L'ORIGEN DEL 1r DE MAIG: ELS MÀRTIRS DE CHICAGO
Introducció:
Al novembre de 1884 es va celebrar a Chicago el i.e. Congrés de la Federació Americana del Treball, en el que es va proposar que a partir del 1r de maig de 1886 s'obligaria als patrons a respectar una jornada de 8 hores i, si no, se n'aniria a la vaga.
Arribada la data, les organitzacions laborals i sindicals dels Estats Units es van mobilitzar i van paralitzar el país amb més de cinc mil vages.
L'episodi més famós d'esta lluita va ser el funest incident del 4 de maig de 1886 en la Plaça Haymarket de Chicago, durant un acte de repudi a una brutal repressió ocorreguda el dia anterior contra uns vaguistes, durant la qual havien sigut assassinats 8 obrers. Prop del final de l'acte va ingressar a la plaça un esquadró policial. Una bomba va ser intrèpida i a l'explotar va matar un policia i va ferir a altres. Immediatament la resposta policial deix un tendal d'uns 40 manifestants morts i desenes de ferits. No satisfet amb això el govern d'Illinois va acusar diversos dirigents obrers per eixos fets. Encara que mai es va provar qui va ser el responsable d'eixe atemptat, en 1887, huit líders anarquistes van ser acusats, jutjats sumàriament i cinc condemnats a mort. Van ser penjats (menys un que va aparéixer sospitosament mort en la seua cel·la) a pesar del reclam i oposició mundial.
Dos anys després, al juliol de 1889, la Segona Internacional reunida a París va resoldre que “S'organitzarà una gran manifestació en data fixa, de tal manera que simultàniament en tots els països i en totes les ciutats en el mateix dia convingut, els treballadors demanaran a les autoritats oficials la reducció, per mitjà d'una llei, de la jornada de treball a 8 hores... En vista que una manifestació anàloga ha sigut aprovada per al 1r de Maig de 1890 per la Federació Americana del Treball, en el seu Congrés celebrat a Saint Louis... s'adopta eixa data per a la manifestació internacional”.
La lluita per les 8 hores i el moviment revolucionari
Cap a finals del segle XIX la classe obrera d'Europa i Estats Units estava en plena lluita per la reducció de l'horari de treball a 8 hores. Es vivia en eixos anys el procés de consolidació del moviment obrer a partir dels sindicats i, també el desenvolupament del moviment socialista. A pesar de la ruptura entre socialistes marxistes i anarquistes, ambdós corrents van tindre un fort creixement en eixe període.
En Estats Units, a partir de 1873, s'havien desenvolupat diverses associacions de treballadors: l'AFL (Federació Americana del Treball), de tendència reformista, i els KL (Cavallers del Treball), més esquerrà. Paral·lelament, va sorgir un Partit Obrer Socialista.
La reivindicació de les 8 hores tenia ampli suport a Chicago. Allí la jornada laboral s'estenia des de les 4 del matí fins a les 8 de la nit. Aquells que treballaven 14 o 15 hores es consideraven afortunats. El 1r de maig va començar una vaga en la ciutat que va arrancar amb 40.000 treballadors i va arribar fins a 65.000. L'adhesió dels treballadors a la mesura no era fàcil. Chicago era patrullada constantment per la policia que, junt amb elements patronals, organitzava provocacions contra qualsevol grup de treballadors que, simplement, passejara pel carrer. Al treballador en vaga li quedaven dos alternatives: o es quedava refugiat en sa casa o caminava en grup amb els seus companys de treball. L'espai de la ciutat era disputat de fet entre la classe obrera i la burgesia. On la classe obrera va poder pesar decisivament la ciutat en vaga pareixia una autèntica festa popular.
La massacre d'Haymarket
El dilluns 3 de maig un fet començaria a tòrcer el curs dels esdeveniments. En una reunió de 6000 estibadors en vaga, mentres parlava August Spies, un grup de 200 treballadors es van separar de l'acte amb l'objectiu de pressionar a l'esquirol, que en eixe moment eixien cap a les seues cases. Quinze minuts després van aparéixer més de 200 policies que van iniciar un combat en els carrers que va acabar amb 4 obrers morts i moltíssims ferits.
Spies i els seus companys van cridar a una manifestació per a l'endemà en la plaça Haymarket, en el sud de Chicago. A la concentració van ser més de 3000 treballadors i va concórrer l'alcalde de la ciutat, amb la intenció de garantir la calma. L'alcalde es va retirar quan parlava l'últim orador, Fielden, i immediatament després la policia, comandada per l'inspector John Blonfield (odiat pels obrers de la ciutat per la seua brutalitat repressiva) va irrompre en la reunió amb 180 policies. Fielden va intentar detindre al·legant que era una reunió pacífica. Estava parlamentant amb els caps quan algú va tirar una bomba contra els policies, ferint a 66 (7 dels quals van morir). La policia va disparar contra la multitud matant a diverses persones i ferint a 200. La zona es va tornar un infern, les farmàcies s'omplien de gent ferida. A este episodi se'l va cridar la "massacre d'Haymarket".
Mai es va aclarir qui va tirar la bomba. La hipòtesi més forta és atribuir-la a una provocació policial. Ho transparente va ser el curs posterior dels fets. La patronal i la premsa al seu servici van eixir a fer una campanya contra els "anarquistes estrangers que volen destruir Amèrica". El grup dirigent del Sindicat Obrer Central va estar immediatament assentat en la banqueta dels acusats. August Spies, Michael Schwab, Adolph Fischer, George Engel, Louis Lingg, Albert Parsons, Samuel Fielden i Oscar Neebe van ser sotmesos a juí.
L'elecció dels acusats va ser política. Dos d'ells ni tan sols van estar en la manifestació d'Haymarket, altres s'havien retirat abans del xoc. El que estava en juí eren les idees polítiques d'estos militants, cosa que va ser dita explícitament per l'acusació en diversos trams del juí, infestat de vicis legals, falta de garanties, testimonis falsos i la resta de catàleg de violències i trampes a què van ser sotmesos els companys. L'índole fraudulenta del juí va ser tan evident que, inclús al mig d'una ensordidora campanya nacionalista contra els "terroristes estrangers", el jurat no es va atrevir a condemnar mort tots els acusats, com era la intenció primera dels organitzadors polítics del juí.
L'11 de novembre de 1887 Spies, Engel, Fischer i Parsons van ser penjats. Uns dies abans Louis Lingg s'havia llevat la vida en la seua cel·la. A partir d'eixe moment van ser coneguts com els "màrtirs de Chicago" i reivindicats com a herois de la classe treballadora internacional durant molts anys. En el seu funeral van desfilar més de 25.000 treballadors.
Els altres companys (Fielden, Schwab i Neebe) van passar llargs anys a la presó fins que el pes de les mentides acumulades va obligar a una revisió del procés que va concloure amb la llibertat dels tres sobrevivents.
Primera acció obrera internacional
L'impacte internacional que va tindre el juí als "màrtirs de Chicago" va durar molts anys. Cap a 1889, en la Reunió Obrera Internacional convocada a París (en la que van confluir socialistes i anarquistes de diversos països) es va resoldre organitzar "una gran manifestació en data fixa, de tal manera que simultàniament en tots els països i en totes les ciutats en el mateix dia convingut, els treballadors demanaran a les autoritats oficials la reducció, per mitjà d'una llei, de la jornada de treball a 8 hores i que es porten a efecte les altres resolucions del Congrés de París". La data triada va ser el 1r de maig de 1890 per a coincidir amb el dia en què els sindicats nord-americans havien resolt reprendre la lluita per les 8 hores i que commemorava l'inici de la sobra que va acabar amb la condemna i assassinat de Spies i els seus companys.
Els jutges i part
El primer pas va ser l'elecció d'un jurat addicte als patrons. Després, el propi ministeri públic va preparar els falsos testimonis. No havia existit la menor participació dels inculpats en l'atemptat. Però un dels jurats, quan se li va argumentar la innocència dels acusats va confessar: 'Els penjarem el mateix. Són hòmens massa sacrificats, massa intel·ligents i massa perillosos per als nostres privilegis'.
El 20 de setembre La Cort Suprema no accepta anul·lar la sentència per vicis de forma. En l'antevigília a l'ajusticiament mor Lingg. Molts anys després Gregorio Selser afirmarà, amb testimonis, que Lingg va ser assassinat a la presó.
Lucy Parsons publicarà, més tard, les últimes paraules dels militants obrers. En el minut dels adéus hi haurà escenes aborronadores. La pròpia Lucy Parsons va suplicar ('amb paraules que entendririen les feres') que li permeteren veure el seu company. Se li va negar la visita. El jutge, Oglesby, va rebutjar protestes de diversos llocs del món.
Muda, la presó sencera ('alguns orant, aguaitats als barrots') va escoltar Engel recitar -com afirmació de fe en les noves idees- un poema revolucionari de Heine. Davant de les guàrdies que no aconseguixen a comprendre les raons de la seua serenitat, Fischer dirà: 'Este món no em pareix just i batalle ara morint per a crear un món just'.
Schwab dirà: 'No s'ha fet justícia ni podrà fer-se, perquè quan una classe està enfront d'una altra és una hipocresia la seua sola suposició'.
Fischer afirmarà un testimoni que ratifica la història de múltiples països: 'En tot temps els poderosos han cregut que les idees de progrés s'abandonarien amb la supressió d'alguns agitadors'. I després: 'no sóc criminal i no puc penedir-me del que fa. Demanaria perdó per les meues idees, per la qual cosa crec just i bell?'.
Spies, al seu torn, saludarà -amb veu que travessarà els segles- 'al temps en què el nostre silenci serà més poderós que les nostres veus, que ara ofega la mort'.
El dia de l'execució -expliquen qualificats cronistes- obrers xanglotaven com a xiquets. Sis mil persones van seguir als fèretres baix banderes roges.
Temps després, John Altgeld, un home íntegre va denunciar les irregularitats i infàmies del procés, provant que la fallada es va dictar 'complint ordes'. Fielden, Neebe i Schwab, que portaven ja dotze anys de presó, van tornar a unir esperances amb els seu. Cada primer de maig es renova, en el món, el record als morts i els presos de maig del 86. Poc després, en 1889, la Internacional Socialista decidirà organitzar una gran manifestació mundial en data fixa, el 1r de maig, per a intimar als governs la reducció de la jornada de treball a huit hores. La decisió afirmarà, en la memòria obrera, el record dels màrtirs. Superada eixa conquista, cada 1r de maig serà un dia de reafirmació, de protesta. I la confirmació -segura- d'una gran esperança.
Fragments de les paraules de l'acusat George Engel, d'ofici impressor, davant del tribunal que ho va condemnar mort en 1886.
És la primera vegada que comparec davant d'un tribunal nord-americà, i en ell se m'acusa d'assassí. I per quina raó estic ací? Per quina raó se m'acusa d'assassí? Per la mateixa que em va fer abandonar Alemanya; per la pobresa, per la misèria de la classe treballadora.
Ací també, en esta ‘República Lliure', en el país més ric de la terra, hi ha molts obrers que no tenen lloc en el banquet de la vida i que com a pàries socials arrosseguen una vida miserable.
Ací he vist sers humans buscant quelcom amb què alimentar-se en els muntons de fem dels carrers.
[...] Quan en 1878 vaig vindre des de Filadèlfia a esta ciutat vaig creure trobaria més fàcilment mitjans de vida ací, a Chicago, que en aquella ciutat, on em resultava impossible viure per mes temps. Però la meua desil·lusió va ser completa. Llavors comprenia que per a l'obrer no hi ha diferència entre Nova York, Filadèlfia i Chicago, així com no n'hi ha entre Alemanya i esta tan ponderada república. Un company de taller em va fer comprendre, científicament, la causa que en este país ric no pot viure decentment el proletari. Vaig comprar llibres per a il·lustrar-me mes i jo, que havia sigut polític de bona fe, vaig abominar de la política i de les eleccions i vaig comprendre que tots els partits estaven degradats i que els mateixos socialistes demòcrates queien en la corrupció mes completa.
Llavors va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors. Els membres d'esta Associació estem convençuts que només per la força podran emancipar-se els treballadors, d'acord amb el que la història ensenya. En ella podem aprendre que la força va llibertar els primers colonitzadors d'este país, que només per la força va ser abolida l'esclavitud i que, així com va ser penjat el primer que en este país va agitar a l'opinió contra l'esclavitud, serem penjats nosaltres [...]
En què consistix el meu crim? que he treballat per l'establiment d'un sistema social on siga impossible que mentres uns amuntonen milions [...], altres cauen en la degradació i la misèria. Així com l'aigua i l'aire són lliures per a tots, així la terra i les invencions dels hòmens de ciència han de ser utilitzades en beneficis de tots. Les vostres lleis estan en oposició amb les de la naturals i per mitjà d'elles robeu a les masses el dret a la vida, a la llibertat i al benestar [...]
La nit en què va ser intrèpida la primera bomba en este país, jo estava en ma casa i no sabia una paraula de la 'conspiració' que pretén haver descobert el ministeri públic. És cert que tinc relació amb els meus companys de procés, però a alguns només els conec per haver-los vist en les reunions de treballadors. No negue tampoc que he parlat en diversos mítings ni negue haver afirmat que, si cada treballador portara una bomba en la butxaca, prompte seria derrocat el sistema capitalista imperant.
Eixa és la meua opinió i el meu desig, no combat individualment els capitalistes; combat al sistema que produïx els seus privilegis. El meu mas ardent desig és que els treballadors sàpien els que són els seus enemics i els que els seus amics.
Tot l'altres mereix el meu menyspreu. Menyspreu el poder d'un govern innocu. Menyspreu a les seues policies i als seus espies.
Quant a la meua condemna, que va ser encoratjada i decidida per la influència capitalista, res mes he de dir
No hay comentarios:
Publicar un comentario