies. Van actuar motivades per la seua consciència política i social, les seues motivacions van ser el rebuig al feixisme, i la defensa dels drets polítics i socials adquirits durant la Segona Republica.

En els cartells de guerra predominaven les imatges d'heroïnes combatents, com a representació del sentir obrer d'un poble capficat en una lluita antifeixista. Estes imatges trencaven amb la tradicional subordinació de la dona i les reivindicava portadores del dret a la igualtat de condició. Els nombrosos cartells de propaganda llocs en circulació durant la guerra van presentar amb molt d'impacte la imatge innovadora de la miliciana que, vestida de mona i carregant un fusell, marxa amb pas decidit cap als fronts de guerra. Junt amb esta imatge heroica de la resistència bel·ligerant, contrasta la tradicional representació de la dona mata del feixisme, la mare, defensora dels seus fills que reclama la solidaritat antifeixista i desconsolada per la perduda dels seus que insta a la participació en la lluita.

Durant les primeres setmanes de guerra, encara que la majoria de dones van coincidir a canalitzar la seua energia a l'esforç bèl·lic en la rereguarda, unes poques es van unir els seus companys barons i es van enrolar en la milícia, dirigint-se als fronts. Va ser el moment de famoses milicianes com Lina Odena, Rosario Sánchez.  Però, inclús en els fronts, existia un marcat grau de divisió sexual del treball ja que normalment les dones realitzaven les labors de cuina, de bugaderia, sanitàries, si bé és cert que moltes van lluitar com a soldats mamprenent sovint accions de combat.


Obreres en la rereguarda.

En els primers mesos de guerra també es va produir una espectacular mobilització de milers de dones, fins llavors aïllades de la dinàmica sociopolítica del país, que van participar en la fortificació de barricades, l'atenció dels ferits, l'organització d'assistència en la rereguarda, la realització de servicis auxiliars de la guerra, la formació cultural i professional, l'organització de tallers de costura, com també en el treball en els transports o en les fabriques de municions. Passats els primers mesos d'eufòria revolucionària, el paper de la dona va ser reorientat d'una altra manera. La imatge militarista de la miliciana va desaparéixer dels cartells i van començar a aparéixer dones en imatges de tipus mes més tradicional, dedicades a les tasques típiques d'assistència social. A partir d'açò les dones van ser les heroïnes de la rereguarda, model a imitar per totes elles. Açò va arribar a ser un factor important en les estratègies per a mobilitzar les dones cap a les causes antifeixista i revolucionària. Milers de dones es van llançar a esforços bèl·lics que anaven des de treballar en fàbriques de municions al voluntariat en servicis socials, campanyes educatives, projectes culturals i activitats de suport als combatents. Per tant, la contribució clau de les dones a la lluita antifeixista es realitze en la rereguarda, i la consigna acatada per les organitzacions femenines va ser " Hòmens al front, Dones al treball". La retòrica utilitzada inclús va ser militaritzada i es parle de la incorporació de les dones a les "trinxeres de producció" , en "brigades de treball" per a constituir la "avantguarda de la producció".

Les dones van representar una reserva de mà d'obra que va permetre el manteniment de la producció. Va haver-hi freqüents queixes per part de les dones antifeixistes així com de les dones anarquistes, per la falta de col·laboració i l'hostilitat masculina amb què els hòmens van rebre la seua incorporació a oficis qualificats i a llocs de treball assalariat exercits fins llavors per hòmens. Però van prevaldre els treballs de tipus assistencial, els d'auxili als refugiats, ferits, òrfens de guerra, etc. Van organitzar guarderies per als fills de les treballadores, escoles per als xiquets refugiats i una extensa xarxa de solidaritat i de suport als nombrosos refugiats. I van exercir, per ultime, un important paper en l'organització de la solidaritat antifeixista a nivell nacional i internacional.

Organització de dones antifeixistes.

La mobilització popular femenina englobava a milers de dones espanyoles fins llavors marginades de la societat i cultura, que es van comprometre en l'interés col·lectiu de combatre el feixisme. Evidentment, tot este desig de renovar els rols de gènere necessitava una sèrie d'organitzacions femenines que canalitzaren l'esforç del col·lectiu de dones. Entre les distintes organitzacions sorgides existia una sèrie d'interessos comuns, com ara l'accés a l'educació, el treball remunerat i el compromís amb l'esforç bèl·lic. Les organitzacions antifeixistes van arribar a aglutinar més de 60.000 afiliades en més de 255 agrupacions locals.

En un principi es va formar un front unit entre les diferents agrupacions de dones antifeixistes, entre les que destaca l'Agrupació de Dones Antifeixistes (AMA), d'orientació comunista, que existia abans de l'alçament militar, però va ser durant la guerra quan va adquirir el seu definitiu impuls. El seu objectiu era integrar les dones en la causa antifeixista i, al mateix temps, promocionar el Partit Comunista d'Espanya. La seua secretària general, Encarnación Fuyola, promovia la unió de totes les dones com a garantia d'igualtat de drets i, encara que ho negava categòricament, en realitat buscava formar un Front Popular femení baix control comunista. L'AMA estava integrada per dones comunistes, socialistes i republicanes així com per republicanes catòliques basques. Junt amb la Va unir de Dons de Catalunya (UDC) i els organismes juvenils, l'AMA es va convertir en l'organització més important del moment.

Els programes d'estes associacions se centraven en la incorporació de les dones a la lluita antifeixista, la igualtat laboral, la defensa de la rereguarda, la protecció de la salut de les mares i dels xiquets, la millora de l'educació, la cultura, la formació professional i l'assistència social i l'eliminació de la prostitució. La influència dels partits comunistes en els moviments juvenils també era patent. La Unió de Xicotes (UM) i l'Aliança Nacional de la Dóna Júpiter (ANDJ) van impulsar les demandes d'accés al treball, formació, educació, llocs de treball i igualtat de tracte amb els hòmens.

Altres moviments femenins d'importància durant la guerra civil van ser l'organització d'ideologia anarquista Dones Lliures i el Secretariat Femení del P.O.U.M. Van presentar una identitat política més definida i, a diferència de la A.M.A., ambdós van defendre la necessitat impulsar una dinàmica de transformació revolucionària en el marc de la lluita antifeixista. Dones Lliures tenia un programa essencialment cultural i educatiu, ajudant a proporcionar a les dones una educació bàsica i certa formació política que els permetera prendre part en les activitats anarquistes. Dones Lliures oferia una identificació clara amb el moviment anarquista, però manifestava també originalitat de pensament. Advocava per una estratègia de doble lluita: la social per a aconseguir la transformació revolucionària de la societat i la feminista per a aconseguir la pròpia emancipació de les dones.

El Secretariat Femení del POUM (SFPOUM) va ser una altra de les organitzacions en l'ampli espectre polític de l'Espanya Republicana. Es basava en programes d'educació política i incorporació de les dones al treball, la qual cosa afavoriria l'augment de la producció i l'emancipació femenina.

Les relacions entre les distintes organitzacions polítiques van acabar generant una intensa rivalitat política. Era la seua marcada politització la que impedia un moviment femení unit. Dones Lliures, anarquista, defenia públicament al SFPOUM enfront de l'AMA, comunista, la qual cosa era motiu de fricció entre elles. No existia, una cohesió i una unitat del feminisme respecte a les qüestions social i de gènere. La polarització política va obstaculitzar la realització d'un projecte comú social entre les dones republicanes. Posteriorment, va ser la derrota republicana en la guerra la que va acabar definitivament amb l'ideal emancipador de les dones.

http://buscameenelciclodelavida.blogspot.com/2012/03/la-mujer-en-la-guerra-civil-espanola.html