En Estats Units el moviment dels indignats, conegut com The Occupy Wall Street, ha utilitzat el lema “we llaure the 99%” per a manifestar la seua visió del que és la societat moderna. El que eixe lema expressa és que hi ha un sector minoritari de la població, el de l'1%, que té el poder polític i és capaç de determinar les polítiques que duen a terme els governs. Però encara va més lluny, ja que el que asseguren és que eixes polítiques responen a uns interessos, els d'eixe 1%, que són antagònics dels interessos de la resta de la població, açò és, el 99%.
Esta és una versió moderna i quelcom difusa de quelcom prou clàssic: la lluita de classes. En este blog hem parlat molt d'això (i queda arreplegat de forma ordenada en este nou llibre, l'objectiu central de la qual és explicar precisament esta qüestió), assenyalant que per a analitzar adequadament la dinàmica del sistema econòmic capitalista cal atendre a la posició de cada individu en l'activitat productiva, és a dir, cal assignar-li una classe social. Açò no vol dir que les classes socials en la pràctica es limiten a dos, capitalistes i treballadors, o que hàgem de mantindre una posició maniquea de bons contra roïns. No és una tasca senzilla. Ni tan sols significa que el control polític siga mantingut completament per l'1% i que les víctimes del procés de la crisi siguem el 99% restant. L'ensenyança principal és posar l'accent en els interessos contraposats i per tant negar el clàssic recurs al “açò ho arreglem entre tots”.
Però tot açò seria literatura si no l'acompanyàrem del rigor de les dades. I als Estats Units uns investigadors de la universitat de Berkeley (Enmanuel Saez, Facundo Alvaredo, Tony Atkinson, i Thomas Piketty) van començar fa uns anys a arreplegar i sistematitzar dades de distribució personal de la renda. Esta distribució personal és una de les formes per les quals pot mesurar-se la desigualtat entre individus i llars pel que fa a renda i riquesa. Els seus treballs es van centrar en un començament als Estats Units, però amb el temps han aconseguit obrir un institut cridat “The World Top Income Datava's” que inclou dades de pràcticament tots els països desenvolupats. Inclòs Espanya.
En esta web hem analitzat moltes vegades algunes d'eixes dades, arribant sempre a la mateixa conclusió: la desigualtat personal s'ha disparat des de 1980 en tot el món desenvolupat. En altres articles, de fet, hem vist com també ho ha fet la distribució de la riquesa i la distribució funcional (que mesura el repartiment entre capitalistes i treballadors). Però ara porte algunes dades més per al cas d'Espanya que vénen a confirmar la dita tesi.
L'any 2008 l'ingrés mitjà del 90% més pobre era de 13.741 euros anuals. Pense's que ací està el 90% de la població i que és una mitja, la qual cosa significa que és un conjunt molt heterogeni (hi haurà sous molt més alts i sous molt més baixos). El 10% més ric ingressava, no obstant, una mitja de 61.500 euros anuals. Al seu torn el 5% més ric ingressava 83.856 euros anuals, mentres que el 0'01% (els súper-rics) ingressaven 2.381.284 d'euros de mitjana anual. Totes estes dades confirmen que hi ha una gran desigualtat, però no ens sorprenen ni ens diuen res de l'evolució de la dita desigualtat.
Per a esbrinar l'evolució necessitem comparar estes dades de 2008 amb els dades de 1980, per exemple, que és el primer any per al que hi ha base de dades. La variació d'ingressos ens mostrarà quant cobren més en 2008 que en 1980 els diferents grups socials. Això és el que mostra el següent gràfic:
El 90% més pobre de la població ingressa en 2008 un 60% més que el que ingressava en 1980 (encara que record l'heterogeneïtat que existix dins d'este immens grup). L'interessant és comprovar com segons mirem als grups més rics veiem més enriquiment en termes d'ingressos. És a dir, des del 1980 al 2008 els que més s'han beneficiat del procés econòmic han sigut els més rics. En especial els més rics dins dels rics, que en el cas dels súper-rics han vist incrementar-se els seus ingressos mitjans anuals un 275%.
Amb uns tots els càlculs que obtenim una altra forma d'analitzar este fenomen. En 1980 els súper-rics ingressaven 74 vegades més a l'any que el 90% de la població, mentres que en 2008 ingressen 173 vegades més. En el següent gràfic ho podem veure millor.
Tot l'anterior ens revela com és certa l'afirmació que la dinàmica de creixement econòmic ha beneficiat especialment als més rics. I demostra per això que el creixement econòmic no és neutral i que la distribució dels seus guanys depén de la posició que cada un té en l'activitat productiva, és a dir, de la classe social. Encara que ací cal assenyalar que estes dades no fan referència a la classe social en sentit marxista sinó en sentit de renda, que és paregut però no igual.´
Si ens fiquem més en farina hem de preguntar-nos per què ha passat açò. I analitzant les dades podem traure algunes conclusions interessants. La meua hipòtesi de partida seria la següent: atés que els més rics tenen ingressos que fonamentalment depenen d'altres fonts com les financeres (propietat d'accions, fons d'inversió, especulació, etc.) mentres que els més pobres tenen ingressos quasi deguts en la seua totalitat a les rendes del treball, és d'esperar que en èpoques d'auge financer els més rics es beneficien més. És a dir, davant d'un panorama de rendes del treball (salaris) estancats o lleugerament en ascens, el major auge de les rendes del capital incrementa automàticament la desigualtat.
Atés que en les últimes dècades i com a conseqüència de processos polítics vinculats amb el sorgiment del neoliberalisme (desregulació financera, privatitzacions, globalització financera, etc.) els processos financers han dominat l'esfera productiva, al mateix temps que els mecanismes de redistribució s'han deteriorat (menor pes dels servicis públics i major efecte dels paradisos fiscals) és normal que la desigualtat s'haja disparat.
En una altra anotació examinarem les dades amb quelcom d'estadística i econometria per a demostrar que, en efecte, els ingressos dels més pobres són més estables mentres que els ingressos dels més rics són més volàtils. A més, els ingressos dels més rics cauen abans que caiga l'economia mentres que els ingressos dels més pobres cauen després. Això és així perquè al tindre els ingressos dels rics un component vinculat a la propietat de les empreses i els seus beneficis són també una forma d'indicador de la salut del creixement econòmic futur. Els ingressos dels súper-rics serien, per dir-ho així, una espècie de proxy de la taxa de guany marxista, la qual opera com a sismògraf de la salut del capitalisme.
http://www.agarzon.net/?p=1746
No hay comentarios:
Publicar un comentario