NOUS RETALLS EN DESOCUPACIÓ. NO HI HAURÀ PAZ PER ALS MALVATS!

Si, realitzant un símil cinematogràfic, quan es va publicar la Llei 27/2011, de reforma del sistema de pensions, bategem aquella norma com la pel·lícula “No és país per a vells”, este actual Reial Decret Llei seria “No hi haurà pau per als malvats”, sent els desocupats eixos “malvats” que, en compte de treballar, només pensen a viure dels subsidis que tan “generosament” els oferix l'Estat (del benestar?).


Reduir en temps i quantia les prestacions de desocupació
Sense cap pudor, assenyala l'executiu -hui legislador, a força d'emetre un nou Reial Decret Llei-, que les mesures establides en esta norma, tenen cinc grans objectius. A saber:
“1. Concentrar la protecció de desocupació en les situacions de pèrdua d'ocupació i en aquelles situacions personals que requerixen una especial atenció. I, afegim nosaltres” És que, fins ara, no era així?
“2. Incentivar el retorn a l'ocupació”. A quin, senyor Rajoy?
“3. Incentivar la sostenibilitat del sistema de prestacions -ja estem una altra vegada amb eufemismes per a no cridar a les coses pel seu nom; açò és un autèntic retall-, contribuir a l'envelliment actiu i facilitar l'activació dels treballadors de més edat”.
“4. Reforçar el sistema de polítiques actives”.
“5. Racionalitzar el sistema de prestacions, donant-li una major coherència i assegurant l'equitat”, concepte jurídic indeterminat, però que El Govern Rajoy interpreta sistemàticament com negar i reduir les prestacions socials dels més necessitats.
En definitiva, la qual cosa es pretén és reforçar la viabilitat del sistema de protecció de desocupació i contribuir al compliment del principi d'estabilitat pressupostària. O siga, que l'objectiu no és un altre que reduir en temps i quantia les prestacions de desocupació.
Les mesures articulades per a aconseguir aquells objectius són:
1. Establir un nou percentatge -reducció del 60 al 50 per cent- sobre la base reguladora de la prestació de desocupació contributiva a partir del dia 181 de prestació per als nous perceptors de la prestació contributiva de desocupació.
2. Eliminar la contribució a la Seguretat Social que l'Entitat Gestora efectuava respecte a la quota del treballador.
3. Redissenyar els subsidis de desocupació, ja que fins hui “desincentiven” la vida activa del subsidiat -.
Açò comporta diverses conseqüències:
- Es reforça la vinculació entre el dret d'accés i el patrimoni del perceptor; s'elimina el subsidi de major de 45 anys; s'establix una nova regulació del subsidi de majors de 52 anys. Entre les novetats, està l'edat per a accedir al mateix, que serà de 55 anys; s'exigix com nou requisit per a accedir a la Renda Activa d'Inserció haver esgotat prèviament una prestació contributiva de desocupació -o el subsidi de majors de 45 anys- ; es racionalitza el règim jurídic dels treballadors a temps parcial que accedixen a prestacions de desocupació.
I este, ho veurem, és un dels majors retalls efectuats per esta norma, que ens obliga, inclús, a denunciar que les prestacions que obtinguen a partir d'ara els treballadors a temps parcial no compliran amb el mandat constitucional de l'art. 41 CE, ja que no garantixen “l'assistència i prestacions socials suficients davant de situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació”. A més, pot suposar una clara violació dels principis d'igualtat i no discriminació, ja que cal recordar que el TC ha assenyalat que la igualtat material s'aconseguix moltes vegades tractant de forma desigual a subjectes desiguals -discriminació positiva-, i en este país, no ho oblidem, continuen sent les dones les que amb més freqüència han d'acollir-se a la modalitat contractual a temps parcial.
Finalment, es reduïxen les indemnitzacions i salaris abonats per FOGASA, en nom de la “viabilitat financera”.
La remodelació del sistema de protecció de la desocupació en el Reial Decret Llei 20/2012
És en el Títol II d'esta norma, concretament en l'article 17, on es dissenya el nou colp efectuat pel Govern Rajoy contra els drets dels treballadors. Vegem en què modifica el sistema de protecció vigent fins fa uns dies:
1. Nova redacció de l'art. 27.1.1 LGSS, que modifica el percentatge de recàrrec sobre les quotes ingressades fora de termini, unificant el tipus en el 20%.
2. Nova redacció dels apartats 2 i 3 de l'art. 109 LGSS per a adequar els conceptes que integren la base de cotització a la normativa tributària.
3. Nova redacció de l'art. 207 b) LGSS que s'adeqüen els períodes de cotització exigibles als treballadors a temps parcial per a accedir a la prestació contributiva de desocupació. El primer paràgraf no modifica la que ja establia l'anterior redacció de l'article, i és el nou paràgraf segon el que introduïx la novetat, assenyalant: “Per al supòsit que en el moment de la situació legal de desocupació es mantinguen un o diversos contractes a temps parcial es tindran en compte exclusivament, només als efectes de complir el requisit d'accés a la prestació, els períodes de cotització en els treballs en què s'haja perdut l'ocupació, de forma temporal o definitiva, o s'haja vist reduïda la jornada ordinària de treball”.
“Les prestacions que obtinguen els treballadors a temps parcial no compliran amb el mandat constitucional de l'art. 41, ja que no garantixen “l'assistència i prestacions socials suficients davant de situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació”.
Per tant, a títol d'exemple, un treballador amb dos contractes a temps parcial, ambdós del 50% de jornada, quan finalitza un d'ells, amb una duració inferior en un any en el contracte que s'extingix, no percebrà prestació de desocupació per la pèrdua d'este treball.
4. Nova redacció dels apartats 2 i 3 de l'art. 211 LGSS. Ací apareix l'única reforma explicitada pel Govern respecte a la reforma de les prestacions de desocupació, que és la reducció del percentatge de la base reguladora a partir del dia 181 de la prestació en avant, que passa del 60 al 50 per cent.
No obstant, més greu que la reducció exposada, és la que s'efectua per als treballadors a temps parcial. Així, fins ara, per a aquelles situacions de cotització inferiors –i, per tant, de salaris més baixos- s'assegurava al desocupat que la quantia mínima era igual al 107 per 100 de l'IPREM si el treballador tenia fills a càrrec seu (664,74 euros/mes), o al 80 per 100 (497 euros/mes) si no els tenia.
Amb la nova redacció, “en cas de desocupació per pèrdua d'ocupació a temps parcial o a temps complet, les quanties màximes i mínimes de la prestació, previstes en els paràgrafs anteriors, es determinaran tenint en compte l'indicador públic de rendes d'efectes múltiples, calculat en funció de la mitjana de les hores treballades durant el període dels últims 180 dies, que es referix l'apartat 1 d'este article, ponderant-se tal mitjana en relació amb els dies en cada ocupació a temps parcial o complet durant tal període”.
És a dir, es reduirà la quantia mínima a percebre pel desocupat -també la màxima-, pel fet de ser treballador a temps parcial.I, cal preguntar-se:És que les necessitats vitals dels treballadors són diferents per treballar a temps complet amb respecte els que treballen a temps parcial?
5. Nova redacció de l'art. 212.1 a) LGSS. Fins ara, el treballador que era sancionat amb la suspensió de la seua prestació, per exemple durant un mes, per no haver renovat la demanda d'ocupació, veia automàticament reestablit el seu dret a continuar percebent la prestació. Ara es veurà obligat a comparéixer davant de l'Entitat Gestora per a reprendre el seu dret. S'informarà adequadament els beneficiaris en este sentit? Si ens ho permeten, ho posem en dubte.
Suspensió cautelar de la prestació
6. Nova redacció de l'art. 212.3 LGSS. En aquells supòsits en què els beneficiaris tinguen obligació de presentar documentació davant de l'Entitat Gestora, i siga requerida per la mateixa per a això, cap, davant de la no presentació, la suspensió cautelar de la prestació.
©Joan Picornell
Suposem que els treballadors, també cautelarment, deixaran de tindre necessitats com pagar el lloguer, alimentar-se, etc…
7. Modificació del règim jurídic del subsidi de desocupació per a majors de 52 anys.
Ací, per a “contribuir a l'envelliment actiu i facilitar l'activació dels treballadors de més edat”, El Govern hi ha trencat el règim tradicional d'esta prestació, que venia actuant en algunes ocasions com una efectiva “prejubilació” per a aquells treballadors normalment poc qualificats i amb enormes dificultats per a reincorporar-se al mercat laboral.
Estes són les línies mestres:
– Nou art. 215.1. LGSS. Es mantenen els requisits bàsics, és a dir, haver cotitzat un mínim de 6 anys a un règim que protegisca la contingència de desocupació, insuficiència de rendes i reunir tots els requisits per a accedir a la pensió de jubilació -fonamentalment 15 anys de cotització efectiva-, excepte l'edat. A partir d'ara, s'accedix a la dita prestació a l'edat de 55 anys, colp salvatge a l'expectativa que tenien moltes parats de poder prolongar la situació de percepció de prestacions una vegada esgotat la desocupació contributiva.
– Quan han de reunir-se aquells requisits d'accés al dret? Fins ara, en el moment de la sol·licitud; a partir de la reforma, el nou redactat establix que des de l'esgotament de la desocupació contributiva o subsidi de desocupació o quan es reunisquen els requisits d'accés a un altre subsidi de desocupació o durant la seua percepció.
La redacció, molt confusa enfront de la simplicitat de l'anterior, que era “en el moment de la sol·licitud”, pareix emmascarar una situació de denegació de la prestació a qui, estant en desocupació, no estiga percebent prestació alguna de desocupació, siga de nivell contributiu o assistencial.
Era freqüent, fins a la data, que treballadors que percebien la desocupació contributiva, temps després d'esgotar-ho -mesos, a vegades anys- accediren al subsidi de majors de 52 anys. Hui, insistim, amb eixa nova redacció, pareix clar que ha d'accedir-se directament al subsidi de majors de 55 anys directament des de la prestació de desocupació contributiva o no contributiu. Veurem quina és la pràctica administrativa.
– Adequació del valor del patrimoni a efectes de determinar les rendes del beneficiari. A partir d'ara, els béns del beneficiari es calcularan, a efectes de rendes, sobre el 100% de l'interés legal dels diners, sent fins a la data de 50% d'aquell paràmetre. Perquè esta reforma afecte el beneficiari de la prestació -produint la denegació del dret -, hauria de tindre un patrimoni, exclosa la vivenda habitual, d'uns 150.000 euros. Sense comentari.
Diferents dates d'extinció del subsidi
8. Però també la duració del subsidi s'ha vist reduïda. Abans, l'art. 216.3 LGSS  establia que la prestació es percebria “fins a l'edat ordinària de jubilació,” és a dir, els 65 anys. Ara establix fins a “l'edat que li permeta accedir a la pensió contributiva de jubilació, en qualsevol de les seues modalitats”. Açò significa que existiran diferents dates d'extinció del subsidi. Per exemple, per als mutualistes als 60 anys, per als acomiadats abans de 02/08/2011, els 61 anys, per als acomiadats després d'esta data i que s'els aplic la Llei 27/2011, als 63 anys, per a altres els 65 anys, i per a molts més els 67 anys.
Com controlarà estes situacions l'Entitat Gestora? Ho desconeixem, però sí que podem afirmar quin és l'abast d'esta reforma concreta:obligar a anticipar l'edat de jubilació a molts treballadors perquè vegen dràsticament reduïda la seua pensió de jubilació.
9. Nou colp als treballadors a temps parcial. Qui accedia a un subsidi de desocupació assistencial, encara que es tractara d'un treballador a temps parcial, percebia aquell subsidi en quantia mínima del 80% de l'IPREM o del 107 o 133% si tenia fills. A partir d'ara, l'art. 217.1 LGSS assenyala que “per als perceptors de subsidi per càrregues familiars, major de 45 anys, per a aquells que no poden accedir a prestació contributiva o perceptors del major de 55 anys, que anessen treballadors a temps parcial, la prestació mínima es reduirà en funció de la jornada que treballava”.
Per tant, existiran perceptors del subsidi per davall del llindar dels 426 euros mensuals. Injustificable, immoral i profundament injust.
10. Més reduccions de drets per als majors, ara de 55 anys, que cotitzaven, a efecte de pensió de jubilació sobre el 125 % de la base mínima de cotització (uns 935 euros mensuals) i que es reduirà al 100% de la base mínima, és a dir, a 740 euros mensuals (art. 218 LGSS).
És més, els perceptors de la prestació de majors de 52 anys ja reconegudes, veuran reduïda la seua cotització al 100% de la base mínima, amb efectes de 01/08/2012 (D.T. 5a)
11. El nou redactat de l'art. 221.1 LGSS consagra el que ja venim denunciant: l'adequació de les percepcions de les prestacions i subsidis de desocupació dels treballadors a temps parcial a les hores efectuades, reduint, per tant, els límits mínims i màxims de les prestacions que poden percebre.
12. La nova redacció de l'art. 229 LGSS permet a l'Entitat Gestora, en cas de “indicis suficients de frau”, suspendre cautelarment la prestació de desocupació. Sense comentaris.
13. Els arts. 231.1 b) i i), i el 231.2, ambdós de la LGSS, fan referència al compromís d'activitat i busca activa d'ocupació per part dels perceptors, que sí no ho realitzen de forma “efectiva” poden arribar a perdre la seua prestació. No oblidem que també es reformen l'art. 27.4 de la Llei 56/2003 d'Ocupació, i el 17,1.a) de la LLISOS, amb la qual cosa si la busca activa d'ocupació i, inclús, les crides de les agències de col·locació, inclús per mail,són desateses, el treballador pot veure suspesa la seua prestació.
14. Finalment, la Renda Mínima d'Inserció, regulada per RD 1369/2006, patix un seriós revés per a accedir a la mateixa, incloent com nou requisit haver extingit un desocupació contributiva i/o assistencial, la qual cosa veda l'accés a esta prestació, entre altres col·lectius, als treballadors autònoms o als empleats de la llar, que no poden accedir a cap prestació de desocupació.
Supressió del conveni especial amb la Seguretat Social per al “cuidador no professional”
El RDLey 20/2012 ha efectuat també un important retall en matèria d'aplicació de les ajudes derivades de La Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència. Deixant per a un posterior estudi l'abast de la reforma respecte a estes prestacions, sí que volem comentar ací un dels aspectes més importants, per la seua repercussió en les futures jubilacions del denominat “cuidador no professional”, normalment un familiar de la persona dependent.
“La Renda Mínima d'Inserció patix un seriós revés: veda l'accés a esta prestació, entre altres col·lectius, als treballadors autònoms o als empleats de la llar, que no poden accedir a cap prestació de desocupació”
Fins a la data, aquells subscrivien un conveni especial amb la Seguretat Social, que els permetia cotitzar per la contingència de jubilació, assumint l'Estat la seua cotització. A partir d'ara, la disposició addicional 8a suprimix eixe conveni especial -inclús dels ja reconeguts, amb efectes de 31/08/2012 (D.T. 13a)-, que ara serà de caràcter voluntari i a càrrec del subscriptor.
Al seu torn, la disposició transitòria 3a deroga l'art. 214.4 LGSS, segons el qual l'Entitat Gestora assumia el 35% de la quota de cotització del treballador desocupat a la  Seguretat Social. A partir d'ara,  el desocupat assumix íntegrament la quota de cotització per a tots aquelles prestacions que es reconeguen a partir de l'entrada en vigor de la norma.
I, tornant als subsidis assistencials de desocupació, l'art. 215.1.4 LGSS, que establia el subsidi de desocupació per a majors de 45 anys, és derogat, mantenint transitòriament (DT 4a) per a aquells perceptors de prestació de desocupació a nivell contributiu amb una duració de 720 dies abans de l'entrada en vigor de la Llei.
“Traïdoria i premeditació” en l'entrada en vigor de la nova legislació
Amb traïdoria i premeditació, la Disposició Final 13a establix el següent règim d'entrada en vigor de la norma, sense cap rigor jurídic:

1) El que disposa l'art. 211.2 LGSS (reducció del percentatge sobre la base reguladora al 50%), a prestacions que nasquen (?) a partir de l'entrada en vigor del RDLey; o siga, 15/07/2012.
2) El que disposen els arts. – tots de la LGSS – 215.1.3 (requisits del major de 55 anys),215.3.2 (valor del patrimoni a efecte de rendes), 216.3 (increment d'edat del subsidi de 52 a 55 anys) i 217.1 (adequació dels subsidis al temps parcial), és d'aplicació a sol·licituds de naixement del dret que es presenten a partir de l'entrada en vigor del RDLey; o siga, 15/07/2012.
3) El que disposa l'art. 218 LGSS (cotització per a majors 55 anys), des del primer dia del mes següent a l'entrada en vigor del RDLey; o siga, 01/08/2012.
I, de forma general, el RD Llei entrarà en vigor l'endemà de la seua publicació; és a dir, el 15/07/2012. La conclusió és òbvia: des del 15/07/2012 els “malvats” desocupats d'este país són un poc més pobre.




Enlace
http://plumaroja-plumaroja.blogspot.com.es/2012/08/nuevos-recortes-en-desempleo-no-habra.html

jpMorgan, presagi de nou Apocalipsi

Cinc anys en la pitjor crisi en huit dècades i el món financer seguix sense canvis significatius. Ací es va localitzar l'epicentre del terratrémol i les reformes al seu sistema regulatorio havien d'impedir una nova debacle. Però el poder del sector financer i bancari ha impedit que s'apliquen restriccions a la seua activitat especulativa. L'economia mundial enfronta el risc d'un nou afonament. La crisi actual seria a penes un preàmbul del nou Apocalipsi.
Primer els números. La grandària del mercat mundial de derivats s'estima en mil 200 bilions (castellans) de dòlars, o 20 vegades la grandària de l'economia mundial. La majoria de les transaccions en eixe gegantí mercat, des de swaps de deute i de taxes d'interés fins a exòtics vehicles sintètics d'inversió, escapen a tot sistema regulatorio. Eixe mercat no complix cap funció social o econòmica. La seua raó de ser és l'especulació pura.

La volatilitat, el comportament de bandada i les expectatives no realitzades són trets característics d'este casino. La inestabilitat és la paraula clau en este terreny d'apostes perilloses. Ni tan sols els agents que participen en tal mercat entenen el seu funcionament. Els seus models de valoració de risc són enganyosos perquè reduïxen la incertesa a un problema de mesurament de probabilitats. L'exemple més recent és el de les pèrdues de més de 2 mil milions de dòlars de JP Morgan al maig, per haver comés errors egregis, segons les paraules del seu arrogant cap Jamie Dimon.
Eixa terminologia amaga el fet que el banc va fer apostes absurdes que van eixir malament. Eixe episodi crida l'atenció perquè pot ser un presagi ominós. Els principals bancs del món tenen nivells d'exposició molt forta en este mercat en què qualsevol cosa pot succeir, amb greus conseqüències per a l'economia real.
No obstant, a la data no s'ha establit un nou règim regulatorio per a canviar este estat de coses. En 2010 Obama va promulgar la llei Dodd-Frank-Dodd-Frank. És un document de 2 mil 300 pàgines amb regles que ja s'apliquen sobre els riscos que poden assumir els bancs i sobre les atribucions dels ens reguladors. Però els seus dos components més importants encara no entren en vigor. Es tracta de les restriccions sobre el mercat de derivats i l'anomenada regla Volcker.
El títol VII de la llei establix que les operacions sobre derivats hauran de dur-se a terme en mercats públics, perquè els preus siguen coneguts i es garantisca el compliment dels contractes. Però moltes de les regles en eixe títol estan sent atenuades per la intriga dels bancs i els seus servils amics en la Securities Exchange Commission i la Commodities and Futures Trading Commission. En especial, les definicions sobre els contractes de swaps constituïxen terreny fèrtil per a obrir finestres per què es puga eludir la reglamentació.
L'altre component clau és l'anomenada Regla Volcker, que prohibix als bancs realitzar operacions per al seu propi benefici amb recursos dels seus clients. Esta peça regulatoria és de sentit comú, però per als bancs és una greu amenaça: afecta una de les fonts més importants dels seus guanys especulatius. Encara no entra en vigor perquè la seua reglamentació està sent fortament debatuda: la poderosa intriga dels bancs ja va fer créixer el capítol sobre la regla Volcker de deu a 300 pàgines, a causa de la infinitat d'excepcions i excepcions que permetrien als bancs evadir esta prohibició.
Haguera sigut millor reactivar una llei equivalent a la Glass-Steagall, que separava clarament les activitats especulatives i d'alt risc de les operacions tradicionals dels bancs. Però el restabliment d'eixa llei (derogada davall Clinton) és quelcom que el sistema financer combatria amb molt més tenacitat i ningú a Washington està disposat a jugar-se la pell política.
Segons Bloomberg, només en el primer trimestre d'enguany els principals nou bancs d'inversió del món van obtindre guanys per 55 mil milions de dòlars. És evident que per a estos bancs el mercat de derivats és un espai vital a què no estan disposats a renunciar. Un nou desfeta en el mercat de derivats afectaria tots els mercats financers a Europa, començant amb el de bons sobirans. Per això urgix llevar-se de damunt la dictadura del capital financer.
Mentres l'economia real a Europa i Estats Units s'afona en una profunda recessió, els bancs han subvertit la voluntat popular a través de la intriga. Els seus còmplices són els partits polítics: als Estats Units el Comité de Servicis Financers de la Cambra de Representants és el que més membres té, perquè s'ha convertit en instrument per a arreplegar-se recursos del complex financer-bancari i finançar campanyes electorals. Els governs en quasi tot el món s'inclinen davant dels seus amos financers. L'esquerra és l'única que pot qüestionar este estat de coses. Expropiar als expropiadors, eixa és la tasca.

El rescat i l'eixida de l'euro

Entre els aspectes ocults del rescat bancari (ocults per als espanyols, però no per als parlamentaris alemanys a què se'ls ha facilitat tota la documentació respecte d'això), es troba el compromís de l'Estat espanyol de tornar el crèdit en euros, inclús en el cas que Espanya es trobara fora de l'Eurozona. Pel que s'ha vist, en la Unió Europea es comença a considerar com possible que l'euro desaparega o, almenys, que alguns països com Espanya hagen d'abandonar la Unió Monetària. Podem estranyar-nos llavors que els mercats desconfien i que la cosina de risc s'eleve progressivament?
La desaparició de l'euro o l'eventualitat que alguns Estats hagen de retornar a les monedes nacionals són possibilitats que tot el món nega en les declaracions oficials, però que, segons pareix, a Brussel·les, Frankfurt o Berlín no es descarten en absolut. Més encara, hi ha la sospita ben fundada que tots els passos que s'estan donant des d'Europa tenen com a objecte cobrir-se davant d'esta contingència. A això s'orienten sense cap dubte els rescats. No han anat, no, a salvar als països rescatats -que, a la vista està, s'afonen més i més en l'abisme-, sinó a reduir el risc que els grans bancs, alemanys, francesos, etc. tenien en deute públic de països que, si desapareguera l'euro, haurien de devaluar i com a corol·lari a transferir eixe risc a tots els contribuents europeus i no sols als alemanys, tal com de manera fal·laç es vol donar a entendre. Concretament, l'exposició de les entitats financeres alemanyes al deute públic grec és hui molt més reduïda que al començament de la crisi.
El rescat als bancs espanyols té també una finalitat molt clara: salvar els creditors estrangers que sanegen les seues actius enfront de determinats bancs espanyols en situació de pràctica insolvència. La contrapartida radica que els contribuents assumixen 100.000 milions d'euros de deute, amb l'obligació afegida de tornar-los en euros passe el que passe, i encara que Espanya abandonara l'Eurozona i devaluara la seua moneda. No és res estrany l'interés que Alemanya, EE.UU. i les autoritats comunitàries tenien en el rescat i que forçaren el Govern espanyol a sol·licitar-ho.
En aparença, les autoritats espanyoles van presentar alguna resistència però, pel que s'ha vist, no va servir per a molt. Què haguera ocorregut si hagueren amenaçat de deixar caure als bancs i a les caixes insolvents? Per què han de pagar els contribuents espanyols als creditors estrangers? La reacció dels mercats és la prova evident que el rescat bancari no beneficia a l'economia espanyola, sinó que tira sobre ella una llosa de 100.000 milions d'euros, llosa que pot ser tremendament pesada si demà desapareix l'euro o Espanya acaba eixint de l'Eurozona. Este és el raonament que s'estan fent els mercats i, m'atreviria a dir, també el Banc Central Europeu quan es nega a intervindre comprant deute italià i espanyola.
Només a Espanya ens neguem a considerar la hipòtesi de l'eixida de l'euro. És comprensible. És una situació econòmica sense precedents, igual que no tenia precedents la constitució de la Unió Monetària. Ens dóna vertigen. Però faríem malament a seguir la política de l'estruç i no voler contemplar la realitat. No cal ocultar les dificultats i els problemes que es presentarien; però, més raó perquè estiguem preparats i sobretot perquè davant de cada pas que anem a donar ens preguntem com afectaria la nostra situació en el cas que abandonàrem l'Eurozona. Per exemple, hauríem de plantejar-nos com influiria en esta hipòtesi el rescat bancari que acabem de sol·licitar o les mesures d'ajust i reformes que estem adoptant en estos dies.
Em fa la impressió que alguns països es troben en una situació semblant a la d'un pacient a qui se li prescriu la necessitat sotmetre's a una operació dura i difícil, però davant del terror que li produïx el quiròfan, i les complicacions que sens dubte van a seguir-se d'ella, la va posposant amb l'esperança de substituir-la per pegats i medicaments. Quan al fi l'afronta, ho fa en pitjors condicions i amb anèmia. El cas de Grècia em pareix simptomàtic. No hauria d'haver abandonat l'Eurozona fa ja diversos anys? No crec que es trobara en una situació molt pitjor que en la que ara es troba, i almenys albiraria l'eixida al final del túnel, cosa que ara no li ocorre. A més, és molt possible que abans o després haja d'enfrontar-se amb la temuda ruptura i en condicions pitjors i més delicades. I en el cas d'Espanya, no ha arribat el moment de preguntar-se si abans que anar a un rescat total, que lluny de solucionar, empitjoraria la situació, no seria preferible retornar a la pesseta?

No sense Grècia

No i de cap manera ho tolere. I crec que amb mi també hi ha més gent de bé que no passaria per semblant espolie i genocidi, contra tots els ciutadans grecs; exceptuant, clar està, les grans fortunes que no posen ni un euro per al pagament del suposat deute, residixen en l'estranger i porten una vida de luxe.
Mentrestant, els seus conciutadans han d'abandonar els seus fills per no poder mantindre, viuen en el carrer i patixen fam. Per no estendre'm.
Perquè bé, pareix que la banca-capital genocida alemany, ja no vol jugar. Després d'haver deixat el país com a Àtila.
I és que esta banca és genocida.
Ha comés genocidi via eliminar quasi en la seua totalitat l'estat del “medioestar” que diuen alguns, i venut totes les joies de la iaia pertanyents a l'estat.
Fins ha venut la gestió del port d'El Pireu als xinesos!
Suïcidis és el que més es veu; morts per malalties sense tractar criden-se SIDA, cardiopaties, malalties nefrològiques i càncer, són més silencioses. Però estan ací.
Mentrestant Rajoy posa en marxa les mateixes mesures que han portat al país hel·lé a la debacle social i econòmica.
Han assolat tot. En compte dels huns, estos neoburros són els hotros.
I van començar igual que a Espanya: infraestructures i aniquilació de la seua agricultura, per a no fer competència a França i els seus aliats com El Marroc.
Van arrancar, per imposició europea, tots els seus cultius: només queden xicotetes hortes.
I, com a Espanya, no van portar cap indústria alternativa
M'atrevisc a assegurar que si hi ha hagut alguna possibilitat idea o patent innovadora grega o espanyola, les que abans cridàvem grans multinacionals s'han fet amb elles, per a arrumbar-les en un baül i impedir amb això que li pogueren fer competència.
Després, destruït el país i la seua economia, se'n van sense donar comptes a ningú: això és genocidi econòmic amb conseqüències letals per a la ciutadania.
Els autors d'esta barbàrie hauran de respondre davant dels tribunals. No escaparan.
No és estrany que davant d'una ciutadania inerme a qui ningú defén, en virtut de lleis electorals pròpies de la restauració d'Alfons XII, rebutge la política.
Però és que açò no és política. Açò són cuentas opaques que es munta la banca per a continuar sent el poder real; ni tan sols fàctic.
S'ha llevat la careta. Vaja com deu d'esgotat estar.
En quant va voler desapancalarse i no va veure diners en efectiu a Grècia i Itàlia, va fer baixar a terra als seus hòmens d'or. I quan estos, Monti i Papademos, es van adonar que no existia eixa riquesa comptable ciberespacial, van començar a saquejar tot el poc que havia deixat la maleïda UE. És a dir, res.
Única opció: reduir estat al mínim i cobrar tots els seus ingressos després de minvar al màxim els seus gastos.
Resultat: aniquilació.
I després se'n van, com a bons psicòpates que són: mai es posen en el lloc de l'altre, es creuen més llest que la resta, mers peons en el seu joc, i mai preveuen les conseqüències dels seus actes.
Tolerem que no hi haguera referèndum a Grècia, perquè almenys digueren si volien ser destruïts i portats a la indigència.
Açò ho portarem sempre en les nostres consciències.
I, ara demanem referèndum per a Espanya? Té gràcia si no fóra un cruel sarcasme.
Anem camí a Grècia; encara que la rebel·lia dels espanyols va fer que no matàrem totes les vaques que volia esta UE, ni arrancàrem, un dir, oliveres i vinyes.
És a dir, que acabàrem amb la nostra agricultura.
Però a efectes de “mercat”, dóna el mateix: estem parats i un parat no paga els seus deutes perquè no pot.
I en eixes, el PP aprofita la conjuntura per a imposar un programa de màxims via decret llei.
Bueno, els importants, els econòmics.
Els accessoris, potser van per projecte de llei, com la de la transparència fosca.
En estes condicions, en les que una bona part de la ciutadania crega que això és Política, cal dir-los amb els fets que no ho és.
I dir-ho amb els fets significa anar-se'n del parlament i no ser còmplices d'esta opereta bufa que, en menys que canta un gall, es va a convertir en novel·la de Dickens.
Hi ha una altra política, una altra economia; però cap de les dos està en el parlament. Amb minúscules, perquè té de cambra de representació popular com jo de vedette del Folies Berger.
Per açò, m'importa poc la pujada de la bossa d'ahir. Vaig cometre un gran error: no contemplar totes les variables. I se'm va escapar una fonamental: la reunió del BCE el dijous.
Gran error. Però en eixe consell del BCE, sostinc que el Bundesbank es va a mantindre en els seus tretze i ni compra de bons, amb els que d'altra banda no estic d'acord, ni res dóna res.
No estic d'acord dels compra de bons perquè és un programa per a salvar la banca, a més de donar-los grans beneficis, i afonar els ciutadans.
A més, cal demanar-los oficialment. I vindran, més que segur, amb més retalls a costa dels que no han creat la crisi i, no obstant, patixen el “castic luterà”.
Després, perquè fins que no es faça una auditoria del deute, a mon no em colen festes bancàries com a préstecs de l'estat i, damunt, em pengen amb els seus interessos.
Jo no pagament el que no dec.
I finalment i no menys important: no recorren sempre al símil de la família que ha gastat massa i ha d'ajustar-se el cinturó?
Perquè qui és el llumeneres que aconsella la mateixa família pagar deute contraient més deute?
És un moment transcendental. I la banca-capital alemany s'ha ficat, ja ho he dit, en un atzucac.
I per al que ve fa falta política, que és una altra cosa que escalar llocs en una organització, fer la rosca al poder del moment, col·locar-te en una llista electoral, i a viure que són dos dies.
Política de veritat amb polítics sense interessos amb banca genocida. Només amb els seus votants.
Este sistema es cau. Tot el que està dins d'ell es cau, perquè estem davant d'un canvi d'era.
Va morir la contemporània i amb ella les tàctiques de Göebbels per a una ciutadania que no era de cap manera l'actual.
Comença l'era digital.
I amb ella el futur que és el nostre
Un futur que no pot fundar-se en l'hegemonia de persones o països sobre altres.
Ho he dit moltes vegades: no val tot ni en l'amor ni en la guerra.
Gens bo pot eixir de quelcom que utilitza arts fosques per a aconseguir qualsevol dels dos.
El fi mai justifica els mitjans.
I quan consents la ignomínia en ta casa, el teu edifici o una altra nació del món, l'estàs invitant al saló de ta casa.
Justo açò és el que ens ha passat als europeus: que hem passat àmpliament dels diferents expolios de la resta de continents.
Si no ho fem bé, llegarem el caos a les generacions futures.
I en circumstàncies com esta, ix el bo i el pitjor del ser humà. Templat pel bo.
El futur és el nostre: només cal llevar-se de damunt el llast d'esta banca-capital genocida. I creieu-me: caurà pel seu propi pes.
Merkel no pot canviar la llei de la gravitació universal per decret.
Ni la banca-capital alemany.
Gràcies a Zeus, hi ha coses que excedixen les capacitats del ser humà.
Només això ens salva.

http://lacomunidad.elpais.com/vaya-tropa/2012/7/31/no-sin-grecia

La gran mentida sobre la cosina de risc

La cosina de risc és un terme que ha anat cobrant un protagonisme crucial durant els últims anys (podríem dir mesos), a pesar que abans de la irrupció de la crisi era quelcom que tan sols coneixien les persones relacionades amb el mercat de deute públic. Hui en dia tot el món ha sentit parlar de la cosina de risc, encara que no siga plenament conscient del que significa (per a entendre en què consistix i com es calcula, llegir este post). Simplificant, podríem dir que la cosina de risc indica quant li costa a l'estat en qüestió finançar-se en el mercat de deute públic. Com més alt siga el seu valor, més difícil li resultarà finançar-se.

Eixa és la lectura objectiva de la cosina de risc. És un fet, i és irrefutable. No obstant, els dirigents polítics i econòmics afigen a esta interpretació una sèrie d'apreciacions que responen més a una dimensió subjectiva que a una objectiva. Tan subjectives són estes apreciacions agregades, que en este post es tractarà de demostrar que tals afirmacions no són tan certes com es diu i que no es corresponen amb la realitat. Anem a veure-ho.

A través dels mitjans de comunicació convencionals escoltem polítics, economistes, i altres experts parlar de la cosina de risc com si fóra un indicador que reflexa la salut pressupostària del país. Se'ns diu obertament que quant pitjor ho estiga fent un país en matèria fiscal o pressupostària, major serà la seua cosina de risc. En altres paraules: ens diuen que quant major dèficit o deute públic present un país, més elevada serà la seua cosina de risc (o almenys més probabilitats tindrà de ser elevada o d'augmentar). D'esta apreciació subjectiva es deduïx que l'única forma que disminuïsca la cosina de risc és reduir el dèficit i el deute públic a través de retalls en el pressupost estatal, ja siga augmentant els impostos (per cert, els impostos que més perjudiquen els que menys recursos tenen) o reduint els gastos públics.

El que es tractarà de fer en este post i en el següent és refutar ambdós al·legats: tant la interpretació subjectiva com la conclusió que es deriva de la mateixa. L'afirmació en qüestió és la següent: “quant major dèficit o deute públic present un país, més elevada serà la seua cosina de risc”. La conclusió associada és: “el valor de la cosina de risc disminuirà si es reduïx el dèficit i el deute públic a través de retalls en el pressupost”. En este post contrastarem la primera proposició, i en el següent farem el propi amb la segona (a pesar que si constatàrem que la primera és falsa, òbviament la segona també ho serà, ja que es deduïx de la primera).

En la següent taula es mostra el nivell de dèficit i de deute públic per a una sèrie de països de la Unió Europea ordenats en funció de la seua cosina de risc (1), a fi de verificar la relació de dits indicadors.

Font: Oficina estadística de la Comissió Europea (EUROSTAT) i datosmacro.com. Valors de dèficit i deute públic en percentatge sobre el PIB.

Un ullada ràpida ens permetria veure que el país que lidera el rànquing de cosina de risc i amb diferència (Grècia) posseïx el major deute públic i presenta el segon pitjor dèficit de la taula (i també de tota la Unió Europea dels 29). Els següents tres països que seguixen a Grècia en el rànquing de cosina de risc (Portugal, Irlanda i Espanya) també presenten elevats valors de dèficit i de deute públic, encara que en el cas d'Itàlia el dèficit no és molt elevat si ho comparem amb la seua cosina de risc, i el mateix ocorre per a Espanya si atenem al seu deute públic (notablement reduïda en relació a la seua desorbitada cosina de risc). En tot cas, la sorpresa ve amb el següent país del rànquing: Hongria. Este país presenta una cosina de risc molt crescuda i no obstant els seus comptes públics presenten superàvit (el segon més alt de tota la Unió Europea dels 29, només per darrere de Noruega) i un deute públic que, sense ser molt estreta, se situa en un valor per davall de nou països europeus (entre els que estan França, Bèlgica i Regne Unit). La suposada relació entre cosina de risc i imperfeccions en política pressupostària pareix no complir-se en absolut en el cas d'Hongria. Altres països que ens poden sorprendre són Polònia i República Txeca: ambdós tenen una cosina de risc superior al nivell que es considera estable, i no obstant tant els seus dèficits com les seues quantitats de deute públic són reduïts. En l'altre extrem de la taula trobem situacions inverses: estats com els de Països Baixos o Regne Unit mostren una cosina de risc verdaderament sana, a pesar de tindre elevats dèficits i elevats muntants de deute públic.

Potser una millor forma de posar a prova esta relació és comparant uns països amb altres. Per exemple: Irlanda presenta indicadors pressupostaris molt més preocupants que els d'Espanya, i no obstant les seues cosines de risc a penes es distancien en 100 punts bàsics.

Portugal, que presenta una cosina de risc molt superior a la d'Irlanda a pesar de mostrar nivells de dèficits i deute públic més sans.

Este mateix resultat s'aprecia si comparem Portugal amb Itàlia.

Més cridanera és la comparació entre Regne Unit i Espanya: amb un dèficit semblant, la cosina de risc espanyola és infinitament superior a la britànica a pesar que el deute públic espanyol és notablement inferior.

Molt semblant a este cas és el que s'observa entre Polònia i Països Baixos,

o Hongria i Regne Unit,

o República Txeca i Països Baixos.

En fi, a pesar que la suposada relació entre cosina de risc i deficients nivells pressupostaris es complix per a molts estats, podem comprovar que no ocorre així per a la totalitat dels països i que a més hi ha grans disparitats entre uns països i altres. Tot això ens invita a concloure que ni esta relació es complix sempre, ni es complix en la mateixa proporció per a tots els països. Per dir-ho d'una altra manera: els nivells de dèficit i deute públic no necessàriament determinen el nivell de la cosina de risc, ni ho determinen de la mateixa manera per a tots els països. D'ací es deduïx que hi ha altres factors que també influïxen en les oscil·lacions de la cosina de risc. Entre ells destaca fonamentalment el que en economia es criden “atacs especulatius autogenerats”. Estos atacs consistixen en l'afluència d'operacions especulatives (dutes a terme pels inversors financers), les quals sempre es dirigixen allí on més diners es pot guanyar. Quan hi ha dubtes sobre la solidesa econòmica o financera d'un país (ja siga per un elevat dèficit o perquè es difon la idea que el país és corrupte, o per qualsevol altre motiu que pose en dubte la seua credibilitat), estos especuladors atacaran en bandada perquè podran encendre la metxa que suposa eixa falta de confiança i generar quantiosos beneficis a través de les seues operacions. Com a contrapartida, la confiança del país es veurà minvada i la cosina de risc augmentarà (per a comprendre el poder que poden aconseguir els especuladors per mitjà de les seues activitats financeres i com poden posar de genolls a un país sencer llegir este post).

En el punt de mira d'estos atacs especulatius autogenerats s'han situat principalment els països del sud (Espanya, Grècia, Portugal, Itàlia…). A vegades per presentar un elevat nivell de dèficit o de deute, en altres casos per protagonitzar casos de corrupció, o per ser la diana de crítiques molt variades (sovint mal fonamentades). És a dir, els especuladors han aprofitat els punts dèbils d'algunes economies per a atacar-les i així obtindre sucosos beneficis, provocant al seu torn un deteriorament en la confiança d'estos països i conseqüentment una escalada en els seus nivells de cosina de risc. Per açò podem entendre per què els Països Baixos o Regne Unit, per exemple, tenen una cosina de risc molt reduïda a pesar de tindre elevats nivells de dèficit i deute públic: l'opinió generalitzada que es té d'estos països és que són econòmicament sòlids i per tant molt difícils d'atacar a través d'operacions financeres.

A pesar de la seua importància, els atacs especulatius autogenerats a penes són tractats en el discurs difós a través dels mitjans de comunicació. S'intenta ocultar este tipus de factors per a ressaltar intencionadament la responsabilitat dels nivells de dèficit i deute públic en l'evolució de la cosina de risc, amb l'objectiu que els països castigats per la cosina de risc adopten les mesures pertinents per a millorar els seus comptes públics a través de dolorosos retalls (assumpte que tractarem en el pròxim post).

Concloent. La cosina de risc no augmenta perquè ho faça el dèficit o el deute públic. La cosina de risc augmenta perquè s'ha deteriorat la confiança del país en qüestió i els especuladors financers han aprofitat la situació per a atacar al país per mitjà de distintes operacions financeres i així obtindre beneficis. Pot ocórrer que un elevat dèficit o muntant de deute públic siga utilitzat per a minvar la confiança d'un país, però en absolut eixa relació és determinant. Un país pot presentar-se molt sòlid econòmicament i evitar els atacs especulatius encara presentant nivells preocupants de dèficit i deute. I açò és quelcom que cal tindre molt en compte per a evitar ser enganyats pels missatges que una vegada i una altra ens llancen perquè demonitzem el dèficit i el deute públic i acabem creient que els retalls pressupostaris són la solució al problema.





Els retalls no reduïxen la coseta de risc; en tot cas l'augmenten

En el post anterior comprovem que eixa relació directa de què tant ens$ parlen (la qual suggerix que la cosina de risc puja quan ho fa el dèficit o el deute públic) no sols està lluny de ser perfecta sinó que patix de grans deficiències que la fan inservible per a explicar els oscil·lacions de la cosina de risc. En este post posarem a prova l'afirmació que és deduïx d'eixa relació i que sosté que per a reduir la cosina de risc calç disminuir el dèficit i el deute públic per mitjà de retalls de gastos i augment d'impostos. És precisament a què ens$ tenen acostumats els dirigents polítics actuals (tant de l'anterior govern com de l'actual) quan s'encaboten a realitzar retalls i reformes per a guanyar-se la confiança dels mercats i impedir que la cosina de risc vaig continuar pujant. De fet, el primer pla important de retalls ho va dur dur a terme el llavors president del govern Sabater zinc dies després que el diferencial marcara els seus màxims històrics fins a la data en els 164 punts bàsics el 7 de maig del 2010. l'objectiu d'estes doloroses mesures era el d'acontentar als mercats financers i detindre l'escalada de la coseta de risc. Dónes d'aquella data, tots els retalls successius han buscat el mateix propòsit: calmar la voracitat dels especuladors i així paralitzar o reduir el nivell ascendent de la cosina de risc. Vegem ara si han aconseguit el seu objectiu.

En la gràfica següent és mostra l'evolució de la coseta de risc espanyola (per a entendre com és calcula llegir este post) dónes de finals de 2005 fins a l'actualitat (1):

Font: Elaboració pròpia a partir de datosmacro.com

He dividit el gràfic en tres zones clarament diferenciades. Tal com és pot comprovar, la primera zona compren dónes de l'inici del dibuix fins als primers efectes de la crisi a finals de 2007, època durant la qual la cosina de risc és va mantindre estable en un valor molt pròxim a 0. La corba del gràfic en esta zona és pràcticament una línia recta.

La segona zona s'emmarca dónes d'eixa data fins a la primera escalada important al maig del 2010. Durant esta època, la cosina de risc va tindre una evolució mes erràtica, patint alts i baixos considerables que la van arribar a situar per damunt dels 100 punts bàsics a principis de 2009. No obstant, és pot observar que el seu comportament no variava massa d'un dia per a un altre; no és produïen augments ni caigudes massa grans en el nivell de coseta de risc. És per açò que la corba que queda reflectida en el gràfic no “arbora” massa, encara que ho faça molt mes que en la primera zona.

La tercera i última zona comença a partir dels retalls que va imposar Sabater al maig del 2010 amb la intenció de reduir l'escalada que s'acabava de produir en la coseta de risc. En esta subdivisió s'aprecia clarament com l'evolució de la cosina de risc és molt mes erràtica; és produïxen caigudes i augments molt importants en molt poc de temps (visualment és detecta perquè la corba “arbora” molt; note's la diferència amb els zones anteriors).

Precisament esta vibració desmesurada de la coseta de risc en l'última etapa és correspon amb els successius i cada vegada mes destacats retalls de gasto i pujades d'impostos que han dut a terme els dos governs espanyols. No deixa de cridar l'atenció que l'època en què mes retalls s'han realitzat en la història de la democràcia espanyola coincidisca amb l'època de major convulsió en el desenvolupament de la coseta de risc. Però no sols és cridaner eixa oscil·lació imparable, sinó la tendència que l'acompanya. Si haguérem de traçar amb una regla una línia que representara el mes fidelment possible l'evolució de la cosina de risc en eixa tercera zona analitzada, comprovaríem clarament com eixa línia seriosa totalment ascendent. El que vol dir que a pesar de tots els retalls realitzats durant eixa època, la coseta de risc no ha cessat d'augmentar a un ritme sorprenent.

Pareix evident que realitzar retalls no provoca una disminució de la cosina de risc. Dónes de maig del 2010 els retalls han sigut recurrents i cada vegada mes importants i la coseta de risc no ha parat de créixer. No obstant, algú podria pensar ingènuament que el problema és que Espanya no ha realitzat suficients retalls, i que fins que no ho faça la cosina de risc no disminuirà. Per a refutar este distret argument, n'hi ha prou amb tirar un ràpida ullada a l'evolució dels cossets de risc d'aquells països que van un pas per davant d'Espanya en els retalls: Grècia i Portugal.

Font: datosmacro.com

Font: datosmacro.com

Com és pot comprovar en ambdós gràfics, a pesar d'haver realitzat mes i mes dolorosos retalls, els cosines de risc portuguesa i grega presenten una tendència clarament alcista (per a comprovar-ho realitzar el mateix exercici de la traça de la línia recta). Per a aquells que vullguen veure en estos gràfics una millora en l'evolució de la coseta en els ultimes dates, que tinguen en compte dos cuses: la primera és que no s'obliden dels cotes tan altes dels que partixen eixes cosines de risc (reduir la cosina portuguesa de 1500 a 900 no és cap èxit perquè la xifra de 900 contínua sent verdaderament intolerable; el mateix per al cas grec que reduïx la seua cosina del 3500 al 2400). La segona és que estigues caigudes poden ser temporals, tal com ens$ ha demostrat la coseta de risc italiana a principis d'enguany, quan la seua cosina de risc va disminuir 200 punts per a tornar a recuperar-los en poc mes d'un mes. Este fenomen és pot veure en el següent gràfic.

Font: datosmacro.com

Per tot això, tenim prou evidència empírica com per a exposar sense per nostra conclusió: els retalls no disminuïxen la cosina de risc del país corresponent. I açò calç dir-ho ben alt i clar per a refutar eixa falsa idea en què els governants basen els seues mesures al considerar que la solució per a guanyar confiança en els mercats consistix a reduir els alts nivells de dèficit i deute a través de l'execució de retalls pressupostaris.

És mes, podríem inclús atrevir-nos a dir que els retalls provoquen l'efecte contrari que és perseguix; és a dir, els retalls fan que la coseta de risc augmente. Açò és quelcom que no sols ens$ queda suggerit pels gràfics que acabem de visualitzar, sinó que també ens$ ho insinua la pura lògica i els principis mes bàsics en economia: els retalls és basen per un costat a reduir el gasto públic, que contrau la demanda agregada de l'economia, i per un altre costat en augments dels impostos, que reduïx la capacitat de consum dels famílies i amb ella de nou la demanda agregada de l'economia. Ja en els primers anys de qualsevol curs d'economia s'explica que si la demanda agregada disminuïx, ho fa amb ella el creixement econòmic de l'economia, i per tant també l'ocupació i els oportunitats de negoci empresarials. Tot això no fa mes que repercutir negativament en els expectatives de creixement de l'economia, la qual cosa implica que els inversors internacionals vagen perdent la confiança en el país. I a mesura que és deteriora la confiança, la cosina de risc augmenta. Un país que no gaudix de la confiança dels mercats financers no sols és un país que tindrà mes difícil l'oportunitat de finançar-se, sinó que també serà un país fàcil d'atacar pels especuladors financers.

Quants polítics hi ha verdaderament a Espanya?

La crisi econòmica ha posat en la picota als polítics, però no sols a ells, també a sindicats i inclús als funcionaris, que són utilitzats com a bocs expiatoris sobre els quals recauen les culpes de l'actual situació econòmica, mentres que els responsables verdaders de la crisi continuen sent invisibles. Per això és necessari que els ciutadans estiguem ben informats i sobretot contrastar certes informacions que van encaminades cap a un discurs populista que tracta de distraure l'atenció, en molts casos, per a no arribar al fons de la qüestió, que no és una altra que descobrir els culpables de la crisi.

En estes línies tan sols pretenc desmentir la (dónes)informació que circula en la xarxa des de fa temps i que assegura que a Espanya hi ha 445.568 polítics.

L'article on ha nascut esta estesa faula fa referència a un supòsit "estudi intern elaborat per assessors de la Presidència del Govern", però pareix que no han tingut la més mínima consideració a l'hora de contrastar que eixes dades siguen certes.

Analitzant amb deteniment les dades és més que evident que molts d'ells són inventats o inclosos amb una absoluta falta de rigor informatiu. S'assegura que hi ha 650 polítics entre diputats i senadors, dada fal·lus de totes tots ja que hi ha 350 diputats i 266 senadors, que suma un total de 616, primera dada errònia.

Quantes a les dades que oferix sobre el nombre d'alcaldes, regidors, diputats provincials i responsables de capítols i consells insulars, estos estan desactualitzats, ja que en les eleccions municipals del passat 22 de maig del 2011, com indicava la FEMP, es van triar 8.116 alcaldes, 68.462 regidors. En este punt he de mencionar que la majoria d'estos regidors no cobren cap sou, com va confirmar el vicepresident de la FEMP, Fernando Martínez Maillo, arran de la proposta del govern de reduir en un 30% el nombre de regidors indicant que "el 90% dels alcaldes i regidors d'Espanya, que governeu els més de 7.700 municipis de menys de 20.000 habitants, no tenen sou, no cobren"

A més, el total de Parlamentaris autonòmics també està desactualitzat, en l'actualitat hi ha 1218 parlamentaris autonòmics.

Amb les dades anteriors podem arribar a una primera conclusió: la xifra de càrrecs polítics electes no arriba ni a 80.000 polítics. Però continuem analitzant el suposat estudi, per a veure com unflen les dades per a incloure inclús treballadors públics.

Un de les dades que primer vull destacar és la inclusió de 132 "polítics" adscrits a la Casa Real, la web de la Casa Real detalla la seua Organització, i no apareix cap càrrec polític.

Altres de les dades que unflen de manera voluminosa les xifres de l'estudi són els relatius a sindicalistes alliberats amb un total de 65.130, els alliberats per les organitzacions patronals que ascendixen a 31.210 i altres 6.000 corresponents a les Cambres de Comerç. La suma total és de 102.340, evidentment estos "càrrecs" tindran les seues preferències polítiques, però no poden ser considerats com a polítics.

Podria continuar desmuntant cada un de les dades, però no vull estendre'm molt, mencionaré per a finalitzar algunes dades més perquè crec que són curiosos, com per exemple el d'incloure a 80 "polítics" en l'Institut Cervantes, o a altres 2.470 en els organismes de gestió cadastral, quan el portal de la Direcció General del Cadastre reconeix que hi ha 2.850 empleats públics, amb la qual cosa esta dada evidentment ha sigut utilitzat, com la majoria de què arreplega el suposat estudi o informe, per a unflar la xifra de polítics en el nostre país.

Este article no ha de ser entés, en cap cas, com una  justificació o suport a l'actuació d'alguns polítics del nostre país. Tan sols buscar la veritat, tan necessària i imprescindible, sobretot en estos temps on a través de faules i falses notícies es tracta de desviar l'atenció i crear desconcert. A més, hem d'estar ben informats perquè un poble mal informat és més senzill d'enganyar, quelcom que estem veient permanentment ja que assistim a la imposició ideològica neoliberal amb l'excusa de fer-ho basant-se en criteris tècnics i econòmics, els quals ens estan portant al desastre.