La commemoració del bicentenari de la Constitució de 1812 estarà acompanyada, com en altres esdeveniments semblants, d'innumerables conferències, seminaris, congressos i actes oficials. I com ja ha succeït en altres ocasions, la tergiversació, la manipulació i la retòrica grandiloqüent substituiran a la veracitat històrica. El govern del Partit Popular no desaprofitarà l'ocasió per a difondre un discurs en què intentarà equiparar el liberalisme gadità amb els seus proclames neoliberals en les que s'entremesclen les receptes dels economistes més reaccionaris amb les idees ideològiques fascistoides de Jiménez Losantos, Cèsar Vidal i Pius Moa. L'etiqueta liberal davall la qual s'alberguen Ana Botella, José María Aznar, Esperanza Aguirre i tota la camarilla dirigent del PP és un artifici lingüístic que amaga un profund menyspreu cap a la democràcia.
Convé deixar clar que la Constitució de 1812 i l'amplíssima obra legislativa de les Corts de Cadis van marcar un fita en la història contemporània espanyola pel seu caràcter revolucionari. El text constitucional establia el principi de la sobirania nacional, la divisió de poders, l'obligatorietat de pagar impostos per a tots els espanyols, el sufragi universal masculí indirecte, les garanties jurídiques per als ciutadans, l'ensenyança primària obligatòria i la llibertat d'expressió. Junt amb la legislació elaborada entre 1810 i 1813, tot això suposava la liquidació de l'Antic Règim i la implantació del règim liberal. Desapareixien la societat estamental, els privilegis i la monarquia absoluta, i en el seu lloc s'establien la igualtat jurídica, la monarquia constitucional i s'eliminaven les traves per al desenvolupament del capitalisme. La Constitució gaditana va ser el primer intent de revolució burgesa a Espanya.
Tampoc s'han d'oblidar les especials circumstàncies en què van actuar els diputats reunits a Cadis. El primer liberalisme espanyol és inseparable de la crisi política provocada per la guerra contra els francesos. Una contesa bèl·lica en el desencadenament de la qual va tindre una enorme responsabilitat la monarquia borbònica.
La Guerra de la Independència (1808-1814) no va ser un alçament unànime dels espanyols contra l'invasor en defensa de la monarquia tradicional i la fe catòlica, tal com difon certa història oficial. Va ser un procés molt més complex en el que es van entrecreuar projectes polítics diferents en una conjuntura de crisi de l'Antic Règim, i els orígens del conflicte bèl·lic no cal buscar-los només en l'ambició imperial de Napoleó Bonaparte i el seu projecte d'hegemonia francesa sobre el continent europeu. Estan lligats també, i de forma molt directa, a les lluites internes de la monarquia espanyola.
En la nit del 17 al 18 de març de 1808 es va produir el denominat motí d'Aranjuéz, instigat pel príncep Fernando, fill de Carles IV, sectors de la noblesa i del clero, amb l'objectiu d'apartar del govern a Manuel Godoy, responsable de la política espanyola des de 1793, i aconseguir l'abdicació de Carles IV en el seu fill. Els amotinats van aconseguir els seus dos objectius. Godoy va ser detingut i deposat dels seus càrrecs i Carles IV es va veure obligat a abdicar. D'esta manera, Ferran VII es va convertir momentàniament en rei, arrabassant el tron a son pare, qui va recórrer a Napoleó per a recuperar el que havia perdut de tan mala manera. La carta que va dirigir a l'emperador francés no té deixalla:
Senyor el meu germà: V.M. sabrà sens dubte amb pena els successos d'Aranjuez i els seus resultes, i no veurà amb indiferència a un rei que, forçat a renunciar la corona, acudix a posar-se en els braços d'un gran monarca, aliat seu, subordinant-se totalment a la disposició de l'únic que pot donar-li la seua felicitat, la de tota la seua família i dels seus fidels vassalls.
Jo no he renunciat a favor del meu fill, sinó per la força de les circumstàncies (…)
Jo vaig ser forçat a renunciar, però assegurat amb plena confiança en la magnanimitat i el geni de l'home que sempre ha mostrat ser amic meu, jo he pres la resolució de conformar-me amb tot el que este home vullga disposar de nosaltres i de la meua sort, la de la Reina i la del Príncep de la Paz.
Dirigisc a V.M.I. una protesta contra els successos d'Aranjuez, i contra la meua abdicació. M'entregue i enterament confie en el cor i amistat de V.M.I. (…)
Davant d'estes circumstàncies, Napoleó, les tropes del qual havien entrat a Espanya després de la firma del Tractat de Fontainebleau (1807), va considerar que la incapacitat i corrupció de la monarquia espanyola permetria sense grans dificultats l'annexió d'Espanya a l'imperi francés. Cridats per l'emperador a Baiona, Carles IV i Ferran VII van acudir amb prestesa a la cita i allí, en presència de Napoleó, pare i fill van discutir, es van insultar, i van acabar abdicant en Bonaparte, a canvi de diversos castells a França i una renda de 30 milions de reals. D'esta manera bascosa, els Borbó van trair i van vendre a la seua pròpia pàtria, quan eren els màxims responsables de la seua defensa i independència. Napoleó va anomenar rei d'Espanya al seu germà José I i Ferran VII va passar a viure un exili daurat a França.
La sublevació madrilenya del 2 de maig, simultània als esdeveniments de Baiona, va ser un alçament popular. La noblesa va romandre tancada en els seus palaus i els militars en els seus quarters, a excepció d'un grapat d'oficials que va decidir enfrontar-se als francesos desobeint les ordes dels seus superiors. Els caps militars van fer gala de covardia, indignitat i traïció.
La guerra va adoptar des dels seus inicis plantejaments revolucionaris. Enfront de la paràlisi i col·laboracionisme de les autoritats tradicionals, van sorgir uns nous òrgans de govern que van assumir el poder i la sobirania. Van ser les Juntes, en principi locals i poc després provincials, fins a la formació de la Junta Suprema Central, els que es van encarregar d'organitzar i dirigir la resistència. Encara que en la majoria dels casos estaven integrades per persones notables que provenien dels grups dirigents de l'Antic Règim, la seua pròpia existència suposava una ruptura amb l'organització política de l'anterior absolutisme monàrquic. D'altra banda, la primerenca derrota de l'exèrcit va propiciar una nova forma de lluita: la guerrilla. Es va tractar d'un tipus de guerra irregular en què partides integrades fonamentalment per llauradors, artesans i membres del clero fustigaven de forma continuada a l'exèrcit francés, atacant els destacaments que protegien carregaments de queviures o municions, tallant vies de comunicació, destruint magatzems, etc. Comptant amb el suport de la població i el coneixement del terreny, i evitant sempre els enfrontaments a camp obert, els guerrillers van obligar Napoleó a mantindre a Espanya un fort contingent de tropes per a assegurar les principals ciutats.
És evident que la major part dels espanyols van rebutjar la presència francesa, però va haver-hi una minoria, els afrancesats, que van col·laborar amb José I. Alguns ho van fer per oportunisme polític, però altres pensaven sincerament que la nova monarquia posaria en marxa reformes econòmiques i administratives i modernitzaria l'Estat. I no els faltava raó. Dins de les seues limitacions, José I va suprimir la Inquisició, va abolir la jurisdicció senyorial, va eliminar les duanes interiors i va iniciar la desamortització eclesiàstica. A més, Espanya va tindre durant eixos anys el seu primer text constitucional, l'Estatut de Baiona, concedit pel propi Napoleó, en el que se suprimia els privilegis estamentals. El fet que la majoria dels espanyols rebutjara la monarquia josefina no ha de ser un obstacle per a reconéixer que estes reformes van constituir un clar avanç respecte a l'absolutisme de Carles IV, i el cruel despotisme aplicat per Ferran VII a partir de 1814 ens inclina a pensar, amb la perspectiva que donen dos-cents anys de distància, que el triomf sobre els francesos va ser un autèntic desastre per a la majoria dels espanyols.
Els que van decidir enfrontar-se amb els francesos mantenien posicions polítiques i ideològiques molt diferents. El clero, que va tindre una participació importantíssima en la resistència, lluitava per la continuïtat de l'Antic Règim, l'absolutisme monàrquic, els privilegis de l'Església i el manteniment de la Inquisició. Clergues i frares, com el capellà Merino o “El Trapenc”, per als que Napoleó era l'encarnació del mal, van cridar a la lluita i van participar activament en la guerrilla.
En el sector oposat figuraven els liberals, els que van comprendre que la situació revolucionària oberta per la guerra oferia el marc adequat per a desmantellar l'Antic Règim , establir a Espanya una monarquia constitucional i posar en marxa les reformes necessàries per a la implantació plena del capitalisme. Representants dels interessos de la burgesia, el seu programa polític es va concretar en la Constitució de 1812. No obstant, els decrets, les lleis i la pròpia Constitució elaborada per les Corts gaditanes només podrien aplicar-se després de l'expulsió dels francesos i el retorn de Ferran VII. I ací va residir el gran error i l'enorme tragèdia d'eixos liberals. Mentres combatien per la volta de què consideraven el rei legítim, Ferran VII , conegut com El Desitjat, vivia tranquil·lament en el castell-palau de Valencay, enviant escrits d'adhesió a José I, felicitant Napoleó per les seues victòries i sol·licitant a l'emperador que li convertira en el seu fill adoptiu.
Els liberals no sols van pecar d'ingenus al confiar en un individu tan indesitjable com Ferran VII, sinó que tampoc van ser capaços de trencar la influència de l'Església sobre els llauradors. Per a això haguera sigut necessari donar una eixida revolucionària a la propietat senyorial de la terra. Les Talls van abolir els senyorius jurisdiccionals, però no van entregar la terra als llauradors, la qual cosa va impedir forjar una aliança entre les masses llauradores i la burgesia urbana, Sense eixa aliança, el primer intent de revolució liberal-burgesa iniciat a Cadis estava condemnat al fracàs. La derrota dels francesos va ser una amarga victòria per al vaig poblar espanyol. La tornada de Ferran VII en 1814 va marcar l'inici d'una llarga etapa de despotisme i opressió. La Constitució de 1812 va ser suprimida, es va restablir l'Antic Règim i els liberals van ser perseguits amb acarnissament, empresonats i afusellats.
No faltarà en esta commemoració el discurs ritual de Joan Carles I exalçant les virtuts cíviques dels legisladors gaditans i el seu patriotisme. Caldrà refrescar-li la memòria i recordar-li públicament que molts d'eixos patriotes van ser assassinats per un avantpassat seu. I quant als “liberals” del Partit Popular, són el més paregut a la camarilla ferrandeta que va condemnar morta Marianna Pineda i a Rafael de Reg
No hay comentarios:
Publicar un comentario