Les mobilitzacions sindicals que van finalitzar amb la vaga General del 29M, han demostrat que la lluita social, abans denominada lluita de classes, continua existint i ha tornat a primera plana de l'actualitat.
L'actual crisi econòmica torna a posar d'actualitat conceptes que durant molt de temps han sigut llocs en dubte i fins soterrats per molts. La crisi ha suposat el renàixer del conflicte i la lluita social.
En la nostra societat s'ha fet evident que hi ha un conflicte viu entre la majoria social que patix les conseqüències de la crisi i una minoria que manté una situació de privilegi que arriba a accentuar-se.
La composició de les classes socials ha canviat en les últimes dècades. Han canviat les seues condicions i hui una gran part del que es denomina classe mitjana són assalariada que fins ara tenien un lloc de treball fix.
És certa l'existència d'una multiplicitat de situacions que creguen col·lectius diferenciats, empleats públics, jóvens sense treball, treballadors precaris, parats, prejubilats i jubilats, etc.
Però també és evident que la crisi i el repartiment dels seus costos ha permés una certa unificació de tots els perjudicats que formen part del que es cridava i podem continuar cridant com a classes populars.
A este ampli col·lectiu social cal afegir tota altra sèrie de capes socials que objectivament, encara que moltes vegades no tinguen consciència subjectiva, són els seus aliats potencials al tindre interessos coincidents, perquè també estan patint les conseqüències de la crisi i de la forma d'afrontar-la per part dels governs i de les polítiques antisocials de dretes.
Ens referim a sectors que podíem definir com a xicoteta burgesia, comerciants i xicotets empresaris, la viabilitat dels negocis de la qual es veu afectada per la repercussió directa tant per la pèrdua de poder adquisitiu de la població, que ara consumix menys, com per les dificultats que ells mateixos tenen d'accés al crèdit el que els dificulta la pròpia supervivència de les seues empreses.
Estem veient com la crisi provoca múltiples moviments locals i espontanis conseqüència del malestar derivat de diverses situacions concretes, i que provoca, com a reacció, que sorgisquen moviments com el 15M, així com plataformes diverses en defensa de la sanitat, educació, desnonaments, contra actuacions bancàries, etc.
Són en molts casos moviments locals aïllats que se subleven contra conseqüències concretes de la crisi però que estan faltats de la capacitat de donar-li una resposta global.
I és ací on cal situar la importància de la mobilització sindical.
El sindicalisme confederal ha donat una resposta no sols a la Reforma Laboral, aspecte bàsic de la convocatòria de Vaga General, sinó que li ha donat un caràcter de contestació social més globalitzador com demostra el propi eslògan de la convocatòria “Se'l volen carregar tot”.
Així mateix el moviment sindical ha sigut capaç de donar una resposta política, no sols aglutinant les forces que es diuen d'esquerres, sinó triant la forma dilatada de la mobilització i la data oportuna, després de les eleccions autonòmiques andaluses i asturianes, la qual cosa ha ajudat a fer que la Reforma Laboral i la mobilització tinguera un paper protagonista en el resultat electoral de les mateixes que ha comportat tancar el pas al PP en el govern d'estes comunitats.
La mobilització sindical ha aconseguit un ampli suport i acompanyament social que ha convertit la Vaga General en un moment de gran mobilització social com es va veure en les grans manifestacions de febrer i març, ha sigut sens dubte un clar demostració del renàixer de la lluita social.
I ha tingut un doble cost important per al Govern del PP, tant el que ha pagat en les eleccions autonòmiques com el derivat que la pròpia mobilització i la Vaga General que ha afectat la seua credibilitat, tant a nivell nacional com internacional, tot això agreujat encara més per la repercussió derivada dels Pressupostos Generals, els quals amplien la justificació de la mobilització social.
L'actualitat de la lluita social posa també d'actualitat l'existència de formes diverses d'entendre la realitat social per mitjà de la política. Torna a fer-se evident que cal sublevar-se contra l'actual concepció, pròpia de la dreta, d'afrontar l'eixida de la crisi només a base de retalls i ampliació les desigualtats socials.
Es comença a posar en dubte la falsa concepció, actualment hegemònica, que només hi ha una política possible per a afrontar la crisi que és l'actualment existent.
Cal obrir la perspectiva a què hi ha una forma diferent i més justa de fer front a la crisi, que aposte per la reactivació econòmica i no sols per l'ajust pur i dur, alhora que tracta que els costos de la crisi tinguen un repartiment més equitatiu i just.
Fins ara les polítiques de dretes dutes a terme per Zapatero i agreujades per Rajoy han fet recaure el cost en una gran majoria que perd poder adquisitiu, drets i condicions socials mentres es posa en dubte la pròpia existència de l'estat del benestar.
Així mateix sectors més acomodats i rics, institucions com l'Església, sectors responsables de la crisi com el financer, i inclús delinqüents com els defraudadors, no estan afectats per les mesures i inclús ixen afavorits.
Cal reactivar i fer renàixer novament polítiques d'esquerra, polítiques d'igualtat, de distribució de la riquesa en benefici de la majoria i especialment dels sectors més desfavorits, de potenciació de l'economia productiva i de futur amb especial dedicació a la formació i a l'I+D+i, reforçament de l'estat del benestar, una fiscalitat justa i progressiva amb persecució de l'especulació i el frau, i fent de l'austeritat dels comptes públics un sinònim de lluita contra la malversació i el balafiament de recursos, al mateix temps que es potencien els servicis públics i la sostenibilitat.
És a dir fer aparéixer novament en l'escenari social polítiques d'esquerres que durant molt de temps han estat desaparegudes davall el predomini del social-liberalisme promogut pel PSOE.
Ara és el moment de la política d'esquerres amb majúscules, confrontada amb la dreta, al servici dels interessos de la majoria i allunyada de plantejaments amb dèbils arrels ideològiques com han sigut els plantejaments més tàctics que estratègics de l'esquerra majoritària que han representat els governs socialistes.
El moviment sindical, moltes vegades injuriat i injustament criticat tant per la dreta com per alguns suposats elements esquerrans, ha sigut novament l'eix vertebrador de la resposta social i del retorn de la lluita social, cap altre moviment ni polític ni social ha tingut la seua capacitat de mobilització.
Però després de la resposta ara és el moment de l'alternativa, que no alternança, a la dreta i les seues polítiques,
Cal construir eixa alternativa política, amb plantejaments alternatius, diferents, d'esquerres, que es confronte contra els de la dreta i sàpia plantejar una proposta creïble i capaç d'il·lusionar als sectors socials que s'han oposat i mobilitzat contra les polítiques de dreta fins ara hegemòniques.
Una alternativa que ha de plantejar-se en l'àmbit de l'estat però tenint molt en compte la necessitat contemplar la seua dimensió europea.
www.nuevatribuna.es/opinion/manel-garcia-biel/2012-04-08/la-lucha-social-existe-y-la-izquierda-y-la-derecha/2012040820230000552.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario