Plató, ara neoliberal

Plató va creure haver trobat la clau per a tindre una societat justa i equilibrada, els ciutadans de la qual foren feliços. Va classificar els sers humans en tres classes distintes, segons les seues inclinacions naturals: treballadors, guerrers i intel·lectuals. Els primers havien de fer bé allò per al que estaven naturalment dotats: menjar, dormir, procrear i sobretot treballar. Si així ho feien, sense piular ni qüestionar-se res, serien feliços i inclús podrien pujar d'escaló en pròximes vides. Els guerrers havien de dedicar-se per a aconseguir la felicitat a coses arriscades i exigents (exèrcit, policia, atletisme…). Tampoc ells havien de qüestionar si allò funcionava bé o mal, perquè per a això estaven les persones pertanyents a la tercera classe: els capitostos, els intel·lectuals, els únics dotats d'una visió global i precisa de la realitat, dedicats a pensar sobre l'interés general de la ciutadania. Si cada un està en el seu lloc, fent el que deu, la societat resultant és justa, feliç i equilibrat.
Des d'aquell llavors, fa ja més de 2.400 anys, hi ha hagut molts altres intents de convéncer la gent que el que millor que pot fer és assumir la seua condició personal i social, així com l'estat de coses existent en el seu entorn, i resignar-se al que hi ha (bàsicament, un reduït nucli de rics, privilegiats i bienvivivientes, i una amplíssima majoria de currantes i sobrevivents). Això sí, sempre se'ns ha anat repetint el missatge (=la estafa) que, si som bons, la situació podria millorar en un magnífic paradís, una vegada morts, soterrats i definitivament calladets.
Hui Plató pareix passejar pels nostres carrers i places, haver-se colat en els titulars de la premsa, la ràdio i els telenotícies. Hui pareix inqüestionable per a molta gent que la societat té per la seua pròpia naturalesa unes castes, en altre temps crides “classes socials”, que no han de posar-se en qüestió pel be de tots i l'interés general de la societat. Ocorre, no obstant, que estes idees ja no les firma Plató, sinó un ens amb més vides que un gat, que respon ara al nom de “neoliberalisme” i és adorat per una incondicional brigada de neocons.
Segons ells, els treballadors han de treballar, i punt. Li'ls dóna un salari perquè mengen, beguen, visten, isquen, consumisquen i procreen. Si algun d'ells es mostra díscol o dissident, li'l despedix (ara més barat, amb menys paperam i complicacions, amb major rapidesa: per a això estan els decrets lleis). Es procura que hi haja sempre, inclús en els temps de gran bonança econòmica, una substanciosa bossa de desocupats, disposats a ingressar en el cos de currantes per menor preu. I a tot això se l'anomena “llibertat de contractació”, “mercat de treball”, “modernització de les condicions laborals”, “adaptació a la situació laboral europea” o “mesures necessàries per a eixir de la crisi al mitjà termini”.  Ve a ser com una de les vinyetes que Andrés Rábago, El Trencat, ens va regalar recentment en El País: un papà, una mamà i un xiquet estan recolzats en una barana; el pare pregunta; “Vos acordeu de quan hi havia horitzó?”. I el xiquet pregunta, al seu torn: “Com era, papi?”.
Hi ha també en la nostra societat i en el món una segona classe de persones, al càrrec de la qual estan encomanades ingents arsenals de destrucció i tota sort d'armament. També hi ha policies (ens quedem esbalaïts el passat 29 de març veient el gran nombre d'antidisturbis exhibint-se en les voreres mentres ens manifestàvem pacífica i cívicament). Estan al servici dels interessos dels que manipulen els fils del poder i dels diners, s'adjudiquen el nom de “seguretat”, encara que sobretot fan segurs als amos del galliner i diuen ser “forces de l'orde”, però es tracta de l'orde que convé als rics i els poderosos.
La tercera classe són persones molt poderoses, s'indulten i s'amnistien sense inconvenients. No volen que se les veja, toc o moleste. Abans parlaven francés i anaven dient “laissez faire, laissez passer”. Ara, emparats després de l'eufemisme “mercats”, fan i desfan al seu capritx: quan els convé, el públic i l'Estat no han d'immiscir-se en els seus assumptes; quan els interessa, exigixen que es facen càrrec dels seus deutes, causades per la seua cobdícia sense limites.
Plató va escriure només per al 15% dels atenesos, els ciutadans (un 15% de la població entre els que hi havia també molt rics i de limitats recursos). Se “va oblidar” de la resta: els esclaus (37%), els immigrants legals (5%) i sobretot, de les dones (la resta). Hui ens continuem oblidant de dos terços de la població mundial, sumida en la misèria, la carència d'aliments, aigua potable, escoles, centres sanitaris…, espletats els seus recursos per la voracitat de les multinacionals i els especuladors.
No obstant, encara que els sàpia greu als senyors dels diners i dels mitjans, així com als seus servidors polítics, militars i policials, un altre món és possible i necessari.