La cara oculta de la “amnistia fiscal”

Agustín G. Turiel Martínez – ATTAC Castella i Lleó

Dos setmanes després de l'aprovació del Reial Decret Llei 12/2012 (més d'una dotzena de Decrets Lleis en a penes un trimestre, bona demostració del que és una “democràcia parlamentària”)  en la Disposició Addicional Primera De La Qual, es conté el que s'ha donat a cridar “amnistia fiscal”, poc es pot dir ja dels principis de Justícia i Equitat contra els quals atenta dita “amnistia fiscal”, entre altres coses perquè ja s'ha dit de tot (i amb raó). L'objecte d'esta anàlisi no és, per tant, reiterar eixos arguments, que done per sabuts i acceptats, sinó explicar altres aspectes, més desconeguts, per la seua dificultat tècnica, però que convé traure a la llum.





 De què estem parlant?


Legalment la tal “amnistia fiscal” no és una amnistia sinó l'establiment d'una  “declaració tributària especial”. No és l'important la qüestió terminològica sinó les conseqüències del procés triat per a dur a terme la “amnistia fiscal”. No estem davant d'un impost especial (barat) com molts creuen, ni tampoc davant d'un model semblant al de passades amnisties (que després comentarem), però sí que estem davant d'un subterfugi legal, perquè, probablement, amb la legislació espanyola i comunitària en la mà, no es podia fer d'una altra forma.
Si aprofundírem en eixa línia (en este treball no ho vaig a fer) podríem, en mans d'hàbils juristes, arribar a defendre que la legislació no sols no permet fer el que s'ha fet d'esta manera, sinó que no permet fer-ho de cap de les formes, i que el que s'ha produït en este cas és un autèntic frau de llei, porta que deix oberta per a altres estudis, que també haurien d'abordar la legalitat de la mesura, si es considera un nou impost, establida en un decret llei, un instrument normatiu constitucionalment molt restringit
Al tractar-se d'una “declaració tributària” especial, però, en el fons, una més, cal associar-la a algun concepte tributari existent, és a dir, a algun impost. Això és el que es fa en l'esmentada disposició addicional primera, en el seu apartat 1: s'associa a tres impostos:  Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, Impost sobre Societats i Impost sobre la Renda de no Residents . Cride l'atenció sobre este últim impost (el I.R.N.R.) molt desconegut per a la majoria dels ciutadans però que podria jugar un paper crucial en el desenvolupament de la història d'este disbarat.
Com tot el món sap, el Sistema Tributari no consistix només en el I.R.P.F., l'Impost sobre Societats i el I.R.N.R. Falta, amb poques paraules, tota la imposició indirecta (especialment el I.V.A.), que no es menciona ni es pot mencionar.  Esta omissió pot tindre també  transcendència a l'hora de la presa de decisions del defraudador que  determinarà l'èxit o el fracàs econòmic (el moral ja sabem que és un fracàs) del projecte.
Dit açò, en el fons, la “amnistia fiscal” consistix, en llenguatge pla, en una declaració addicional al I.R.P.F. o Impost sobre Societats, que podríem considerar com una “full” que determinats contribuents afegiran (llicència romàntica anterior a la presentació telemàtica) al quadernet de la seua declaració (en realitat el termini és distint, fins al 30 de novembre de 2.012), on, previsiblement, relacionaran una sèrie de béns que tenien ocults al fisc, els valoraran i en la casella “a ingressar” calcularan el 10% d'eixa valoració per al seu ingrés en la Hisenda Pública. Un mecanisme simple, senzill i per a tota la família.
El que succeïx a partir d'ací, ens ho compta l'apartat 3 d'eixa disposició addicional primera, amb la tradicional farda jurídica que marea i despista el profà en la matèria: “L'import declarat pel contribuent tindrà la consideració de renda declarada als efectes previstos en l'article 39 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques i de modificació parcial de les lleis dels Impostos sobre Societats, sobre la Renda de no Residents i sobre el Patrimoni, i en l'article 134 del text refós de la Llei de l'Impost sobre Societats, aprovat pel Reial Decret Legislatiu 4/2004, de 5 de març”. Açò, en “romà manifest” vol dir que eixos béns i drets declarats, circulen, a partir d'eixe moment “amb papers”, amb “carta legal” que acredita que són tan nets com les nostres nòmines o saldos en comptes corrents:  es considera que el seu origen és  legal i que, per tant, no estan subjectes a exigències tributàries diferents de les dels altres béns obtinguts de forma legal (tributaran els interessos que produïsquen, les vendes que a partir d'eixe moment es realitzen…) . Amb açò es veu que el terme “amnistia fiscal” és incorrecte: del que estem parlant és de “llavat o blanqueig de capitals” denominació que hauríem d'usar a partir d'ara, però que, per desconeixement, ha romàs oblidada.



Diversos tipus de frau.


Tirem un ull ara a la tipologia del frau o, millor dit, al procés d'obtenció de rendes no declarades al fisc i el seu destí. La majoria dels contribuents que defrauden (que, potser, són la majoria dels contribuents) obtenen un “diners negres” que és el benefici de l'intercanvi de béns i servicis que no s'ha declarat.
Encara que tradicionalment tenim el mecanisme defraudatorio associat al professional que no fa factura ni declara les, per exemple, consultes a pacients que realitza, al llanterner que arregla avaria en els domicilis i cobra en efectiu i sense factura o al promotor que ven els pisos per damunt del valor escripturat, la veritat és que este esquema és idèntic en el treballador que cobra unes quantitats per hores extraordinàries fora de nòmina i de cotització a la Seguretat Social, o al conseller d'una entitat amb compte en paradís fiscal en què l'entitat ingressa una quantitat per a la seua jubilació, o al del polític que, en el compte numerada consecutiva a la del cas anterior, altres persones ingressen una comissió per diverses gestions.
En tots estos casos repetisc, el mecanisme és el mateix, però, en tots estos casos, el lector haurà sigut capaç d'identificar un factor diferenciador: la quantia del “diners negres”. En la majoria dels casos, especialment en el frau a xicoteta escala (que igualment cal perseguir) els diners negres que s'obté immediatament es gasta en menjar, roba, sabatilles per al fill… de manera que al final no queda res: la renda obtinguda que no s'ha declarada es perd en el consum i no queda “cristal·litzada” en estalvi. No obstant en algun dels casos que he descrit la renda no declarada, bé perquè excedix del consum de la unitat familiar del que la genera, bé perquè la unitat consumix renda d'altres fonts, s'estalvia, acumulant-se en forma de diners, béns o drets que romanen ocults en quant que són la materialització d'una renda prèviament no declarada.
No cal ni dir-ho que este segon cas (estalvi de “diners negres”) només es produïx en el gran defraudador (l'altre prou té de sobreviure amb la renda, declarada o no, que obté). També és evident, amb la qual cosa ja sabem, que la “amnistia fiscal” proposta pel Govern, només afecta este segon cas, perquè perseguix regularitzar el patrimoni ocult, no la renda obtinguda en el seu dia no declarada. Salvant les distàncies la mesura és equivalent a indultar i posar en llibertat als assassins i mantindre a la presó als lladregots.
És indignant pensar que és una “amnistia fiscal” orientada exclusivament dirigida al gran defraudador, el que ha defraudat en quantitats superiors a què podia consumir, però és, en certa manera, reconfortant saber que, almenys, no s'estén a tots els defraudadors i que, al regularitzar béns i drets ocults però no rendes ocultes, la Inspecció podria, a pesar de tot, descobrir eixes rendes i fer-les tributar com correspon, sobretot pel que fa a la imposició indirecta (i, al meu parer també en la directa, però explicar açò excedix de la intenció d'este article).

Virgencita, Virgencita…


La present “regularització fiscal” no és l'única que hi ha hagut en este país en el període de la democràcia. Amb anterioritat ja es van aplicar mesures semblants i, en el futur es faran més. Eixa és precisament una de les crítiques més sòlides que es poden fer a la mesura: el desprestigi i falta de credibilitat amb què esguita a l'Estat i a les Institucions. De la mateixa manera que el marit infidel que sempre demana perdó dient que “esta és l'última vegada” acaba per no ser cregut  i després de mitja dotzena d'infidelitats és posat de potetes en el carrer, a la porta del seu domicili conjugal, ací la conseqüència, “les potetes en el carrer” és la degradació d'un Sistema Tributari, ja que només és qüestió de temps esperar al moment en què s'òbriga legalment un buit per a botar-se'l; és la consagració del “tot val” que sotmet a les lleis (les tributàries ho són) a la conveniència del moment, i el primer efecte de la qual(ho veurem en breu) serà l'absolució de molts defraudadors delinqüents perquè, vist ho vist, el jutge no es creurà que la legislació tributària siga seriosa i que, en conseqüència, siga delicte botar-se-la a la torera.
Com a consol de panolis cal dir que esta regularització és prou millor que les anteriors. La de 1.991, per exemple, estava basada en la subscripció de Deute Públic especial, el mecanisme de la qual breument explicat és el següent: el defraudador (amb diners propis o prestat) comprava Deute de l'Estat, “especial” en quant que tenia uns terminis d'amortització més elevats i uns tipus d'interés més baixos (és a dir que seria una mala alternativa d'inversió per a subjectes “normals”) però que permetia que si, posteriorment, el contribuent patia una inspecció que descobrira impostos deixats de pagar, en compte de fer front a ells, podia oposar l'excepció d'este Deute Públic, deixant sense efecte eixe pagament, perquè ja havia subscrit Deute Públic especial, almenys en eixa quantia.
Este deute es convertia en un “escut antisocial” que evitava que el defraudador pagara el que devia perquè ja ens ho havia prestat en forma de deute. Era a més de caràcter preventiu perquè primer se “va vendre” per l'Administració, amenaçant amb inspeccions massives perquè cada defraudador comprara, en funció de la por, la quantitat de Deute Públic especial, de  “-te-la impermeable” en funció del paraigua que creia que li podria fer falta davant d'una inspecció futura. Era, finalment, absolutament frustrant, per part de la Inspecció d'Hisenda, veure desbaratats tots els esforços en la lluita contra el frau  per la presentació pel defraudador del salconduit del Deute Públic especial, un diners que ni tan sols havia sigut entregat a l'Estat, sinó simplement prestat (i pel que, encara que poc, calia pagar interessos).
Eixe model era, evidentment, encara més ominós, i hui, crec, seria motiu d'expedient per la Unió Europea, però va ser l'empleat llavors. Tenint en compte qui governava en 1.991, i que, recentment, un mitjà de comunicació com El País seguix en els seus editorials apostant per això, és probable que este tipus de regularització fora l'alternativa del PSOE. En definitiva, l'etern debat entre el pitjor i el pitjor.



Més enllà de l'amnistia


El més sorprenent, al meu entendre, de la mesura de “amnistia fiscal” va ser la quantificació  dels seus efectes econòmics que es va fer en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres: 2.500 milions (el que suposa aflorar 25.000 milions). Pot paréixer una quantitat elevada (i ho és) però no és una quantitat tan elevada que compense la vergonya i ignomínia a què se sotmet un Govern, ni és una quantitat que no es puga obtindre d'una altra forma, que passe més desapercebuda: per exemple, la gasolina a dos euros proveiria a les arques de la Hisenda Pública més d'eixa quantitat, la supressió de la deducció per adquisició de vivenda (l'única promesa complida pel Partit Popular entre milers de punyalades draperes) també, l'aproximació en un parell de punts més de la base liquidable de l'estalvi a la base liquidable general també, la supressió dels 1.500 euros d'exempció de dividends ocasionaria un  ingrés d'un altre tant, la pujada de mig punt en la quantificació de la imputació de rendes en vivendes buides… Sense oblidar, per descomptat, que pràcticament qualsevol pla especial encarregat a l'Agència Tributària podria addicionar eixa quantia.
La raó havia de ser una altra per a arrossegar-se pel fang buscant un diners, per altres vies, assequible sense tacar-se les sabates. I cada vegada pareix més clar que del que es tracta no és d'augmentar els ingressos fiscals sinó que es repatrien i afloren capitals i que s'injecten en el sistema financer. S'està pensant en aquell que té diners negres guardats en la seua caixa forta o en la caixa de seguretat d'un banc, o en un compte en l'estranger (possiblement en un paradís fiscal) per un costat i, per l'altre, en el seu propi negoci, en la seua activitat, està precisant de finançament, que no obté perquè el crèdit està bloquejat. Es veu en l'absoluta frustració de saber que té un diners que podria injectar en la seua activitat però que, com està ocult no ho pot fer (seria immediatament detectat) i per un altre costat té  la negativa de les entitats de crèdit a finançar el seu negoci perquè prou tenen en este moment les entitats bancàries de finançar-se a si mateixes i especular amb el Deute Públic.
Per a solucionar esta diatriba acudix la present “amnistia fiscal”, permetent al preu d'un 10% anticipat en un únic pagament, aportar al circuit financer de l'economia eixes quantitats, un tipus molt interessant perquè, al pagar-se una sola vegada, a diferència dels interessos dels préstecs, és, a més un bon negoci.
Si açò es produïx així l'èxit econòmic, a canvi, insistisc, de la prostitució moral pareix assegurat. Però, perquè açò siga així, es necessiten una sèrie de condicions que ja veurem si es complixen i que, a la fi, seran les determinants de l'èxit del projecte.
Inicialment cal advertir, perquè és desconegut per a la majoria dels ciutadans, que “amnisties fiscals” com la que s'ha aprovat, es produïxen “ex lege” tots els dies, per mitjà del mecanisme de la prescripció. L'article 66 de la Llei General Tributària establix que prescriurà als quatre anys el dret de l'Administració per a determinar el deute tributari per mitjà de l'oportuna liquidació. Açò vol dir que si arribem tard (quatre anys des del fi del termini de declaració del tribut que estiguem comprovant) ja no podem comprovar ni regularitzar, ni exigir cap impost al defraudador.
Per tant, el defraudador podria aflorar eixos patrimonis sense cap cost sempre que siga capaç de provar que procedixen de renda obtinguda en períodes prescrits. A este respecte, per exemple, l'article 39 de la Llei del IRPF (Llei  35/2.006) és contundent quan afirma que “Tindran la consideració de guanys de patrimoni no justificades els béns o drets la tinença dels quals, declaració o adquisició no es corresponga amb la renda o el patrimoni declarats pel contribuent, així com la inclusió de deutes inexistents en qualsevol declaració per este impost o per l'Impost sobre el Patrimoni, o el seu registre en els llibres o registres oficials.
Els guanys patrimonials no justificades s'integraran en la base liquidable general del període impositiu respecte de què es descobrisquen, llevat que el contribuent prove prou que ha sigut titular dels béns o drets corresponents des d'una data anterior a la del període de prescripció”.  Idèntica previsió apareix en la Llei de l'Impost sobre Societats.
Açò vol dir que si apareix, a la vista de la Inspecció, un patrimoni ocult, la Llei obliga a integrar-ho com a renda del període en què es descobrix, però permet al contribuent desfer eixa obligació si prova “prou” la seua titularitat en períodes prescrits. En este cas el patrimoni aflorat no tributa a pesar de ser descobert.
Esta és la situació general dels patrimonis ocults en la legislació tributària espanyola des de temps immemorial, que sent tan generosa, posa de manifest que la “amnistia fiscal” no es dirigix a eixos patrimonis, sinó a aquells adquirits en períodes encara sense prescriure o a aquells altres, els més, d'origen tan turbulent o de titularitat tan discutible que és impossible provar la pertinença en períodes prescrits. La titularitat és extraordinàriament difícil de provar en el cas de diners en efectiu (en caixes fortes o de seguretat) perquè els diners, a més de no tindre pàtria, tampoc té amo (encara que, al seu torn,  sí que és amo de les persones), per la qual cosa en estos casos el mecanisme habitual de l'article 39 de la Llei del IRPF no funciona.
És en eixe escenari i per a eixos actius, els no prescrits, els d'origen turbulent, i sobre els quals no es pot provar la titularitat, per als que es crega la mesura, l'èxit econòmic o de la qual no  dependrà de:
En primer lloc, el defraudador vol tindre la seguretat que el 10% és l'únic cost que assumirà. Açò, com hem vist, no està assegurat, perquè es tracta d'una regularització de patrimoni, no de rendes i podria passar que si l'origen del mateix correspon a un període no prescrit s'exigiren impostos addicionals: per exemple, la venda, per un promotor, d'un immoble en 2.010 que es va declarar per 3 i es va vendre per 5 milions d'euros, generant dos milions d'euros “en negre” que ara s'afloren, permetria, indagant el seu origen, liquidar l'IVA corresponent a la transmissió que tampoc s'ha declarat.
En segon lloc el defraudador vol informar el menys possible de l'origen i titularitat d'eixos fons, perquè sap que quant més se sàpia de com va aconseguir eixe patrimoni, més fàcil és que puga ser investigat, inclús en un orde que no siga el tributari: favors polítics, activitats il·lícites, fons desviats de les empreses sense coneixement dels accionistes… Respecte de la titularitat succeïx un altre tant, especialment amb efectiu, que és pràcticament indemostrable.
En tercer lloc, el defraudador aflorarà el patrimoni ocult únicament per raons econòmiques, en absolut per llevar-se de la seua consciència el pes d'un “pecat fiscal”, ni per por, perquè percep la comprovació fiscal d'eixos actius com quelcom inabastable, sobretot si estan a bon recaptació en comptes en paradisos fiscals. I perquè això es produïsca ha d'haver-hi raons com ara la necessitat comptar amb finançament per a les seues activitats o l'oportunitat d'inversió en algun altre negoci. Descartada esta última opció a causa del moment de crisi que travessem només queda com a motiu el primer: el necessitat finançament, però no la dels altres, o la de l'economia en general, sinó la de la pròpia activitat del defraudador, quelcom que, a l'hora de posar xifres, no es pot estimar amb molta certesa.
Finalment cal tindre en compte que el defraudador està aconsellat, assessorat. Farà el que el seu assessor li diga. A hores d'ara els assessors estan dividits a la vista dels problemes que he enunciat en els paràgrafs anteriors i que els tenen en suspens. Estos problemes s'aclariran, en quant es complisca al que preveu l'apartat 5 de la disposició addicional primera del Reial Decret Llei 12/2.012, quan es diu que “El Ministre d'Hisenda i Administracions Públiques aprovarà el model de declaració, lloc de presentació i ingrés de la mateixa, així com quantes altres mesures siguen necessàries per al compliment d'esta disposició”. Serà el model el que ens done les pistes i consumix o no la infàmia, en pro del benefici econòmic.
Si el model és “las” i es reduïx simplement a exigir una relació de béns (entre ells l'efectiu) en les que el firmant indica que són de la seua titularitat sense cap acreditació addicional, llavors l'incentiu a la regularització és major. Si, al contrari s'exigixen proves de titularitat “de tals béns o drets amb anterioritat a la finalització de l'últim període impositiu el termini de declaració de la qual haguera finalitzat abans de l'entrada en vigor d'esta disposició” com diu la norma, llavors, en molts casos per impossibilitat (efectiu) i en altres per por (si correspon a períodes no prescrits, per la contingència de l'Impost Indirecte que queda al descobert) l'amnistia no assortirà els efectes econòmics esperats.



La llavadora universal


La inclusió de l'Impost sobre la Renda de No Residents, obri una interessant derivada, perquè permet acollir-se a l'amnistia a tots els contribuents del món mundial que siguen capaços d'acostar-se fins a la nostra sobirania fiscal i declarar que determinats patrimonis de què són titulars es van obtindre a través de rendes produïts en territori espanyol. L'exemple més exagerat que se m'ocorre (però que dóna la pista del que pot acabar passant) és que un traficant d'armes resident a Aràbia Saudita declare que és titular de cent milions d'euros que va trobar en una bossa del fem en la Porta del Sol al novembre de 2.010; paga el 10% i a continuació, com a patrimoni ja aflorat i aplicant el Conveni de Doble Imposició amb Estats Units envia a eixe país els noranta milions d'euros restants, per a la compra d'un ranxo a Texas.
Casos tan descarats no trobarem, però és indubtable que assistirem a intents de blanqueig de capitals internacionals amb fórmules més o menys alambinades, muntades a partir d'operacions que es van realitzar en el seu dia i que s'aprofiten hui per a la regularització. El fet que la norma exigisca la titularitat abans del fi de l'últim període el termini de declaració de la qual ha vençut (que per a IRPF suposa ser titular d'estos patrimonis abans del 31 de desembre de 2.010), no evita que determinades operacions realitzades llavors s'exageren o s'usen com a pretext de l'origen del patrimoni ocult. Si, com s'ha dit, el model de declaració és prou permissiu perquè baste com a acreditació de titularitat la simple firma del declarant, per exemple en cas de diners en efectiu, llavors res evitarà que qualsevol “ciutadà del món” s'acoste a la nostra administració fiscal, present la declaració especial com no resident, afirme la titularitat de la quantitat d'efectiu que desitge, pague el 10% i, a continuació, repatrie eixe capital aflorat a on estime convenient, aprofitant la xarxa de convenis i sense que l'Administració Fiscal que els rep puga objectar res respecte d'això.
D'esta manera ens haurem convertit en la “llavadora de diners negres universals”, a canvi d'una comissió del 10%, que serà el grau de participació del nostre Estat en els beneficis del crim organitzat internacional. Esta va poder ser la clau de l'èxit (econòmic) de la regularització fiscal italiana, i podríem seguir els seus passos.
S'admeten apostes
He tractat fins ací d'enfocar la qüestió de la “amnistia fiscal” des d'una òptica diferent de la que generalment s'aborda (des d'una perspectiva ètica, en un pla d'indignació) a fi de donar-nos compte que hi ha raons profundes per a la seua crítica també des del pla de la tècnica tributària. En el fons, en esta qüestió, com en altres, es tracta del difícil equilibri entre cost i benefici, sobretot quan el cost és moral i el benefici és econòmic: quant som capaços de prostituir-nos per a intentar eixir avant?
I després, és clar, encertar… Després de degradar-nos èticament, de perdre la nostra dignitat amb una amnistia fiscal com la proposta… si al final ens quedem com estem, sense honra i sense barcos?… S'admeten apostes!
Membre de la Comissió de Justícia Fiscal Global d'ATTAC Espanya. Inspector d'Hisenda de l'Estat.
(Fotografia cortesia de taxbrakets.org, baix llicència Creative Commons)
ATTAC Espanya no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són firmats per la pròpia organització.