La Cima Social en clau d'ATTAC

Carmen Esbrí – Coordinadora Observatori SSPP – Attac Madrid 

La nostra estratègia es basa en el màxim emponderamiento social i ciutadà
Espanya ha quedat, finalment, atrapada en la immensa tela d'aranya que el sistema capitalista i neoliberal hi ha teixit en els últims trenta anys des de dos punts de força principals, EUA i Gran Bretanya. La situació hui és la conseqüència d'una sèrie d'intencionades accions polítiques que han permés que siga el sistema financer, exportador d'un model globalitzador mundial, alié a una altra cosa que no siga el benefici econòmic, el que s'haja fet amo del món, dels seus països i habitants; del nostre també.
Espanya hui, està sumida en un incert i fosc futur a què s'ha contribuït des de la política local amb la voluntat d'uns gestors d'un o altre tipus, pràcticament iguals; hem pivotat en un únic marc polític bicèfal, que progressivament ha facilitat el desenvolupament d'eixa densa tela que ens comença a asfixiar com a país i com a individus.
La que es definix com la més gran i sanguinària de totes les crisis, a causa de l'immens entramat mundial que irradia als cinc continents i permet la contaminació immediata de tota la humanitat pel seu caràcter internacional i pels engranatges del mateix neoliberalisme extrapolat a tot el planeta, a Espanya està ja en fase de metàstasi.
Els ciutadans espanyols al complet, pagans en tot el que es referix a esta situació estructural, sistèmica i profunda, ens veiem totalment desatesos i escassament tutelats en un marc que ha perdut les condicions mínimes de control democràtic i de respatler com a Estat de dret. Al contrari del que es diu, la crisi no s'inicia en el 2007-2008, és el depuratiu pautat per a sanejar la immundícia de la glotoneria permesa pel propi sistema i que es va apoderar de la Terra des d'un pensament únic que manca pràcticament de contrapés.
En estos moments, veiem com els nostres drets han botat pels aires tots al mateix temps i estem molt alarmats i tremendament indignats; per a això estan utilitzant com a justificació precisament l'argument de l'al·ludida crisi i del costos dels mateixos. I els problemes no estan en ells (els nostres drets); sinó en eixa “lletra xicoteta” de la Unió Europea que empara només al poder, als diners i als manejos especulatius amb premeditació i deslleialtat; la lliure circulació de capitals està permesa; la lliure circulació de persones no té suport. El dia en data les segones volen utilitzar-ho com a moneda de canvi per a enfortir les directrius de mercat que, en definitiva, són les que marquen el programa polític en una permanent incertesa i en un autèntic xantatge de què no eixirem si no ens plantem d'una vegada.
Espanya comença ja a tocar el fons com a país i com a democràcia, està imbricada en el desenvolupament d'una Unió Europea que fa impossible la identitat pròpia, sepultada per nombrosos pactes a la carta del model a combatre i que ha donat lloc a esta tragèdia; un model, purament comercialitzat, financiarizado i economicista, que genera desigualtat, injustícia, corrupció, servitud, fam, pobresa i mort.
Els Tractats de Maastricht i de Lisboa que emmarquen esta Europa, han permés que siguen els poderosos els que s'hagen fet amos del nostre futur i que es col·loquen per damunt de qüestions bàsiques humanes, socials i d'independència política; la liberalització imbricada en l'europeisme que funciona hui, a pesar dels que honestament van creure en ella confonent-la amb la llibertat i un nou context de solidaritat en el vell continent, ha permés un esquema polític sotmés a un control econòmic, quan hauria d'haver sigut al revés. És ací on els nostres governants han deixat d'actuar com a tals, per a convertir-se en instruments de tot este immens projecte de destrucció del nostre país, dels nostres drets i de la nostra democràcia, atemptant fins a l'arrel als propis drets humans i a una constitució, molt millorable, però que sí els allotja.
En este marc d'actuació, la nostra organització: ATTAC, visionària i precursora del que estava per vindre, va desenvolupar al llarg dels dotze anys anteriors la immensa tasca de veure com frenar la dictadura dels mercats i com empoderar a la ciutadania des del coneixement ple de la situació i els mitjans. S'ha dedicat durant eixe temps a desenvolupar-se per a combatre l'avanç progressiu i corrosiu d'un sistema que volia fagocitar-ho tot per a col·locar en la cima a uns quants amos del món; uns amos que practiquen només l'especulació tenint al capital com a únic déu a qui adorar i deixant de costat la vida i desenvolupament dels pobles. S'ha dedicat a més a l'educació popular per a ensenyar a defendre's enfront d'eixos ens, que tenen nom i cognoms i que es resumixen en un terme ja popular, anomenat abans. A cap d'ells els importa la desocupació, ni la pobresa, ni l'exclusió social; només l'ús i gaudi de saber-se amos del futur dels seus semblants amb els seus països incorporats al paquet. Tot el que ha fet botar hui als espanyols.
Així que, davant d'esta situació crítica, ATTAC invitada pels dos sindicats majoritaris va decidir participar en la Cima Social que va tindre lloc el passat 25 de juliol felicitant-se de l'inici de construcció d'un ampli front civil que visibilice l'enfortiment social enfront de l'omnipresent i omnibenestant presència de la financiarización de tots els components que ens rodegen i l'encimbellament sense límit de l'influent capital financer.
Havent estat allí; és de rigor expressar que ho hem fet amb aportacions pròpies per a remuntar com més prompte millor la deriva antisocial que està marcant el full de ruta dels tractats que mouen la UE i engranant a Espanya en un atzucac. Les nostres aportacions, partixen d'una visió molt definida des de la reflexió política, que es caracteritza per l'anàlisi en la línia de l'anteriorment expressat i per la independència absoluta i lligada al nostre autofinançament, el nostre sistema horitzontal i la nostra experiència en el treball col·lectiu.
Enfront dels que han acusat a rajaploma a la Cima Social a través d'una declaració àmplia que com a punt de partida va donar el toc d'eixida i va anunciar de forma genèrica que es començava a caminar, hem de dir-los que acceptem totes les anàlisis i totes les opinions, però que no tenen dades contrastades per a parlar amb total propietat sobre la mateixa. En este sentit, volem deixar clar quins són les propostes que vam defendre des d'Attac en la dita Cima i apuntar també que d'alguna manera ja es van expressar en el comunicat que llancem dies abans de la gran manifestació del 19, davall el títol de Crida d'ATTAC a la mobilització social permanent.
Després de tot este ampli preàmbul que dóna resposta a qüestions plantejades per distintes persones, organitzacions i col·lectius, passem a informar sobre el contingut de la nostra aportació a la Cima. En primer lloc, dir que per a ATTAC, en este front ampli han d'estar presents totes i tots, per la qual cosa amb un mateix objectiu: l'oposició social contundent a les mal crides polítiques d'austeritat, ha d'invitar-se a altres associacions, a altres sindicats, a les assemblees populars i al mateix 15M; també a aquells partits que estan del costat de la raó, van contra el neoliberalisme i que lluiten amb afany per imposar la sobirania del poble.  Esta idea inclusiva pretén  generar “un tots a una”, amb caràcter de paritat i sense escatimar esforços per a emular l'esperit unitari que es va percebre eixe mateix 19 de juliol ja citat. En l'establiment d'esta construcció sense fissures, ATTAC s'ha oferit a col·laborar, mediar i harmonitzar, amb tota humilitat, però amb l'interés invencible de què davant d'un únic enemic no poden existir dissensos; perquè és una aposta permanent en què treballa cada dia.
En segon lloc, demanem que esta Cima Social cas una campanya contínua de mobilització col·lectiva (social) permanent contra estes polítiques i que els sindicats anuncien la primera d'una sèrie de sobres generals, en l'espectre de la qual entraran aspectes més enllà de l'ocupació, catalitzant la sobra general ciutadana i de consum; perquè entenem que formen part d'un mateix tot, perquè l'afront és  universal; d'esta manera, es visibilizará millor una oposició majoritària general i única a estos plans perversos i destructors.
Respecte al referèndum, convertit  en objectiu prioritari d'esta campanya de mobilització, advertim allí que, davant de la dificultat de la seua posada en marxa (poc després va haver-hi ja una resposta negativa per part de Rajoy) i la indeterminació de la mateixa, la no convocatòria institucional obligaria a invertir enormes recursos militants per a aconseguir un objectiu polític incert. En canvi considerem, i així vam dir, que era una oportunitat d'àmplia dimensió que hauríem d'aprofitar per a realçar tota la sèrie d'alternatives econòmiques possibles i fàcilment implantables que permeten salvar-nos d'esta crema a què ens volen sotmetre per a aplacar als dictadors que ens bufen: implantació immediata de l'ITF amb visibilización i prohibició dels paradisos fiscals, així com ruptura immediata de tots els contractes amb empreses que els usen; constitució d'una banca pública que de forma immediata es pot fer possible ja amb la incorporació permanent de l'Estat en els consells de totes les Caixes d'Estalvis intervingudes, com a primer escaló cap a la Banca Pública; implantació de mesures fiscals progressives, justes i igualitàries que obliguen a les rendes del capital a la seua aportació almenys en el mateix orde que a les del treball; algunes de què defenem amb arguments sòlids i que podem ampliar.
I finalment, des de la nostra  tasca a escala internacional que exigix organitzar-se localment per a actuar a escala local i global, invitem allí als sindicats a què a través de la Confederació Sindical Europea  promoguen una gran mobilització en tota la UE que vaja en contra dels plans d'austeritat abans de final d'any amb participació directa dels protagonistes, la societat civil.
ATTAC que és una organització internacional té la ferma convicció que, en este món capturat per una perversa globalització,  tots els atacs requerixen de respostes globals.  En eixe sentit, ATTAC Europa hi ha llançat set principis bàsics que orientaran el nostre full de ruta: Traure les finances públiques dels mercats financers; escapar de la trampa del deute; dotar a les finances públiques d'una base sostenible: incrementant els impostos a la riquesa i els beneficis corporatius per a eradicar la desigualtat fiscal; desarmar als mercats financers i posar al sector bancari baix control: prohibint tots els mecanismes especulatius danyosos; permetre una forma de finançament públic i democràtica de l'economia: construint un sector bancari públic i cooperatiu baix control democràtic, per a assegurar el finançament de les necessitats socials i econòmiques, garantir els drets socials i finançar una transició ecològica; desenvolupar una Europa per a la gent, no per als beneficis i finalment fer-ho a través d'una verdadera Democràcia Real ja; açò és un full de ruta encaminada a donar forma a un nou model d'Europa, solidari, controlat transparent i responsable. ATTAC sumarà i aportarà mobilitzant també ací i allí i amb tot això col·laborarà per a fer el major front possible per a combatre este tremend desbarat històric més que intencionat.

Les llums s'apaguen a Atenes

PETROS MÁRKARIS 

• El desolador paisatge de negocis buits comença a ser un element comú
• Alguns dies hi ha quasi mil persones fent cua en Metges sense Fronteres
• En molts blocs de vivendes ja no s'encén la calefacció
• Per totes les bandes és possible veure llargues cues de taxis a l'espera de clients
• Un sistema basat en el seu nepotisme tòxic ha destrossat al poble
• Sacrificarem a tres generacions en nom de la crisi
• La contenció del consum i la falta de crèdits han frenat el creixement del país
• Tots els Governs grecs han combregat amb la política d'endolls
• La majoria dels membres del partit en l'Administració no treballen, o fan només l'indispensable

A Grècia, a mes del nostre Parlament amb els seus set partits polítics, hi ha un sistema no parlamentari que formen quatre partits: sotàs els quatre trossos en què s'ha quedat dividida la nostra societat després de 18 mesos de crisi econòmica. El creixent agreujament de la crisi i la lluita diària per la supervivència no han aconseguit acurtar els distàncies entre estigues parts. Molt al contrari, la bretxa que els separa és cada vegada major. I, encara que és creguen coalicions entre elles, hi ha també guerra en els trinxeres.

» En primer lloc, trobem el 'partit dels beneficiaris', a què pertanyen tots eixos empresaris que s'han beneficiat del mercantilisme polític durant els últims trenta anys, especialment els empreses de construcció. Estigues van viure el seu apogeu en el preludi dels Jocs Olímpics de 2004, quan és van aprofitar d'un Estat que és veia obligat a pagar a un preu inusitat qualsevol encàrrec urbanístic. També pertanyen al partit dels beneficiaris els empreses que abastien als servicis públics, per exemple, aquelles que subministraven productes farmacèutics i equips mèdics als hospitals estatals. Fins fa molt poc de temps els grecs no eren conscients del volum de diners que s'ha malgastat en este sentit. Fins ara eren els hospitals els encarregats de comprar els mediques i els equips mèdics. Ara el Ministeri de Sanitat hi ha establit que l'adquisició de productes és realitze a través d'Internet i hi ha postdrec a disposició dels institucions 9.937.480 euros, una suma que s'adequa al volum de gasto que s'havia generat fins al moment. No obstant, esta operació ha revelat que el preu real dels medicaments només ascendix a 616.505 euros, és a dir, un 6,2% de la quantitat que s'havia invertit anteriorment. Sense els noves mesures de contenció del gasto tot hauria continuat com abans, ja que precisament estos beneficiaris, els empreses de construcció i els proveïdors dels clíniques, formaven una coalició amb el partit del Govern i amb els seus ministres que no funcionava cap malament.

Tots en l'aparell de l'Estat sabien de l'existència estos contactes i del cost que suposaven per a la societat, però tots callaven. No sols perquè els partits s'embutxacaven així enormes donatius, sinó perquè estos sectors corruptes finançaven campanyes electorals als diputats, els que al seu torn s'asseguraven bons llocs de treball per als seus familiars.

Al partit dels beneficiaris també se li podria denominar partit dels defraudadors, perquè tots ells ho sotàs sense excepció, especialment els treballadors autònoms amb ingressos elevats, com metges o advocats. Quan un grec va a la consulta d'un metge, este li informa: “La visita sotàs 80 euros, si vol factura, llavors seran 110”. I així, la majoria dels pacients renuncien a la factura i s'estalvien trenta euros. A causa de l'acord entre estos professionals i el partit del Govern, els autoritats callen i fan la vista grossa.

Mentrestant, el conjunt dels ciutadans sense recursos no deixa de créixer. Molts d'ells no poden ni tan sols costejar-se els seus medicaments. Què fan llavors? Recorren a l'organització Mèdics sense Fronteres, que proporciona de forma gratuïta algunes mediques. Els dos clíniques de Metges sense Fronteres que existixen a Atenes estan pensades per a assistir a immigrants sense recursos, que arriben a Grècia dónes d'Àfrica en barques de rems. Però cada vegada sotàs mes els grecs que demanen ajuda. Alguns dies hi ha quasi mil persones fent cua en Metges sense Fronteres.

Entre ells, per exemple, diabètics que ja no poden permetre's comprar insulina. La misèria dels immigrants s'estén als grecs. Fins fa a penis mitjà any, quan m'aguaitava al carrer dónes del balcó de ma casa, veia immigrants que rebolicaven entre els poals de fem, a la reprop de quelcom per a menjar. En els ultimes setmanes, s'han unit a ells cada vegada mes grecs. No volen revelar la seua misèria, per això fan la seua ronda a primera hora del matí, quan els carrers estan quasi desertes.

Està clar que els beneficiaris i els defraudadors no tenen tals preocupacions. A penis senten que el país està en crisi. Abans que Grècia entrara en esta situació, ja havien traslladat el seu diners a l'estranger. Mentres que els bancs grecs han perdut en els últims 18 mesos al voltant de 6.000 milions d'euros, els bancs estrangers —especialment els suïssos— és freguen els mans.

I també sotàs els beneficiaris els que, en evident sintonia amb el Partit Comunista, advoquen pel retorn del dracma. Compten de multiplicar la seua riquesa i poder així comprar, amb tota tranquil·litat, una important part del patrimoni de l'Estat, que —ja seguisca amb euros o amb dracmes— haurà de ser privatitzat forçosament, perquè l'Estat no te recursos.

Una tercera —i fatal— coalició la formen El Govern grec i els agricultors, que també sotàs al seu torn membres del partit dels beneficiaris. Dónes de l'entrada de Grècia en la Comunitat Econòmica Europea (CEE) l'any 1981 tots els governs grecs s'han queixat del dónestu dels seus “pobres llauradors” i han proclamat que estos mereixien una vida millor. Fa temps que estos agricultors s'han assegurat una vida molt millor, gràcies als subvencions agrícoles de la Va unir Europea.

Els dites subvencions és repartien de forma arbitrària, sense revisar i sense comprovar si els subsidis sol·licitats és corresponien amb la producció real. Els agricultors soterraven els seus productes, proporcionaven xifres falses i és portaven els diners. A mes, el Banc Agrícola Grec els atorgava generosos crèdits que, a hores d'ara, encara no han sigut tornats.

Mentrestant, en El Govern, els amics dels agricultors no exercien cap pressió, perquè els vots del camp eren molt valuosos. En l'actualitat el Banc Agrícola està en fallida i estos llauradors és passegen pel seu vaig poblar en els seus Jeep Cherokee.

» El segon dels quatre partits en què Grècia és dividix en l'actualitat podria denominar-se el partit dels honrats, encara que collins preferisc cridar-lo el partit dels màrtirs. A este partit pertanyen els amos de xicotetes i mitjanes empreses, els seus treballadors i els xicotets autònoms, per exemple els taxistes o els tècnics. Ells rebaten l'opinió, tan estesa a Europa, que els grecs sotàs uns còmodes i és desfan del treball. Treballen de valent i paguen religiosament els seus impostos. No obstant, encara que el partit dels màrtirs és el major dels grups no parlamentaris, no és prou fort per a aliar-se amb ningú. Per això ho exploten per tots els bandes. Són els que majors sacrificis realitzen a causa de la crisi, per això m'agrada cridar-los màrtirs.

El major colp per a la xicoteta i mitjana empresa és la recessió. El desolador paisatge dels botigues o negocis buits comença a ser un element comú en tots els barris d'Atenes, inclús en els zones comercials mes elegants. Per exemple, el carrer Patission. La Patission, com la criden els lligueneixos, és la mes antiantiga dels tres carrers en què és dividix el centre de la capital i és considera el bulevard de la classe mitjana. Com viu per eixa zona, conec molt be el carrer. La Patission estava sempre molt malament il·luminada, però no importava perquè els aparadors brillaven amb llum pròpia. Estos dies, a la nit el carrer està fosc com a boca de llop: un de cada dos comerços hi ha tancat i els que encara seguixen oberts, intenten sobreviure a colp d'ofertes especials.

En el carrer Aiolous, una via també situada en el centre i que sempre havia constituït un dónestu comercial per a aquells amb menys ingressos, la situació és encara mes terrible. Queden encara algunes botigues, però estan buides, els clients no acudixen a comprar. Així que el carrer Aiolous s'ha convertit en una zona de vianants sense vianants. “Quant de temps podré aguantar?”, em preguntava l'ama d'una xicoteta botiga de roba de cavaller en què vaig entrar a comprar calcetins. “Poden passar dies fins que apareix un client”. En els últims temps, un vacil·la molt abans d'entrar en un comerç, perquè, tan prompte com s'ha creuat el llindar, l'amo o els dependents li bombardegen a un amb lúgubres noticies.

l'ama de la botiga de roba de cavaller no va aguantar molt: quan dissabte passat vaig tornar al carrer Aiolous, el seu negoci també havia tancat. Una amiga de la meua germànica treballa en una xicoteta empresa especialitzada en la construcció de vivendes. És l'única empleada: l'amo s'ha vist obligat a despedir a la resta del personal. Qui vol construir cases quan per tots els bandes hi ha vivendes en embena que tampoc compra ningú? Fa set mesos que l'amiga de la meua germànica no cobra el seu sou, no obstant, està feliç perquè, almenys, conserva el seu lloc de treball.

El pitjor per als membres del partit dels màrtirs és el desànim. Han perdut l'esperança. Per a ells, després de la crisi no s'amaga cap perspectiva d'aconseguir un futur millor. Quan un vèrbola amb ells, no és possible deixar de pensar que només estan esperant que arribe el final. Quan una gran part de la societat no aconseguix reunir l'optimisme necessari, significa que la vida és en veritat aclaparadora. En molts dels blocs de vivendes en què viuen ciutadans amb ingressos escassos o moderats ja no s'encén la calefacció. Els famílies no tenen diners per a gasoil, o preferixen utilitzar-ho per a altres cuses. Collins no conduïsc. Tinc un taxista que em porta o m'arreplega de l'aeroport. El seu nom és Thodoros, no és casat i viu només. (...) “Mire collins pague pel lloguer este taxi 350 euros a la setmana. Treball els set dies, però només m'arriba per a pagar el lloguer. Moltes vegades he de posar collins mateixos diners”.

 Als grecs els agrada anar en taxi, perquè és molt barat. Per 3,20 euros és pot arribar a qualsevol lloc en el centre d'Atenes i una carrera un poc mes llarga mai costa mes de sis euros. Fins fa mig any, en els hores centrals del dia era quasi impossible trobar un taxi lliure. Ara per tots els bandes és possible veure llargues cus de taxis a l'espera de clients, no sols al migdia, sinó també a la nit i durant el cap de setmana. I açò no és el pitjor.

La recessió no és l'única preocupació dels màrtirs. A pesar que els seus negocis ja no rendixen, estan obligats a pagar els seus tributs per partida triple: primer, l'Impost sobre la Renda, després diferents impostos addicionals i, finalment, un complement de solidaritat. Un impost este, el de solidaritat, que l'any pròxim hauran d'abonar en dos ocasions, mentres que un altre impost indirecte, l'IVA, és va incrementar dos vegades durant l'any passat. Mentres que els defraudadors no paguen cap o quasi res estos impostos addicionals o del complement de solidaritat, perquè molts no presenten la declaració d'Hisenda o disfressen una gran part dels seus ingressos, els ciutadans honrats no poden quasi ni respirar.

Al grup dels màrtirs pertanyen també els empleats i els treballadors en desocupació del sector privat. En l'actualitat, sotàs molt pocs els treballadors grecs a què se'ls paga puntualment el seu sou. La majoria ho cobra en xicotetes quantitats i amb un retard de diversos mesos. I tots passen grans dificultats i, sobretot, viuen angoixats, amb el temor que l'empresa on treballen es vaja a pic d'un dia per a un altre.

La contenció del consum i la falta de crèdits ha frenat el creixement econòmic del país i, per este motiu, sotàs moltes els xicotetes empreses que s'afonen estos dies. Desapareixen, però no és porten amb si els nombrosos deutes contrets. El meu cunyat, representant de moda infantil, em comptava entristit que només la passada setmana havia viscut tres casos semblants. És desesperant. Ara, davant dels oficines d'ocupació, és veuen llargues cues de parats que cada mes esperen pacientment l'orde de pagament amb què el banc ha de transferir-los el seu subsidi. No obstant, mai poden tindre la certesa que el pagament arribe a principis de mes. A vegades, han d'esperar una miqueta mes per a cobrar els seus 416,50 euros, perquè el número de parada no deixa de créixer i als oficines d'ocupació se'ls acaba els diners.

Després del col·lapse de l'aparell estatal i, sobretot, del sistema fiscal, el Ministeri d'Hisenda va tindre la brillant idea de cobrar impostos a través de la factura de la llum. A qui no paga els seus impostos, se li talla la llum. He vist imatges en la televisió grega de persones majors que feien cua en els oficines de la companyia elèctrica per a pagar el primer tram dels seus impostos. M'obstaculitzen ganes de plorar. “El primer tram ascendix a 250 euros”, deia un home d'uns seixanta i tants anys a la cambra. “A mon em donen una pensió de 400 euros, com viuré durant tot un mes amb els restants 150?”.

En eixe moment, vaig recordar la meua tornada a Grècia en els anys seixanta. Llavors em va rebre una dels mes curioses estampes que un puga imaginar: de les teulades de quitrà de moltes dels cases d'una planta que poblaven els barris obrers sobreeixien cridaneres vars de va ferrar. Eren horribles, però representaven una promesa: el són de la segona planta. El són de l'apartament per al fill o la feta en el pis de dalt. Durant tota la seua vida eixa gent havia estalviat diners per a fer realitat eixe son, sacrificant cada cèntim. I ara s'ho estan llevant. Un sistema polític en ruïnes basat en el seu nepotisme tòxic i la seua falsa riquesa ha destrossat la dignitat d'un vaig poblar.

» Un altre partit és el partit dels Moloch, els membres del qual han sigut reclutats entre les agulles de l'aparell estatal grec i els seues empreses. El partit és dividix en dos grups. Al primer d'ells pertanyen els funcionaris i els empleats dels servicis públics i els empreses estatals. En el segon grup és troben els sindicats. El partit dels Moloch és el braç no parlamentari del govern i el garant del sistema mercantil, perquè està compost principalment per quadros i funcionaris del partit. (...)

El sistema te una història molt llarga, que és remunta al final de la guerra civil, en els anys cinquanta. Va ser llavors quan els nacionalistes, guanyadors en la contesa, van omplir l'Administració de companys de trinxera i fidels correligionaris. Era el premon per la seua lleialtat als ideals nacionalistes.

Després, en 1981 —poc després de l'entrada de Grècia en la CEE— va arribar al poder el primer govern del partit socialista, el Pasok. (...) Segons este partit, després del llarg domini dels partits de dretes, l'aparell estatal estava condicionat per a rebutjar els forces liberals i resultava impossible governar si la seua gent de confiança no ocupava els llocs clau en l'Administració. No obstant, no és van conformar només amb els llocs clau, i molt prompte tot l'aparell estava en mans de membres del Pasok i els seus contactes. Quasi un de cada dos militants del partit va obtindre durant estos anys un lloc en l'Administració.

Dónes de llavors, tots els governs han combregat amb esta política d'endolls, fins als primers mesos de la crisi. Fins llavors hi havia prou diners, gràcies als subvencions de la CEE i mes tard de la Va unir Europea. Quan els diners escassejava, és cobrien els forats a colp de crèdit.

La majoria dels membres del partit en l'Administració no treballen o fan només l'indispensable. Una amiga, enginyera en un organisme estatal, em comptava la seua experiència: fa un any va arribar un nou company a l'oficina. El primer dia va anunciar: “Volguts companys i companyes, he oblidat tot el que vaig aprendre en la universitat”. No va treballar ni un sol dia i allò no va paréixer contrariar cap superior.

Però el partit dels Moloch està dividit. Una part se sentiria molt mes còmoda en el partit dels màrtirs. És tracta d'eixos funcionaris que no van accedir als seus posats a través de contactes en el partit, sinó que van haver de realitzar una oposició. Són els únics funcionaris que treballen de veritat, a vegades portant la càrrega de dos o tres companys que sotàs membres del partit. Són els mates del sistema. (...)

» El quart i últim partit de la societat grega és el que mes em preocupa. És el partit dels desesperançats: els jóvens grecs, assentats tot el dia enfront de l'ordinador, buscant en internet, desesperats, un treball, seguisca on seguisca. No sotàs emigrants com els seus iaios, que en els anys seixanta van arribar a Alemanya dónes de Macedònia i Tràcia per a buscar treball. Estos jóvens han anat a la universitat, alguns inclús tenen un doctorat. No obstant, quan acaben la carrera se'n van directes a la desocupació. (...)

Ja seguisca a causa de la recessió, dels mesures de contenció del gasto, del retall del deute o dels reformes, el cas és que sacrificarem a tres generacions en nom de la crisi. Vaig fugir sotàs els jóvens els que mes perden; demà ho serem nosaltres, perquè en alguns anys ens$ faltaren els forces per a continuar lluitant. (...)

Els generacions nascudes després de 1981 no han crescut en una època de veritable misèria, sinó de falsa riquesa i els entra un atac de pànic quan tan sols s'insinua la paraula “renúncia”. La pobresa els resulta tan aliena com el desert.

http://internacional.elpais.com/internacional/2012/08/26/actualidad/1346007449_775628.html

AÇÒ acabarà com el ROSARIO de l'AURORA

Per què el rescat no es farà esperar
A gos flac, tot se li tornen puces.

L'interés de Rajoy en no demanar el rescat, que ací ara s'anomena «integral» (en anglés bail-out), d'Espanya es topa cada vegada amb majors dificultats.

Ara són els seus aliats fonamentals en esta peripècia, aquells pels que ho ha donat tot sacrificant el que siga i a qui siga, els bancs, els que pareixen abandonar-ho.

Però els bancs no tenen opció. A pesar del rescat bancari pactat setmanes arrere i – cal dir-ho – que el govern està instrumentant a pas de tortuga d'acord amb la velocitat de la sang en les venes del president, els bancs espanyols perden depòsits a velocitat de vertigen.

Només al juliol passat, la banca espanyola va perdre 74.000 milions d'euros, o un 4,7% del total dels seus depòsits, amb la qual cosa allò que s'ha perdut des de juny del 2011 ascendix a 233.000 milions, o el 13,4% del que llavors hi havia.

Són dades del Banc Central Europeu (i alguna elaboració meua). Si jo fora un pèl monetarista, encara que només fora un pèl, pensaria que esta contracció monetària s'unix a la consolidació fiscal a l'hora d'aguditzar la recessió que tenim damunt. El problema és que en el govern no pareix haver-hi qui tinga la menor idea de què és una contracció monetària i quins són els seus efectes.

Anem a la reacció de la banca davant de la pèrdua de depòsits. Els bancs de l'eurozona estan obligats a mantindre el 2% dels seus depòsits en forma líquida, açò és, en forma de diners emesos, d'una forma o una altra, pel Banc Central Europeu.

Cada vegada que un depositant retira 1 euro, el banc tira bé del seu excés de reserves (si està per damunt del 2%), bé de les seues reserves obligatòries, la qual cosa significa que ha de reposar-les immediatament. La forma de reposar reserves líquides és vendre altres actius, menys líquids que els diners.

Els bancs espanyols no poden obtindre liquiditat dels préstecs hipotecaris i altres inversions, que són invendibles i la realització dels quals és molt lenta. La via ràpida és vendre deute públic, per a la que hi ha un mercat molt líquid.

Pareix que la banca espanyola, davant de la retirada de depòsits, i una vegada esgotat el seu excés de reserves, ha hagut de reposar reserves obligatòries venent deute sobirà d'Espanya.

És difícil exagerar el contratemps que este canvi d'orientació suposa per a la situació financera del govern.

Des de novembre del 2011, no hi ha inversors estrangers que liciten en les subhastes de deute espanyol. Només la banca espanyola ho fa, daus els condicionants polítics i el pacte d'Estat que existix entre el govern i la banca; d'ací l'especial interés del govern a recolzar-la, caiga qui caiga.

Perquè bé, entre desembre del 2011 i abril del 2012, la banca espanyola ha adquirit 87.000 milions de deute sobirà d'Espanya; en gran manera, gràcies a les grans subhastes de diners crides «3-yr LTRO», en l'argot del BCE.

Però, després de dos d'eixes subhastes, el BCE no ha tornat a anunciar ni tan sols plans d'una tercera. Per a reposar reserves líquides, per tant, la banca espanyola no ha tingut més remei que vendre deute sobirà d'Espanya, per primera vegada en la nostra història recent.

Uns 17.000 milions des de maig, i 9.300 milions només al juliol, sempre segons dades del BCE. O siga, que el procés, tant en pèrdua de depòsits com en venda de deute, s'accelera.

Així s'explica, amb dades estrictament financers, el «pic» en la cosina de risc d'Espanya, al superar els 500 punts bàsics i en alguns moments els 600; zona de perill de què no hem eixit encara ni, previsiblement, eixirem.

El que ha ocorregut és que, fins a abril, la banca espanyola comprava deute en el mercat secundari, la qual cosa mantenia la cosina en nivells alts però encara no alarmants.

Ara la banca espanyola ven en compte de comprar. I qui compren ara el deute? Especuladors.

Són especuladors els que compren, amb una cosina molt alta, esperant que la situació millore: compren deute barat per a vendre-la cara. Són els que especulen, diguem, a favor d'Espanya. Els donarem les gràcies, després d'haver-nos ficat amb ells quan ocorria al revés? Clar que no. Ho fan per a guanyar diners, com abans. Encara que unes vegades ens perjudica i altres ens afavorix, com ara.

El verdader problema, en este moment, no està en els que compren, sinó en els que venen, els bancs espanyols. I no ho fan per a guanyar diners, sinó perquè estan amb l'aigua al coll.

De fet, podrien estar registrant importants pèrdues, si van comprar el deute a un preu i l'han de vendre ara a un altre que els perjudica. Però no tenen més remei perquè es tracta de complir amb una regulació europea. Els obliga a això la retirada de depòsits.

I pitjor encara, el rellotge avança. I ho fa per a tots.

El govern pot esperar una pujada considerable dels interessos en la subhasta prevista per a dijous que ve. Potser fins a s'invertisca la relació subhastes/mercat secundari. Fins ara les subhastes eren més favorables que el mercat secundari. Ara pot ocórrer el contrari.

D'una altra forma, els bancs espanyols podrien entrar en pèrdues milmillonarias, i el que s'els recapitalitze amb el gran rescat bancari de 100.000 milions, s'acabarà anant pel desaigüe amb la pèrdua de depòsits via revenda amb pèrdues de deute públic. Precisament per a evitar que el rescat bancari siga una mentida, pot arribar a ser inevitable el rescat «integral».

I què fa mentrestant Rajoy, a banda de jurar i perjurar que el que ha fet ho va fer perquè era necessari? Res, senzillament, esperar. Espera que els socialistes francesos li traguen les castanyes del foc. Que el BCE ens rescat sense necessitat demanar-se'l.

Que ens faça un bail-in, com sempre, per la nostra bella cara. Perquè cal premiar a què fa els deures. Perquè Espanya és molt important per a Europa. Perquè si caiem nosaltres, caurà l'euro.

I totes eixes foteses pròpies de polítics que no estan a l'altura de l'emergència que travessem.

El banc roín en 3 claus

Què és el “banc roín”?

El “banc roín” no és un banc, sinó una gran agència immobiliària.
Esta nova empresa comprarà les vivendes i el sòl que les entitats financeres volen llevar-se de damunt.

Per què els bancs volen alliberar-se de vivendes i sòl?

Anem a veure-ho amb un exemple:
1) En plena bambolla, un banc presta 10 milions a una constructora per a fer un nou bloc de vivendes.
2) La constructora es compromet a tornar al banc els 10 milions + 2 milions d'interessos.
3) Com estem en època de bonança, la constructora crega que vendrà els pisos per 15 milions.
4) Fins ací, tots són feliços: el banc gana 2 milions en interessos i l'empresa constructora vendrà per 15 milions el que li ha costat 12.
5) Esclata la crisi.
6) La constructora no aconseguix vendre els pisos. Incapaç de tornar els diners al banc, se'n va a la fallida.
7) El banc es queda amb les vivendes.
8) Fins ací, el banc ha posat 10 milions pel bloc de vivendes.
9) Si el banc traguera eixes vivendes al mercat, ningú pagaria més de 5 milions per elles. El banc decidix no vendre-les i així evita reconéixer pèrdues.
10) Com els bancs espanyols guarden milers de milions en “actius tòxics” (en el nostre exemple, el bloc de vivendes) el sistema financer espanyol està estrangulat. Cap banc té liquiditat per a fer nous préstecs i ningú en l'estranger es fia dels bancs espanyols. Vaja vosté a saber quants pufos immobiliaris amaguen en les seues carteres!
11) El Govern crega una empresa que s'anomena “banc roín” on injecta milers de milions de diners públics.
12) El “banc roín” compra el bloc de vivendes per 8 milions. Per al banc original és un ganga: ha de reconéixer pèrdues, però molt menors que si venguera les vivendes al verdader preu de mercat.

D'on ix els diners del “banc roín”?

De la butxaca de tots els espanyols. Els diners del rescat europeu servirà per a crear el banc roín, però el rescat no és més que un préstec que haurem de tornar amb els nostres impostos.
En teoria, d'ací a alguns anys, els preus de les vivendes tornaran a pujar i el “banc roín” podrà recuperar els diners. Mentrestant, esta operació consistix a rescatar als bancs amb diners públics.
Els bancs són un negoci molt particular: quan les coses van bé, guanyen ells i quan van malament, els ciutadans posen diners per a rescatar-los.

Els beneficis són privats. Les pèrdues són públiques.


P.D. I potser el més cruel: part del rescat als bancs eixirà dels impostos de famílies que han sigut desnonades.