Deudocracia. No hi hauria deute si hi haguera impostos justos

6 gener 2012 | Categories: La tardor europea, Unió Europea | |

Xavier Canella Tamayo – ATTAC Acordem
Ronald Reagan i Margaret Thatcher van iniciar fa tres dècades una sistemàtica rebaixa d'impostos als més rics, persones i empreses. Des de llavors no ha cessat eixa política de menys impostos a què més guanyen i tenen. I de menys impostos es va passar a més endeutament dels estats. Per això un polític espanyol va poder dir carregat de raó que “ als governs els costa menys demanar prestat que pujar els impostos”. Encara que, per a ser exacte, hauria d'haver dit que els governs preferixen endeutar-se abans que recuperar el sistema d'impostos més just que hi havia fa trenta anys. No cal molestar els rics.
La crisi del deute a Europa i les seues feroços conseqüències socials tenen tot que veure amb l'aprimament progressiu de la fiscalitat (els impostos) i amb el frau fiscal. Molt més que amb excessos o irresponsabilitat en el gasto públic.
Com recorda Sam Pizzigati, segons l'IRS (l'agència tributària nord-americana), en 2008, els que van guanyar als Estats Units més de 200.000 dòlars anuals van pagar al govern federal un tipus fiscal del 22% pels seus ingressos. Prou menys del que pagaven els nord-americans més rics fa 50 anys. En 1961, els que guanyaven més de 27.000 dòlars anuals (equivalents a 200.000 dòlars de hui) van pagar un tipus d'una miqueta més del 31% dels seus ingressos. I els ingressos anuals per damunt de 400.000 dòlars a l'any (3 milions de hui) pagaven un tipus fiscal del 91%. Hui les rendes de més de 3 milions de dòlars paguen un tipus del 35%.
A Espanya, per exemple, les empreses a penes paguen un 10% d'imposat pels seus beneficis. Un percentatge molt allunyat del tipus d'imposat per beneficis establit que és 30% per a grans empreses i 25% per a xicotetes i mitjanes. Les xifres de l'Agència Tributària espanyola mostren que les empreses eludixen legalment fins a dos terços dels impostos que els corresponen. I ho poden fer perquè hi ha complaença i complicitat governamentals amb els que més guanyen i més tenen. Els més rics deduïxen i reduïxen el que han de pagar amb martingales legals diverses. De fet, les empreses paguen per beneficis menys que les famílies, que aporten un 11,5% de la seua renda.
El resultat final és menys ingressos de l'Estat. I això sense comptar amb el frau fiscal pur i dur.
Continuant amb Espanya, segons un informe de Gestha (sindicat de tècnics d'Hisenda) en 2005, últim any amb dades de frau, este va ser de 88.617 milions d'euros: 58.676 milions defraudats a l'Agència Tributària i 29.941 ala Seguretat Social. Les grans empreses defrauden quasi el 75% del total mentres el 97% d'empreses restant defrauden un 17%. I a això caldria sumar altres evasions fiscals de rics i molt rics (frau en plusvàlues, arrendaments, rendes del capital…). Si només s'evitara la mitat de frau fiscal i es cobraren els impostos corresponents, Espanya tindria un PIB com el de Regne Unit i superior a Itàlia. I no tindria dèficit públic.
Rajoy, nou president de govern d'Espanya, pretén estalviar l'any que ve 16.500 milions d'euros amb retalls socials, acomiadaments, sang, suor i llàgrimes. Gestha assegura que, si es reduïra l'economia submergida espanyola en 10 punts, es recaptarien 38.500 milions d'euros anuals. L'economia submergida a Espanya suposa 245.000 milions d'euros: 23,3% del PIB espanyol. Són molts impostos evadits.
Però és que els que més guanyen i posseïxen són els mimats pels governs que combreguen amb rodes de molí neoliberals. Com recorda Ana Flores, “en compte de posar-se d'acord els governs per a domesticar al capital, el món més desenvolupat decidix deixar-ho circular amb absoluta llibertat. Atraure diners és l'obsessió dels governs i competixen entre si baixant impostos”.
Com a denúncia Paul Krugman, el pitjor d'esta servitud dels governs amb els que més tenen, és que “l'exigència d'austeritat cada vegada més radical (per a poder pagar el deute) ha fracassat com a política econòmica, a l'agreujar el problema de la desocupació sense restaurar la confiança. I una recessió europea pareix més probable cada dia”.
Cal exigir i fer auditories del deute per a posar fi a l'hemorràgia social que el seu pagament genera. I barallar per a recuperar un sistema impositiu just i redistributiu, contra les falses tesis de l'austeritat com a camí i la limitació del dèficit de deutes sobirans com a objectiu per damunt de tot. Per damunt de tot només han d'estar la ciutadania i els seus drets.
Article publicat en L'Avantguarda
http://www.attac.es/2012/01/06/deudocracia-no-habria-deuda-si-hubiera-impuestos-justos/

Eixir-se de l'euro com a alternativa: el cas d'Argentina

Article publicat per Vicenç Navarro a la revista digital SISTEMA, 13 de gener del 2012

Este article explica com Argentina va poder sortir de la crisi financera mitjançant el trencament de la paritat de la moneda argentina amb el dòlar, trencant alhora amb el FMI que estava imposant unixes polítiques d'austeritat a l'Argentina, tal com ho està fent ara amb Espanya.


Una teoria que ha sigut promoguda per cercles financers importants, com per exemple el Fons Monetari Internacional (FMI), és la desenvolupada per dos dels seus economistes, Ken Rogoff i Carmen Reinhart, definits sorprenentment en un article recent com “nous gurus de l'economia”, que sostenen que les recessions causades per les crisis financeres han de resoldre's lentament després de molts anys de recuperació lenta i penosa. En els seus escrits, tals autors subratllen els termes lenta i penosa. La promoció d'esta teoria per part del FMI i la seua acceptació en els mitjans financers i econòmics neoliberals s'explica perquè, en realitat, disculpa les polítiques públiques responsables de l'escassa recuperació de les economies europees i, molt en especial, les dels països referits desdenyosament com PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya), porcs en anglés.

El problema amb esta teoria és que és fàcilment demostrable que és errònia. És a dir, hi ha evidència que invalida la seua tesi. Vegem, per exemple, allò que s'ha ocorregut a Argentina. Este país tenia una enorme crisi financera, resultat en part a què el valor de la seua moneda estava fixat a l'euro (perdó, volia dir al dòlar nord-americà). Esta paritat l'havia portat a tindre un deute externa de 95.000 milions de dòlars. Era el deixeble predilecte del FMI, duent a terme les receptes de tal institució, arribant a un nivell d'endeutament impossible de sostindre.

D'ací que, en contra dels desitjos del FMI i amb gran hostilitat per part d'esta institució, a finals del 2001, el govern argentí va decidir abandonar la paritat amb el dòlar i no pagar el deute públic al preu establit pel FMI. El sistema financer argentí es va col·lapsar i tots els vaticinis pronosticaven que Argentina entraria en recessió –a nivells de depressió- per molts, molts anys. Fins ací la teoria de Rogoff i Reinhart.

Les dades, no obstant, mostren l'error de tals autors. És cert que l'economia argentina va baixar durant la primera part de l'any. Però es va recuperar prompte, i en tres anys el nivell d'activitat i creixement econòmic era ja idèntic a l'existent en el període de prerecessió. Part de la solució va ser recuperar la seua pròpia moneda i la seua pròpia autonomia fiscal, garantida pel seu propi Banc Central. A més, no va pagar el deute públic als nivells exigits, devaluant-la considerablement. Tot això li va permetre recuperar-se ràpidament, aconseguint un dels nivells de creixement econòmic més accentuats a Amèrica Llatina, el doble de Brasil, per exemple.

Este creixement ha repercutit, a través de les polítiques públiques redistributives, en el millorament del benestar de les classes populars. La pobresa i la pobresa extrema s'han reduït en dos terços des de 2002. El gasto públic social s'ha triplicat durant este període 2002-2010. I en 2009, va desenvolupar un programa de transferències públiques a la infància, que va repercutir en 3.5 milions de xiquets, sent el programa de reducció de la pobresa infantil més ambiciós d'Amèrica Llatina. Les desigualtats han disminuït. En 2001 els súper rics (el 5% de renda superior) tenien 32 vegades més renda que els pobres (el 5% de renda inferior). En 2010, era 17 vegades.

És cert que la inflació és també elevada, inclús per als estàndards d'Amèrica Llatina. Un 20-25% per any. Ara bé, si els salaris pugen més que la inflació (com està ocorrent) i també la protecció social, i es continuen reduint les desigualtats, l'impacte de tal inflació és menys perjudicial del que aparença. És més, eixa inflació pot i ha d'abaixar-se, però no pot utilitzar-se per a negar els grans èxits aconseguits per Argentina, que explica el gran suport popular pel seu govern, reelegit àmpliament en l'última convocatòria electoral (The Argentina Success Story and its implication. Center for Economic and Policy Research. 2011)

Per a avaluar l'experiència argentina cal comparar-la amb la que hi haguera va existir de no canviar les seues polítiques. Tal com predeien Rogoff i Reinhart, hagueren estat durant molt de temps (deu o quinze anys) en una recuperació lenta i penosa. En compte d'això, es van recuperar i van créixer ràpidament, distribuint més equitativament el producte produït durant estos anys.

Espanya no és Argentina. Però és important estudiar la possible rellevància d'aquella experiència per a Espanya. Eixir de l'euro no seria la meua primera proposta per a eixir de la crisi. Crec que és millor eixida transformar l'arquitectura de la Unió Europea i de l'Eurozona amb establiment d'un Banc Central (el Banc Central Europeu no és un Banc Central per paradoxal que això parega: en realitat és un lobby de la banca), un Departament del Tresor i una altra mesures, incloent la democratització de les institucions de la Unió Europea encaminades a la construcció dels Estats Units d'Europa. Però molt em tem que el domini neoliberal de les estructura de govern de l'Eurozona i de la Unió Europea impossibilitarà este desenvolupament, i en este cas la situació insostenible actual es perpetuarà (que és el que desitja el capital financer). D'ací que hagueren de considerar-se totes les alternatives, incloent l'eixida d'Espanya (i de Grècia, Portugal, Irlanda i inclús Itàlia, si així també ho desitgen) de l'euro. La seua permanència en l'euro, en cas de no fer les reformes apuntades, significarà la Gran Depressió per a milions de ciutadans de tals països. És més, la discussió d'esta possibilitat –eixir-se de l'euro- facilitaria la mà d'Espanya en la negociació amb els governs Merkel i Sarkozy, perquè esta eixida és l'últim que desitgen tals governs, ja que suposaria el col·lapse dels seus bancs. De tot això es deriva la urgència que s'inicie el debat sobre l'eixida d'Espanya de l'euro, perquè l'absència d'este debat està empobrint el nostre país.

http://www.vnavarro.org/?p=6812&lang=CA

Les ETVE fan d'Espanya un paradís fisca

PostPosted on January 12, 2012 by Alberto Garzón Espinosa

En el context de l'actual crisi econòmica, i com a conseqüència de la disminució d'ingressos per l'estancament i/o caiguda de l'activitat econòmica, els Estats estan mostrant serioses dificultats per a poder finançar el seu gasto públic. A fi d'incrementar els ingressos, i no tindre que continuar recorrent sistemàticament a l'endeutament públic, els països de la zona euro han escomés distintes reformes fiscals que han fet recaure la major part de l'esforç en els sectors de població considerats popularment com a classes baixes i mitges.


En efecte, encara que tècnicament la majoria dels sistemes fiscals -inclòs el d'Espanya- són progressius, en la pràctica resulten ser regressius de facto per l'existència tant d'evasió com d'elusión fiscal. L'evasió fiscal és un delicte perseguit -amb una reconeguda insuficient eficàcia per falta de mitjans- per l'Agència Estatal d'Administració Tributària. L'elusión fiscal, al contrari, és una pràctica legal realitzada de forma molt habitual per les grans empreses i les grans fortunes. En este segon cas es tracta de planificar totes les activitats econòmiques, per mitjà de la creació de societats per tot l'espai financer, a fi de reduir al màxim possible el pagament d'impostos. Per una qüestió de capacitat econòmica, els subjectes econòmics que més es beneficien de l'existència d'estos mecanismes legals són els més benestants.

Un d'eixos mecanismes legals que existixen a Espanya és el de les denominades “entitats de tinença de valors estrangers” (ETVE), la figura jurídica del qual permet a empreses no residents en el nostre país no tributar pels dividends o participacions en beneficis generats per empreses filials. Este mecanisme permet que empreses estrangeres puguen establir societats pantalla en el nostre país –tot just una mínima inversió en concepte de recursos materials i humans- amb les que moure grans sumes de diners i a fi d'eludir els impostos que d'una altra forma anirien associats. Eixa situació implica automàticament acceptar que el nostre país està col·laborant activament a crear forats fiscals en les economies d'altres països.

Però a més, i segons assenyalen els tècnics d'Hisenda, les ETVE són un focus de frau de gran importància. La utilització d'estes entitats pot servir per a accedir a deduccions fiscals i també per a compensar els guanys econòmics d'altres empreses del grup. El resultat final sempre és el mateix: la reducció de la quantitat d'impostos a pagar per les grans empreses que utilitzen estos mecanismes.

Mentres perdure l'existència d'estos forats negres de l'economia, que absorbixen grans sumes de diners que d'una altra forma passarien a les arques públiques, qualsevol reforma fiscal farà recaure el pes de l'esforç sobre els sectors menys benestants de la societat. I eixa realitat no sols és una font d'injustícia, i de generació de problemes de sostenibilitat de les finances públiques, sinó que també va en contra de l'article 31.1 de la constitució espanyola en què es reconeix que tots han de contribuir “al sosteniment dels gastos públics d'acord amb la seua capacitat econòmica per mitjà d'un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat”.

Per estes raons precedents, he registrat una Proposició No de Llei en el Congrés en què el nostre grup parlamentari demana al govern que prenga totes les mesures necessàries per a:

·         Eliminar la figura jurídica de ‘entitat de tinença de valors estrangers' (ETVE), arreplega en la Llei de l'Impost de Societats.

·         Substituir l'exempció de l'article 21 de la dita Llei per una deducció que elimine la doble imposició econòmica internacional sobre dividends i rendes de font estrangera derivades de la transmissió de valors representatius dels fons propis d'entitats no residents en territori espanyol, de manera que es greu en territori espanyol eixes rendes en la part que no hagen tributat conforme als tipus impositius vigents en les normes espanyoles.”

A més, he registrat una pregunta per a obtindre “la relació de totes les Entitats de Tinença de Valors Estrangers (ETVE) acollides al règim especial de tributació previst en els articles 116 a 119 del text refós de la Llei de l'Impost de Societats, que han operat a Espanya entre els anys 2006 i 2011, ambdós inclusivament, amb indicació per a cada una d'elles dels imports declarats exempts dels dividends o participacions en beneficis i les rendes derivades de la transmissió de la participació, així com l'import dels impostos pagats en l'estranger per estes rendes exemptes”.

En este blog poden llegir-se diferents articles sobre els paradisos fiscals i el seu efecte sobre les finances públiques, la inestabilitat financera i, clar està, la desigualtat.

Escrit per Alberto Garzon

Les mestres de la República - 2a Part

Veneranda Manzano, con un grupo de alumnas y la bandera republicana al fondo.

El paper de les mestres i els mestres.

El projecte que l'educació i la cultura arribaren als racons més remots d'Espanya era per al govern republicà la via per a construir una verdadera democràcia. “Espanya no serà una autèntica democràcia mentres la majoria dels seus fills, per falta d'escoles, es vegen condemnats a perpètua ignorància” resava el Decret que disposava la creació de 7.000 places de mestres i de mestres en 1931. Educació i democràcia anaven de la mà i el cor de la formació en valors cívics dels xiquets i de les xiquetes i de l'eradicació de l'analfabetisme en les zones urbanes i rurals era l'ensenyança primària.

La política educativa de la República, si bé va comprendre el conjunt del sistema educatiu, es va centrar en la reforma i la millora del magisteri. Els estudis de magisteri van adquirir categoria universitària. Els futurs mestres i mestres, que havien de tindre estudis de batxillerat, es formaven conjuntament en la universitat en què aprenien la pedagogia moderna. La millora de les retribucions va contribuir així mateix a dignificar la professió.

En este projecte d'educació de la ciutadania les mestres republicanes ocupaven un lloc destacat. Eren les encarregades d'educar en els valors de llibertat, igualtat i solidaritat als xiquets i a les xiquetes que estudiaven en les escoles mixtes acabades d'implantar, o en les escoles de xiquetes. A més, la seua mateixa presència era un exemple instructiu, especialment per a les xiquetes, ja que encarnaven un model de dona moderna i independent.

La professió de mestra era un dels pocs àmbits laborals i culturals en el que les dones havien anat conquistant, des del segle XIX, un terreny d'afirmació, reconeixement i legitimació en l'espai públic.

En l'Espanya de les primeres dècades del segle XX moltes mestres es van sentir atretes pels corrents de renovació pedagògica, van participar en organitzacions femenines i feministes que lluitaven per la reforma social i la igualtat de drets de la dona, i van formar part de partits polítics i de sindicats.

A principis dels anys 30, la II República va comptar amb nombroses mestres (i mestres) identificades amb les idees de laïcisme, llibertat de pensament i de càtedra, promoció de la llibertat individual, que, en les aules, utilitzaven l'experimentació i els mètodes participatius d'aprenentatge, treballaven a l'aire lliure, feien excursions i fomentaven l'educació física, d'alumnes i d'alumnes.

Un camp d'actuació propi de les mestres republicanes va ser reivindicar pràctiques educatives renovadores i la seua aplicació en els centres docents, alhora que, es van ocupar, com a anelles d'una llarga cadena, de proporcionar una mirada no androcéntrica sobre els principis pedagògics innovadors.

Van participar així mateix en l'àmplia varietat d'activitats educatives i culturals desplegades per la República: les escoles nocturnes per a treballadores adultes, les Missions Pedagògiques, les biblioteques populars, les colònies i les cantines escolars. Eren dones compromeses políticament, que, gràcies a la seua experiència en el domini del llenguatge y de l'oratòria, s'atrevíana ocupar l'espai públic, per la qual cosa van exercir paper important en les campanyes polítiques.

Elles van defendre i van practicar la coeducació, encara que fora en dates tan tardanes com 1937; van iniciar l'ensenyança de temes d'educació sexual, acompanyades,a vegades, de l'explicació de mètodes anticonceptius, en un intent de formar les alumnes en la llibertat i la responsabilitat; i van introduir el laïcisme en la seua vessant de tolerància i respecte a totes les creences. Pràctiques educatives que serien, en definitiva,motiu de sanció i de condemna a partir del triomf del nacional catolicisme.

 

La situació de l'escola rural en les primeres dècades del segle XX

En les primeres dècades del segle XX l'escola rural patia un abandó molt important. Al mig d'este panorama tan desolador, les Missions Pedagògiques van representar un mitjà important de dinamització i desenvolupament de les escoles dels pobles i aldees. A les dificultats materials s'unien l'absentisme escolar, conseqüència de la mà d'obra infantil en les faenes agrícoles o manufacturació de productes, per a augmentar la quota pecuniària de les famílies més necessitades.

En el cas de les xiquetes la situació s'agreujava. No es creia necessari que la dona obtinguera major instrucció i formació que la relacionada amb les tasques de la llar. D'esta manera moltes xiquetes no van aconseguir continuïtat en els seus estudis, per la qual cosa no van obtindre una educació total. Es convertien en analfabetes completes o analfabetes funcionals.

Al costat de la lluita contra l'analfabetisme i l'increment de l'escolarització, l'evolució de l'escola rural durant el període republicà no pot obviar el debat sobre el model escolar i la pròpia identitat de l'escola rural. Era necessari omplir els nous edificis amb una activitat educativa adequada a les necessitats de la població rural: classes nocturnes, activitats culturals, biblioteca i museu pedagògics, etc. Davant del dilema escola rural-escola urbana, pedagogues i pedagogs republicans van proposar una escola “més” rural en el sentit d'una escola arrelada en l'entorn i adequada a les necessitats del medi rural. Es tractava de dur a terme un projecte pedagògic de gran amplitud: millorar l'escola amb la finalitat de millorar el poble o l'aldea.

La labor de les mestres rurals es desenvolupava normalment baix condicions penoses. Les mestres que havien sigut formades en les Escoles Normals de les ciutats es trobaven amb una total falta de mitjans i es veien forçades a buscar recursos amb imaginació i creativitat. Xicotes pertanyents en la seua majoria a les classes mitjanes, acostumades a disposar de llum elèctrica i bany en els seus llars, i a llegir periòdics o anar al cine, es trobaven sense tot açò a l'arribar al seu destí de treball.

D'altra banda, els locals de les escoles es trobaven, en la seua majoria, en condicions lamentables; alguns, donades les circumstàncies, consistien a coves obertes en les muntanyes.

A més, el material didàctic era deplorable i damunt de la mestra, a vegades, eixia a rebre-la una comissió de veïns per a exposar al seu nouvinguda que les lliçons impartides a les xiquetes havien de limitar-se a la lectura, l'escriptura i la costura.

És important assenyalar que encara que es tractara de dones instruïdes i amb un alt nivell de formació, no sempre podien ascendir a llocs més prestigiosos per mèrits propis. Així moltes vegades havien d'acceptar el lloc de treball a centenars de quilòmetres del seu llar.

Les jóvens s'afonaven durant anys en localitats molt apartades que solien estar molt mal comunicades. Algunes estaven tan lluny del seu llar que només podien tornar a este en vacacions estivals. Les mestres rurals patien les pitjors condicions. Els seus sous eren exigus en comparació amb altres professionals de l'Estat, encara que van experimentar un augment al llarg de la República; a més, des de l'1 de juliol de 1931, la jornada laboral s'havia establit en huit hores.

En 1931 la retribució mitjana d'una mestra era de tres mil cent seixanta-dos pessetes anuals, encara que el 76% del total cobrava tres mil o menys. Per a 1935 el sou mitjà era ja de tres mil sis-centes huitanta-dos pessetes i tan sols el 53% cobrava tres mil o menys.

La repressió de les mestres republicanes.

L'1 d'abril de 1939 es decreta el final de la Guerra i a partir d'estos moments comença una brutal persecució als desafectes i desafectes al règim que des de llavors s'imposaria a una població cansada, abatuda i tremendament ferida. La depuració de "rojos i roges" no va ser fruit de la victòria, ja en la mateixa declaració de guerra, el 15 d'agost de 1936 el General Mola va anunciar: "tot açò s'ha de pagar  i es pagarà molt car. La vida dels reus serà poc. Els avise amb temps i amb noblesa: no vull que es criden a engany". I despedix el ban de la manera següent: "En resum: ni rendició, ni abraços de Vergara, ni pactes del Llit, ni res que no siga victòria indiscutible i definitiva.”

Estes declaracions d'intencions es van a veure plasmades en successives normatives que diu, tenen l'objectiu de “castigar el desafecte, intimidar a l'indecís i premiar el partidari”. Així el punt de partida serà la “Orde de 10 de novembre de 1936, una circular de 7 de desembre de 1936 i una altra orde de 17 de febrer de 1937”.

Respecte al Magisteri Espanyol, la normativa depurativa es resumix en l'orde de 18 de març de 1939, en línies generals el procediment seguit ens ho descriu Pura Sánchez de la manera següent: Primer, se separava del servici a la totalitat del professorat; els que volgueren reingressar havien de presentar una instància manifestant la seua voluntat de continuar en l'exercici de la docència i una declaració jurada en la que es contestava a una sèrie de qüestions relacionades amb les actituds professionals i polítiques tingudes; rebuda la instància, la comissió depuradora obria expedient i demanava informe de cada professor i de cada professora a la Guàrdia Civil, a l'alcalde, al capellà i a un representant dels pares de la localitat; amb tota la informació rebuda, la comissió podia sobreseure el cas o, si trobava elements sancionables, formular per escrit els càrrecs que creguera convenients. La persona interessada disposava de deu dies per a contestar per escrit els càrrecs, presentant la documentació que poguera desvirtuar-los. La comissió valorava novament l'expedient amb el plec de descàrrec rebut i proposava una resolució. L'expedient complet era remés a la comissió nacional, que tornava a examinar-ho i feia una proposta de resolució que era elevada a les altes esferes ministerials per a la decisió final que es comunicava a la Comissió Superior Dictaminadora, qui, al seu torn, remetia les resolucions als presidents de les comissions provincials per a la seua publicació en el butlletí oficial de la província. Només a partir de març de 1938, al crear-se l'Oficina tecnicoadministrativa, va ser possible recórrer demanant la revisió d'un expedient sancionador en un procediment que resultava prou lent i, ben sovint, ineficaç.

Els càrrecs considerats més greus eren la pertinença a partits d'esquerra o a la maçoneria, la irreligiositat o la conducta privada immoral i haver aplicat plantejaments pedagògics renovadors.

En esta repressió de conductes, les mestres republicanes van ser objecte d'un sever correctiu perquè havien donat prou prova de la seua adhesió al règim que els havia concedit la ciutadania com perquè el Nou Règim no es detinguera a examinar-les amb especial atenció. A elles se'ls van imputar càrrecs específicament femenins: veure una mestra “lliure i atrevida” era, sens dubte, causa de sanció. Per això, igual que els seus companys, van ser castigades per la seua militància política, sindical o cultural, però sobretot per les seues gosades conductes personals (casades civilment, divorciades, mares fadrines, “amistançades”…), per la seua escassa o nul·la religiositat i per haver introduït el laïcisme i la coeducació en les aules, pràctiques que, si és el cas tenien una connotació pejorativa especial ja que qüestionaven la tradicional religiositat femenina.

El resultat de tot això, ens ho seguix comptant Mª Carmen Agulló, quan ens referix que algunes van ser condemnades inclús durant mes temps pel que van ser empresonades, alguna va arribar a morir en la presó com Carmen Orozco. Les va haver afusellades o en termes de l'època “passejades”, inclús executades al poc d'iniciar-se la guerra. Moltes altres van haver d'exiliar-se normalment a Hispanoamèrica, on van exercir com a mestres contribuint a la modernització de l'educació en estos països, encara que normalment es van dedicar a altres treballs.

Es va derogar l'article 48 de la Constitució de 1931 que establia:

El servici de la cultura és atribució essencial de l'Estat, i ho prestarà per mitjà de les institucions educatives enllaçades pel sistema de l'escola unificada. 

L'ensenyança primària serà gratuïta i obligatòria. Els mestres, professors i catedràtics de l'ensenyança oficial són funcionaris públics. La llibertat de càtedra queda reconeguda i garantida. La República legislarà en el sentit de facilitar als espanyols econòmicament aptitud i la vocació.

L'ensenyança serà laica, farà del treball l'eix de la seua activitat metodològica i s'inspirarà en ideals de solidaritat humana. Es reconeix a les Esglésies el dret, subjecte a inspecció de l'Estat, d'ensenyar les seues respectives doctrines en els seus propis establiments.

Autora articlé: María Torres

Les mestres de la República - 1a part.

L'educació va constituir un dels compromisos socials de la II República el fi del qual era aconseguir la democràcia, garantir els drets de tots els ciutadans i ciutadanes i modernitzar el país. Es tractava de configurar l'estat docent, la defensa d'una República capaç d'educar a ciutadans i ciutadanes compromeses amb la construcció d'una nova societat, que deixara arrere l'obscurantisme i les desigualtats d'altres èpoques.

Una educació pública, obligatòria, gratuïta, activa, laica, bilingüe i solidària que intentava acabar amb segles de discriminació per raó de sexe o de classe social.

Desgraciadament, els plantejaments de la II República van tindre una plasmació incompleta i efímera. La sublevació feixista va retallar les il·lusions de canvi social i l'activitat reformadora en tots els terrenys, entre ells, el de l'educació.

Dins d'este projecte d'educació de la ciutadania ocupaven un lloc privilegiat les mestres republicanes, que encarnaven el model de dones modernes i independents. Elles serien les responsables, en gran manera, de la construcció i difusió de la nova identitat ciutadana, a l'educar al seu alumnat en els valors d'igualtat, llibertat i solidaritat, tant a través de la transmissió de continguts en les aules com, sobretot, amb les seues vivències personals.

No obstant, molt poc sabem d'estes dones compromesos i valents que van treballar per portar l'educació a tots els racons d'Espanya, per molt perduts i aïllats que estigueren, o per moltes dificultats que trobaren davant d'una societat que, en massa ocasions, les observava amb recel, davant de la seua posició lliure i independent i unes pràctiques educatives que introduïen la coeducació en l'aula, i l'aprenentatge pràctic i experimental, enfront dels mètodes memorístics i mecànics.

Els seus noms, vides i obra, han de ser restituïts en la memòria, formant part del llegat de la nostra història educativa.

El canvi de la situació de la dona en la II República.

Per a les dones espanyoles, la proclamació de la II República el 14 d'abril de 1931 significaria un canvi profund en tots els àmbits: en l'esfera pública i en la vida privada, en la política, l'economia, la cultura i l'educació.

Estos canvis van ser molt més lluny del que molts dels mateixos hòmens de la República havien planejat i inclús més lluny del que moltes de les dones de la República podien haver somiat. Les reformes de la II República que, directament o indirectament impactaven en les dones, suposaven una transformació cultural de la societat espanyola tan profunda que pot ser qualificada de transcendent.

Amb la Constitució de 1931 les dones van obtindre la ciutadania civil i la ciutadania política. La Constitució establia la igualtat jurídica d'hòmens i dones (article 25) i els mateixos drets electorals per a hòmens i dones (article 36). Per primera vegada en la història d'Espanya, les dones van poder gaudir dels drets que possibilitaven l'exercici d'una llibertat personal bàsica, la qual cosa, al seu torn, les capacitava per a participar en l'àmbit públic, inclòs l'exercici dels drets polítics i en concret del dret al vot. Més de cent anys després de la Constitució de Cadis de 1812, l'ordenament jurídic espanyol reconeixia que les dones formaven part d'una “comunitat d'iguals”, amb plens drets i deures de ciutadania.

La II República acabava així amb l'exclusió de les dones de la ciutadania civil i política consagrada en les constitucions anteriors (de 1812 a 1876) i en la legislació, especialment en els codis civil, mercantil i penal. En estos codis del segle XIX, en vigor fins a les reformes republicanes i represos posteriorment pel franquisme, es fonamentava la falta de drets i llibertats individuals i la dependència respecte a pares i esposos (la “necessitat protecció”) de les dones, considerades legalment menors d'edat.

Totes les dones es trobaven en una posició de desigualtat civil i política respecte als hòmens, però sobretot les casades, que eren representades legalment pels seus marits, no tenien la pàtria potestat sobre els seus fills, necessitaven autorització del marit per a treballar, per a comprar i vendre, per a anar a juí en defensa dels seus interessos, entre altres disposicions que contemplaven inclús que els pares i marits pogueren “netejar la seua honra amb sang” en cas d'adulteri de la dona.

El triomf de la plena incorporació de les dones a la ciutadania va accelerar el procés de transformació de la societat espanyola i va ser un dels principals trets distintius de la II República.

Les reformes que donaven significat a la condició de ciutadanes de les dones van impulsar la igualtat efectiva d'hòmens i dones en l'àmbit privat i en la família, així com en la vida pública i professional. La pròpia constitució estipulava l'accés de tots els espanyols, sense distinció de sexes, a les ocupacions i càrrecs públics segons el seu mèrit i capacitat (article 40), en tant els vells codis civil, mercantil i penal es van veure profundament modificats per la nova legislació sobre el matrimoni civil, el divorci, la igualtat entre els fills legítims i il·legítims, la protecció de menors i la investigació de la paternitat.

L'estímul públic a l'educació i a la cultura i l'ambient de modernitat van afavorir la presència de dones en una àmplia gamma de carreres i professions, inclús en algunes que abans eren totalment masculines, com l'arquitectura.

Moltes dones van formar part d'associacions femenines i/o feministes i es van mobilitzar políticament, inclús van accedir al govern, com Federica Montseny ja durant la Guerra Civil, sent la primera dona ministra d'Europa, amb l'objectiu d'avançar en la consecució de la igualtat real, no sols la jurídica. Durant la guerra civil, en la zona republicana les dones van participar activament en múltiples tasques, principalment en la rereguarda, però també com a milicianes en el front de batalla.


La República dels mestres i les mestres.

Fotografía de uno de los maestros republicanos fusilados tras la Guerra Civil, 
Bernardo Pérez

La definició que de la II República va fer Marcelino Domingo, el seu primer ministre d'Instrucció Pública, com “la República dels mestres”, expressa amb claredat la gran importància que el nou règim republcano instaurat en 1931 va concedir a l'educació en general, i a l'educació primària, en particular. Els mestres, –i també les mestres, caldria afegir-, serien considerats els funcionaris més importants de l'Estat. Sobre ells requeia la tasca fonamental de formar i educar a la infància, als xiquets i xiquetes que eren els que havien de constituir, en el futur, la ciutadania nova d'Espanya.

El 14 d'abril de 1931, la República va trobar una Espanya tan analfabeta, desnodrida i plena de polls com ansiosa per aprendre. I els més il·lustres escriptors, poetes, pedagogs, es van posar mà a l'obra. De poble en poble, amb a cultura ambulant.

Remeiar esta situació es convertix en denonado propòsit dels governants republicans: Marcelino Domingo, radical socialista i antic mestre en el període constituent, Fernando dels Rius en el govern Azaña, amb Rodolfo Llopis, socialista i mestre, com a director general. Azaña, exaltant l'interés mamprés, afirmava que “l'escola pública havia de ser l'escut de la República”

El projecte educatiu de la II República conjugava la renovació pedagògica procedent tant de l'ideari liberal de la Institució Lliure d'Ensenyança com del programa educatiu que propugnava l'escola única del partit socialista, i va configurar un model d'educació caracteritzat per ser públic, laic, obligatori i gratuït en l'ensenyança primària, en el que es facilitava l'accés a les persones econòmicament necessitades a l'ensenyança secundària i a la universitària, i en el que s'instituïa la coeducació en els tres graus de l'ensenyança. La coeducació i el caràcter actiu i creador eren concebuts com a principis pedagògics fonamentals.

La coeducació, i, en general, el projecte educatiu de la II República, va tindre un impacte diferenciat i específic en les xiquetes i en les jóvens pel fet que van poder accedir a la instrucció pública en les mateixes condicions que els xiquets, la qual cosa va potenciar la igualtat en matèria educativa i, amb això, va obrir expectatives fins llavors desconegudes d'accés de les dones a la instrucció, a la vida pública i al món professional.

A l'espera que s'aprovara la Constitució, al desembre, El Govern va prendre, per mitjà de decrets urgents, les primeres mesures: es va reconéixer l'Estat plural i les diferències lingüístiques (es respecta la llengua materna de l'alumnat) i al front del Consell d'Instrucció Pública que faria caminar les reformes es va anomenar Unamuno.

Els alumnes i les alumnes eixien al camp per a estudiar ciències naturals, es van tractar de substituir els monòtons cors infantils recitant lliçons de memòria pel debat participatiu i pedagògic; en molts casos els xiquets i les xiquetes es van mesclar en les mateixes aules, on s'educaven en igualtat, i es va afavorir un trànsit sense sobresalts des del parvulari a la universitat.

Va ser una escola en què es va educar els xiquets atenent a la seua capacitat, la seua actitud i la seua vocació, no a la seua situació econòmica. L'educació pública va rebre finançament per a això, i això era quelcom que l'escola privada va mirar amb recel.

Tot tenia l'aroma pedagògica de la Institució Lliure d'Ensenyança, que va ser el suport intel·lectual en què es va recolzar la República. Encara que va dissenyar una escola més laica.

Es va projectar la creació gradual de 27.000 escoles, però mentrestant, els ajuntaments van arreglar sales on educar els xiquets. I als majors. Va haver-hi inclús alguna escoleta en les sales d'autòpsia dels cementeris.On es podia. Llavors les mestres van exercir un paper primordial: ensenyaven en les seues cases amb la subvenció de l'Ajuntament.

Les Missions Pedagògiques van exercir un important paper de foment de la cultura en els pobles i aldees d'Espanya. L'objectiu de les Missions Pedagògiques era portar a totes les zones rurals i aldees allò que es desenvolupava en les ciutats, perquè disfrutaren d'això com a espanyols i espanyoles que formaven també part de la societat, per mitjà de biblioteques populars, organització de lectures, sessions cinematogràfiques per a conéixer altres pobles, sessions musicals de cors i orquestres, audicions per ràdio, exposicions d'art amb museus circulants.

Mariano Vitini Florez, guardia de asalto

Mariano Vitini tan sols tenia 28 anys quan aquell dia del 19 de juliol de 1936 a les 08:45 hores, va empunyar un fusell després d'una barricada de cavalls morts entre els carrers Roger de Lluria i Diputació de Barcelona. Acaba de començar la Guerra Civil.

Eixe dia els militars a favor de l'alçament franquista van intentar ocupar la ciutat. Els guàrdies d'assalt i una multitud d'obrers, amb l'ajuda posterior de la Guàrdia Civil ho van impedir després d'una aferrissada lluita que va regar Barcelona de cadàvers, entre ells els dos cavalls la missió final dels quals va ser servir d'improvisada barricada.

Mariano Vitini era de Gijón. S'havia traslladat a Barcelona durant la República i es va integrar en el Cos de Seguretat i Assalt creat al gener de 1932 per les autoritats republicanes, la finalitat de les quals era mantindre l'orde públic.

Durant la contesa va lluitar al costat del ban republicà no sols a Barcelona. Pareix, segons testimonis familiars, que també ho va fer a València i en el front de la Ciutat Universitària de Madrid.

Al finalitzar la guerra va treballar en una factoria de ferramentes industrials i va portar una existència discreta, evitant el record, sobretot el dels seus dos germans, Luis i José, afusellats pel règim franquista en 1944 i 1945.

Luis va lluitar en varis fronts republicans, es va anar a França i va combatre en la resistència arribant a ser comendante de les FFI. Després de l'alliberament del país va tornar clandestinament a Espanya. Un mes després era detingut a Barcelona i afusellat un matí del 14 de setembre de 1944 en el Camp de la Bóta. Només tenia 33 anys.

José Vitini era guàrdia d'assalt com a Mariano, militant del PCE i també va lluitar en el ban republicà arribant a aconseguir el grau de comandant. Al finalitzar la guerra va acabar a França i després d'estar internat en els camps d'Argelès i Septfonds, es va sumar a la resistència francesa i va liderar com a tinent coronel la 168 Divisió de les FFI. Va tornar a Espanya al desembre de 1944 i es va integrar en els maqui. Va ser afusellat el 28 d'abril de 1945 en Vallecas, Madrid.

Mariano Vitini va morir en 1983 en el mateix anonimat en què va viure.


LA HISTÒRIA D'UNA IMATGE.

Agustí Centelles, l'autor d'esta fotografia que va donar la volta al món i es va convertir en un de les icones gràfiques de la contesa, va ser l'únic fotògraf que després de començar la Guerra Civil espanyola va eixir als carrers de Barcelona per a captar amb la seua cambra els recents esdeveniments de la batalla. Va recórrer la ciutat des de les cinc del matí d'aquell 19 de juliol de 1936. Segons compte el seu fill Octavi, va ser de les poques ocasions en tota la guerra que va preparar una fotografia, ja que va demanar a un grup de guàrdies d'assalt que es col·locaren en situació de combat després de la barricada de dos cavalls morts, a fi de recrear la dura xoc que moments abans s'havia produït entre els guàrdies d'assalt i els insurgents.

La imatge va ser publicada en més de huitanta mitjans d'Europa i Amèrica i l'1 d'agost de 1936 va ser portada en la revista Newsweek davall el títol de "Spanish barricade".

La fotografia original incloïa a oto home vestit de trage que empunyava una pistola i que  Agustí Centelles va decidir no incloure en l'enquadrament definitiu per considerar que llevava dramatisme.

Carta de la CRMH dóna Corunya, a la jutgessa argentina Sra. María Servini, informant dels servicis al franquisme prestats per Manuel Fraga Iribarne com a ministre

 En el matí de hui cinc de gener del 2012, va anar enviada la carta de la CRMH, en la que està una relació de les activitats repressives ocorregudes durant el període en què Manuel Fraga Iribarne va ser ministre en distints governs franquistes, a la jutgessa argentina María Servini de Cobria, atenent a la peticiónj feta per la dita jutgessa al Govern Espanyol.

La CRMH de A Corunya, exercint el seu dret a la lliure informació, va proporcionar les dades referents a l'activitat repressiva dels governs franquistes, quan Manuel Fraga Iribarne formava part d'ells com a ministre.

La carta enviada a la jutgessa federal argentina María Servini de Cobria deia el següent:


Sra. Sra.María Servini de Cobria
Jutgessa Federal d'Argentina


Estimada amiga:

En nom de la Comissió per la Recuperació de la Memòria Històrica de A Corunya (CRMH) vull agrair-li, en primer lloc, el treball que està desenvolupant en la causa que investiga els crims del franquisme a Espanya, iniciada a instància d'un grup de familiars de víctimes, davall el principi de justícia universal pel qual es poden investigar crims de lesa humanitat ocorreguts en tercers països.

Vosté ha de saber que El Govern d'Espanya no està investigant eixos crims contra la humanitat. La justícia argentina és l'única esperança que ens queda per a conéixer la veritat i que es faça justícia. Com vosté ja coneix, el jutge de l'Audiència Nacional Espanyola, Baltasar Garzón, va ser apartat de les seues funcions quan pretenia investigar eixos crims, a instància de nombroses associacions de la memòria històrica. A més. Per si açò fora poc, organitzacions relacionades amb el franquisme van presentar una denúncia contra el jutge Garzón, que serà jutjat en els pròxims dies i té, entre altres, una acusació de prevaricació.

L'anomenada Transició -va passar de la dictadura a la democràcia- que van firmar els principals partits de l'Estat espanyol, va ser també un pacte de silenci que va portar a l'oblit a centenars de milers de víctimes del pitjor dels terrorismes, del terrorisme d'Estat.

La Llei d'Aminsitía, demandada per totes les forces democràtiques quan acabem amb quaranta anys de dictadura, va ser interpretada com una llei de punt final per a no portar davant dels tribunals als responsables de crims contra la humanitat, crims que no prescriuen.

Volem respondre a la seua petició d'enviament d'informació sobre els ministres de la dictadura de Franco des del 17 de juliol de 1936 fins al 15 de juny de 1977, que se celebren les primeres eleccions democràtiques.

Adjuntem informació sobre el ministre Manuel Fraga Iribarne (té una residència en la localitat de Perbes, de l'ajuntament de Miño, en la província de A Corunya) i les activitats que està desenvolupant la CRMH perquè se li retire la distinció honorífica de “Fill Adoptiu” de A Corunya, entre elles el manifest “Els temps són arribats”, que també adjuntem, amb els nombrosos suports rebuts.

No es tracta de jutjar ara la trajectòria personal d'alguns d'estos ministres des de la conquista de la democràcia fins hui; estem analitzant el seu paper com a membres actius del règim de Franco i participants en un òrgan col·legiat, com el Consell de Ministres de la Dictadura, que aplicava una política de “greus violacions dels drets humans”, com assenyala la Llei de la Memòria Històrica, aprovada a Espanya el 28 d'octubre del 2007.

Algunes dades biogràfiques del “Camarada Fraga”:

Açò deia el Decret 154/1961, de 2 de febrer: “A proposta del Ministre secretari general del Moviment, cessa el camarada Manuel Fraga Iribarne en el càrrec de Delegat Nacional d'Associacions de Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS, agraint-li els servicis prestats” (Firmat per Francisco Franco i publicat en el BOE de 9 de febrer de 1961). Este càrrec no figura en la seua biografia oficial.

Manuel Fraga Iribarne rep en 1968 el títol honorífic de “Fill Adoptiu” de A Corunya quan la repressió era brutal, ja que un mes després el Consell de Ministres declarava l'Estat d'Excepció.

Es va afiliar molt jove a la Falange, iniciant una carrera política que ho portaria en 1951 al càrrec de secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica (1951); secretari general del Consell Nacional d'Educació (1953); secretari general tècnic del Ministeri d'Educació (1955-1958); secretari de la Comissió d'Assumptes Exteriors de la Talls (1958-1962); director de l'Institut d'Estudis Polítics (1961). Va ser conseller nacional del Moviment (el partit únic), procurador de les Corts franquistes i membre del Consell d'Estat.

Fraga estava en el Consell de Ministres, participant en la repressió.

10-7-1962. Manuel Fraga entra en El Govern de la Dictadura, un mes després de la reunió a Munic de 118 delegats, de totes les tendències polítiques opositores al franquisme, convocats pel IV Congrés del Moviment Europeu. Este congrés sol·licitava a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) que exigira democràcia a Espanya abans de l'ingrés en l'organisme europeu. Els assistents a esta reunió -qualificada per la propaganda oficial com “Contuberni de Munic”- patixen la repressió. Fraga, ja com a ministre, recolzava les mesures repressives i presumia davant de la premsa que amb l'exili i confinament en diferents illes de Canàries, els participants en este congrés “es podran alliberar de les justes ires del poble espanyol”
1-4-1963. Creació del Tribunal d'Orde Públic (TOP), ferramenta per a la repressió dels demòcrates i privació de les llibertats, que fa les funcions del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.
20-4-1963. És afusellat el dirigent comunista Julián Grimau.
17-8-1963. Executats a garrot vil els anarquistes Francisco Granat i Joaquín Delgado.
Octubre-1963. Enfrontament entre Fraga i 103 intel·lectuals, encapçalaments per José Bergamín, que firmaven un escrit denunciant les tortures i abusos comesos per les forces repressives contra les sobres de la mineria asturiana. En carta oberta (la dels intel·lectuals no va ser publicada), Fraga justifica la repressió i el tall de pèl al rap de dones, i contestava així a Bergamín: “Pareix d'altra banda possible que es cometera l'arbitrarietat de tallar el pèl a Constantina Pérez i Anita Blaña, encara que les sistemàtiques provocacions d'estes dames a la força pública la feien més que explicable”.
1964. Fraga, com a ministre de propaganda, dirigix la campanya “25 anys de pau”.
Agost-1965. Són separats de les seues càtedres Enrique Tendre Galván, Luis López Aranguren i Agustín García Calvo. Assemblees i manifestacions d'estudiants en suport dels professors represaliats.
Març 1965. L'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré és obligat a exiliar-se per la pressió del Govern. Havia criticat durament el règim franquista en Li Pele.
18-3-1966. Es promulga la nova Llei de Premsa i Informació. Continuarien els expedients, sancions a periodistes i tancaments de mitjans de comunicació.
9-3-1966. La policia assalta el convent dels Caputxins de Sarriana (Barcelona), quan se celebrava una assemblea del Sindicat Democràtic Universitari.
30-4-1966. El Govern tanca la Universitat de Barcelona.
28-6-1966. Detenció a Madrid de Marcelino Camacho, dirigent de CC.OO.
22-7-1966. Segrest del periòdic ABC per un article de Luis María Ansón, titulat “La monarquia de tots”.
22-11-1966 . Franco presenta en les Corts el Projecte de Llei Orgànica de l'Estat.
14-12-1966. Se celebra el referèndum per a aprovar l'esmentada llei. Fraga aconseguix l'impossible: en molts col·legis electorals els vots del SÍ QUE superen el cens electoral.
14-3-1967. El Tribunal Suprem declara il·legal a CCOO.
21-4-1967. El Govern declara l'Estat d'Excepció a Biscaia.
1-5-1967. Nombroses detencions en les manifestacions del Primer de Maig.
19-8-1967. Detenció de 20 sacerdots bascos.
7-9-1967. El Tribunal d'Orde Pública (TOP) condemna a Alfonso Carlos Vaig menjar per un “delicte d'opinió”.
28-3-1968. El Govern tanca per temps indefinit la Universitat de Madrid.
31-5-1968. Segrest del diari Madrid.
3-8-1968. El Govern declara l'Estat d'Excepció en Guipúscoa.
Novembre-1968. Seixanta sacerdots bascos ocupen el seminari de Derio en defensa de les llibertats.
17-1-1969. És detingut a Madrid l'estudiant Enrique Ruà Casanova, que mor quatre dies després en dependències policials.
25-1-1969. El Govern declara l'Estat d'Excepció en tot Espanya, que dura fins al 25 de març. Hi ha detencions massives i molts intel·lectuals són confinats.
22-7-1969. Les Talls franquistes designen el príncep Juan Carlos com a successor de Franco en la direcció de l'Estat.
30-10-1969. Fraga ix del Govern, després d'una remodelació provocada pel cas Matesa.


Manuel Fraga torna al Consell de Ministres amb l'últim Govern de Carlos Arias Navarro, sent vicepresident per a Assumptes d'Interior i ministre de la Governació. Durant el seu mandat en eixe ministeri, de desembre de 1975 a juliol de 1976, la policia assassinava la cinc treballadors a Vitòria amb motiu d'una sobra laboral; en el tradicional Viacrucis que organitzaven els Carlins en Montejurra (Navarra), un grup de feixistes, dirigits per un comandant de l'exèrcit, assassinava la dos persones.

Fraga, amb 35 anys de servicis a la Dictadura franquista, no passava per allí, sinó que estava assentat en la taula d'un Consell de Ministres i era partícip i còmplice de tota la política repressiva que allí aprovaven: afusellaments, presons, camps de concentració, acomiadaments, exili, Tribunal d'Orde Públic (TOP), greus violacions dels drets humans, expedients a periodistes, tancament de mitjans de comunicació, assassinats de treballadors com en Ferrol en 1972 o a Vitòria en 1976, sent Fraga ministre de la Governació.

Considerem que amb estos antecedents Manuel Fraga Iribarne hauria de formar part de la causa que vosté seguix pels crims del franquisme.

Ha de saber que recolzem l'exhort que va enviar al Govern espanyol, perquè informe si s'està investigant a Espanya l'existència “d'un pla sistemàtic, generalitzat, deliberat i planificat per a aterrir espanyols partidaris de la forma representativa de govern a través de la seua eliminació física i de la desaparició legalitzada de menors d'edat amb pèrdua de la seua identitat”. Com a contribució a eixa investigació, en el pròxim mes rebrà vosté un llibre, que editarà la CRMH, amb una ressenya biogràfica de les 600 persones de deu ajuntaments de la comarca de A Corunya que van ser assassinades pel franquisme.


A Corunya, 5 de gener del 2012

Fdo. Fernando Souto Suárez

President de la Comissió per la Recuperació de la Memòria Històrica de A Corunya.