Les verdaderes intencions del Banc Central

Les verdaderes intencions del Banc Central 

Europeu i les elits financieres

16 enero 2012 |

Després de la reforma fiscal proposta per l'equip de Rajoy la setmana passada, legions d'analistes i periodistes s'han llançat de ple a difondre missatges apocalíptics sobre l'evolució econòmica del país amb motiu d'estos nous retalls i estes noves pujades d'impostos. Molts d'ells ho faran motivats per raons de desgast polític, altres per raons ideològiques, i altres perquè de veritat estiguen convençuts d'això. No obstant, independentment de les seues motivacions personals la veritat és que –ho sàpien ells o no– les seues afirmacions són correctes.
Ja en els primers anys de qualsevol curs sobre Economia s'estudia que una política econòmica basada en un augment dels impostos i simultàniament una contracció del gasto públic és coneguda com una “política fiscal contractiva”. I una política fiscal contractiva no és més que això: una sèrie de mesures que busquen la contracció de l'activitat econòmica. El seu objectiu és refredar l'economia, provocant una ralentització en el creixement econòmic i col·lateralment un augment de la desocupació. Este tipus de política econòmica és recomanada en èpoques de boom econòmic, en el que un ràpid creixement pot provocar seriosos problemes d'inflació.
No obstant, a la vista està que no ens trobem actualment en una situació de creixement econòmic accentuat. Llavors, per què s'apliquen estes mesures que ralentitzen l'economia i provoquen un augment de la desocupació? Perquè perquè la principal preocupació ara no és el creixement econòmic ni la taxa d'ocupació, sinó el dèficit i el deute públic. Els governants dels països europeus apliquen mesures per a reduir el dèficit i el deute públic acatant les imperioses exigències que provenen de les institucions de la Unió Europea. La idea que volen traslladar és que no pot existir creixement econòmic mentres no existisca estabilitat fiscal; per tant per a generar riquesa a un ritme adequat primer és necessari reduir el dèficit i el deute dels països.
Però esta reflexió és falsa. El desproporcionat dèficit i l'elevat deute públic existent no són la causa que no hi haja creixement econòmic, sinó que són la conseqüència. I demostrar açò últim és prou senzill. N'hi ha prou amb analitzar l'evolució del deute públic i el dèficit públic dels països per a observar que els desequilibris greus van començar a originar-se a partir de 2007, just amb l'esclat de la crisi financera global. En els següents gràfics s'exposa l'evolució d'ambdós indicadors com a proporció del Producte Interior Brut des de l'any 1999 fins a l'any 2010 per als països de l'Eurozona.

Font: Eurostat

Font: Eurostat

Com es pot comprovar, tant l'augment explosiu del deute públic com el vertiginós descens dels dèficits es van produir com a conseqüència de la crisi econòmica (l'inici queda representat en el gràfic per la línia taronja). Açò va ser a causa d'una caiguda important dels ingressos públics com a conseqüència de la ralentització de l'activitat econòmica (a menor activitat econòmica, menor quantitat d'impostos que pararan a les arques públiques), i com a conseqüència de l'augment de gasto públic (es van augmentar les partides destinades a protegir als desocupats, es va augmentar la inversió pública com a intent de reactivar l'economia, i es van rescatar les institucions financeres més danyades per la crisi). Per tant, combatre el dèficit i el deute no solucionarà el problema perquè no són les causes del mateix. Més al contrari, combatre el dèficit i el deute per mitjà de polítiques fiscals contractives només farà que el creixement econòmic es veja encara més danyat i que la desocupació augmente encara més. D'altra banda, estes polítiques fiscals o ajustos ni tan sols servixen per a reduir reeixidament el dèficit i el deute, tal com s'ha comprovat en els països PIIGS durant els últims mesos, atés que estes mesures contrauen l'economia i amb ella també els ingressos que obtenen els estats.
Però si açò és així, per què són estes les mesures que es recomanen des de la Unió Europea? Potser ells no han estudiat o no saben res d'economia? O és que senzillament són molt desmanotats? Perquè ni una cosa ni una altra. Ells saben perfectament com funciona l'economia i també saben perfectament què és el que estan fent. Les persones que dirigixen les institucions de la Unió Europea preferixen solucionar els problemes de deute i dèficit abans que els problemes de creixement econòmic perquè desitgen davant de tot una estabilitat financera plena que no altere el particular món de les finances. Durant els últims anys la Unió Europea ha donat prioritat al món financer enfront de qualsevol altra dimensió econòmica, política o social a Europa. Prova fefaent d'això és la definició del principal objectiu que té el Banc Central Europeu: mantindre l'estabilitat de preus, salvaguardant així el valor de l'euro. És a dir, el banc central i més important d'Europa té com a objectiu prioritari controlar la inflació i el valor de l'euro molt abans que qualsevol altre assumpte. Val la pena destacar que, per exemple, el banc central dels Estats Units (la Reserva Federal) té dos objectius principals amb la mateixa importància: controlar la inflació però també fomentar el plena ocupació.
Una altra prova que demostra l'afecció que té la Unió Europea pel màs financer és l'article del Tractat de Maastricht en el qual es prohibix expressament que el BCE finance als estats de la moneda única. El BCE no pot prestar diners als països europeus, però sí que pot prestar-se'l als bancs privats.
En el seu origen, es va buscar que el BCE fóra un organisme independent. S'argumentava que eixa seria la forma més adequada per a desvincular un poder tan excel·lent dels interessos particulars dels polítics europeus i així evitar favoritismes. I per descomptat que ho ha sigut. Els polítics o representants públics –aquelles persones triades pel vaig poblar per mitjà de sufragi– no tenen accés a les decisions que en este organisme s'adopten, i a més es veuen obligats a complir les ordes que d'ell provenen. No obstant, no es pot oblidar que continuen sent persones i no robots els que ostenten el poder en el BCE, i per tant els favoritismes i els interessos particulars no estan fora de tota sospita.  Dels polítics s'ha passat als banquers i persones relacionades amb el món financer: recordem que l'actual president del BCE –Mario Draghi – va ser vicepresident, per Europa, de Goldman Sachs, el quart banc d'inversió més important del planeta; o que el primer president del BCE, Wim Duisenberg, va ser vicepresident  del banc privat Rabobank, una de les entitats bancàries més forts d'Europa. Per tant, si hem de sospitar que les decisions del BCE estan afavorint a algun determinat sector, ja sabem de quin sector estarem parlant.
I ja fa temps que les sospites van aparéixer. Des que va esclatar la crisi hem vist com s'han rescatat institucions financeres injectant entorn de 880.000 milions d'euros amb diners públics mentres a la resta de la població se li ha limitat el crèdit (el crèdit a les xicotetes i mitjanes empreses s'ha reduït a la mitat en tan sols quatre anys; i el crèdit a les llars ha caigut fins a aconseguir un ritme negatiu del 4% en termes anuals i a preus reals). Hem vist com l'estructura financera d'Europa permet als especuladors financers actuar a gust inclús fins a posar contra la paret a economies tan importants com Itàlia, França o Regne Unit; o com esta mateixa estructura ha permés que els bancs comercials abandonen a poc a poc la seua activitat tradicional de concedir préstecs per a passar a especular en els casinos financers. Hem vist com des de la Unió Europea s'ha obligat als països integrants a incloure en la Constitució que el pagament als creditors financers ha de ser prioritari enfront d'altres pagaments com a salaris o pensions. Hem vist com els dirigents europeus van ser còmplices de la falsificació comptable que el banc d'inversió Goldman Sachs va realitzar amb els comptes de Grècia a pesar dels problemes que li ocasionaria a la població grega i només per a evitar desprestigiar a la moneda única. I hem vist com el BCE va concedir liquiditat amb condicions històricament favorables per valor de 489.000 milions d'euros a la banca privada europea, i com estos mateixos bancs en compte de prestar els diners a famílies o empreses els han tornat a depositar en el propi BCE per a obtindre rendibilitats.
Massa “errors” comeses pel BCE i la Unió Europea. Fa la impressió que les institucions financeres li estan prenent el pèl –i de forma molt exagerada– als dirigents europeus. Però la realitat és que cap persona amb unes mínimes nocions d'economia i disposada a solucionar els problemes passaria per tot el que estan passant els responsables de les institucions de la Unió Europea. No es tracta, per tant, d'errors en política econòmica. Es tracta de decisions meditades que anteposen els interessos dels financers als interessos dels estats i, per tant, de la resta de la ciutadania. I no són poques les persones que ja veuen evident esta aliança entre els alts cercles europeus i l'elit financera: Joseph Stiglitz (Premi Nobel d'Economia 2001) denúncia que “el BCE està anteposant l'interés dels bancs al dels països i els ciutadans”.  Un altre expert economista com Mike Whitney resumix este fet així: “Draghi (president del BCE) vol impulsar el seu cridat pacte fiscal que consagra per llei la disciplina pressupostària i les mesures d'austeritat contràries als treballadors a fi que els pressupostos nacionals siguen controlats per les elits financeres (és a dir, els “tecnòcrates” designats pel BCE.) Naturalment, els països no entregaran eixe tipus d'autoritat sense oposar resistència, per la qual cosa Draghi està deixant que la crisi es fuga de la mà per a tindre menys resistència.” Per la seua banda, l'economista Dean Baker sosté que “la gent que ens va portar la crisi de l'Eurozona està treballant sense parar per a redefinir-la a fi de beneficiar-se políticament”. A més, afig: “la crisi de l'eurozona, definitivament, no és una història de països amb el gasto fora de control que estiguen rebent el seu merescut en el mercat de bons… És una història de països víctimes de la mala gestió del BCE… L'opinió pública ha de reconéixer este procés com el que és: guerra de classes. Els rics estan utilitzant el seu control del BCE per a desmantellar les proteccions de l'Estat de benestar que disfruten d'un enorme suport popular”.
Corren temps difícils. En èpoques de prosperitat, els grups de pressió financers podien realitzar les seues operacions sense perjudicar massa la dinàmica dels estats nacionals i sense perjudicar massa la vida de la majoria dels ciutadans. Ara, amb la crisi, esta espècie d'equilibri no és possible, i el cost de superar les dificultats econòmiques inevitablement farà que la balança s'incline principalment cap a un dels dos costats. I en la presa de decisions que dissenyaran el curs dels esdeveniments els grups que tenen el poder són aquells que estan estretament vinculats amb el món financer. A estes persones del món de les finances, les vides i del qual professions depenen de la salut dels mercats financers, no els importa la situació social dels seus països. No els importa l'estat de l'educació pública, de la sanitat pública, de les pensions públiques, ni tampoc dels salaris. El que els importa és continuar mantenint un clima estable en les finances per a poder continuar operand amb la mateixa naturalitat amb què ho han fet sempre. I en la mesura que puguen, influiran sobre les decisions polítiques perquè res canvie en els mercats financers, sense importar-los en absolut el cost que eixe camí puga significar per a altres segments de la població.

http://www.attac.es/2012/01/16/las-verdaderas-intenciones-del-banco-central-europeo-y-las-elites-financieras-2/

Cartes de Mahatma Gandhi a Hitler

Primera carta de Gandhi a Hitler

Tant de les cartes de Gandhi a Hitler es dirigix a "el meu amic". En el cas de qualsevol altra persona que el Mahatma, esta amistat seria quelcom estrany tenint en compte els consells que Hitler havia oferit al govern britànic sobre la repressió del moviment de llibertat de l'Índia. Durant una reunió amb Lord Halifax en 1938, Hitler havia promés el seu suport a la preservació de l'imperi britànic i va oferir la seua fórmula per a tractar amb el Congrés Nacional Indi: matar Gandhi, si això no és prou, llavors matar els líders d'altres també, si que no és prou, llavors 200 activistes de més, i així successivament fins que el poble indi es donarà per vençut amb l'esperança de la independència. Gandhi, per descomptat, pot haver sigut conscient d'assessorament de Hitler, sinó que també es caracteritzen per Gandhi a romandre amistosa cap al seu propi aspirant a assassí.

Algunes persones se sorprén que Gandhi va cridar el monstre final un "amic". Però la visió correcta dels pecadors, veure que m'imbuït com el "cristià" vista, però que crec que té validesa universal, és que són tots, però els casos dels trets generals de la pecaminosidad humana. El fanatisme de Hitler, la crueltat, la fredor de cor i altres trets censurables pot haver sigut diferent en intensitat però no en essència amb els mateixos trets mateix en altres sers humans. Com a sers humans dotats de raó i consciència, els pecadors no són també més enllà de la redempció: el més feroç perseguidor de hui pot penedir-se i buscar la seua futur amistat. Si Gandhi podria acostar-se als fanàtics de cor, com Mohammed Ali Jinnah, en un esperit d'amistat, no hi ha cap raó per la qual hauria d'haver retingut la seua oferta d'amistat de Hitler.

En la seua primera carta dd. 23 de juliol 1939 (Obres Completes, vol.70, p.20-21), i que El Govern no va permetre anar, Gandhi es menciona la seua vacil·lació per a fer front a Hitler. Però la raó és la modèstia en compte d'horror: "Els amics m'han estat instant a dirigir-me a vosté pel be de la humanitat, però m'he resistit a la seua petició, a causa de la sensació que qualsevol carta meua seria una impertinència.." Però el sentit d'una guerra imminent, després de l'ocupació alemanya de la República Txeca i habitada de Bohèmia i Moràvia (en violació de l'acord de Munic de 1938 i del principi de la "autodeterminació de les nacions", que havia justificat l'annexió alemanya d'Àustria i habitades Sudets) i la creixent hostilitat amb Polònia, ho va portar portar a deixar de costat els seus escrúpols: "Quelcom em diu que no he de calcular i que he de fer la meua crida perquè siga el que siga val la pena." Encara així, el final de la seua carta és una vegada més assetjat pels escrúpols i la modèstia: "De totes maneres jo anticipar el teu perdó, si m'he equivocat en l'escriptura que li quede del seu amic sincer, Sd M. MK Gandhi..".

La resta i el contingut d'esta breu carta diu el següent:. "És prou clar que vosté és hui l'única persona en el món que pot impedir una guerra que podria reduir la humanitat a l'estat salvatge ha de pagar eixe preu per un objecte que sense importar quant pot paréixer que ser? Escoltarà el cridat d'algú que ha evitat deliberadament el mètode de la guerra, no sense considerable èxit? "

Este enfocament es manté en el seu total menyspreu per les generacions de la postguerra. Per tant, el novel·lista flamenc d'esquerra i professor de literatura Kristien Hemmerechts ha comentat ("Milosevic, Saddam, en Gandhi a Hitler", De Morgen, 16-4-1999): "En altres paraules, Gandhi era un panoli ingenu que va intentar en va vendre la no-violència com una panacea per al Führer "

Açò pressuposa que Gandhi estava donant carta blanca a Hitler per fer el que sabem que Hitler era necessari fer, a saber. la deportació dels Jueus i altres, els assassinats en massa, l'opressió brutal de les poblacions sotmeses, les polítiques militars d'autodestructiva imposada als alemanys en l'etapa final de la guerra. Però, en realitat, l'enfocament de Gandhi, si té èxit, precisament, hauria impedit que el resultat terrible. La majoria de les atrocitats de Hitler van ser possibles gràcies a les circumstàncies de guerra. En els temps de pau, l'opinió pública alemanya no hauria tolerat la quantitat de repressió, que desfiguraven la seua societat en 1941-45. De fet, inclús en els primers (i dels civils alemanys, de baixa intensitat) part de la guerra, les protestes de l'opinió pública va obligar Hitler a detindre el programa d'eutanàsia dels discapacitats.

A més, era la paranoia dels líders nazis de Jueus com una "quinta columna", conserva de la seua (subjectiva i distorsionada és cert) la Primera Guerra Mundial una experiència d'agitadors d'esquerra en les ciutats alemanyes apunyalar els soldats de primera línia en la part posterior, la qual cosa els va fer decidir l'eliminació dels Jueus de la societat a Alemanya i els països ocupats. Açò es desprén de les declaracions oficials nazis com a discurs de Posen de Heinrich Himmler d'octubre de 1943. En un escenari de no-guerra, almenys un trasllat organitzat dels Jueus a un territori segur fora d'Europa podria haver sigut negociat i aplicat. En virtut d'un acord de pau, sobretot una abonada per la força suficient armada per part dels poders d'un altre tractat, Hitler podria haver sigut mantingut a ratlla. Per l'escalada en compte de contindre la guerra, els aliats tant com els governs de l'Eix executades les opcions més humà. (Més sobre açò en Elst: L'esvàstica Safrà, La Veu de l'Índia, Delhi 2001, p.506-517, i en Elst: Gandhi i Godse, la veu de l'Índia, Delhi 2001, p.48-56)

A l'iniciar una guerra, no se sap per endavant exactament el que ocorreran coses terribles, però saps, en general, que serà terrible. Eixa és la raó fonamental del pacifisme, i Gandhi tenia tota la raó per a tindre en compte quan la majoria dels líders polítics estaven atrapats en la febra de guerra. Conté Hitler durant unes quantes dècades més hauria sigut un exercici de tractar i les proves per als veïns d'Alemanya, però Gandhi mai va afirmar que la no-violència era la manera dels dèbils i peresosos. En tot cas, no seria este esforç a llarg termini de vigilància han sigut preferible a una guerra amb cinquanta milions de morts, molts més vides arruïnades, molts països invadits pel comunisme i el destinat a noves matances, i el desencadenament de les armes nuclears en el món?

Les possibilitats de pau en 1939

En eixe moment, "objecte digne" de Hitler, a qui Gandhi es referix, el tema de la calefacció intercanvis diplomàtics i de fet la professió casus belli de la imminent invasió alemanya de Polònia, va ser el dels drets de la minoria alemanya a Polònia, junt amb el tema de la el "corredor". Esta va ser una planificada de superfície de trens-amb-la autopista que, o bé ha de vincular alemany Pomerània amb la Prússia oriental alemanya a través de Polònia Prússia Occidental (incloent la ciutat de Danzig), o, en cas d'un referèndum en l'oest de Prússia van afavorir retorn de la regió a Alemanya de què havia sigut presa en 1919, enllaç litoral Polònia amb un port destinat als polonesos en la costa del Bàltic a través de Prússia Occidental. En 1945, totes les regions afectades van ser netejats ètnicament dels alemanys i assignat a Polònia i Alemanya ja no reclama cap d'elles, però en 1939 molts observadors van considerar que les demandes alemanyes no eren raonables o en tot cas val la pena oposar-se per mitjans militars (" Qui voldria morir per Danzig? ").

Era de coneixement públic que Polònia estava oprimint a les minories alemany i fesol, per la qual cosa podria argumentar-se que l'avanç de la minoria alemanya (no cal dir que Hitler li importava menys per als Jueus de Polònia) era una causa justa. També va ser el tipus de causa que es podria fomentar a través de protestes no violentes i no violentes per a mobilitzar el suport internacional. No humiliar oficialment a Polònia pel que és cedir territori o la sobirania, així que potser El Govern polonés podria ser persuadit per a pacíficament canviar les seues formes en relació amb les minories. En este punt, Gandhi va ser sense cap dubte la dreta, així com fidel a si mateix, posant en relleu l'opció no violenta en la lluita per un objectiu polític digne.

La pregunta del corredor era menys manejable, com ho va fer impliquen territori i per tant, perdre cara inconfusible concessions per una de les parts. El temor que els polonesos i els problemes dels seus simpatitzants va ser que la demanda d'un corredor no era més que el moviment d'obertura que sona raonable d'una conquista total de Polònia. És difícil estimar exactament els plans de l'Alemanya nazi de conquista, que llavors era ja, i des de llavors continua sent l'objecte de la propaganda de guerra mythomanic. Entre el públic no informat, continua sent la creença generalitzada que els nazis l'objectiu de "conquistar el món", res menys, però açò és un desbarat. Hitler estava disposat a respectar l'imperi britànic, i el seu supòsit pla per a la invasió dels Estats Units ha demostrat ser una falsificació britànica plantat a fi d'obtindre el suport dels Estats Units. En repetides ofertes de pau de França i Gran Bretanya en la tardor de 1939 ja ho vaig de 1940, Hitler proposa la retirada de tots els territoris històricament no alemanys (que encara ho deixaria en el control d'Àustria, els Sudets, Prússia Occidental i algunes regions frontereres més xicotetes de Polònia i, a partir de maig-juny de 1940, també Luxemburg, els cantons de l'est de Bèlgica i Francia-Elzas Lotharingen) i mantindre un status-quo territorial a partir de llavors.

És possible que ho deia seriosament, quan va accedir a limitar les seues ambicions territorials a les regions històricament alemany, almenys quan la competència va consistir en aliats o nacions d'alguna manera tan respectat com els italians o els francesos. No obstant, en el cas dels despreciats països eslaus de Polònia i Ucraïna, la por a la conquista alemanya va ser més plenament justificades.

A principis de 1918, el Tractat de Brest-Litovsk amb la naixent Unió Soviètica va donar a Alemanya el control de Polònia i Ucraïna occidental. Com a soldat, Hitler havia aplaudit este guany de "espai vital", que seria resolta amb els agricultors alemanys després de mudar-se als eslaus a Sibèria. També va ser este guany breu que va fer que la posterior derrota en la Primera Guerra Mundial 1 i la pèrdua implícita d'un territori tan insuportable per a Hitler i els alemanys de la seua generació. No hi ha dubte que els líders nazis tenien un ull lloc en estos territoris fèrtils per a una futura expansió d'Alemanya. Era menys cert que volien dur a terme esta annexió al mateix temps: que s'atinguen a un acord sobre un corredor només si es va arribar a la conclusió, respectant la sobirania de Polònia sobre la resta del seu territori?

El més segur era no córrer riscos i contindre l'expansionisme de Hitler per la dissuasió militar. Com la pròpia Polònia no podia donar açò, es va sol·licitar i va rebre la garantia de l'ajuda de Gran Bretanya i França. Açò implicava que una breu guerra locals provocades per l'agressió alemanya contra Polònia es convertiria en una guerra internacional prolongada en el model de la crisi dels serbis d'Àustria de 1914, desencadenant la Primera Guerra Mundial ara es coneix com la Primera Guerra Mundial 1. Va ser en este punt que Gandhi va demanar a Hitler perquè desistisca dels plans d'invadir Polònia. No pot haver-hi cap dubte que esta era una demanda correcta per a un pacifista que fer. Va ser potser una demanda panoli, en el sentit que no hi ha paraules que s'han perdut en Hitler? Examinarem esta qüestió més avant, però tinga en compte de moment que al juliol de 1939 tot el que encara era possible, almenys si creiem en la llibertat humana.

Segona carta de Gandhi a Hitler

El 24 de desembre de 1940, en vespres de Nadal, que per als cristians és un dia de pau, quan les armes es van silenciar, Gandhi va escriure una llarga carta a Hitler segons. La situació del món en eixe moment era la següent: Alemanya i Itàlia controlava la major part d'Europa i pareixia que podria decidir la guerra a favor seu, el pacte alemany-soviètic va arribar a la conclusió a l'agost de 1939 estava encara en vigor, i en Winston Churchill, un sol gran Gran Bretanya era continuar la guerra que havia declarat a Alemanya immediatament després de la invasió alemanya de Polònia al setembre de 1939.

En esta ocasió, Gandhi va prendre la molèstia de justificar la seua enfront de Hitler com "el meu amic" i el tancament de la seua carta amb "el seu amic sincer", en un breu comunicat de què és exactament el que ell representava: "Això em dirigisc a vosté com un amic no és formalitat. No tinc enemics. El meu negoci en la vida ha sigut durant els últims 33 anys per a comptar amb l'amistat de tota la humanitat per la humanitat amistat, sense distinció de raça, color o credo. " Esta raó, molt poc hitlerià de fer amistat amb Hitler, la qual cosa Gandhi cridarà la "doctrina de l'amistat universal", que contrasta amb l'odi de Hitler com d'un enemic que comunament es crega que l'única actitud correcta a Hitler.

Gandhi sens dubte gana la ira de l'opinió pública després de la guerra a l'afirmar: "No tenim cap dubte sobre la seua valentia i devoció a la seua pàtria, ni tampoc creiem que tu eres el monstre descrit pels seus oponents." Sens dubte, açò va ser escrit en un període de guerra, prou limitat, molt abans de la guerra total amb la Unió Soviètica i els EE.UU., i molt abans de la matança i la deportació dels Jueus. Però l'actitud que preval hui en dia és un dels jutges de Hitler i el tracte dels seus contemporanis amb ell com si tots ells tenien el coneixement que hem adquirit en i des de 1945. Per eixe nivell, ningú dubte de representació hostil del govern britànic de Hitler, com Gandhi, era pràcticament un còmplice dels crims de Hitler.

No obstant, al mateix temps no renunciar a la possibilitat de convertir Hitler forma més pacífica, Gandhi no va ser tan lleu per a jutjar els crims de Hitler ja s'havia compromés. En particular, va criticar la condemna ja ben coneguts nazis que els forts tenen dret a sotmetre als dèbils: "No obstant, el seu propis escrits i pronunciaments i els dels seus amics i admiradors no presenten cap dubte que molts dels seus actes són monstruosos i impròpia de la dignitat humana, especialment en l'estimació dels hòmens com jo que creuen en l'amistat humana. Tals són les seues humiliació de Txecoslovàquia, la violació de Polònia i la ingestió de Dinamarca. Sóc conscient que la seua visió de la vida es referix a despulles com a actes virtuosos . Però ens han ensenyat des de la infància a considerar-los com a actes degradants humanitat. "

Per tant, Gandhi es va veure obligat a unir-se a les files dels opositors de Hitler: "Per tant no podem desitjar èxit als seus braços." No obstant, açò no li va fer unir-se a l'esforç de guerra britànic, ni tan sols algun departament no violenta de la causa de l'Imperi Britànic: ".. Però la nostra és una posició única Resistim a l'imperialisme britànic no menys que el nazisme" Per a Gandhi, l'imperialisme britànic s'acosta molt a l'imperialisme nazi: "Si hi ha una diferència, és en grau Una reemplaçament part de la raça humana s'ha posat davall la bóta britànica significa que no aguanta l'escrutini.."

A l'esbossar la seua posició vis-à-vis l'imperialisme britànic, Gandhi al mateix temps explica la seua actitud vis-à-vis el nazisme:. "La nostra resistència a ella no significa dany per al vaig poblar britànic Tractem de convertir-los, no de derrotar-los en el camp de batalla. " Açò va ser exactament el que Gandhi estava tractant d'eixir de Hitler: de convertir-ho en compte de derrotar a ell, evitant així derrotar-lo si només havia escoltat.

Seguix una explicació del mètode gandhiano de "fer impossible el seu govern per mètodes no violents no cooperació", basat en "el coneixement que no pot spoliator brúixola al seu fi sense un cert grau de cooperació, voluntaris o no, de la víctima ". En un lema: "Els governants poden tindre la nostra terra i els cossos però no les nostres ànimes." Per a açò, probablement Hitler va fer un comentari mental dels reclusos, com les moltes persones que ell mateix era tancar, tenen dret absolutament a les seues ànimes, sempre que eixien de la seua terra com a espai de vida i els seus cossos com a esclaus als governants .

A diferència de molts dels seus compatriotes, Gandhi va rebutjar la idea d'aconseguir la llibertat del domini britànic amb ajuda alemanya: "Sabem el que el taló britànica significa per a nosaltres i les races no europees del món, però que mai voldríem posar fi a la dominació britànica. amb l'ajuda alemanya. " En canvi, Gandhi va explicar a Hitler, el mètode no violent podria derrotar a "una combinació de totes les forces més violentes del món".

En vista de Gandhi, guanyador d'un violent està obligat a ser derrotat per una força superior en la final (una predicció demostrada en el cas de Hitler), i inclús el record de la seua victòria serà tacada per la seua naturalesa violenta: "Si no els britànics, alguns altre poder sens dubte millorar el seu mètode i guanyar-li amb la seua pròpia arma. Vosté està deixant sense herència al seu poble que se sentiria orgullós. " Ací probablement Gandhi va projectar la seua pròpia desaprovació dels mètodes violents en les masses de la humanitat, que estan menys inhibits per escrúpols de glorificar guanyadors violents. Mira la lionization de Gengis Khan a Mongòlia, de Timur i Babar a Uzbekistan, d'Alejandro a Grècia i Macedònia, a pesar que els seus imperis no duren per sempre, i estar segur que els alemanys també s'hauria sentit orgullós de Hitler si haguera obtingut la victòria.

Gandhi hi havia per a fer front a Hitler

Gandhi no haguera sigut Gandhi si ell no havia intentat evitar que la Primera Guerra Mundial 2. Este va ser, al nostre entendre, l'única guerra més letal en la història del món, amb un saldo estimat en més de 50 milions, sense mencionar el número encara major de refugiats, viudes i òrfens, persones deportades, persones mutilat, vides trencades per l'horrors de la guerra diversos. Seria estrany que un pacifista tolerada este torrent de violència.

Hui en dia és comú a fustigar als que es van oposar a la guerra. Activistes nord-americans contra la participació en la guerra, com a aviador Charles Lindbergh, són rutinàriament difamats com a nazis per la senzilla raó que s'oposaven a la guerra contra els nazis (o més precisament, la guerra contra els alemanys, ja que només una minoria dels set milions d'alemanys morts durant la guerra van ser els nazis). Els lectors d'esquerra pot arribar el meu punt de vista si recorden com aquells que s'oposaven a projectes anticomunista com la invasió de Badia de Porcs en Cuba van ser denunciats de forma automàtica com a propis comunistes. Creuen que esta amalgama d'oposició a la guerra i la col·lusió (o la identitat real) amb l'enemic es justifica?

Declaracions de Gandhi respecte al nazisme no deixen cap dubte sobre la seua hostilitat a esta empresa militar i la llibertat que odia a la doctrina. No obstant, es va oposar a la guerra contra el nazisme. Açò és totalment lògic, ja que ell va rebutjar l'element militar, tant en el nazisme i la croada en contra d'ella. Ell va recolzar la lluita contra el nazisme, però preveu com una lluita no violenta destinada a convéncer en compte de destruir.

No és segur que açò haguera funcionat, però després gandhismo no és sinònim d'eficàcia. Els mètodes de Gandhi van tindre èxit a dissuadir els britànics de la celebració a l'Índia, no per a dissuadir a la Lliga Musulmana de partició Índia. Des d'esta perspectiva, simplement continua sent una qüestió oberta, un experiment inèdit, si l'enfocament de Gandhi podria haver tingut èxit en la prevenció de la Primera Guerra Mundial 2. Al contrari, simplement no pot haver-hi dos opinions sobre si eixe enfocament no violent de dissuasió haguera sigut de Gandhi. El Mahatma no hauria sigut el Mahatma si haguera preferit qualsevol altre mètode. El nostre juí de les seues cartes a Hitler ha de ser el mateix que segons el nostre parer de gandhismo si mateix: ja siga tant representa una alternativa d'elevada ètica dels mètodes més comuns de la política del poder, o ambdós coses eren errònies i ridícules.

Va ser Mileva Maric la mare de la teoria de la relativitat?

Mileva Maric

Mileva Maric va ser la primera esposa d'Albert Einstein. Molts historiadors creuen que ella va ser autora o coautora de la teoria de la relativitat.

Mileva Maric va nàixer en Titel (actual Sèrbia) en 1875. Després dels seus estudis primaris i secundaris, va ser acceptada en el Col·legi Real de Zagreb per a estudiar física; va haver de rebre un permís especial per a poder fer-ho, ja que en esta institució només es permetia estudiar als hòmens. Tal permís se li va concedir pels coneixements extraordinaris que va demostrar.

Posteriorment es va traslladar a Zuric; primer va ingressar en la Universitat per a estudiar medicina. Després d'un semestre va canviar a l'Institut Politècnic de Zuric, on va estudiar matemàtiques i física. Allí és on va conéixer Einstein, que era quatre anys menor que ella. També va estudiar en Heidelberg, Alemanya. Va ser la primera dona a obtindre un títol en l'Institut Politècnic de Zuric i la primera a donar classes allí.

Mileva Manic y Albert Einstein

Matrimoni amb Einstein
Va donar classes de matemàtiques a Albert Einstein i ambdós es van enamorar. La mare d'Einstein no veia amb bons ulls la relació de Mileva i Albert perquè ella no era fesol i era estrangera. Ambdós van mantindre la seua relació i ella va quedar embarassada; fruit d'eixe embaràs naixeria la seua filla Liesrl en 1902. Es crega que esta filla va ser entregada en adopció.


A principis de 1903, finalment, es van casar. D'este matrimoni naixerien dos fills: Hans Albert en 1904 i Eduard Tete en 1910. El primer va arribar a ser enginyer, però el segon va haver de ser ingressat en una institució mental perquè patia esquizofrènia. Es crega que els problemes mentals d'Eduard van ser la causa de les dificultats que no va aconseguir superar el matrimoni entre Einstein i Maric. Es van divorciar l'any 1919

e=mc2

La teoria de la relativitat
En 1905, quan ambdós estaven encara feliçment casats, Einstein va presentar la teoria de la relativitat. Amb ella Einstein aconseguia fer compatibles les lleis de la mecànica de Newton i les de l'electromagnetisme de Maxwell.

Però no és fins a la teoria de la relativitat general que esta teoria es fa adulta. En ella es parla per primera vegada de la curvatura del continu espai-temps, curvatura que vindria causada per la presència de matèria (l'espai-temps seria semblant a un llençol enganxat a quatre pals per les seues quatre puntes en què si es posa una pedra en un lloc, el llençol es corba). D'esta manera gravetat i acceleració serien dos conseqüències d'una mateixa realitat. A partir d'ací es deduïx que l'espai i el temps mesurats depenen de la velocitat de l'observador, per la qual cosa no serien conceptes absoluts, com es creia anteriorment. Estos conceptes teòrics van ser posteriorment demostrats experimentalment.

Mileva Marichttp://miguelandrescastano.suite101.net/fue-mileva-maric-la-madre-de-la-teoria-de-la-relatividad-a37969

Maric va poder ser la mare de les matemàtiques de la teoria de la relativitat
Els defensors de Maric com a autora o coautora d'esta teoria es basen en diversos punts: el primer són les difícils matemàtiques associades a ella, que van poder ser compreses i dissenyades per Mileva Maric, ja que ella era molt millor treballant amb les ciències exactes que el seu marit. El segon punt en què es recolzen els defensors de Maric és el fet que els descobriments i les teories més importants d'Einstein es van donar mentres era casat amb la sèrbia. Després no va haver-hi grans aportacions a la ciència per part d'Einstein.

Un altre fet significatiu és que quan Einstein va rebre el premi Nobel per l'efecte fotoelèctric, en 1921, va donar tots els diners al seu exesposa, de la que ja s'havia divorciat dos anys abans. És un fet estrany si no es manté la hipòtesi que ella era coautora (alguns historiadors consideren que només se'l va donar com a part d'un acord de divorci perquè ella atenguera Eduard). A més, en algunes de les seues cartes, es parla de "la nostra teoria", la qual cosa pareix demostrar novament el seu coautoría.

En la tomba de Maric, en 2009, es va posar una placa que resa "científica sèrbia que ha contribuït als èxits del seu marit".

Les mestres de la República - 3a Part i última.

Les mestres de la República en el record.


En 1836 es va obrir la primera Escola Normal, a Madrid, però només ho va anar per a mestres. La Llei Moyano va ser la primera Llei que va recomanar - no va arribar a obligar, la qual cosa sí que va fer per al cas dels mestres - crear Escoles Normals de mestres. I, un any després de la seua aprovació, en 1858, es va crear un centre oficial per a formar mestres. Ara bé, la Llei Moyano contempla una formació diferenciada per a mestres i mestres; en el cas d'ells, una àmplia llista de matèries, que es reduïx en el cas de les mestres, perquè seguia mantenint-se la visió d'una mestra maternalizada, la principal aptitud de la qual eren les seues suposades virtuts com a mare. La pròpia Llei estipula per a les mestres, com a retribució, una tercera part menys d'allò que s'ha assenyalat als Mestres.

Els canvis fonamentals vindran a partir de 1868, amb el Krausisme i la Institució Lliure d'Ensenyança, amb els seus plantejaments filosòfics i pedagògics, a favor de la reforma gradual de les mentalitats, la moral i les pràctiques del poble espanyol, en el que les dones complien un paper, en principi, semblant al dels hòmens. Canvis que van aconseguir a la formació dels mestres i mestres, exigint un major nivell de qualificació per a estes.

L'educació de les mares i mestres era ara més important en la mesura que la influència femenina es considera determinant per a la formació de les següents generacions, una tasca de moralització de la vida pública en què la dona, des del cercle familiar, ha de tindre un paper fonamental.

Educades davall les premisses de la Institució Lliure d'Ensenyança ens trobem, ja a principis del segle XX, un bon nombre de dones modernes, lliurepensadores, liberals… que nodriran les files del socialisme o del moviment anarquista i que comencen a reclamar en els seus escrits i en la seua vida diària el reconeixement d'uns drets dirigits a aconseguir la igualtat entre els sexes: el sufragi universal, l'accés lliure a la Universitat i a l'àmbit polític, una legislació laboral no discriminatòria, el divorci, l'educació sexual… serien alguns dels seus requeriments.

I un bon nombre d'estes noves dones exercixen com a mestres en tots els nivells educatius. Mestres que s'adherixen a la República i als seus principis filosòfics, educatius… progressistes i que la defenen en les aules, en els seus escrits i, en molts casos també, en càrrecs polítics. I que, quan arriba la negra nit del franquisme, seran especialment reprimides perquè, si el mestre ha de ser un exemple de conducta, esta exemplaritat s'extrema en el cas de les mestres.

A eixes dones que es van implicar especialment en defensa de l'autonomia i de la llibertat femenina, que van ser represaliades, que van haver d'exiliar-se i que han sigut ingratament oblidades i repudiades pel règim que va posar punt i final a una etapa d'avanç progressista a Espanya, els devem el nostre reconeixement especial.

 Algunes mestres republicanes:

ANTONIA ADROHER

Va créixer en una família obrera acomodada i va anar a l'escola pública. En 1930 va ingressar per lliure en l'Escola Normal de Girona. Tenia a penes 18 anys quan va aparéixer en el cap de la manifestació que celebrava la proclamació de la República, enarborant la bandera tricolor.

Acaba magisteri en 1934 i ingressa en la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança (FETE) alternant els estudis i el treball amb les tasques sindicals. Va ser mestra en l'escola d'Ultramort del 1934 a 1936 . A l'iniciar la guerra entra a formar part junt amb el seu marit de les milícies antifeixistes. Enviuda als pocs dies i la destinen al Col·legi de les Carmelites per a ocupar-se de les òrfenes que s'havien quedat soles.

Antonia, amb 23 anys, serà la primera dona que ocupe un càrrec polític en l'Ajuntament de Girona, al ser triada Consellera Municipal de Cultura i Propaganda des d'octubre del 36 fins a febrer de 1937, com a representant del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista i gràcies al seu intens treball tots els xiquets i xiquetes de Girona van ser escolaritzats a pesar de les dificultats. Forma part de la secció del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) i treballa com a mestra en l'escola Giner dels Rius fins que en 1939 ha d'exiliar-se a França. En l'exili, Antonia va seguir amb l'ensenyança, i va continuar militant en el POUM fins que va ingressar en el PSOE.

MARGARITA COMES

Va nàixer en Alaior (Menorca) el 25 de novembre de 1892. Son pare era un mestre amb idees liberals que va participar activament en els moviments de renovació pedagògica de la seua època, mantenint intensa relació amb la Institució Lliure d'Ensenyança. Margarita, les seues tres germanes i el seu germà van realitzar estudis de magisteri i van treballar com a docents. Tot just obtindre el títol de mestra, Margarita va acompanyar son pare en un viatge pedagògic de quatre mesos per diversos països d'Europa.

Va finalitzar els seus estudis en 1915, amb el número u de la Secció de Ciències, i el claustre de professors la va proposar per al lloc de professora titular en l'Escola Normal de mestres de Santander, on va manifestar la seua inquietud pels mètodes actius en l'ensenyança de les ciències. Va realitzar en la Sorbona de París les investigacions per a la seua tesi doctoral. Va obtindre el grau de Doctor en Ciències en la Universitat de Barcelona. Mostra de la seua activitat divulgadora van ser les seues conferències sobre "Evolució i Herència" en la Universitat Internacional de Santander i els diversos articles sobre genètica i altres temes científics que va publicar en la Revista de Pedagogia.

A l'inici de la guerra de 1936, Margarita Comes es trobava a Madrid, i des d'allí es va traslladar a Bilbao, des d'on va creuar la frontera per Irun. A Anglaterra va continuar amb la propaganda antifeixista i es va fer càrrec de l'educació dels xiquets i xiquetes refugiats. Va morir en Exeter en 1973.

CARMEN BURGOS

Va nàixer a Almeria en 1867. Va ser una de les primeres dones espanyoles que va defendre el paper femení en la vida social i en la literatura. Va ser professora de l'Escola Normal del Magisteri de Madrid. Amiga de Blasco Ibáñez, amb qui compartix afinitats polítiques, i de tots els progressistes de l'època. Va ser companya sentimental de Ramón Gómez de la Serna durant molts anys.

Es va dedicar sense parar a lluitar per les seues idees i per les causes més justes, entre elles, la defensa de la igualtat entre els sexes, i va desafiar a la societat, amb la seua conducta d'esquena als convencionalismes imperants, la qual cosa li va suposar la feroç crítica dels sectors més conservadors. Va lluitar per la República, defenent ardentment el vot per a la dona, junt amb Clara Campoamor. Va pertànyer al Partit Radical Socialista i va ser una de les dirigents de la Unió Republicana Femenina, així com de l'Associació Encreuada de les dones espanyoles. Lamentablement, Carmen de Burgos va morir jove, en 1931, quan es vivien els moments més exaltats del fulgor republicà. Es va sentir malalta fent una conferència i ja no va aconseguir reposar-se.

PILAR DE MADARIAGA

Va nàixer el 21 d'abril de 1903 a Madrid, filla militar liberal. Era la menor de huit germans en una família de perfil republicà i científic.

Pilar va estudiar de xiqueta en el Col·legi Alemany de Madrid, i en l'Institut General i Tècnic Cardenal Cisneros, itulándose en 1919. Es va llicenciar en Químiques en 1929 i va iniciar una carrera investigadora i docent. Va estudiar 3 anys als Estats Units becada per la JAE i per diverses Universitats entre elles la prestigiosa universitat de dones Vassar College, (Poughkeepsie, Nova York), D'estos tres anys de formació als Estats Units, en els que va estudiar Espectroscòpia i Òptica Física, va portar a Espanya les tècniques espectroscòpiques aplicades en aquell país. De 1932 a 1936 va ser investigadora en la Secció d'Espectroscòpia de l'Institut Nacional de Física i Química (INFQ) dedicant-se a l'estudi de l'espectre del molibdé i va publicar els resultats amb Miguel Ángel Català en 1933. També va estudiar la concentració de mercuri en l'aire de les mines d'Almadén. De 1933 a 1934 va ser catedràtica de Física i Química de l'Institut de Puertollano. Estava afiliada a la FETE i va pertànyer a l'Associació Espanyola de Dones Universitàries (AEMU). En 1937 s'encarregava d'un orfenat a Alacant i va rebutjar l'oferta de donar classes en la Universitat Vassar College, al·legant que en eixos moments era més necessària a Espanya.

Després de la guerra civil es va exiliar a Estats Units, donant un gir a la seua carrera professional perquè es va doctorar en literatura en Middlebury College i va ser professora de literatura espanyola en Vassar College, en l'estat de Nova York, fins a la seua Jubilació en 1968, quan va tornar a Espanya.

MARÍA DE MAEZTU

Va nàixer a Vitòria, el 18 de juliol de 1882. Va estudiar Magisteri i més tard Dret. En 1902 va començar a exercir la seua professió de mestra en una escola.

María va reformar l'ensenyança, va implantar les classes a l'aire lliure, va fundar les primeres cantines i colònies escolars. Molt prompte destaca per la seua eloqüència, els seus clars conceptes i les seues idees revolucionàries sobre l'ensenyança. Defensora de la igualtat de dones i hòmens, de l'emancipació social i econòmica de les dones i del divorci i rebutjava la injustícia que suposa el perdonar totes les faltes dels hòmens i culpabilitzar la dona a qui s'enganya.

Va dirigir la Residència Internacional de Senyoretes, regida per les mateixes normes de la Residència d'Estudiants. mentres va haver-hi llibertat a Espanya; arribada la sublevació franquista, va emigrar a l'Argentina. Allí va morir anys després.

AURELIA GUTIÉRREZ-CUETO-TURÓ

Va nàixer a Santander en una família culta i refinada. Estudia en l'Escola Superior de Magisteri, sent la número u de la seua promoció.

En 1911 i després de rebre una càtedra en l'Escola Normal, s'instal·la a Granada. Anys després, en 1932, és anomenada Directora Interina de la primera Escola del Magisteri Primari de la ciutat de Melilla.
L'any 1936 va ser assassinada a Valladolid, on havia sigut Directora de l'Escola Normal, víctima de la repressió franquista, i els seus papers, llibres, documents, fotografies i arxius arrasats.

REGINA LLAC

Va nàixer a Palència i va estudiar Magisteri en l'Escola Normal d'eixa mateixa ciutat. Va ingressar en l'Escola d'Estudis Superiors de Magisteri, sent la núm. 1 de la seua promoció en Ciències. Professora de Física i Química en l'Escola Normal de la Laguna, i de matemàtiques a Lugo. De 1928 a 1930 estudia, amb una Beca, Psicologia experimental en Ginebra. De volta a Lugo, publicarà "Les Repúbliques Juvenils"  (Llac, 1931) on analitzarà la importància de l'organització escolar a l'hora de desenvolupar l'autonomia personal (self government) de les i els escolars, d'acord amb els plantejaments de l'Escola Nova.

En 1932 s'incorpora, com a professora de Psicologia a l'escola normal de Segòvia fins que aprova en 1934 l'oposició per a Cap de secció del Museu Pedagògic Nacional. Durant este període publica diverses obres i articles en revistes especialitzades.

A l'inici de la guerra civil presidix el Comité directiu de la Residència de Senyoretes, a València és anomenada responsable de l'Organització pedagògica de la Delegació de la Infància evacuada. Al desembre es trasllada Paris com Delegada de la Infància Evacuada i al final de la guerra torne a Catalunya per a ajudar en l'evacuació de civils.

MARÍA LEJÁRRAGA

Dona compromesa políticament i sindicalment des de molt jove, ja en 1921 s'afilia a UGT, va pertànyer al Socorro Rojo i a l'Agrupació de Dones antifeixistes. Ja en l'exili participa en la comissió executiva de la FETE a Mèxic dirigint diversos anys el Comité de Solidaritat i ajuda als professional de l'ensenyança a Espanya.

Va nàixer en Sant Millán de la Cogolla, La Rioja, en 1874. Va estudiar a Madrid en l'Associació per a l'Ensenyança de la Dona, institució de la qual va ser professora. Les seues inquietuds literàries li van portar a publicar el seu primer llibre “Contes breus, lectures recreatives per a xiquets”, que serà l'única obra que firmarà amb el seu nom.

En 1900 es va casar amb Gregorio Martínez Sierra i va adoptar els cognoms del marit. Després de la boda, la majoria de les seues obres porten el nom de l'espòs. Feminista convençuda i activa, fundadora de societats que promocionaven l'educació de la dona, va estar, incomprensiblement sotmesa al seu marit.

En 1933 va ser triada diputada socialista per Granada i va ser designada vicepresident de la Comissió d'Instrucció Pública. Va ser agregada comercial en l'ambaixada espanyola a Bèlgica, davall la tutela del qual van estar centenars de xiquets refugiats en la guerra.

La Guerra Civil la va obligar a un penós exili i va morir a Argentina en 1974, poc abans de complir 100 anys, sent pràcticament una desconeguda, tant des del punt de vista literari com del compromís social.

MªLUISA NAVARRO MARGATU

Nascuda a França, de família gaditana de tradició republicana. Pedagoga i psicòloga. Va estudiar en l'Escola d'Estudis Superiors de Magisteri, secció de lletres, on més tard va ser professora. Professora auxiliar en el col·legi nacional de sordmuts. Va obtindre una beca del JAE en dos ocasions, 1908 i 1930.

Va traduir a l'espanyol  L'educació de les xiquetes: Pedagogia de Fenelón (1919), i va realitzar una Antologia de Rousseau (1931), entre les seues publicacions es troben dos obres per a l'educació dels sordmuts de 1921 i 1927, i junt amb el seu marit, Lorenzo de Luzuriaga, va fundar en 1922 Revista de Pedagogia, que es va editar fins a 1936.

Va formar part activa del Lyceum Club, on dirigia la secció de Literatura, i des d'esta institució va pronunciar algunes conferències com “Psicologia de l'adolescència” o “Mares i fills” que han quedat arreplegues en la premsa.

Una part important dels seus articles els dedica a defendre “la causa de la dona”, el dret de la dona a l'educació, a la cultura, i a la ciutadania, quan va arribar el debat polític, es va posicionar en favor del vot de la dona. En 1936 publica “l'Ensenyança de la lectura i l'escriptura en l'ensenyança primària.

Es va exiliar Argentina junt amb el seu marit, encara que va continuar treballant, no va obtindre el reconeixement que es mereixia. Va morir en Buenos Aires en 1947.

ENRIQUETA OTERO

Va ser mestra, especialista en educació de xiquets sordmuts, republicana, comunista,  miliciana de cultura en la Primera Brigada Mòbil de xoc de la 46a divisió, dirigida per Valentín González El Llaurador, i companya de Miguel Hernández i Dolores Ibárruri que, havent pogut anar a l'exili amb la guerra ja perduda, va decidir que Espanya la necessitava ací, i els seus passos la van portar a la fugida, la clandestinitat, el maqui i la presó.

Enriqueta va col·laborar en la Reforma Educativa durant la II República i va ser professora del Col·legi Nacional de Sordmuts. En la Guerra Civil participa en tasques sanitàries, educatives i culturals: des de la gestió de guarderies per als fills dels milicians o la direcció de l'Hospital Militar de Carabanchel, fins a l'organització d'activitats en el front com a miliciana de cultura.

Després de ser empresonada per la Junta de Defensa de Madrid, en els caòtics dies de la seua caiguda, fuig a Lugo on s'integra en el maqui, sent detinguda i empresonada set anys després. A la seua posada en llibertat, 14 anys després, en 1960, Enriqueta lluitarà pel reconeixement de la seua condició de mestra, la qual cosa aconseguirà en 1974, molt abans que este dret tinguera un reconeixement general, per llei, per a tots els mestres i mestres de la República. En els anys 80, ja com a inspectora d'ensenyança, es preocuparà per millorar l'ensenyança en l'àmbit rural, i en tot moment perseguirà els seus objectius de difusió de la cultura, a través de l'Associació “O Carriño”.

AMPARO POCH I GASCÓ

Nascuda a Saragossa en 1902, quan va acabar Magisteri va començar Medicina i a col·laborar amb ateneus i sindicats, ensenyant a llegir i a escriure a les dones. Va destacar per la seua brillant carrera com a estudiant així com per ser una de les poques dones llicenciades en Medicina. Va dedicar part del seu treball a l'educació sexual i en higiene com a mètode per a previndre malalties centrant-se més activament en la dona, en el món obrer i en els xiquets.

Els seus pensaments, basats en els conceptes de la igualtat humana i la llibertat sexual, van quedar reflectits en els nombrosos articles, llibres i conferències que va dirigir a la societat.

Entre les seues responsabilitats va estar la de dirigir la casa de la dona treballadora a Barcelona, va col·laborar estretament amb el Ministeri de Sanitat durant la II República i la Guerra Civil i es va encarregar de l'Assistència Social a València, lloc en què va treballar especialment amb xiquets. A més va ser fundadora i membre actiu de “Dones Lliures”.

Exiliada a França va continuar treballant en els camps de refugiats i posteriorment va passar a dirigir l'hospital de Varsòvia en Toulouse, ciutat en què va morir en 1968.

CONCEPCIÓ SAINZ AMOR

Va iniciar en l'escola rural la seua trajectòria professional de mestra. Nascuda en la vall de Tobalina, del municipi de Cebacis, en la província de Burgos, va cursar estudis de magisteri en l'Escola Normal de Burgos i, després d'aprovar les oposicions en 1918, va obtindre el seu primer destí en Aldeanueva d'Ebre (província de Logronyo). A esta escola li van seguir les de Racó de Soto, Pedroso i Alberite, en La Rioja. A partir d'este moment va alternar la seua activitat de mestra amb una notable activitat d'estudis i viatges a l'estranger participant en congressos i visitant distints països per compte propi durant els períodes de vacacions o a través de beques de la Junta d'Ampliaciónde Estudis.

Va dedicar els seus esforços, de forma prioritària, a la renovació pedagògica d'este tipus d'escoles centrant-se en la pràctica escolar. A partir dels estudis de magisteri en la Normal de Burgos va tindre coneixement de la pedagogia i el mètode de Maria Montessori i d'algunes iniciatives del moviment de la Nova Educació. Però l'impuls que va haver de despertar la seua potència vital i les seues inquietuds intel·lectuals va ser la situació de l'escola rural, on va exercir durant els seus primers anys de mestra: la precarietat de mitjans i l'aïllament del mestre. No és, perquè, res estrany que en el fons de les seues obres sobre els principis, els mètodes i les experiències de la Nova Educació descobrim la finalitat de contribuir a la renovació de l'escola rural. La seua obra L'escola rural activa (1933) és el reflex més clar d'esta intencionalitat.

PEPITA URIZ I PI

Va nàixer a Navarra, en 1883. Va ser professora de pedagogia de l'Escola Normal de Lleida, si bé és més coneguda per la seua faceta sindical –va ser secretària general de FETEUGT- i per la seua implicació política amb la II República. Pròxima a la Institució Lliure d'Ensenyança, tenia una molt definida vocació de mestra. Va estudiar a França i Alemanya, on va aprendre els nous mètodes per a reformar el sistema educatiu i científic del país.

Defensora dels drets de les dones, de l'ensenyança laica, activa i científica, va ser expedientada per iniciativa l'Església, arran de proposar als seus alumnes la lectura del llibre de Margarita Nelken La condició social de la dona a Espanya , i sancionada, en 1925, amb la separació del servici per un any.

Amb l'arribada de la II República és anomenada directora de l'Escola de Magisteri de Lleida, exercint el càrrec fins a 1934. Durant la República va participar en les missions pedagògiques realitzades en la Vall d'Aran, amb l'objectiu d'instruir a la població analfabeta catalana.

Va ser militant del PSUC. En 1934 va fundar l'Organització Espanyola de Dones Antifeixistes. A l'acabar la Guerra Civil es va exiliar a França, primer, i a Alemanya, després, on va morir en data desconeguda.

MARÍA ZAMBRANO

Naix en Vélez-Málaga-Màlaga el 22 d'abril de 1904. Estudia Filosofia i Lletres a Madrid matriculant-se per curs lliure donada la seua delicada salut. Va ser professora en l'Institut Escola, en l'Institut de Batxillerat Cervantes (Madrid), en la Residència de Senyoretes i, des de 1931 fins a l'any 1936, professora auxiliar de la Càtedra de Metafísica en la Universitat Central. En 1933 publica el seu primer assaig, “Per què s'escriu”, en la Revista d'Occident, iniciant la seua col·laboració en diverses revistes.

Durant els anys de la II República participa en les Missions Pedagògiques i altres iniciatives culturals.

En 1936 María viatja a Xile amb el seu marit, que havia sigut anomenat secretari de l'Ambaixada d'Espanya i en 1937 tornen a Espanya; a la pregunta de per què tornen si la guerra està perduda, respondran «Per això». Col·labora en la defensa de la República i és anomenada Consellera de Propaganda i Consellera Nacional de la Infància Evacuada.

El 28 de gener de 1939 creua la frontera francesa, camí de l'exili americà, va viure en Cuba, a Mèxic i en Puerto Rico. Entre 1940 i 1954 va publicar les seues obres filosòfiques més importants i va treballar com a professora en diferents Universitats d'eixos països.

En 1954 va tornar a Europa i va viure a Itàlia, França i Suïssa. A causa de la seua delicada salut fins a 1984 no pot tornar a Espanya, després de 45 anys d'exili. En 1989 se li concedix el Premi Cervantes i mor a Madrid al febrer de 1991.


Més mestres republicanes.


Dones per a un segle - María de Maetzu: l'educació.
Documents RNE - María Lejárraga, brillantor en l'ombra.
La força del destí per Josefina Aldecoa.


Font: El text ha sigut extret de Les Mestres de la República. Unitat Didàctica. de l'Institut de la Dona.
http://buscameenelciclodelavida.blogspot.com/2011/09/las-maestras-de-la-republica-3-parte-y.html

Cayo Lara: "El Govern sacrifica l'ocupació enfront dels retalls"

Divendres, 13 de gener del 2012 PASSA-HO:

Intervenció íntegra de Cayo Lara davant del Ple del Congrés:

En la foto Cayo Lara interviene en el debate de investidura.

Sr. President,
Senyores i Senyors Diputats

Senyor Montoro, la prioritat del seu partit, durant la campanya electoral i en el Debat d'investidura del Sr. Rajoy, va ser la creació d'ocupació; perquè bé, ni una sola de les mesures d'este decret està orientada a crear ocupació. Més prompte tot al contrari, són mesures que creguen més desocupació, més crisi i més patiment per a més persones cada dia.

Este decret continua i accentua les polítiques d'ajust que s'han aplicat a Espanya des de maig del 2010. Les dificultats que travessem són conseqüència precisament del pertinaç ajust que s'ha desenvolupat; no resolen el dèficit ni ajuden a crear ocupació. El camí mamprés pot acostar-nos a la recessió i a la depressió.

Estem davant d'un 'colp de mercat'? El ministre d'Economia, Sr. De Guinders, va dir públicament que 'si no ho fem nosaltres, ho faran altres'. Amb eixes declaracions no és una exageració parlar de 'colp de mercat'.

Vostés justifiquen les seues mesures afirmant que és impossible complir l'objectiu del dèficit, que pot rondar el 8%. Ens diuen que eixe increment del dèficit té la seua base principal en les comunitats autònomes i que desconeixien eixa dada. Curiosament vostés governeu en algunes de què més dèficit presenten. No tiren balons fora, també és responsabilitat seua, i sent cert que hi ha hagut malbarataments -valga com a exemple la construcció d'aeroports sense avions-, no és menys cert que les comunitats han tingut una disminució d'ingressos de l'Estat deguda als regals i rebaixes fiscals als més rics practicades durant anys, i a l'absència de voluntat política de lluitar contra el frau fiscal.

En els últims mesos del passat any totes les previsions pareixen confirmar que l'economia espanyola s'ha contret En este període, tant el consum privat com la inversió han mostrat debilitat, apuntant a un descens del PIB en l'últim tram de l'any 2012 d'entre el 0,2% i el 0,3%.

Les propostes contingudes en el decret no solucionen cap d'estos problemes. No són 'pa per a hui' i sí 'més fam per a demà'. Dins de tres o de sis mesos, tornaran a vindre al Congrés demanant nous sacrificis, donant una nova volta de femella a l'ajust.

D'altra banda, la cosina de risc ha tornat a créixer, fregant els 400 punts. Tot això indica que els distints missatges llançats fins al moment a fi de 'calmar i donar confiança' als mercats no han servit de res. Els especuladors estan per a especular.

Ens porten unes mesures per a aconseguir uns objectius de dèficit imposats per la Unió Europea. Però es neguen a portar a esta Cambra la carta que vostés mateixos van reclamar al Govern anterior. Porten ja eixa carta i expliquen-se'l als ciutadans.

El principal objectiu d'eixes mesures és garantir que l'Estat espanyol torne el deute als especuladors. No estem d'acord. L'objectiu més important per al nostre país, l'ocupació, ens obliga a adoptar les mesures adequades que permeten estimular l'economia productiva i crear llocs de treball. Vostés sacrifiquen les polítiques d'ocupació i no incorporen cap Pla, cap proposta que vaja en eixa direcció.

Les últimes dades de desocupació registrada que hem conegut assenyalaven tant un augment de desocupats, com una elevada destrucció de llocs de treball, tal com reflectix la caiguda de l'afiliació a la Seguretat Social.

En el seu conjunt, en 2011 quasi s'ha duplicat l'increment de la desocupació registrada respecte al 2010, un 7,86% més, mentres que la pèrdua d'afiliació a la Seguretat Social ha sigut un 62,8% superior. Cada vegada són més els parats de llarga duració, dels que més d'1,5 milions no perceben ja cap prestació.

La crisi s'ha agreujat seriosament i les polítiques d'austeritat han servit per a accelerar eixa situació, la qual cosa posa de manifest el fracàs de les polítiques d'ajust i la seua necessària i urgent reconsideració tant a Espanya com en la resta d'Europa. No es pot utilitzar la crisi com a excusa per a la privatització i el retall del públic i per a deteriorar les condicions dels treballadors. Atacar el públic és atacar la Democràcia.

Només un pla d'estimule de l'economia pot invertir la tendència actual on la desocupació és el gran llast que té el nostre país per a eixir de la crisi.

I este decret no va en eixa direcció. No contempla ni una sola mesura de foment de l'economia productiva i de l'ocupació, aprofundint al contrari en l'ajust amb un retall del gasto públic de 8.900 milions d'euros que produïx acomiadaments en el sector públic On queda la prioritat per l'ocupació?

No obstant, la pujada d'impostos que vostés proposen confirma que sí que és possible disminuir el dèficit amb més ingressos. Benvinguts a la idea que la reducció del dèficit no sols passa pel retall del gasto, sinó que també l'augment dels ingressos pot jugar un paper determinant en este objectiu.

Però estes mesures fiscals, aparentment progressives, fan recaure el seu cost principalment sobre les rendes del treball i els ingressos per IRPF. De cada 5 euros d'esta pujada d'impostos, 4 correspondran a rendes del treball i 1 només a rendes del capital (estalvi), que haurien d'estar tributant als mateixos tipus que les rendes del treball per justícia fiscal.

La recuperació de la desgravació per compra de vivenda a penes afectarà l'estoc immobiliari mentres no fluïsca el crèdit. Tampoc a la mobilitat en l'ocupació al no facilitar-se un potent mercat de lloguer. Només servirà perquè no s'ajusten els preus dels immobles, beneficiant una vegada més als bancs, que encara que seguisquen sense donar crèdit a famílies i empreses podran disfrutar d'un nou aval de 100.000 milions addicionals als ja concedits en exercicis anteriors. La Banca sempre gana i els alts directius més.

Quant a la modificació de l'IBI s'hauria d'haver realitzat en estreta col·laboració amb la Federació Espanyola de Municipis i Províncies.

Se seguix sense modificar el tractament legal de les SICAV, no toquen vostés l'impost de societats i no es recupera totalment l'Impost sobre el Patrimoni de manera que paguen més les grans fortunes. Només amb el que s'ha perdut de recaptació per este últim impost no haguera sigut necessari el retall de 8.900 milions que vostés porten.

Retallen en 600 milions el suport a la I+D+i que és crucial per a l'eixida de la crisi i per a avançar cap al necessari canvi de model productiu. No obstant, mantenen els privilegis de l'Església Catòlica. És evident que ciència i religió no mereixen per a vostés el mateix tractament. Amb l'Església hem topat, amic Sancho.

Respecte a la compensació per còpia privada no sols no suprimixen el cànon digital sinó que, a més, enganyen a tots i únicament beneficien a les multinacionals del sector carregant-ho als Pressupostos Generals de l'Estat.

Les grans empreses seguixen beneficiant-se del descontrol tributari. Mentrestant, les PIMES tributen de forma efectiva un percentatge dels seus beneficis molt més elevat que les grans empreses i els bancs. No hi ha mesures fiscals de suport a este col·lectiu i per tant continuarà desapareixent el teixit productiu generant-se més desocupació.

Benvinguts a la idea que és necessària una lluita molt més eficient i seriosa contra el frau fiscal i l'economia submergida. En efecte, són polítiques que tenen el major recorregut recaptatori i les majors possibilitats d'augmentar els ingressos fiscals sense que per a recaptar més s'haja de castigar els treballadors, pensionistes i empleats públics. Veurem com concreten vostés el seu Pla antifrau, però per descomptat no és un bo senyal que de cada 100 tècnics d'Hisenda o de Treball que es jubilen, 90 no es reposen.

Una bona proposta per a combatre el frau seria limitar a 1.000 euros tots els pagaments en efectiu.

Si tributaren adequadament totes les persones físiques i jurídiques que tenen el deure de fer-ho l'Estat del benestar gaudiria d'una salut a prova de crisi i especuladors. No estaríem debatent sobre els retalls a nous ciutadans en situació de dependència, ni als jóvens la seua renda d'emancipació, ni als pares el dret a un permís de paternitat més ampli per a cuidar dels seus fills o la congelació de les pensions per viudetat, per posar només alguns exemples.

Les seues mesures no protegixen als més dèbils, al contrari, congelen vostés el Salari Mínim per primera vegada des de la seua creació; congelen la retribució dels empleats públics i augmenten la seua jornada de treball, la qual cosa en la pràctica és una reducció salarial. Congelar el Salari Mínim i els sous dels empleats públics, suposa reduir els salaris reals dels treballadors i pressiona sobre la negociació col·lectiva. És açò protegir als més dèbils?

En la seua línia de retalls menyscaben els mitjans de comunicació pública amb la reducció en 200 milions d'euros per a RTVE, reduïxen les inversions en transport (RENFE) i en les infraestructures de compensació en la mineria del carbó.
Per tot això, no estem d'acord amb este decret llei i votarem en contra del seu convalidació. No obstant, valorem positivament alguna de les mesures d'este decret com la prolongació de l'ajuda de 400 euros als parats, que ja incloíem en el nostre programa electoral, o la pujada del tipus marginal del IRPF. No obstant, no creiem que a mitjà i llarg termini una eixida social de la crisi puga vindre de la moderació salarial, ni del retall del gasto social.

Ja anunciem que la nostra posició seria de crítica seriosa i rigorosa, de propostes alternatives per a contribuir a una eixida social de la crisi. Per això vull acabar les meues paraules demanant que accepten la realització d'un Ple monogràfic en esta Cambra on El Govern i les forces parlamentàries podem dissenyar un Pla de creació d'ocupació, que per a nosaltres continua sent el problema prioritari al qual cal subordinar les altres prioritats. L'ocupació per damunt de tot.
Proposem al Govern que òbriga una Taula de negociació amb les forces polítiques i socials per a acordar les línies fonamentals d'un nou model productiu que, per a nosaltres, ha de ser l'instrument essencial d'eixida de la crisi.

Li demanem que porte a esta Cambra una reforma fiscal completa, d'acord amb els principis de progressivitat i justícia fiscal continguts en la nostra Constitució, que ens situe en la mitjana de l'Eurozona quant a contribució fiscal, gasto social i ocupació pública.

Li plantegem que en la Cima Europea del 20 de gener defenguen vostés la implantació de l'impost sobre les transaccions financeres i es comprometen a implantar-ho a Espanya, tal com ha anunciat que farà el Sr. Sarkozy.

Senyors i senyores del Govern, el Grup Parlamentari que represente subratlla la seua actitud negociadora i constructiva. Aconseguir una eixida social de la crisi que no es recaiga sobre les esquenes dels més dèbils i dels treballadors és un objectiu que hauria de ser irrenunciable per a tots.

Mentres parlen vostés que és necessari fer sacrificis, que els treballadors espanyols han d'estrényer-se el cinturó per que així ho exigixen des de l'exterior. Senyor Ministre, com deia Oscar Wilde 'Aconsellar economia als pobres és al mateix temps grotesc i insultant. És com aconsellar que coma menys a què s'està morint de fam'. Els retalls en el gasto públic no són la solució.

I una petició final: Atés que es retalla un 10% del complement de productivitat dels alts càrrecs Per què no demana el seu Govern a la Taula del Congrés que suprimisca el fons privat de pensions a les seues senyories? L'ètica i la ciutadania li'l tindran en compte.
http://www.izquierda-unida.es/node/9896