RAJOY, DE LA MÀ DE MERKEL, ENS CONTINUA AFONANT.

 TOT S'AFONA, MENYS EL PREU DE LA GASOLINA QUE ENS AFONA ENCARA MÉS.

 Tancred, Mariano Rajoy, en un cas d'accelerada esquizofrènia digna d'introduir-se en els manuals sobre greus afeccions patològiques sense solució,  ha passat, en poques setmanes, de l'eufòria del “programa que Déu mana”, “el sentit comú”,  i “la raó”, a la depressió més profunda perquè la “la situació és molt difícil,.. molt difícil…”.
Així, s'ha constatat, un altre dia, que això que quan el senyor Marià arribara al Govern obtindria la confiança dels mercats i començaria la senda del creixement i la creació d'ocupació, era una de les majors mentides estel·lars de la seua buida campanya electoral, igual que abaixar els impostos, no efectuar retalls o no abaratir l'acomiadament, no tindre la idea d'una amnistia fiscal perquè era amoral… el que li deuria portar, almenys, a ser pastos de les flames en el foc etern de Llucifer o a ser condemnat a la cadena perpètua no revisable de l'ínclit Federico Trillo del Iac-42 -una vegada siga posada en marxa pel carca de Ruíz Gallardón, més dretà que el seu el seu difunt pare- enviat ara a Londres com a ambaixador per a veure si ens distrau de la crisi econòmica amb el penyal de Gibraltar, en la seua condició d'especialista a conquistar emblemàtics penyals, model Jolivert,  de vital  importància geoestratégica mediteráneo-atlántico i internacional.

Vam conéixer que març, mes per a la creació d'ocupació, estrena idònia per als meravellosos resultats que ens promet la reforma laboral del segle XIX, crida no obstant de modernitat, no se sap si per la seua inspiració xinesa, els nous parats registrats que es van incorporar a la suma i seguix en direcció als zinc milions han sigut els majors haguts,  amb l'única excepció del 2009, des de l'actual sèrie històrica sobre esta estadística que es va iniciar en 1997. Per igual, ocorre amb els cotizantes a la Seguretat Social, va créixer quelcom però el que menys de tots eixos anys esmentats.
Hui, en eixa cadena de desastres, la cosina de risc del deute públic espanyol ha donat un altre subidón, ja pròxim una altra vegada als 400 punts, fet que no es donava des del moment crític del passat novembre quan el senyor Marià, venent ruïnes, demanava als espanyols el seu vot perquè Espanya no fóra Grècia. La Bossa de Madrid, de la mateixa forma, ha reaccionat negativament davant del pressupost de la recessió per a este 2012 que Cristóbal Montoro va desglossar ahir, amb una forta baixada que la retrotrau als valors que l'IBEX va obtindre el passat mes de setembre.
També, la subhasta del deute públic espanyol només ha pogut ser col·locada hui en la seua franja més baixa, 2.800 milions d'euros, no en l'alta abellida per la Hisenda de Rajoy, 3.800 milions, i a un preu on les obligacions dels bons a huit anys ha estat en el 5,36 % d'interés anual, mentres fa poc dies el Banc Central Europeu regalava els diners a la banca privada de l'eurozona a l'1% d'interés.

En la mateixa línia de cataclismes, el litre de la gasolina i gasoil en els assortidors, coincident amb l'eixida vacacional semanasantera, adquirix una nova pujada de preus, el seu rècord històric: euro i mig.
El CIS de Març, fet públic fa hores, manifesta una major, encara més,  preocupació dels espanyols pel futur de l'ocupació, la impossible percepció que El Govern Rajoy ens vaja a traure de la crisi, la seua inquietud per l'educació i la sanitat pública, amb un pessimisme en tot el que se li ha preguntat que també bat xifres inèdites, tremendament demolidores. Com perquè es dispare la demanda a través del consum, clau per a eixir d'este compromís.
Davant d'això, ho justifica hui Rajoy en la malaguenya Antequera, manifestant que reconeix que les mesures que està prenent no donen resultats a curt termini, però sí que promet que ho representen a mitjà i llarg termini. El que no s'atrevix a dir, és sí amb la política econòmica merkezy que està aplicant, això del mitjà termini es referix, almenys, a partir del segle que ve. Parafrasejant la llegendària frase: Isca el sol per Antequera i diga's el que es vullga que ni costa diners ni es contrau responsabilitat política penada.
Mentrestant, el res antisistema diari britànic, Financial Times, en el dia d'ahir criticava frontalment els pressupostos presentats per Rajoy per augurar que generaran més recessió i l'afonament encara major de l'economia espanyola, al mateix temps que censurava, per innecessària i irracional, l'ortodòxia que estava emprant la UE contra diverses economies europees perifèriques, no situant l'amortització del deute públic a més a llarg termini perquè es puga precisament eixugar però amb el creixement.

D'altra banda, diversos economistes, com el cèlebre analista, Nouriel Roubini, alcen el seu teclat d'indignació contra la barbàrie neoliberal que s'està encebant contra diverses economies europees, apostant, en contra al que s'està fent, per la reactivació del creixement i la creació d'ocupació, bé devaluant l'euro, acostant-ho en la seua paritat al dòlar –fet que ja vaig plantejar en un article publicat al febrer del 2010 quan va esclatar la primera crisi financera grega-  que millorarien les exportacions i la competitivitat per a propiciar el creixement, o per l'eixida d'eixes economies de la zona euro, tornant a les seues divises anteriors, perquè puguen començar a alçar cap.