dijous, 5 d'abril del 2012 08:27
"...com a cas més dramàtic, es troben els fons d'inversió. Estos, guiats per la important pressió sobre la terra i la seua tendència a l'alça en els preus, estan invertint en l'adquisició de terres amb motius merament especulatius, contribuint notablement a la inflació dels preus de les mateixes."
Producció d'aliments, explotacions mineres, recursos fusters, producció de biocombustibles, Mecanismes de Desenvolupament Net (MDL) o mera especulació, són alguns dels motius que han mogut a inversors internacionals a començar una massiva compra de terres a Àfrica. Este fenomen, que aconseguix ja dimensions enormes (33,5 milions d'hectàrees comprades o concedides des de 2001, tres vegades i mitja la grandària de Portugal), està actualment canviant tots els conceptes que rodejaven a la producció alimentària global i com esta afecta les comunitats locals.
Este interés creixent per la terra s'explica en un context de creixement de la població mundial (es calcula que en 2050 habitaran la terra 9.300 milions de persones), un augment de la demanda de terra per habitant i la cada vegada major degradació mediambiental del planeta. A més, l'increment dels preus de les commodities després de la crisi alimentària de 2008, ha contribuït també a la formació d'un escenari idoni per al boom de la demanda de terra.
Paradoxalment, esta pràctica que en un principi es va plantejar com un nou model per al foment de la Inversió Estrangera Directa (IED) i, per consegüent, un mecanisme per a promoure l'ocupació local, la transferència tecnològica i la millora de les infraestructures locals, està convertint-se en una nova forma d'abús de poder entre els inversors internacionals i les elits locals, que pot provocar perjuís importants per als països receptors i les seues poblacions.
L'Estat com a element clau
La varietat d'esquemes per què es regix l'adquisició a gran escala de terres i la multitud d'interessos creuats en les mateixes, fan de l'anàlisi d'estos nous mecanismes una tasca increïblement complexa. Simplificant, estos contractes consistixen en l'adquisició o cessió temporal de terrenys de més de 1.000 hectàrees entre un “inversor” i un “venedor” per a un fi concret. La realitat és que, mentres que el tipus de comprador o concessionari és molt variable (empreses multinacionals, fons sobirans, empreses públiques o fons d'inversió), el venedor és sempre el mateix: l'Estat. I ací comencen les primeres disfuncions al model. En primer lloc els Estats africans receptors compten amb unes elits en què la corrupció és en major o menor mesura un problema generalitzat, amb la qual cosa els processos de negociació inversor-estat ja comencen viciats des dels seus inicis. D'altra banda, la majoria dels Estats receptors no compta amb una legislació que garantisca l'accés efectiu a la propietat de la terra i, per consegüent, no es tenen en compte totes aquelles poblacions que habiten i treballen les terres concedides pel dret comunal o el dret d'ocupació, amb la qual cosa la majoria d'estos processos suposen el desallotjament i expropiació de terres a les comunitats locals. En este sentit, s'estan verificant multitud de casos en què la indefensió d'estes comunitats és absoluta. Un exemple d'això s'ha produït en les regions de Gambella i Benishangul a Etiòpia, on 135.000 famílies han sigut reubicades fora de les seues terres d'origen.
En este sentit, les Organitzacions Internacionals (OIG) i les ONG estan crides a jugar un paper fonamental en este procés, tant en un suport tècnic als països receptors com en un reforç de la societat civil per a aconseguir tindre veu dins dels processos de negociació i fer valdre els seus drets sobre la terra que habiten.
La bancarización de la terra
En l'altra cara de la moneda es troben els inversors, els interessos dels quals diferixen radicalment en funció de la seua naturalesa. En primer lloc, estan els Estats, fons sobirans i empreses públiques, l'objectiu dels quals és garantir la seua pròpia sobirania alimentària, i per a la qual cosa posen en producció grans explotacions a fi d'exportar-ho al seu país d'origen (els màxims exponents són Xina, Corea del Sud, Qatar, Unió dels Emirats Àrabs…). D'un altre costat es troben les empreses privades, que generalment perseguixen simplement obtindre beneficis tant de la producció d'aliments com de biocombustibles (per a este tipus d'explotació s'han verificat ja 3,2 milions d'hectàrees en tot el continent) o inclús de Mecanismes de Desenvolupament Net, destaquen en este àmbit empreses com Nile Trading and Development (EUA), el conglomerat empresarial saudita Jenat o La britànica Crest Global Green Energy. Finalment i com a cas més dramàtic, es troben els fons d'inversió. Estos, guiats per la important pressió sobre la terra i la seua tendència a l'alça en els preus, estan invertint en l'adquisició de terres amb motius merament especulatius, contribuint notablement a la inflació dels preus de les mateixes. De fet, un informe del Banc Mundial afirma que de 56 milions d'hectàrees de contractes verificats de compra o concessió de terres un 80% no va entrar en producció en els dos anys posteriors. Un exemple d'això és Jarch Capital d'origen nord-americà que ha adquirit un total de 753.658 hi ha en Sud Sudan.
Un Estat ‘model': Sudan del Sud
Quan el 9 De Juliol del 2011 va ser declarat el nou Estat de Sudan del Sud, el seu Govern ja havia concedit (des de 2007) 5,15 milions d'hectàrees, el 8% del seu territori, per a l'explotació per part d'empreses estrangeres. Sudan del Sud ha pres la decisió d'emprar la cessió de terres com a mecanisme per al desenvolupament. Per a això ha concedit terres per a la gestió turística d'un parc nacional, (arrendamientode 30 anys per a 1,68 milions d'hectàrees a l'empresa qatarí A l'Aín National Wildlife), per a la qual cosa s'han reubicat a entre 10.000 i 15.000 persones. S'han cedit també 600.000 hectàrees per a l'explotació de fusta a l'empresa Nile Trading, basada en Teules (EUA). Estos són només dos exemples d'una multitud de contractes existents en què, en cap dels casos, s'han produït consultes a la població local, no s'han establit mecanismes de control sobre l'execució dels contractes, i els preus de cessió de la terra han sigut quasi ridículs. L'efecte que tindran sobre el desenvolupament del país a mitjà i llarg termini només podrem veure-ho en el futur, però tot apunta que serà un fracàs per al nou Estat i, sobretot, per a la seua població.
Totes estes dades ens indiquen que el model d'adquisició de terres a gran escala a Àfrica és un fenomen present i enormement creixent amb una capacitat d'influència tremenda en el desenvolupament del continent. A més, de moment, la seua aplicació en la pràctica està suposant uns efectes més negatius que positius per als països receptors. Açò no vol dir que el concepte siga erroni per se, sinó que el camí per recórrer per a convertir-ho una altra vegada en oportunitat pareix molt llunyà. Per a això és fonamental la combinació de reforç tècnic i institucional en els països receptors; suport i promoció de la societat civil i els seus drets sobre la terra; i exigència de responsabilitat dels inversors sobre els efectes de les seues inversions. En este procés hauran de treballar juntes OIG, ONG i governs receptors per a fer d'este mecanisme un model profitós per a ambdós parts. Fins que açò ocórrega, perdran els de sempre, les poblacions locals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario