La lletra xicoteta del rescat a Espanya

Per Ignacio Escolar

Ja és oficial: Espanya és el quart país de la zona euro que s'acull a un rescat per a salvar els seus comptes. Per molt que El Govern intente disfressar la realitat, per molt que siga només un rescat financer (com el d'Irlanda, d'altra banda), la realitat és que Espanya perd hui gran part de la seua sobirania. Encara que no hi ha condicions explícites per a la política econòmica i fiscal del país, n'hi ha implícites. La UE i el FMI no ens van a regalar 100.000 milions d'euros.

El rescat no es condiciona de forma directa amb uns ajustos concrets –com amb Grècia, Portugal i Irlanda–, però el propi comunicat de l'Eurogrup deixa clara que sí que hi ha retalls pendents: “L'Eurogrup està convençut que Espanya complirà els seus compromisos sobre l'excessiu dèficit i amb les reformes estructurals, a fi de corregir els desequilibris macroeconòmics en el marc del semestre europeu. El progrés en estes àrees serà vigilat molt de prop i regularment revisat ??en paral·lel amb l'assistència financera. Traduït: si no es complix prompte amb el dèficit, l'aixeta per a la banca també es tanca.

En pròximes dates, tal vegada la setmana que ve –hi ha qui diu que serà millor que arribe abans de les eleccions gregues–, Mariano Rajoy ens llegirà als espanyols la cara oculta d'esta “ajuda” exterior. Encara que el rescat no estiga formalment condicionat, implícitament sí ho està: els diners per a salvar la nostra banca no eixirà gratis per a la societat. Des d'Alemanya recepten des de fa anys a Espanya quatre mesures per a l'ajust fiscal, per a quadrar els comptes públics. Quatre grans retalls de què Rajoy ens farà prendre dos tasses: pensions, funcionaris, IVA i prestacions per desocupació.

El Govern dóna dos d'estes tisorades per segurs –pujada de l'IVA i retall a funcionaris– i està intentant resistir-se com pot als altres dos: a tocar les pensions i les prestacions per als parats. “Les dos primeres estan ja quasi descomptades, però les altres dos provocarien seriosos problemes socials”, assegura un alt càrrec del Govern.

Pujada de l'IVA. No es tracta només de pujar altres dos punts el tipus màxim, del 18% al 20 % o al 21%. També passa per canviar determinats productes i servicis de l'IVA reduït a l'IVA normal. Per exemple, els hotels i restaurants. En gran part d'Europa paguen l'IVA normal. Ací, per ara, és IVA reduït.

Retall a funcionaris. Amb quasi seguretat, es congelaran les noves places i també es retallaran els salaris, probablement a través de reduccions en les pagues extres i en els complements. La línia roja està en els acomiadaments: a reduir el nombre total de treballadors públics, no sols eliminant interins. No seria novetat en un país intervingut: ja ha passat a Irlanda, a Grècia i a Portugal.

Pensions. És un dels retalls que El Govern està intentant evitar, conscient de la seua tremenda impopularitat. Hi ha tres ingredients en esta recepta: elevar encara més l'edat de jubilació –a Irlanda, per exemple, ja estan en els 68 anys–, accelerar l'entrada en vigor de la jubilació als 67 i, com última opció, retalls les pensions que ara mateix es paguen.

Prestacions per desocupació. En dos formats: endurint les condicions per a accedir al segur de desocupació i també reduint la seua quantia i la seua duració.

A més d'estos quatre duros retalls que es remenen, preparen-se també per a la premis menors: taxes, copagos, peatges, privatitzacions… El Govern espanyol pretén passar a la història com el primer a Europa que va afrontar una intervenció sense perdre el poder i sense donar tan sols la cara –que Rajoy no comparega és insultant–. Després de totes les seues mentides, a pesar de la seua recent majoria absoluta, tindran la legitimitat social necessària com per a convéncer els ciutadans que accepten un ajust així?

L'euro no arriba a l'1 d'octubre

Açò és així: l'euro no arriba a l'1 d'octubre. Cau este estiu.
Entenga's per tal des del 21 de juny, el seu començament oficial.
Ja sé que acaba abans, al setembre; però li vaig a donar uns dies més: fins que concloga eixe mes.
I no sóc cap oracle, ni bruixa. No practique mancia alguna. Utilitze l'única neurona que em queda, prompta ja a complir 57 embolics, segons els sensats estudis científics pagats per capital neoburro.
Només em queda una perquè, diuen, a partir dels quaranta anem perdent-les irremeiablement.
Perquè bé, eixa neurona solitària em diu que els mercats no es creuen la “línia de crèdit” “regalada” als bancs espanyols, encara per dilucidar si va a càrrec del fons actual a este efecte, o del nou que començarà a funcionar l'1 de juliol.
La cosa no és fútil, perquè si va a càrrec del segon, la prioritat en la devolució d'este crèdit-victòria rajoísta la tindrà la UE, amb la qual cosa els inversors privats estarien darrere d'ella; i, clar, això no els agrada.
Tampoc els agrada Rajoy: que si hui dic més dèficit per culpa de Sabater; que si demà m'ix l'Espe i la Comunitat Valenciana, hui de Fabra ahir del capellà Camps, amb “factures” en els calaixos; que si no traiem pressupostos fins després d'eleccions asturianes i andaluses.
Em quede ací perquè seria més que prolix enumerar les destrosses que ha fet este pp, sí amb minúscules, a la credibilitat del país en el seu conjunt.
Se l'ha carregat literalment.
Per moltes afinitats ideològiques que hi haja, a la mentalitat germànica no crec que li vaja la praxi de Rajoy. Ni li done la més mínima confiança: el seu prestigi europeu, on continua sent un gran desconegut d'altra banda, està ja més que per terra.
Ni què dir de la seua representació en la roda de premsa que es va veure forçat a convocar el diumenge.
Un corresponsal estranger li va preguntar si era conscient de la gran pèrdua de credibilitat que estava patint.
Però ell com si res: va seguir a la seua bola, insistint en l'enorme “aval” que li estava donant Europa.
Era una rialla la portada de no record quin periòdic de parla anglesa: “You say tomato, I say rescue”.
Davant d'este malbaratament de “avals” i la indefinició de la procedència dels diners en qüestió, en la matinada del dilluns vaig apostar per la pujada de la cosina de risc.
De la vaga pas perquè, tal com estan les coses, el normal és que continue baixant i baixant no es fins on ni fins a quan.
Indefectiblement, la seua sort està unida a la de l'euro; i també a la caiguda brutal del consum en tota l'eurozona: no es ven ni una granera.
Així que passant del que deien els asiàtics, amb prop d'un dia de diferència d'antelació horària, jo em vaig posicionar per la pujada de la cosina de Rajoy.
Per a ser exacta, vaig escriure que esta setmana se n'anava als núvols; i amb la nostra, un pèl ressagada, la italiana.
I en un plis plas, presa!: es tanquen els mercats de capital per a Espanya i Itàlia i a dependre de la Troica.
Si no implosiona ja tota la UE.
En tot cas, a l'1 d'octubre no arriba l'euro com a tal.
Això del lema corejat en manifestacions, “Marià, no arribes a l'estiu”, francament, m'importa un blet.
Segur que Rajoy serà el segon president més breu de la democràcia; o el primer, arrabassant-li tan dubtós lideratge a Leopoldo Calvo Sotelo, la presidència del qual va començar amb mal peu el 23-F de 1981, i va acabar el 28 d'octubre de 1982, quan va guanyar Felipe amb quasi 11 milions de vots, d'al voltant de 27 milions d'electors, i 202 diputats.
Coses de la proporcionalitat d'Hondt.
És que hi ha cognoms que llasten. I molt. Sobretot en qüestions de dret.
Rajoy pot arrabassar-li el títol de breu a Calvo Sotelo, sens dubte. Però és per descomptat el president més irrellevant de la democràcia: no pinta res i porta menys de sis mesos en el poder.
A pesar de les manipulacions informatives a què ens sotmeten, la demoscopia deixa clara que tant Rubalcaba com ell suspenen davant de la ciutadania.
Insòlit. Ni mig any presidint el govern i no ja passa la prova del cotó.
I és que tant Rajoy com els seus sequaços, no fan més que prendre contínuament el pèl a la ciutadania: ens tracten com imbècils.
I damunt mentixen un dia sí i un altre també, sense pudor ni cap pudor.
És que açò de la neoburrez porta incorporada la psicopatia: et creus el més llest de la classe, però la veritat és que la classe es riu de tu.
Així que el diumenge a les 12 es va presentar davant dels periodistes contradient coses que el del guinder havia dit en la vesprada del dissabte. A saber: que és deute públic la “línia de crèdit”, però no computa com a dèficit, va dir el ministre. En canvi, el pagament dels seus interessos sí ho augmenta.
En estos moments, començament del 12 de juny, no sabem si el rèdit a aplicar a este reeixit préstec serà d'un tres per cent, un quatre, o vaja vosté a saber.
Bé. Rajoy ho va negar tot: ni deute ni dèficit.
Com seria el to que va haver d'eixir el PNB per boca d'Urcullu, a dir que no ens havia tocat l'euromilió.
Clar que com la neoburrez és una secta, en el matí del diumenge, abans de l'aparició estel·lar del president, ja va haver-hi un dels seus membres donant una altra nota cacofònica en “A viure que són dos dies”: Emilio Ontiveros, en el seu anàlisi del gastat rescat, no havia posat l'èmfasi que es mereixien el dèficit i el deute públic espanyol; deute que amb els nous 100.000 milions, ja puja a 900.000, còmput neoburro.
Ho va dir abans de les deu del matí un cert Juan no sé què. Viu en USA i exercix com a professor d'universitat.
Ja s'havia fet durant la setmana una gira prèvia per televisió i ràdio, en nom de la FED americana a qui assessora: impostos alemanys per a servicis alemanys; pujada l'IVA, encara que el consum ja siga mort i la seua eficàcia siga nul·la a l'hora de recaptar; augment de l'edat de jubilació, en detriment de la joventut desocupada; incentius a les pensions privades perquè estos neoburros, jugadors compulsius de casino, tinguen diners per a apostar i, de pas, arruïnar als fons que les aglutinen; i baixada del segur de desocupació.
La doctrina neoburra té clar que la seua percepció desincentiva el treball; així que condicions més dures per a accedir a ell i menys temps “subsidiats”.
Són mesures neo de manual, que fan comprendre com en els pressupostos estatals d'enguany, la partida destinada al pagament de la desocupació disminuïx, a pesar que en les previsions del govern, la xifra de desocupats pujarà en 2012 fins en 600.000 persones més.
Com a mínim, postil·le jo.
Poc importa que ja en la pràctica estes mesures s'hagen revelat com més que pèssimes i ineficaços per a eixir de la crisi, i òptimes per a sumir no sols a Espanya sinó al món, en la depressió més gran mai viscuda en tot el planeta en l'era contemporània ?.
Canvi d'era, pique jo, pertinaç com la sequera.
Per si açò fora poc, el mateix diumenge es va fer oficial que venia el FMI.
El ministre de finances alemany va aclarir, o va voler aclarir, altres dubtes el dilluns a primera hora: ve de dret la Troica. Això sí, a supervisar bancs.
Sé que la Troica està ací des de ZP. Però és molt substancial que canvie el “de fet” pel “de dret”.
En canvi, se li va oblidar dir que si el préstec puja 20.000 milions més d'allò que s'ha previst, Espanya adquirix el “pack rescat país” sencer.
No cal dir que estic convençuda que ja ho sobrepassem. La transparència de la banca genocida és com el cristal·lí d'algú amb cascades avançades: opac per complet.
A això cal sumar que a càrrec dels 100.000 milions de l'ala, van els pagaments a proveïdors d'ajuntaments i comunitats autònomes: 35.000 res menys.
Anem, que només cal sumar i de cap: se superen i ja mateix.
No sé com s'ha deixat a estos incompetents psicòpates dirigir el món econòmic.
Són incompetents i molt fins per al propi capitalisme financer: d'esta no ix.
Lampedusa a principis del segle XX , ja posava en boca del protagonista principal de la seua novel·la “El gatopardo”, una sentència fonamental: cal canviar quelcom perquè res canvie.
Perquè bé. El capitalisme financer, el mascaró de proa del qual és la banca alemanya, no vol que canvie res de res.
I així camina cap al cadafal.
Ni té temps ni remei: ha causat tant de mal a Europa i en el món, que s'ha quedat sense cap eixida.
Per no tindre no té ni efectiu suficient per al màs que ha creat basant-se en diners ciber.
Ni tan sols s'han adonat que el feudalisme implica castells i trapes al seu voltant.
Com a Caracas, on la ciutat “bé” viu en la part alta i rodejada de murs, vigilants i cambres de vídeo.
És només un exemple.
Clar que Europa fa temps que va deixar de ser colònia per a esdevindre en colonitzadora. Així que, ni el personal té mentalitat de poble subjugat per metrópoli alguna, ni hi ha urbanitzacions amb seguretat tipus Caracas.
Se m'ocorre L'Aparença, carrer Serrano, en ple centre de Madrid al costat de la Castellana.
Camina que no és fàcil entrar tranquil·lament allí!
Podien haver aprofitat el temps reactivant la rajola, a base de construir alts murs en residencials de Somosaguas; i inclús a pujar els que hi ha en Porta de Hierro. Els actuals són fàcilment superables en moltes àrees, amb una escala de no molts escalons. Sense comptar amb entrades faltades de cap vigilància.
Almenys fins on record. I vaig viure per la zona. Conste.
Així que no han previst ni castells ni trapes.
Hauran d'anar-se'n als paradisos fiscals; i als situats en illes: els continentals no seran segurs.
Però inclús allí, hauran de gastar molt en seguretat: els autòctons no “disfruten” vivint en elles més que els treballadors i treballadores que li fan la roba a Amancio Ortega al Marroc. Un dir.
I els recursos són finits, sobretot perquè la llei de l'oferta i la demanda, sense manipulacions com les actuals, farà que estos “servicis” isquen cars.
En definitiva: ho tenen més que cru. Per neoburros i psicòpates.
I és que, com a compte un acudit de fa molts, però que molts anys, la realitat “real” es nega a ser ignorada.
Ja ho he comptat, però ho repetisc.
Un lord lector de periòdics, alié als avisos del seu majordorm sobre les inundacions que negaven Londres, va haver d'atendre-li quan, impertèrrit el lacai, li va anunciar una visita inesperada: “Senyor, el Tàmesi”.
Tot pròfug de la realitat, està condemnat en algun moment a topar-se amb ella.
I esta contumaç realitat es porta per davant tot el seu món.

La guerra civil que preparen a Grècia.

Després que ací a Espanya, el capital europeu i nord-americà acabara amb tot badall de sobirania al maig de l'any 2010, ara ens diuen que “hem evitat la intervenció”. Que algú m'explique que és si no intervenció. La societat espanyola es precipita al buit, mentres que uns pocs continuen engreixant els seus criminals beneficis. Assistim al desmantellament del contracte social, el capitalisme rebutja els seus mecanismes de reconstrucció i opta per esgotar els recursos restants obviant l'autodestrucció. Si alguna vegada el capitalisme es va guiar per algun tipus de lògica, esta també ha sigut past de les flames.

Però d'altra banda el capitalisme industrial, d'estat. Al contrari que el financer, lluita per mantindre el control del seu feu. És com un monstre de dos caps que no es posa d'acord amb seguisc mateix. Intenta disciplinar al seu germà perquè, a pesar que són fills de la mateixa prostituta, tenen diferències; i una d'elles és que el capitalisme institucionalitzat vol mantindre el poder a tota costa, encara que açò li impedisca tindre majors beneficis. Que explicació tindria el rescat financer si no? És una forma d'allargar el patiment, una gàbia de metall per a algú que esta ofegant-se al mig de l'oceà pacifique rodejat de taurons. “Prompte tindràs el teu aliment, però has d'esperar”.

Alexis Tsipras, històric activista de Grècia

 i dirigentde SYRIZA

Bueno, basta de metàfores. Tot té a veure amb quelcom que preocupa molt a este monstre bicèfal. I eixe quelcom s'anomena Grècia. Tant li preocupa que ha de traure's de la copalta una panda avara pallassos que es fan cridar “alba daurada”. Que es comporten com si acabaren d'eixir d'una cova (… Sí), colpegen els periodistes i a altres representants polítics. Curiós. No obstant han obtingut mig milió de vots en les passades eleccions parlamentàries. O això va dir la televisió (si ho va dir la televisió és per que interessa, sens dubte). La veritat és que este partit polític xenòfob, va ser la gran sorpresa de les eleccions gregues, contra tot pronostique. I és que és un misteri perquè ningú entén d'on van traure tants suports. És un partit que només disposa de seu en la capital del país, mai ha superat el 3% del cens en numere de vots, només apeguen cartells pel seu barri i de tant en tant, si són molts, donen alguna que una altra palissa a qualsevol immigrant que este només... anem les mateixes maldats que els cadells de la ultradreta ací a Espanya ... En definitiva, quan van conéixer els resultats, quasi no tenien mes de 150 afiliats. No sabien com s'havien d'organitzar per a poder assistir a totes les conferències, debats parlamentaris i altres actes públics i donar l'aparença que, a pesar de ser sempre els mateixos en tots els debats televisats i parlamentaris, “són molts i molt perillosos” (…).

Tot val amb tal d'evitar que SYRIZA soterre al bipartidisme titella d'Alemanya. I és que les enquestes, i el carrer, diu “basta ja!”. L'esquerra radical no és la panacea, no obstant és un front ampli on moltes forces polítiques han unit per a combatre l'enemic principal, que és la classe econòmica i política subordinada als desitjos del capital industrial i financer franc-alemany.

I és que SYRIZA, i el seu representant Alexis Tsipras porta de cap als titellaires d'este teatre. Les qüestions que planteja este home, són per exemple. La renegociació del pla de “rescat”. A més d'afirmar que gran part del deute no correspon al poble pagar-la, amenacen amb no pagar el deute en condicions “desfavorables” per als ciutadans. Nacionalitzar els bancs i posar-los baix control de l'estat, i no per a malvendre'ls després, eixir de l'OTAN i retirar totes les seues bases (oi!), retirar les tropes en l'estranger, reduir de forma radical el gasto militar (Grècia, fins ara estava al capdavant dels països que mes gasten en armament per numere d'habitants), dissoldre els antidisturbis, augmentar el salari mínim, recuperar servicis públics, pujades d'impostos a les rendes mes altes, combatre el frau fiscal de les grans fortunes... Tota una bateria de míssils que apunten a l'entrecuixa dels “mercats”. Es pot qualificar com una galtada a Angela Merkel, i el preludi d'un temps en què els països de la perifèria d'Europa podrien seguir este model, sempre que els hòmens poderosos i adinerats del món no facen res per a evitar-ho... Per descomptat no cometran eixe tremend error. Ja estan planificant tota una sèrie de “escenaris possibles” per si de cas el poble diu “NO” al full de ruta marcada per Berlín.

Hui precisament el principal òrgan d'expressió a Espanya del totalitarisme mercantil Europeu (el telenotícies de la 1r tve) admetia que el rescat financer s'avanç per a previndre la inestabilitat que possiblement provoquen els resultats electorals del pròxim cap de setmana a Grècia. Entre esbosses es llig d'esta manera; “els mercats tenen por de la democràcia”. El corresponsal del NODE a Berlín, Miguel Ángel García ens comptava que -la comissió europea estava plantejant mesures extraordinàries per a combatre la incertesa i la inestabilitat, fruit d'un resultat “advers” de les eleccions gregues.- recalque -pel possible augment de la presència de l'esquerra radical i els nazis (banda sonora de Darth Wader i l'imperi galàctic)- i diu a continuació, quan els telespectadors estan cagant-se en els pantalons de por... -Estes mesures podrien ser; evitar l'extracció excessiva de diners dels caixers (corralito), revisió del tractat de Schengen (tancament de fronteres)... -. Pareix que, com va dir Alexis Tsipras “guanyar les eleccions no ens garantix el poder, faltarien les altres institucions, i estes no es prenen per les urnes”.

En poques paraules, Grècia es va a veure submergida en el caos absolut, els governs europeus posseïxen ferramentes de persuasió (mes bé coacció). I no van a quedar-se de braços creuats mentres perden el control sobre la població. Cap rei deixa el seu tron sense camejar. I és que, perquè el capital europeu continue regnant a Grècia és necessari desestabilitzar el país, generar una situació de caos, violència i inseguretat perquè part de la població demane a crits la volta dels partits tradicionals. Que paper juguen els nazis en tot açò? Naturalment ells són els candidats mes favorables per a ser els catalitzadors d'eixe procés. Òbviament l'ús de la paraula “nazi” a Europa és quelcom molt recurrent per als de dalt. La por i el terror són ferramentes de control de masses. Però l'opinió que mes preocupa als titellaires és la dels Espanyols, Italians i Portuguesos (Grècia és un altre cas que explicara en breus). Ja que les seues poblacions són les que van a haver d'assumir la completa transformació de les seues economies per a posar-les al servici dels bancs i indústries de països centreeuropeus. En poques paraules, la perifèria d'Europa serà configurada com la nova Amèrica Llatina dels anys 90, ja que ara estos països es mostren irreverents amb la globalització liberal, Alemanya i França han de recórrer a sacrificar als seus antics “socis” per a salvaguardar la competitivitat, dit d'una altra forma; perquè els rics continuen sent rics, molts altres han d'afonar-se en la misèria.

"Que ve la dreta!"

un clàssic que no pot faltar en unes eleccions

Si Grècia no accepta això, llavors se li obligara. Ja que el règim criminal que ens manen no permetrà que un esclau es rebel·le i propose una alternativa quan esta pretén ser ocultada al públic. Esta alternativa els dóna molt mes por als mercats que la que va decidir seguir Islàndia fa 3 anys.

Grècia ja ha sigut saquejada fins a tal punt que, els partits de “règim” han esgotat totes les seues reserves de combustible i s'han immolat pels seus amos i amos. Per tant, alliberen el camí perquè altres forces prenguen el timó del que queda del barco. Ara bé, encara que és obvi que una victòria de l'esquerra radical no canviara immediatament la situació dels grecs, si pot canviar immediatament la consciència i les idees d'aquelles persones que havien perdut de vista el verdader enemic i com combatre-ho. Tindre l'oportunitat d'assenyalar als culpables i poder dir, davant dels “déus”, que realment no són déus, si no mentiders i lladres és quelcom que pot canviar de forma radical la correlació de forces. Encendre mistos és quelcom que no molesta a ningú, però fer-ho al costat d'una muntanya de pólvora ho canvia tot.

Els pobles d'Europa estan esperant inconscientment que algú diga “hi ha alternatives”. I evitar que eixe missatge se senta és l'únic problema que verdaderament preocupa als governs del capital. Per això, Grècia serà el camp de batalla físic, on es va a alliberar la batalla per la democràcia. Els bancs i les multinacionals pressionaran als seus titelles perquè estes disposen les seues fitxes. Alba daurada és un producte prefabricat, ideal per a la comesa de dirigir el país cap a la guerra civil. Qui sap si en el que dure l'estiu, els mercats els servisquen en safata de plata la possibilitat d'un colp d'estat junt amb l'exercite grec, on inclús queden molts nostàlgics de la “Grècia dels coronels”.

La dominació que exercixen sobre nosaltres, no és possible per mitjà de la força, però si per mitjà de la ignorància. Per això tractaran d'evitar que este problema se “enquiste”. Seran capaços d'agranar ràpidament les veus que clamaren a Grècia pel dret dels pobles a decidir? No sàrria la primera vegada que es carreguen a mig país sencer amb tal de salvaguardar els seus privilegis. Recordem que pas a Espanya, a Xile, a Veneçuela els faltat poc però resistim, a Síria estan fent tot el que es puga per a generar un altre conflicte prefabricat, a Alemanya, Ebert i els seus socis van vendre al poble als nazis, Argentina, Equador, Guatemala, Hondures, El Salvador, Líbia... La llista és interminable.

Estar molt atents, perquè este estiu esta molt carregat de pa i circ, amb els jocs olímpics i l'eurocopa. Situació perfecta per a “agranar” als dissidents del totalitarisme mercantil.  

Publicat per Ciro Rojo

Mentiders i incompetents

A més de les greus conseqüències econòmiques i socials que portarà el ja confirmat rescat d'Espanya per la UE, cal ressaltar un altre fet no menys important: recordar-nos a la ciutadania la desagradable creu que suposa estar governats per mentiders i per incompetents. Rajoy continua afegint mentides a les mentides dels últims mesos i ha donat un pas de gegant per a provar la nefasta gestió de la crisi del seu equip ministerial. És veritat que els interessos financers especulatius exigixen als polítics, en el seu propi benefici, l'ocultació de la realitat; però és igualment cert que els ciutadans exigim als nostres governants, en defensa pròpia, transparència informativa.
Després d'afirmar reiteradament que no hi hauria rescat, l'última mentida del govern ha sigut proclamar que és Espanya qui ha demanat el rescat, i no la UE qui ha forçat a acceptar-ho. No és el mateix cridar que eixir a obrir. Encara que Guinders ha declarat que es tracta de “un préstec en condicions molt favorables que implicarà contraprestacions únicament per a la banca”, podem preguntar-nos quin grau de credibilitat li queda al Sr. Rajoy i al Sr. Ministre per a fer-nos pensar que serà així. En els moviments socials sabem que zero. Estem seguint els passos de Grècia, Irlanda i Portugal i la pèrdua de sobirania a les mans del capital financer es farà cada vegada més patent. Vindrà la burocràcia tecnòcrata de Brussel·les a “vigilar in situ” l'evolució de les nostres variables macroeconòmiques, el pagament dels deutes i el compliment del dèficit. La resta de l'ajust ja no cal imposar-ho, perquè fa mesos que Espanya ja està “intervinguda”. Perquè este govern mentider s'ha encarregat de fer aplicadament i de motu propi el que se'ls ha exigit als altres països rescatats.

Però a més de mentider este govern és incompetent. Pesadament se'ns ha dit que la crisi era deguda que els ciutadans havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats, i que per això, la prioritat havien de ser les polítiques “d'austeritat”. Només ara, forçats pels esdeveniments, es reconeix que el tumor estava en el sistema financer, però el problema és que difícilment es podria haver realitzat una gestió més tardana i desastrosa de la crisi de Bankia i de la resta de les caixes i bancs pròxims a la fallida tècnica. La factura que ara s'estima en 100.000 milions d'euros podria haver-se reduït considerablement si el govern haguera defés millor els interessos de les seues ciutadans enfront dels requeriments de banquers i especuladors (per exemple, prescindint en tot moment plantejar una lleva als creditors) i també si hi haguera negociat amb més professionalitat i fermesa les condicions de l'ajuda de la UE (sense acceptar, per exemple, que siga l'Estat espanyol a través del FROB qui acabe avalant els crèdits a les entitats financeres en compromisos). I açò, per no parlar de la indignitat de l'amnistia fiscal posada en marxa esta setmana…
Enfront d'este govern mentider i incompetent no hi ha una altra alternativa que la de continuar pressionant des de la ciutadania per a forçar un canvi radical de les polítiques dirigides a eixir de la crisi. És oportú recordar, encara que siga sintèticament, quatre propostes ineludibles i llargament abonades per moviments socials com ATTAC. Són estes:
1.  Creació d'una comissió formada per persones amb acreditada experiència en el món de les finances i de l'economia mundial que depure les responsabilitats dels causants de la crisi del sistema financer espanyol.
2.  Consolidació d'una potent banca pública basant-se en les nacionalitzacions realitzades, amb la qual finançar i estimular una reactivació  econòmica sostenible, generadora de riquesa social i d'ocupació decent.
3.  Auditoria del deute públic i privat existent, amb una investigació detallada i rigorosa dels contractes de deute vigent, tendent a identificar i rebutjar aquells considerats il·legítims.
4.  Modificació dels acords de la UE en matèria de fiscalitat i que permeten dotar al Banc Central Europeu de poders per a emetre títols propis de deute públic, amb els que finançar el seu pressupost i les necessàries ajudes als països i als Estats.
Utopies d'una esquerra radical? En ATTAC pensem que no. No cal oblidar que l'aplicació del programa del partit de l'esquerra grega, Syriza, si guanya d'ací a uns dies les eleccions -com és ben possible-, pot ajudar a fer despertar a una ciutadania europea letàrgica i resignada a acceptar tot el que està imposant la troica (Brussel·les, el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional). Fins a quan?

Ricardo García Zaldívar és doctor en Economia

Després del rescat a la banca, Espanya s'entrega al control supranacional de la Comissió Europea

A deu dies que el govern de Mariano Rajoy assenyalara enfaticamente que Espanya no requeriria un rescat, i a dos anys que l'anterior governant diguera al planeta que Espanya tènia la banca mes sòlida del màs, per fi s'ha arribat a la versió correcta: Espanya està igual que Grècia. I després que és va tractar els grecs de fluixos, borratxos i corruptes, no sé el que diran dels espanyols ara que els hòmens de negre preparen el seu arribe per a intervindre a la banca i al propi govern.

Per això que el que va ser mil vegades negat ara s'ha fet present en tota la seua dimensió. I només m'agradaria veure la cara d'aquells que negaven que la crisi que va esclatar en 2008 adquiriria els dramàtiques dimensions de què venge parlant dónes de llavors. Açò és part de la ceguera de la qual molts van participar pensant que els finances eren el mur mes sòlid del planeta, oblidant que en veritat tot el sòlid s'esvaïx en l'aire. Els rescats a la banca simplement han continuat, per a evitar el col·lapse del sistema financer.

Dónes de l'esclat de la crisi financera i l'esvaïment d'eixe gran castell de naips en què és va convertir l'economia mundial, és que venge advertint dels falencias del sistema financer ponzi que és va fer dominant després de la desregulació total dels mercats financers (Llei Glass-Steagal inclosa). Tot el que ha ocorregut no ha sigut producte de l'atzar sinó de la fe cega d'aquells que van optar per deixar tot al lliure arbitri del mercat, sense pensar que el mercat és governat pels interessos dels grans corporacions que dominen el màs. Interessos crematístics que beneficien a menys de l'1% de la gent. d'ací la revolució deslligada pel 99%. (veure Els orígens de la desigualtat entre els hòmens, o Els estralls regressius del Neoliberalisme)

A estigues altures, ningú hauria de dubtar que sotàs els grans corporacions els que governeu i que els suposats governs democràtics no sotàs mes que simples titelles estos interessos que l'individu de a pié ignora totalment. Per això que el romanticisme d'aquells que creuen que deixar tot en mans del mercat, com si tots els interactuants del mercat tinguérem el mateix nivell de participació i interessos (veure l'equilibri general walrasiano), no deixa de ser una ingenuïtat. Una cosa és el mercat en els temps de Jean Baptiste Say o Adam Smith, però una altra en els mercats actuals. I de fet, Adam Smith (el pare del liberalisme econòmic) mai va ser partícip del laissez-faire que àfona als països. d'ací que és requerix governs forts que exercisquen un control eficaç contra els malapteses de què s'anomena mercat; i no governs dèbils que deixen tota la pista oberta a la via dels fraus i la corrupció que potència el “mercat”. Per això arriben els hòmens de negre a Espanya.

Els “hòmens de negre”

La interva véncer dels “hòmens de negre” que començarà a partir este dilluns a Espanya (subratlle això dels hòmens de negre perquè el ministre Montoro va assenyalar que a Espanya no entrarien mai els home de negre) no és mes que el primer pas a què Angela Merkel flama la verdadera integració bancària europea, pas iniciàtic per a la va unir política que requerix Europa que consolide la Va unir Fiscal. Però açò, que quede constància, significa la submissió d'Espanya al control supranacional que demandarà la Va unir Europea per a la supervivència de l'euro.

A estigues altures no te objecte recordar (a menys que seguisca algú que de major vullga ser especulador) que el motiu del rescat no és mes que la fraudulenta banca privada del país, justament et manejada pels especuladors que en este blog han sigut tan defesos. Ara que la batalla entre els especuladors i la Comunitat Europea és farà mes aferrissada, caldrà veure en coet punt és trenca la corda: si guanyen els especuladors, serà el fi de l'euro; si guanya la Comunitat Europea, hi haurà un govern central europeu per sobre el dels països… els recorda quelcom?

De moment, Angela Merkel ha donat el vist i plau a l'aplicació de la Taxa Tobin per al control dels fluxos financers i els capitals especulatius, una idea que dalt (per a variar) amb retard si prenem en compte que només en els tres primers mesos d'enguany ha significat la fuga de 100 mil milions d'euros de la banca espanyola, quasi la mateixa suma de l'anunciat “pla de rescat”. Rescat?

d'altra banda, i com he assenyalat en el post Quants diners necessita Espanya i Europa per a la supervivència de l'euro?, els requeriments per a una relativa tranquil·litat espanyola superen els 500 mil milions d'euros, una xifra que vaig fugir no existix per a la Comunitat Europea. I com no existix, la Comunitat Europea simplement dilata o posterga el problema per a mes avant i així justificar en els pròxims mesos una interva véncer mes radical del govern espanyol, tal com s'ha fet a Grècia (i que no ha resolt cap dels problemes grecs). d'ací que este cridat “pla de rescat” seguisca només el primer pas. Europa s'enfronta a un nou estiu del descontent, i esta vegada no hi ha marge de maniobra. La crisi hi ha calat profund i els camins és tanquen i no van a cap lloc segur.