#29M, entre la realitat i la utopia

Luis De Guindos ha declarat que “ la vaga no modificarà “ni un àpex” la reforma laboral, independentment que es considere un èxit o no”. “No hi ha dubte” que no es modificarà”, ha afegit. Per a l'antic president a Espanya del congost Lehman Brothers –símbol de l'origen de la crisi de 2008- esta llei és el “major esforç de racionalització i introducció de flexibilitat en el mercat de treball” i està convençut que “aclarirà la perspectiva d'inversió a Espanya”. Oblida que Espanya no és un producte, ni una empresa, sinó el lloc de convivència de milions de ciutadans de què ell és un representant en El Govern.

L'arrogància del ministre xoca amb les dades de la realitat. L'executiu de Rajoy. i en l'àrea que controla De Guindos, ha gastat quasi la mitat del dèficit que tenia previst per a tot l'any en només dos mesos: gener i febrer. Hisenda li lleva importància, però l'ajust per a equilibrar-se -cas que s'aconseguisca-  eixirà de la pell dels espanyols. Buscant únicament la confiança dels mercats per damunt de qualsevol altra consideració, la bossa espanyola ha caigut per davall dels 8.000 punts que se situava com a límit d'eixos que criden psicològics. És a dir que ni les xiquetes dels seus ulls -reduir el dèficit a costa de les necessitats de la societat i els amats mercats- estan fora de perill amb el PP.

Els assalariats espanyols sí que ho tenen cru. De la Reforma Laboral el que més els agrada als directius és l'acomiadament.  Esperanza Aguirre, aleshores presidenta de la Comunitat de Madrid, compte que pensa una altra cosa i que esta vaga contra la Reforma Laboral ”només perseguix arruïnar encara més a Espanya i ser una revenja de què volen guanyar en el carrer i en l'aldarull del carrer el que han perdut en les urnes”. Convindria que Aguirre recordara el que els votants del PP van creure -a la vista de les seues vibrants paraules- que faria este partit abans d'introduir la papereta… Encara que parega mentida no estan parlant de la seua pròpia Reforma Laboral.



No sé quin serà el resultat de la vaga, hi ha tantes coaccions i amenaces perquè no se secunde que igual no té resultats espectaculars. Espere que no siga així ¡tot al contrari! Amb la meua amiga Àngels Castells suport el que té de defensa de la dignitat, i de moltes altres coses. Per això trie paràgrafs d'un dels diversos articles que ha publicat en el seu blog sobre la vaga contra la Reforma Laboral :

“Només en la lluita quotidiana, de nou, en el taller i l'oficina, en les places privatitzades que es criden amb engany “espai públic” i en els hospitals públics que privatitzen… només amb l'exercici tens de la igualtat, de nou, en la part posterior de l'autobús i en les aules prohibitives (i així, prohibides), pot trobar-se alé per a formar novament, mentalment, un projecte de solidaritat el fonament del qual ètic ens permet forjar una utopia compartida.

I en un altre aspecte fonamental, quan intenten que desaparega la filosofia i la història d'instituts i universitats, quan han quasi aconseguit que l'economia deixe de ser ciència social per a prostituir-la en falsa ciència exacta (quan més s'allunya l'economia política de les persones i més es pervertix en la falsa mecànica elemental, l'art del triler i l'esoterisme), convé recuperar per a una utopia nodrissa, el fil roig que ve d'antic i que aconseguix suport i lucidesa en obres com les de Marx, tan actuals, en tants aspectes, hui en dia.

És fonamental per a continuar raonant en positiu i mantindre el trellat, que ens alliberem tant dels virus neoliberals com de la peresa intel·lectual i les anèmies de l'audàcia, i creiem i creyamos en l'instint de classe, buscant i treballant solucions radicals i lúcides als nous reptes.

(…)

Ens estem acostant (retrocedint) cap a mitjan del segle XIX i Dickens podria ser perfectament un escriptor del nostre temps, és igualment imprescindible superar este model econòmic que oprimix i malalta per un altre en què la vida es desenvolupe de manera més autònoma, solidari i feliç. Quan les “solucions” que dóna el sistema és un creixement que provoca malalties que no s'investiguen ni es tracten, quan el que s'anomena “desenvolupament” no evita morts àmpliament innecessàries i evitables, quan cada dia moren només a Àfrica 12.000 xiquets que podrien haver-se salvat en un món menys desigual, permeten-me que canvie el sentit de les respostes habituals a les preguntes sobre utopies de present o de futur.

Per a mi, voler canviar el món perquè ningú se sal de desnutrició, de set, o de malalties evitables, defendre els drets de ciutadania, la salut i l'ensenyança pública, i inclús una vida més amable i feliç, té tot l'ancoratge amb la realitat. I el realment utòpic (en eixe sentit va i com de volta que li donen els portaveus del sistema, savis oficials baix paraula d'honor) és que els poderosos, amb tots els seus bancs finançats amb els diners de la ciutadania, amb tots els seus luxes i la seua corrupció, amb totes les greus injustícies que estan cometent i agreujant, amb tota la barbàrie que està cridant a la porta, es creguen que el sensat i raonable per part de totes les persones desposseïdes, explotades, indignades des de fa anys (segles) no siga actuar i comprometre's per a canviar, de forma radical, abolint i superant la pudor de ho presente, cap a un món més civilitzat, de major equitat”.

http://rosamariaartal.com/2012/03/28/29m-entre-la-realidad-y-la-utopia/