Article publicat per Vicenç Navarro a GACETA SANITARIA, abril de 2012
Este article analitza críticament la política de retallades de despes sanitària pública que s'està realitzant a Espanya, retallades que accentuaran encara mes la polarització de l'atenció sanitària a Espanya per classe social.
Una de les característiques de la sanitat pública espanyola és el seu baix gasto públic sanitari, un dels més baixos de la Unió Europea dels Quinze, UE-15 (el grup de països de la Unió Europea de semblant nivell de desenvolupament econòmic al d'Espanya). Segons Eurostat, en el 2008, el primer any de la crisi, Espanya es gastava només un 6,5% del PIB, comparat amb un 7,3% en la mitjana de la UE-15. S'arriba a la mateixa conclusió quan es tria el gasto públic sanitari per habitant. Espanya se situa, de nou, a la cua de la UE-15.
Sóc conscient que alguns economistes de la salut a Espanya han assenyalat que Espanya es gasta ja en sanitat pública el que li correspon pel seu nivell de desenvolupament econòmic, postura insostenible a la llum de les dades (per a veure una crítica de tal postura, veure el meu article publicat en la revista Salut 2000 de la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (“Els determinants del gasto públic sanitari”. Agost 2010). En realitat, Espanya es gasta en sanitat pública molt menys del que li correspon pel seu nivell de riquesa. El seu PIB per capita és ja el 94% del PIB per capita mitjana de la UE-15. En canvi, el seu gasto sanitari públic per capita és només el 79,5% del gasto sanitari públic per capita de la mitjana de la UE-15. Si en compte de 79,5% es gastara el 94%, Espanya es gastaria en el seu sector sanitari públic 13.500 milions d'euros més dels que es gasta. No cal ni dir-ho que el PIB per habitant no és el determinant del gasto públic sanitari per habitant, perquè moltes altres variables intervenen a configurar tal gasto, des de l'estructura demogràfica al tipus d'organització del sistema sanitari, entre altres. Però totes les indicacions permeten arribar a la conclusió que el gasto públic sanitari és més davall del que haguera de ser pel desenvolupament econòmic que té el país. Esta observació és aplicable a tots els servicis públics de l'Estat del Benestar. El nombre de persones adultes treballant en els servicis públics de l'Estat del Benestar és dels més baixos de la UE-15. Només un 9%, comparat amb un 15% en la UE-15 i un 25% a Suècia, el país que té major desenvolupament del seu Estat del Benestar.
Les causes d'este escàs gasto públic sanitari són predominantment polítiques: el gran domini que les forces conservadores han tingut sobre l'Estat espanyol al llarg de la seua història, característica que compartix amb Grècia i Portugal, els països que tenen també un gran retard en el seu gasto públic social (veure Navarro, V., El subdesenrotllament social d'Espanya. Causes i Conseqüències, i Volums I, II i III de La Situació Social a Espanya, 2004, 2007 i 2009).
La polarització per classe social del sistema sanitari espanyol
Esta situació explica que Espanya siga també el país que té el major percentatge de gasto sanitari privat de la UE-15. Quasi el 30% del gasto sanitari és gasto privat procedent predominantment del 20-25% de la població que té major nivell de renda. Això determina que existisca una polarització per classe social del sistema sanitari espanyol, amb una sanitat privada que atén bàsicament als sectors amb majors recursos i una sanitat pública que atén a les classes populars. Esta polarització és típica dels països on les forces conservadores han tingut major influència sobre l'Estat, com ara el sud d'Europa i la majoria de països d'Amèrica Llatina.
Tal sistema, a més d'injust, és altament ineficient, perquè mentres que la privada és, en general, millor que la pública pel seu confort (un llit per habitació), pel seu major temps de visita i per una menor llista d'espera, en la pública la qualitat del personal i riquesa de la infraestructura és superior . En països on s'ha comparat la mortalitat estandarditzant les variables que poden afectar la mortalitat, esta és major en els centres privats (amb afany de lucre) que en els centres públics (P. J. Devereaux, t'al. “Payment for care drec priva't for-profit and priva't not-for-profit hospitals: a systemathic review and meta-analysis”, 08-06-04, i P. J. Devereaux, t'al. “A systematic review and meta-analysis of studies comparing mortality rates of priva't for-profit and priva't not-for-profit hospitals”, en la revista de la Canadian Medical Association 28-05-02).
Les polítiques públiques que s'estan proposant amb retalls substancials de la sanitat pública accentuaran encara més la polarització per classe social del sistema sanitari espanyol. Els retalls en el gasto públic acceleraran el creixement de la sanitat privada, procés d'acceleració que serà facilitat per la desgravació de l'assegurament privat que aconseguix la seua màxima expressió en les propostes del Conseller de Salut del govern CiU de Catalunya, el Sr. Boi Ruiz, el qual ha proposat l'assegurament sanitari obligatori per a les rendes superiors, reduint el sector públic a un sector assistencial de mínims per a les classes populars. Esta dicotomia afectarà encara més negativament la inequidad i ineficiència del sistema, com ha demostrat l'experiència als EUA. Cap altre país es gasta tant en sanitat i té un major grau de descontentament popular amb el seu sistema sanitari que EUA, on l'assegurament privat està generalitzat. És un tremend error anar en esta direcció.
Els retalls accentuaran més la polarització social
Les insuficiències del gasto públic sanitari han donat peu a les polítiques de retalls que es justifiquen davall diversos arguments, cap dels quals és sostenible, ni conceptualment ni empíricament. És paradoxal que alguns economistes aconsellen tals retalls que comportaran una expansió de tal assegurament, argumentant que estimularan l'eficiència “eliminant el greix”. Tal argument ignora, no obstant, el caràcter polític dels retalls, els quals reproduïxen i accentuen més la desigualtat en la distribució del poder institucional dins del sector sanitari, perquè els grups més poderosos es defenen millor dels retalls que els grups amb menys poder. No hi ha cap evidència que tals retalls estiguen millorant l'eficiència del sistema. Abans al contrari, estan accentuant encara més les grans ineficiències, conseqüència de la polarització per classe social del sistema sanitari.
Estos retalls van acompanyats d'una crida a l'increment dels ingressos privats, augmentant encara més l'elevat percentatge que el gasto públic privat representa sobre el gasto total. Un d'ells és el copago, mesura que es presenta sovint com a mesura moderadora d'un suposat abús del sistema públic per part de l'usuari, del qual no hi ha cap evidència. El fet que l'usuari espanyol tinga més visites o més receptes no és un indicador d'abús del sistema per part de l'usuari, perquè esta major utilització es deu a causes administratives (tindre la firma del metge) o a una subutilització del personal d'infermeria, entre altres factors. És més, la utilització i el gasto sanitari ve determinat en gran manera pel metge, no per l'usuari.
El sistema de copago no és equitatiu i seria molt més eficient, eficaç i equitatiu que el pagament es fera per via impositiva amb una orientació finalista, tal com s'ha desenvolupat en altres països. La càrrega fiscal a Espanya és, a més de baixa, altament regressiva. I hauria de corregir-se, afegint un component finalista en la correcció d'inequidades fiscals. Les enquestes assenyalen que, al mateix temps que hi ha una gran desaprovació per part de la població dels retalls i del copago, hi ha una àmplia aprovació de l'augment dels recursos per a la sanitat (87% de la població). En realitat, els fons que l'Estat intenta estalviar-se retallant els servicis sanitaris podrien haver-se adquirit a base de mesures com ara eliminar la baixa d'impostos a les empreses que facturen més de 150 milions d'euros a l'any (que haurien obtingut 5.300 milions de més) o recuperant l'impost del patrimoni (2.100 milions d'euros), i eliminant la reducció dels impostos de successions (2.552 milions), o eliminant el frau fiscal de la grans fortunes, de la banca i de les grans empreses que facturen més de 150 milions d'euros a l'any, aconseguint 44.000 milions d'euros, per citar només uns exemples (veure “Hi ha alternatives. Propostes per a crear ocupació i benestar a Espanya” Navarro, V., Torres, J., Garzón, A.). Tals retalls responen a unes coordenades polítiques de poder que es presenten erròniament com les úniques alternatives possibles. Però les dades mostren que altres intervencions són possibles si hi ha voluntat política per a això
No hay comentarios:
Publicar un comentario