La setmana passada, l'Institut Nacional d'Investigació Econòmica i Social, una fundació britànica, va publicar un gràfic alarmant que comparava la depressió actual amb recessions i recuperacions anteriors. Resulta que segons un indicador important -els canvis en el Producte Interior Brut (PIB) des que va començar la recessió- a Regne Unit li està anant pitjor esta vegada del que li va ser durant la Gran Depressió. Després de quatre anys de depressió, el PIB britànic havia tornat a aconseguir el seu màxim anterior; quatre anys després que començara la Gran Recessió, Regne Unit no està ni de bon tros prop de recuperar el terreny perdut.
Regne Unit tampoc és l'única. A Itàlia també li està anant pitjor que durant la dècada de 1930, i amb Espanya dirigint-se clarament cap a una doble recessió, tenim a tres de les cinc grans economies europees com a membres del club dels “pitjors que”. Sí, hi ha algunes excepcions i complicacions, però açò constituïx, no obstant, un sorprenent fracàs de la política.
I és un fracàs, concretament, de la doctrina d'austeritat que ha predominat en el debat polític de les elits tant a Europa com, en gran manera, als Estats Units durant els dos últims anys.
I bé, quant a eixes excepcions: d'una banda, la desocupació en Regne Unit era molt més elevat en la dècada de 1930 del que ho és ara, perquè l'economia britànica estava deprimida -principalment per culpa d'un tornada desencertada al patró or- inclús abans que esclatara la depressió. I d'altra banda, Regne Unit va patir una depressió molt suportable en comparació amb la dels Estats Units.
Inclús així, superar l'historial de la dècada de 1930 no hauria de ser un repte difícil. Potser no hem aprés moltes coses sobra la gestió econòmica al llarg dels 80 últims anys? Sí, així ha sigut, però en Regne Unit i en altres llocs, l'elit política va decidir tirar per la finestra els coneixements obtinguts a males penes i confiar en canvi en il·lusions que li convingueren des d'un punt de vista ideològic.
Es creia que Regne Unit, en concret, era un model de “austeritat expansionista”, la idea que, en compte d'augmentar el gasto del Govern per a lluitar contra les recessions, cal retallar-ho, i que açò induiria un creixement econòmic més ràpid. “Els que sostenen que ocupar-se del nostre dèficit i fomentar el creixement són d'alguna manera alternatives s'equivoquen”, declarava David Cameron, el primer ministre britànic. “No pots ajornar el primer per a impulsar la segona cosa”.
Com podia prosperar l'economia quan la desocupació ja era elevat i les polítiques del Govern estaven reduint directament l'ocupació més encara? La confiança! “Crec fermament”, manifestava Jean-Claude-Jean-Claude Trichet -que en aquell moment era el president del Banc Central Europeu i un ferm partidari de la doctrina de l'austeritat expansionista- “que, en la conjuntura actual, les polítiques que impulsen la confiança acceleraran la recuperació econòmica en compte d'obstaculitzar-la, perquè la confiança és el factor clau hui en dia”.
Semblants invocacions al fada de la confiança mai van ser plausibles; els investigadors del Fons Monetari Internacional i d'altres institucions van desacreditar ràpidament la suposada prova que els retalls en el gasto creguen ocupació. No obstant, la gent influent a un costat i a l'altre de l'Atlàntic va omplir d'elogis als profetes de l'austeritat, i a Cameron en especial, perquè la doctrina de l'austeritat expansionista encaixava amb els seus programes ideològics.
Per tant, a l'octubre del 2010, David Broder, qui pràcticament encarnava l'opinió comuna, va lloar a Cameron per la seua audàcia, i en concret per “no fer cas de les advertències dels economistes que una medicina sobtada i fort podria frenar en sec la recuperació econòmica i tornar a sumir al país en la recessió”. Més tard, va instar el president Barack Obama a “fer una cameronada” i dur a terme “una reducció dràstica de l'Estat de benestar ja mateix”.
No obstant, per estrany que parega, eixes advertències dels economistes van resultar ser totalment encertades. I tenim prou sort que Obama no fera, de fet, una cameronada.
El que no vol dir que tot vaja bé en la política nord-americana. És cert que El Govern ha evitat una austeritat total, però els governs estatals i locals, que han de tindre uns pressupostos més o menys equilibrats, han retallat el gasto i l'ocupació a mesura que s'acabava l'ajuda federal, i això ha sigut un llast important per al conjunt de l'economia. Sense eixos retalls del gasto, ja podríem haver estat en la senda del creixement autosostenible; tal com estan les coses, la recuperació penja d'un fil.
I potser el continent europeu, on les polítiques d'austeritat estan tenint el mateix efecte que en Regne Unit i on molts indicis apunten a una recessió enguany, ens porte per mal camí.
El més exasperant d'esta tragèdia és que era totalment innecessària. Fa un segle, qualsevol economista -o, de fet, qualsevol estudiant universitari que haguera llegit el llibre de text Economia, de Paul Samuelson- els podria haver dit que l'austeritat enfront d'una depressió era una idea molt roïna. Però els que elaboren les polítiques, els experts i, sent dir-ho, molts economistes van decidir, en gran part per raons polítiques, oblidar el que solien saber. I milions de treballadors estan pagant el preu de la seua amnèsia deliberada.
Paul Krugman és professor d'Economia de Princeton i premi Nobel de 2008.
Font:© 2012 New York Times News Service.
