República: 81 anys esperant-te

Volguda República:

El 14 d'abril de 1931 vas començar un camí que t'havia de durar cinc anys. Mai es va fer tants canvis en tan poc de temps. Un canvi que va significar el salt d'una Espanya antiquada, a la cua d'Europa, fins una Espanya amb pilars progressistes, de primer nivell. Perquè a pesar de sabres, sotanes i oligarquies diverses, vas ser capaç d'estendre el teu manto i abrigar tots els ciutadans, a tots els treballadors fins llavors desemparats, omplint-los d'igualtat, de justícia i de democràcia.

Els teus èxits parlen per si sols: vas legalitzar el divorci, donares el vot a la dona, vas estendre l'educació per tot el país, l'art, la cultura i la ciència van patir un auge no conegut. Els treballadors van veure avanços que no somiaven com una llei de sobra o huit hores màximes de treball al dia.

La primera cosa que vull fer és donar les gràcies a eixos hòmens i dones que et van representar i que van aconseguir tots estos objectius. Recordar el que van fer ens plena d'esperança i ens manté vius.

Però les forces vives no podien consentir eixa igualtat, eixe progrés que els llevava poder i els exigia complir regles que abans no existien, que el seu vedat “fora maculat per la multitud”. I l'exèrcit, en connivència amb l'Església i les forces reaccionàries, es va alçar contra el poble per a tallar d'arrel eixa sembra abans que fructificara.

I vi la foscor, i tu vas patir el desterrament. Ser republicà, durant eixos quasi quaranta anys, es va convertir en un estigma que la dictadura es va encarregar d'esclafar amb duresa extrema.

Més tard va morir el gos, però la ràbia no es va acabar del tot. I en aquell moment, a fi d'una suposada superació del franquisme, et van tornar a soterrar. Una monarquia anomenada pel dictador es va fer amb la direcció de l'Estat. Et van vendre per un plat de llentilles.

Cada vegada te trobem més a faltar, des de fa anys una crisi galopant, creada pels de sempre, ens està espletant els drets que tant ens han costat aconseguir. I hui, amb una Monarquia inútil, anacrònica i tacada, que actua sempre a favor dels poderosos, ens trobem òrfens de tu.

Sé que cada dia estàs més prop, que la Monarquia cada vegada va perdent autoritat moral, i que tornaran temps republicans prompte. Sé que arribaran. Perquè els valors que representes són els de la majoria dels ciutadans i el teu sabràs tornar a posar en el seu lloc als treballadors i als oligarques. Perquè renaixeràs del poble i al poble tornaràs a representar.

Últimament estos polítics que ens governeu han sigut deslleials amb la majoria i s'han plegat als interessos minoritaris de poders financers que vénen de fora. Ens han retallat molts drets i seguixen sense mirar cap als que haurien de representar.

Portem esperant la teua filla, la III República, 81 anys. Però quan tornes –tant de bo que prompte— no t'acovardisques, sé com sempre has sigut, valent. I davant d'este Estat sotmés als Mercats, baix vigilància de la UE, que ens està denigrant i empobrint a vas forçat, estic convençut que apostaràs per un nou projecte on els ciutadans siguen el centre polític del país i els governants els seus servidors, on tots els vots valguen el mateix, on la democràcia siga més profunda i participativa, on podem recuperar i augmentar els nostres drets, hui delmats.

Per això, si és necessari per a tallar les injustícies, els excessos, les lleis reaccionàries i les injustes desigualtats, i per a tornar al poble la veu i el seu protagonisme democràtic, dis-li a la teua filla la III República, que no tard i que no se li oblide portar la #guillotina.

A Espanya.

Un poble ha sigut durant mil anys, des del segle VI al XVI, el primer poble d'Europa, igual a Grècia per l'epopeia, a Itàlia per l'art, a França per la filosofia; eixe poble ha tingut un Leònides amb el nom de Pelai, i un Aquil·les amb el nom del Cid; eixe poble ha començat per Viriat i ha conclòs per Reg; va tindre un Lepant com els grecs van tindre Salamina; sense ell Corneille no haguera creat la tragèdia, ni Cristóbal Colom descobert l'Amèrica; eixe poble és el poble indomable del Fur Jutge: quasi tan proveït com a Suïssa pel seu relleu geològic, perquè el Mulhacén és al Mont Blanc com 18 és a 24; ha tingut la seua Assemblea de les selves, contemporània del forum de Roma, meeting dels boscos, que el poble regnava dos vegades per mes, en el noviluni i en el pleniluni; ha tingut Talls en Lleó setanta-set anys abans que els anglesos tingueren el seu Parlament de Londres; ha tingut el seu Jurament del Joc de Pilota, en Medina del Camp, davall D. Sancho; des de 1133 en les Corts de Borja, ha tingut el tercer estat preponderant, i s'ha vist en l'Assemblea de la nació a una ciutat, com Saragossa, enviar 15 diputats; des de 1307, davall Alfons III, ha proclamat el dret i el deure d'insurrecció; a Aragó ha instituït l'home cridat Justícia, superior a l'home cridat Rei; enfront del tron ha oposat el temible si nàs, nàs; ha refusat l'impost a Carlos V. Al nàixer eixe poble ha tingut en escac a Carlemany, i al morir, a Napoleó. Eixe poble ha tingut malalties i patit plagues; però, en resum, no ha sigut més deshonrat pels frares que els lleons pels polls. No han faltat a eixe poble més que dos coses: saber prescindir del papa i del rei. Per la navegació, pel comerç, per la invenció aplicada al globus, per la invenció d'itineraris desconeguts, per la iniciativa, per la colonització universal, ha sigut una Anglaterra, amb l'aïllament de menys i el sol de més. Ha tingut famosos capitans, doctors, poetes, profetes, herois, savis. Eixe poble té l'Alhambra com Atenes el Partenó, i un Cervantes com nosaltres un Voltaire. L'ànima immensa d'eixe poble ha tirat sobre la terra tanta llum, que per a ofegar-la ha sigut necessari un Torquemada; sobre aquella torxa, els papes han posat la seua tiara, apagaluces enorme. El papisme i l'absolutisme s'han concertat per a acabar amb eixa nació. Després, tota la seua llum l'han convertit en flama, i s'ha vist a Espanya unida a la foguera. Aquell cremador desmesurat ha cobert el món; el seu fum ha sigut durant tres segles el nuvolot horrorós de la civilització, i acabat el suplici, acabada la crema, s'ha pogut dir: Eixa cendra és un poble.

Hui renaix la nació d'eixa cendra.

El que és fals respecte al fènix, és cert respecte al poble.

Eixe poble renaix Renaixerà xicotet? Renaixerà gran? Eixa és la qüestió.

Espanya pot reconquistar el seu rang. Pot tornar a ser la igual de França i d'Anglaterra, oferta immensa de la Providència. L'ocasió és única. La deixarà escapar Espanya?

De què servix una monarquia més en el continent? Espanya súbdita d'un rei, súbdita de les potències, que enxiquiment! D'altra banda, fundar una monarquia en estos moments és prendre's treball per a cosa que ha de durar poc de temps. La decoració canviarà.

Una República a Espanya seria la pau a Europa, i l'alt dau als reis és la pau; seria França i Prússia neutralitzades; la guerra entre les monarquies militars, impossible pel només fet de la revolució present, la mordassa posada a Sadowa i Austerlitz, la perspectiva de les matances reemplaçades per la del treball i la fecunditat, Chassepot destituït en profit de Jacquart; seria l'equilibri del continent bruscament establit a costa de les ficcions, pel pes de la veritat en la balança; seria la vella potència, Espanya, resguardada per eixa jove força, el poble; seria, davall el punt de vista de la marina i del comerç, la vida tornada a eixe doble litoral que hi ha regnat sobre el Mediterrani abans que Venècia i sobre l'Oceà abans que Anglaterra; seria la indústria florint allí on bull la misèria; seria Cadis igual a Southampton, Barcelona igual a Liverpool, Madrid igual a París. Seria Portugal tornant a Espanya per la sola atracció de la llum i de la prosperitat: la llibertat és amant de les annexions. Una República a Espanya seria la prova pura i simple de la sobirania de l'home sobre si mateix, sobirania indiscutible, sobirania sobre la qual no pot recaure votació; seria la producció sense tarifes, el consum sense duana, la circulació sense traves, el taller sense proletariat, la riquesa sense parasitisme, la consciència sense prejuís, la paraula sense mordassa, la llei sense mentida, la força sense exèrcit, la fraternitat sense Caín; seria el treball per a tots, la instrucció per a tots, el cadafal per a ningú; seria l'ideal fet tangible, i el mateix que hi ha la golondrinaguía, hi hauria la nació-exemple. Res de perill en això. Espanya democràcia, és Espanya ciutadella. La República a Espanya seria la probitat administrant, la veritat governant, la llibertat regnant, seria la sobirana realitat inexpugnable; la llibertat és tranquil·la perquè és invencible, i és invencible perquè és contagiosa. L'exèrcit enviat contra ella retrocedix contra el dèspota.

Heus ací per què se la deixa en pau:

La República a Espanya seria en l'horitzó la irradiació de la veritat, promesa per a tots, amenaça per al mal únicament; seria eixe gegant, el Dret, en peu a Europa, darrere d'eixa barricada crida els Pirineus.

Si Espanya renaix monarquia, és xicoteta.

Si renaix República, és gran.

Que trie.

Víctor Hugo.

Este article de Víctor Hugo va ser escrit el 22 d'octubre de 1868 i publicat per primera vegada amb este mateix títol el 15 de novembre de 1868 en el periòdic de Casp "El descamisat".

http://buscameenelciclodelavida.blogspot.com.es/2012/02/espana.html

Proclamació de la II República a Catalunya.

Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclame la República Catalana com a Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalà Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de president del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quin és en estos moments la seua voluntat.
Al fer esta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjuren amb nosaltres per a fer-la prevaldre pels mitjans que siguen, encara que fera falta arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Tot aquell, perquè, que pertorbe l'orde de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu hazeros dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajuda de tots, establirem. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels hòmens i dels pobles i, morint i tot si fera falta, no podem perdre.Al proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguen al nostre costat i davant de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per refermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els hòmens i de tots els pobles, Catalans, sapieu hazeros dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931.
El President
FRANCESC MACIÀ

La República Catalana tan sols va durar 72 hores. El govern de Maciá va anar empresonat en un barco. Al finalitzar la condemna Maciá va prendre novament les regnes del Govern de Catalunya, per a finalment ser  afusellat pel govern Franquista en la muntanya de Montjuic mentres deia les paraules "Visca Catalunya!"
http://buscameenelciclodelavida.blogspot.com.es/2012/04/catalanes-interpretando-el-sentimiento.html

A pesar del dràstic retall de drets, els mercats "volen més"

Economistes d'Attac Castella-La Manxa analitzen els pressupostos del 2012.

Que opineu del Projecte de pressupostos presentats pel Govern de l'Estat per a enguany?
Fernando de l'Amo.- Este Projecte és el resultat de les polítiques de la Unió Europea i de la zona Euro de què formem part. El duo Merkel-Sarkozy, el Pacte de l'Euro i l'actuació del Banc Central Europeu ens determinen el camí a seguir. I este govern es mostra com un fidel complidor.
El Projecte de Pressupostos està d'acord amb la reforma de la Constitució fruit del pacte PP-PSOE de l'estiu passat que anteposa el pagament dels interessos i el deute públic -la partida que més augmenta en el pressupost- per damunt de la sanitat o l'educació.
Aclarir que el que s'ha presentat és el projecte que haurà de debatre's en les Corts i que no estarà vigent fins a juny. Este retard augmenta la sensació d'incertesa i falta de confiança que tant diuen que preocupa als “mercats”.
Gregorio López Sanz.- Quan els mercats (perdó, els especuladors) estan a punt d'estrangular-te, hi ha dos opcions, escapar-se per a tirar-se a la muntanya, o deixar que et rematen. El Govern d'Espanya ha optat per esta segona opció amb els pressupostos acabats d'aprovar, a posta que les mesures contingudes en ells no tindran efectes positius (en el cas que els tinguen) fins al “mitjà termini”. Dos o tres anys és un temps que no podran esperar molta gent a Espanya. A més els especuladors han crescut la seua ofensiva inclús després d'aprovats els pressupostos, i si res ho impedix, poguera que abans de final d'any es consumara el quart rescat en l'Eurozona, en este cas, el d'Espanya.
Quines són les característiques més destacades del Pressupost?
Fernando A.- Del costat dels gastos, es produïx un retall de pràcticament totes les partides. Dir també que la major part de les polítiques socials educació, sanitat o benestar són competència de les autonomies i que les xifres d'estos ministeris es referixen a actuacions conjuntes amb les autonomies, sobretot amb les més pobres, que ara patixen un greu retall. L'ajust també es produïx en obres públiques, la qual cosa no ajuda a mantindre l'ocupació. Es mantenen projectes com les línies d'AU, amb poc impacte per a la majoria dels ciutadans, mentres que les carreteres o els ferrocarrils més utilitzats es deixen sense fons….
Del costat dels ingressos, les mesures conegudes fins ara suposen un intent desesperat i “avar” d'incrementar la recaptació recaient sobre les esquenes dels habituals pagans: els ciutadans amb nòmina (pujada del IRPF), mentres a penes es millora la recaptació en Societats i es creguen noves taxes que són insolidàries ja que no tenen en compte la capacitat de pagament de la gent. A més hi ha dos mesures que amb l'excusa d'augmentar els ingressos públics són descarades i injustes:
· A Castella-La Manxa portarà milers d'acomiadaments d'empleats públics i obrirà una excel·lent oportunitat per a fer negocis privats amb la sanitat, l'educació , els servicis socials…La coneguda “amnistia fiscal” que permetrà a defraudadors fiscals i delinqüents llavar el seu diners negres pagant un 10% quan si qualsevol comet un error en una declaració li imposen un recàrrec d'apremi (……) i una sanció sense cap contemplació
· A més, es permetrà a les empreses que “tributen” en països de baix nivell d'imposició (anem, en paradisos fiscals) que puguen disposar dels seus beneficis pagant tan sols un 8% de gravamen. És important saber que tots els bancs i les antigues caixes d'estalvi tenen filials en paradisos fiscals.
- La paraula mes usada és retall… però a qui i que es retalla…?
Gregorio L.- Com hi havia molt que retallar (com a conseqüència que no s'ha volgut augmentar més la recaptació impositiva sobre les rendes i patrimonis més alts), ni tan sols s'han tingut miraments a prioritzar ací i allà; els retalls han sigut determinats per mitjà d'un percentatge sobre tots els ministeris. I els diners així estalviats servirà per a pagar el principal i els interessos del deute públic, que ja importen una quantitat superior als gastos de personal. El President del Banc Central Europeu ho va dir tres dies després d'aprovar els pressupostos: “Els mercats esperen encara més”. I no se li va caure la cara de vergonya ni se li va passar pel cap que una altra forma d'actuar del BCE ajudaria molt als ciutadans/es, que és el que importa.
En concret, què partides de gasto es veuen més perjudicades i quins menys?
Fernando A.- Hi ha algunes que augmenten: els gastos del deute públic augmenten (5.6%); les quantitats destinades a Òrgans Constitucionals com la Casa Real, el Poder Judicial, el Consell d'Estat o les Corts Generals augmenten en el seu conjunt un 0,9% i els que menys es reduïxen són Presidència (-3,8%) i Interior (-4,3%)
Més coneguts són els retalls en Assumptes Exteriors i Cooperació (-54,4%), Foment (-34,6%) o Energia, Indústria i Turisme (-31,9%). En polítiques concretes es retallen molt la cooperació internacional, les polítiques actives d'ocupació (formació o escoles taller), les escoles infantils, programes d'incentius a la lectura o a l'ús de noves tecnologies, programes d'investigació i ciència, gran part del finançament estatal de la Llei de Dependència, o programes de qualitat de l'atenció sanitària conjunta amb autonomies.
En este repartiment d'on gasta l'Estat, es veu clarament quin és el sentit ideològic dels pressupostos i sobre quines polítiques descansa l'austeritat
Gregorio L.- Els retalls de gasto públic, els patixen principalment el poble pla, els que no tenen capacitat econòmica per a accedir a eixos servicis per la via privada. L'eliminació de bonificacions i exempcions en l'Impost de Societats són minúcies en termes de recaptació. El Govern s'ha tornat a oblidar de pujar l'Impost de Societats a les grans empreses, a aquelles que declaren més d'un milió d'euros de beneficis a l'any, que amb seguretat no tindrien cap problema de viabilitat futura si una part de tals beneficis els dedicaren a pagar més impostos.
 Quines conseqüències tindran eixos retalls a Castella la Manxa?
Fernando A.- Ja he anticipat que la major part de les polítiques de retalls en educació, sanitat, polítiques d'ocupació o dependència són programes conjunts finançats per l'Estat i la Comunitat Autònoma. Ara faltarà gran part dels diners de l'Estat i el de la Junta es veurà també retallat amb el conegut Pla de Garanties dels Servicis Socials Bàsics, que és el nom amb què van batejar irònicament les polítiques de la tisorada de Cospedal. Este Pla suposa al mateix temps:
· En un termini raonable no hi ha cap esperança en les polítiques que s'estan aplicant. L'única esperança esta en el carrer.L'acomiadament de milers de treballadors del sector públic regional (curiosa manera de crear ocupació): En sanitat, educació, atenció de boscos, servicis socials entre altres. Tot això suposen pitjors servicis públics perquè, per molt que diguen, amb menys empleats i menys mitjans es fan menys i pitjors coses.
· A més obrin una excel·lent oportunitat a interessos econòmics privats, amb extenses relacions amb l'equip de govern regional que estan decidits a fer negoci de l'educació, de la sanitat i dels servicis socials de la regió.
Insistixen en el fet que estos són els únics pressupostos possibles… realment és així?
Gregorio L.- Si seguim amb els ulls tancats les directrius de l'Eurogrup, no hi ha possibilitat per a un altre pressupost, a pesar que és el camí segur per a la debacle de l'estat del benestar. No obstant encara podria intentar-se quelcom posant més atenció a la lluita contra el frau i a la fiscalitat del capital. Fora de l'Eurogrup, amb grans dificultats, això sí, es podrien explorar altres vies que, en principi, no tindrien perquè ser tan dures i antisocials com les que ara transitem.
Quines alternatives ens queden…? açò té solució?
Fernando A.- Naturalment que hi ha alternatives a estes polítiques. Els retalls del gasto públic, l'augment dels impostos als ciutadans, les escandaloses pujades dels preus de l'electricitat, el gas o el butà només crearan més desocupació i menor activitat econòmica el que al seu torn impedirà recaptar la quantitat prevista en impostos per a reduir el dèficit. De la mateixa manera, el govern ajuda a la banca, als defraudadors fiscals i a les grans empreses i el seu model econòmic torna a ser el dels baixos salaris, el turisme i el renàixer de la rajola pel que no estem davant de l'única política possible sinó aquella que defenen els interessos d'una minoria que ens governa sobre la voluntat popular i democràtica.
I finalment, Que creieu que podem fer davant del que ambdós definiu com…un retall de drets…?
Fernando A.- Per això, és necessària la major divulgació de l'efecte d'estes polítiques, la unitat d'acció dels moviments socials que defenen les alternatives als retalls i una aposta de la societat per avançar en la construcció d'un nou model de relacions econòmiques i socials que construïsquen un món més solidari i humà
Gregorio L.- Tot corre molt de pressa. Tot s'està precipitant en els últims dies. En un termini raonable, no hi ha cap esperança en les polítiques que s'estan aplicant. L'única esperança està en el carrer i en l'explosió ciutadana canalitzada a una nova societat, a un nou sistema.



Fernando de l'Amo, és economista i és el coordinador d'Attac C-LM.



Gregorio López Sanz és membre d'attac, és economista i professor de Política Econòmica en la Universitat de C-LM.



La L'entrevista s'ha fet demanant declaracions per escrit a ambdós entrevistats, amb un qüestionari semblant. Les declaracions s'han creuat, per a facilitar la lectura

La barbaritat econòmica i política de l'amnistia fiscal

PostPosted on abril 11, 2012 by Alberto Garzón Espinosa

El govern del PP ha aprovat un pla d'amnistia fiscal que el ministre d'Hisenda ha cridat “pla de regularització d'actius ocults”. Este recurs a l'eufemisme és propi dels economistes i polítics que volen amagar el verdader abast de les seues mesures. De fet, Montoro no ha fet sinó parafrasejar, en certa manera, el propi document explicatiu dels Pressupostos Generals de l'Estat 2012. En tal document l'aminstía fiscal ve descrita com “un programa extraordinari per a incentivar que els contribuents del IRPF, IS i de l'IRNR regularitzen la seua situació tributària, declarant aquells béns o drets ocults a la Hisenda Pública”.

L'operatiu d'este pla consistix en el fet que aquelles persones que hagen estat evadint impostos tinguen un termini temporal (fins a novembre del 2012) que els permeta presentar una declaració tributària especial en la que se'ls grave a un tipus impositiu del 10%.


Que Montoro negue que este pla siga una amnistia fiscal només pot revelar la seua gran capacitat per a mentir o el seu desconeixement de la literatura de la Hisenda Pública. En efecte, hi ha consens entre els economistes en què la definició d'aminstía fiscal (tax amnesty) és la següent: “una mesura o conjunt de mesures a fi de condonar penes o sancions de caràcter civil i criminal als contribuents, que admeten voluntàriament no haver pagat el deute impositiu conrrespondiente a impostos de períodes precedents -o haver-ho fet parcialment-, i que ara declaren completament” (Lerman).

Hi ha moltes formes de dissenyar un pla d'amnistia fiscal, i el seu “èxit” (d'acord amb els objectius plantejats) depén del context en què s'emmarca.

Una amnistia fiscal pot servir per a regularitzar els actius just abans de procedir a instaurar un règim fiscal molt més sever o completament distint. En este cas se'ls perdona les multes als defraudadors perquè puguen participar en un règim nou que serà més dur o millor dissenyat, la qual cosa permet que el joc fiscal comence novament. A Espanya es va fer una amnistia d'este tipus en 1977, en plena transició.

Però una amnistia fiscal pot ser també una simple ferramenta per a recaptar de forma fàcil, immediata i de dubtosa moralitat. Així han sigut les amnisties fiscals del PSOE, 1991, i del PP, ara en 2012. En estos casos es dissenya un pla perquè els defraudadors reconeguen (part o totalitat) el que han evadit i paguen un impost especial per això. Com en esta nova amnistia, se'ls perdonen les multes associades i les possibles sancions penals mentres que l'impost a pagar és clarament inferior al que correspondria en el cas que no hagueren evadit.

Estem davant d'una mesura desesperada presa per un govern que no vol afrontar una reforma fiscal integral que se centre d'una vegada per sempre en la falta de progressivitat pràctica que té el nostre sistema. Però estem també davant d'una mesura incorrecta i aberrant des d'un punt de vista econòmic i polític.

Des del punt de vista polític és immoral i censurable que els que han estat minvant les arques públiques, i per això fomentant el deteriorament dels servicis públics en el seu conjunt, siguen perdonats a fi d'una major recaptació. No oblidem que els defraudadors són delinqüents, i dels més perillosos perquè la seua acció afecta de forma directa a la qualitat de vida dels ciutadans. Esta amnistia fiscal és una ajuda directa als delinqüents.

Des del punt de vista econòmic és també una decisió errònia. En primer lloc perquè el govern pretén recaptar 2.500 milions d'euros i no obstant els estudis demostren que l'èxit recaptador de les amnisties anteriors a Espanya és miserable (veja este document). En segon lloc perquè modifica els incentius dels agents econòmics. Ho explique breument.

El 75% del frau fiscal és responsabilitat de les grans empreses i les grans fortunes, segons els tècnics d'Hisenda, i a este tipus d'amnisties només s'acullen els xicotets defraudadors. És normal. Qui s'acull a este tipus d'amnisties ha de tindre incentius per a fer-ho, és a dir, ha d'entendre que és millor fer-ho que no fer-ho (continuar defraudant). Si el govern haguera anunciat un compromís molt més dur amb les inspeccions, les grans empreses es veurien temptades a preferir acollir-se a esta porta temporal a fi d'evitar ser investigades pels inspectors d'Hisenda. Però el govern no sols no ha fet això sinó que precisament ha actuat al revés: de cada deu inspectors d'hisenda que es jubilen, l'Estat contractarà a un per a substituir-los (taxa de reposició del 10%). Així que no hi ha res a motive a les grans empreses i grans fortunes a deposar la seua actitud delinqüent, més enllà de possibles i estranyes crides -i per descomptat no creïbles- a un patrotismo fiscal.

Però d'altra banda esta amnistia fiscal llança un missatge erroni als que sí que paguem els nostres impostos legalment. En efecte, el govern està dient amb este pla que defraudar no és tan greu, i que té perdó. A més, un perdó que es dóna de tant en tant i no de forma extraordinària. De manera que este pla incentiva el frau fiscal, al dir-los als contribuents que si defrauden no sols no tindran els inspectors darrere, buscant-los, sinó que prompte o tard podran acollir-se a un pla de perdó.

En definitiva, una barbaritat que reflexa molt bé els temps en què vivim. Temps en què els governs representen els interessos de les grans fortunes i les grans empreses, i temps en què la solidaritat és llançada per la borda amb tal d'intentar, que no aconseguir, acontentar als cridats mercats. Mercats que són, precisament, eixes les grans fortunes i les grans empreses internacionals.

L'euro mai va estar en perill

Article publicat per Vicenç Navarro, 11 d'abril del 2012

Este article critica la postura àmpliament generalitzada en cercles econòmics, inclosos progressistes, que assumeixen que els polítiques fiscals d'austeritat han estat necessàries en els països de l'Eurozona per salvar l'euro.


Hi ha una impressió generalitzada que vam estar a la vora que l'euro desapareguera i que la Unió Europea es desmembrara. Josep Oliver, Catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, i un dels economistes a qui llig en El Periòdic sempre amb gran interés i, sovint, com ara, amb desacord, repetix esta percepció en un article “Els Estats Units d'Europa”, publicat en tal rotatiu l'últim 01.03.12, assenyalant que pareix que estem eixint del perill de col·lapse de l'euro i desmantellament de la UE, però hem d'anar encara amb molt atenció i cautela perquè estem lluny d'haver eixit de la crisi actual.

De l'article pareix deduir-se que, segons el professor Oliver, la causa que ens estiguem allunyant del precipici es deu a les polítiques de rectitud fiscal, promogudes pel govern de la canceller Angela Merkel i aplicades a tots els altres països. Pareixeria, perquè, que el Professor Oliver atribuïx el que considera una millora a la política d'ortodòxia fiscal que ens ajuda a eixir del compromís en què ens trobem. Últimament el Professor Josep Oliver ha indicat el seu suport a les polítiques de retalls de gasto públic, encara quan ha protestat per la manera indiscriminada i injusta de tals retalls.

Amb el gran respecte que li tinc el professor Oliver, he d'indicar que estic en profund desacord amb ell. Sóc conscient que esta lectura de la realitat és la més comuna, però això no la fa més creïble o precisa. En primer lloc, l'euro mai va estar en perill. Si haguera estat en perill, haguera caigut en picat el valor de tal moneda, cosa que no ha ocorregut. Encara que es va devaluar enfront d'altres monedes, com el dòlar nord-americà, l'euro mai va baixar més en el valor que tenia quan es va establir (veure el meu article “L'euro no està en perill. El benestar de la població sí que ho està”. El Plural. 26.12.11). En realitat, el descens de l'euro va ser un canvi positiu per a l'economia real productiva, perquè va facilitar la millora de les exportacions a zones que comercialitzen amb els països de la Unió Europea. El que la banca i l'establishment europeu clamaren que calia implementar polítiques d'austeritat a fi de salvar a l'euro, no vol dir que l'euro estiguera en perill. La Banca i el Banc Central Europeu (BCE) van perdre credibilitat des de fa molt de temps.

Quant al descens dels interessos del deute públic, això té poc a veure amb les polítiques d'austeritat. El fet més important que ha ocorregut per a explicar tal baixada no és la reducció del dèficit de l'Estat espanyol, sinó la decisió del Banc Central Europeu de comprar deute públic espanyol en els mercats secundaris. Esta decisió ha sigut la que ha determinat la baixada de tals interessos. En realitat, el nivell dels interessos és modificable i depén de causes polítiques. Contra el que el professor Oliver indica, no són els mercats financers els que determinen el nivell dels interessos del deute públic. Este nivell és més una variable política que econòmica. I pot modificar-se fàcilment per mitjà de la intervenció del BCE. Este, que és en la pràctica un lobby de la banca, modula les seues intervencions amb l'objectiu d'aconseguir el que desitja, com la privatització dels servicis, la desregulació dels mercats laborals, l'eliminació dels convenis col·lectius i altres mesures que, en realitat, tenen poc a veure amb la fortalesa de l'euro, i molt a veure amb els interessos empresarials de la banca i altres elements del capital financer. Baste només de llegir les declaracions del President del BCE, Mario Draghi (que havia sigut Vicepresident del Banc Goldman Sachs) a la revista Wall Street Journal  (24.02.12) en el que, amb tota claredat i contundència, indica que “l'Europa Social és inviable”, assenyalant que l'era de l'Europa Social ha acabat. Totes les condicions que el BCE està posant a Espanya perquè intervinga és que reduïsca més i més l'Estat del Benestar, instruccions que el govern Rajoy està complint amb els ulls tancats. Creure's que abaixar tal gasto públic farà recuperar “la confiança dels mercats” és d'una ingenuïtat que queda clarament en evidència amb el que està ocorrent a Espanya. Per desgràcia, pocs vam ser els autors que denunciem estes polítiques fiscals quan es van presentar com la solució a la gran recessió. Hui, els fets ens han donat la raó. Seria de desitjar que economistes com Josep Oliver, que sense cap dubte pensen en les seues propostes millorar la qualitat de vida de les classes populars, es donaren compte d'això al més prompte possible.

La ignorància històrica de la canceller Merkel i la seua selectivitat moral

Este article critica la falta de credibilitat i dualitat moral que presenta el govern alemany en el seu comportament i crític cap a Grècia i el seu deute públic.

Article publicat per Vicenç Navarro

Una de les motivacions que han definit les polítiques d'austeritat imposades pel govern alemany de la canceller Angela Merkel a Grècia ha sigut la de penalitzar a este país pel seu comportament, considerat per tal canceller com irresponsable, al viure per damunt de les seues possibilitats, amb un Estat suposadament malgastador, atributs d'una societat malalta i immoral. La mentalitat que cal “castigar a Grècia” ha sigut dominant en l'establishment financer, econòmic i polític alemany, reproduït a través dels seus mitjans d'informació de major difusió, que contenen, tots ells, articles, reportatges i pàgines d'opinió clarament antiGrècia, reproduint estereotips insultants per a la majoria de les classes populars d'aquell país. El grec “vague” i “dependent de l'Estat” finançat per l'ajuda alemanya través de fons públics alemanys, s'ha convertit en una imatge molt comuna dels mitjans alemanys amb major capacitat de persuasió entre la seua població. Invite el lector que no es crega el que estic dient que mire els diaris alemanys de major tiraje i busque articles que facen referència a Grècia, i veuran que rarament apareixen imatges o narratives que siguen mínimament objectives o equilibrades en el seu reportatge. La gran majoria d'articles són condemnatoris de l'Estat grec i de la seua població.

En esta actitud alemanya cap a Grècia hi ha diversos problemes greus, resultat d'una enorme ignorància per part de la canceller Merkel i de l'establishment alemany, no sols de la pròpia història d'Alemanya, sinó també de la d'Europa. Anem per parts. La primera ignorància és desconéixer les terribles conseqüències de voler penalitzar a tot un país pel seu comportament suposadament immoral. Alemanya és un exemple d'això. El Tractat de Versalles, firmat el 28 de Juny de 1919, era el Tractat de Paz que acabava amb la Primera Guerra Mundial. Els vencedors d'aquell conflicte, França, Gran Bretanya i EUA, van imposar un castic a Alemanya, perdedora d'aquella guerra, castic que tenia com a objectiu penalitzar al poble alemany per la seua responsabilitat a haver causat la I Guerra Mundial. Amb aquella penalització s'intentava previndre que Alemanya causara en el futur una altra guerra. Com va dir el Primer Ministre francés Georges Clemenceau, l'objectiu central de les enormes sancions imposades al poble alemany era previndre una II Guerra Mundial. La història, no obstant, va mostrar l'enorme error d'aquelles polítiques de sancions encaminades a penalitzar el comportament considerat immoral d'un país.

La Segona Guerra Mundial va seguir a la Primera, i en certa manera, la II Guerra Mundial era una resposta a la política de sancions firmada a Versalles en 1919. En realitat, l'economista Keynes, de Gran Bretanya, que havia dimitit de la delegació britànica a Versalles pel seu desacord amb aquelles polítiques sancionadores que anaven a aprovar-se en el cridat Tractat de Paz, hi havia ja alertat que aquelles sancions empitjorarien encara més la situació alemanya, creant les condicions perquè apareguera un moviment de protesta, canalitzat pel nazisme, tal com oocurrió. El que Keynes va aconsellar el Primer Ministre britànic Lloyd George, va ser el que es va fer després de la II Guerra Mundial (i que s'havia d'haver fet després de la I Guerra Mundial): perdonar-li a Alemanya més de la mitat del deute públic, deute que Alemanya, devia als vencedors (que eren els mateixos que van guanyar la Primera Guerra Mundial), a fi d'ajudar a la reconstrucció d'aquell país. Darrere de tals mesures hi havia l'encertat supòsit que no es podia condemnar a tot un poble pels errors i males pràctiques polítiques i econòmiques dels seus establishments.


Penalitzant a Grècia pel seu comportament immoral?

Este supòsit es podria aplicar també a Grècia, país que ha estat governat per uns establishments d'ultradreta per la majoria del temps des del final de la II Guerra mundial. Les polítiques corruptes, responsables d'uns Estats altament repressius i amb escassa sensibilitat social, van ser realitzades per les seues classes dirigents gregues recolzades precisament per les classes dirigents alemanyes. L'enorme endeutament de l'Estat grec, basat en part en l'escassetat de recursos (generada per un enorme frau fiscal per part dels components de la seua classe dirigent) i en unes polítiques fiscals enormement regressives, amb uns gastos militars (aproximadament el 30% del seu pressupost públic) totalment hiperbòlic, es va realitzar amb el suport del capital financer alemany i nord-americà. És més, la banca Goldman Sachs va jugar un paper important en la creació del deute públic, la seua ocultació i, més tard, la seua especulació. L'establishment alemany estava involucrat en les polítiques dutes a terme a Grècia, que van conduir directament al mal cridat “problema del deute públic grec”. I la banca alemanya va ser la que va finançar l'expansió del gasto militar a Grècia (veure el meu article “El que no es diu sobre Grècia”, publicat en mon blog www.vnavarro.org el 28.03.12). On està la crítica de la suposada moralista Angela Merkel dels banquers del seu país, que es van beneficiar enormement del comportament irresponsable i immoral de la classe dirigent grega? I, com és que la premsa de l'establishment alemany està tan silenciosa sobre el paper central que el capital financer, inclòs l'alemany, va jugar a crear “la crisi del deute públic grec”? El poble grec no es va beneficiar d'aquelles polítiques. Va ser la burgesia financera alemanya la que es va beneficiar.

No és, perquè, Alemanya versus Grècia el major conflicte actual. Ni Alemanya ajuda a Grècia, ni Grècia és corrupta i immoral. Ha de conéixer-se que dins de cada país hi ha classes socials amb interessos distints, i inclús contraposats. El que es cridava abans la burgesia financera alemanya va jugar un paper clau en la creació del problema del deute públic grec, la qual cosa va fer amb l'activa col·laboració de la burgesia grega, corrupta, reaccionària i repressiva, perjudicant així tant a les classes populars gregues com a les classes populars alemanyes, perquè el domini de la burgesia financera sobre l'Estat alemany ha sigut responsable de les polítiques de baixos salaris i escassa demanda, exportant el capital en compte d'invertir-ho en el propi país, Alemanya, i així augmentar la seua demanda domèstica, la qual cosa haguera estimulat l'economia alemanya i a l'europea al mateix temps. D'açò no obstant, a penes es parla en els mitjans de major difusió alemanys i espanyols.
http://www.vnavarro.org/?p=7136&lang=CA

La lluita social existix, i l'esquerra i la dreta

Les mobilitzacions sindicals que van finalitzar amb la vaga General del 29M, han demostrat que la lluita social, abans denominada lluita de classes, continua existint i ha tornat a primera plana de l'actualitat.
L'actual crisi econòmica torna a posar d'actualitat conceptes que durant molt de temps han sigut llocs en dubte i fins soterrats per molts. La crisi ha suposat el renàixer del conflicte i la lluita social.
En la nostra societat s'ha fet evident que hi ha un conflicte viu entre la majoria social que patix les conseqüències de la crisi i una minoria que manté una situació de privilegi que arriba a accentuar-se.
La composició de les classes socials ha canviat en les últimes dècades. Han canviat les seues condicions i hui una gran part del que es denomina classe mitjana són assalariada que fins ara tenien un lloc de treball fix.
És certa l'existència d'una multiplicitat de situacions que creguen col·lectius diferenciats, empleats públics, jóvens sense treball, treballadors precaris, parats, prejubilats i jubilats, etc.
Però també és evident que la crisi i el repartiment dels seus costos ha permés una certa unificació de tots els perjudicats que formen part del que es cridava i podem continuar cridant com a classes populars.
A este ampli col·lectiu social cal afegir tota altra sèrie de capes socials que objectivament, encara que moltes vegades no tinguen consciència subjectiva, són els seus aliats potencials al tindre interessos coincidents, perquè també estan patint les conseqüències de la crisi i de la forma d'afrontar-la per part dels governs i de les polítiques antisocials de dretes.
Ens referim a sectors que podíem definir com a xicoteta burgesia, comerciants i xicotets empresaris, la viabilitat dels negocis de la qual es veu afectada per la repercussió directa tant per la pèrdua de poder adquisitiu de la població, que ara consumix menys, com per les dificultats que ells mateixos tenen d'accés al crèdit el que els dificulta la pròpia supervivència de les seues empreses.
Estem veient com la crisi provoca múltiples moviments locals i espontanis conseqüència del malestar derivat de diverses situacions concretes, i que provoca, com a reacció, que sorgisquen moviments com el 15M, així com plataformes diverses en defensa de la sanitat, educació, desnonaments, contra actuacions bancàries, etc.
Són en molts casos moviments locals aïllats que se subleven contra conseqüències concretes de la crisi però que estan faltats de la capacitat de donar-li una resposta global.
I és ací on cal situar la importància de la mobilització sindical.
El sindicalisme confederal ha donat una resposta no sols a la Reforma Laboral, aspecte bàsic de la convocatòria de Vaga General, sinó que li ha donat un caràcter de contestació social més globalitzador com demostra el propi eslògan de la convocatòria “Se'l volen carregar tot”.
Així mateix el moviment sindical ha sigut capaç de donar una resposta política, no sols aglutinant les forces que es diuen d'esquerres, sinó triant la forma dilatada de la mobilització i la data oportuna, després de les eleccions autonòmiques andaluses i asturianes, la qual cosa ha ajudat a fer que la Reforma Laboral i la mobilització tinguera un paper protagonista en el resultat electoral de les mateixes que ha comportat tancar el pas al PP en el govern d'estes comunitats.
La mobilització sindical ha aconseguit un ampli suport i acompanyament social que ha convertit la Vaga General en un moment de gran mobilització social com es va veure en les grans manifestacions de febrer i març, ha sigut sens dubte un clar demostració del renàixer de la lluita social.
I ha tingut un doble cost important per al Govern del PP, tant el que ha pagat en les eleccions autonòmiques com el derivat que la pròpia mobilització i la Vaga General que ha afectat la seua credibilitat, tant a nivell nacional com internacional, tot això agreujat encara més per la repercussió derivada dels Pressupostos Generals, els quals amplien la justificació de la mobilització social.
L'actualitat de la lluita social posa també d'actualitat l'existència de formes diverses d'entendre la realitat social per mitjà de la política. Torna a fer-se evident que cal sublevar-se contra l'actual concepció, pròpia de la dreta, d'afrontar l'eixida de la crisi només a base de retalls i ampliació les desigualtats socials.
Es comença a posar en dubte la falsa concepció, actualment hegemònica, que només hi ha una política possible per a afrontar la crisi que és l'actualment existent.
Cal obrir la perspectiva a què hi ha una forma diferent i més justa de fer front a la crisi, que aposte per la reactivació econòmica i no sols per l'ajust pur i dur, alhora que tracta que els costos de la crisi tinguen un repartiment més equitatiu i just.
Fins ara les polítiques de dretes dutes a terme per Zapatero i agreujades per Rajoy han fet recaure el cost en una gran majoria que perd poder adquisitiu, drets i condicions socials mentres es posa en dubte la pròpia existència de l'estat del benestar.
Així mateix sectors més acomodats i rics, institucions com l'Església, sectors responsables de la crisi com el financer, i inclús delinqüents com els defraudadors, no estan afectats per les mesures i inclús ixen afavorits.
Cal reactivar i fer renàixer novament polítiques d'esquerra, polítiques d'igualtat, de distribució de la riquesa en benefici de la majoria i especialment dels sectors més desfavorits, de potenciació de l'economia productiva i de futur amb especial dedicació a la formació i a l'I+D+i, reforçament de l'estat del benestar, una fiscalitat justa i progressiva amb persecució de l'especulació i el frau, i fent de l'austeritat dels comptes públics un sinònim de lluita contra la malversació i el balafiament de recursos, al mateix temps que es potencien els servicis públics i la sostenibilitat.
És a dir fer aparéixer novament en l'escenari social polítiques d'esquerres que durant molt de temps han estat desaparegudes davall el predomini del social-liberalisme promogut pel PSOE.
Ara és el moment de la política d'esquerres amb majúscules, confrontada amb la dreta, al servici dels interessos de la majoria i allunyada de plantejaments amb dèbils arrels ideològiques com han sigut els plantejaments més tàctics que estratègics de l'esquerra majoritària que han representat els governs socialistes.
El moviment sindical, moltes vegades injuriat i injustament criticat tant per la dreta com per alguns suposats elements esquerrans, ha sigut novament l'eix vertebrador de la resposta social i del retorn de la lluita social, cap altre moviment ni polític ni social ha tingut la seua capacitat de mobilització.
Però després de la resposta ara és el moment de l'alternativa, que no alternança, a la dreta i les seues polítiques,
Cal construir eixa alternativa política, amb plantejaments alternatius, diferents, d'esquerres, que es confronte contra els de la dreta i sàpia plantejar una proposta creïble i capaç d'il·lusionar als sectors socials que s'han oposat i mobilitzat contra les polítiques de dreta fins ara hegemòniques.
Una alternativa que ha de plantejar-se en l'àmbit de l'estat però tenint molt en compte la necessitat contemplar la seua dimensió europea.

www.nuevatribuna.es/opinion/manel-garcia-biel/2012-04-08/la-lucha-social-existe-y-la-izquierda-y-la-derecha/2012040820230000552.html