Espanya, una província d'Alemanya?

Per Javier Del Rei Morató

PROFESSOR DE COMUNICACIÓ POLÍTICA DE

 LA UNIVERSITAT COMPLUTENSE DE MADRID

27/03/12

S'imaginen els argentins que la presidenta de Brasil imposara a la presidenta Cristina Fernández l'obligació de rebaixar el salari dels funcionaris un 5%?
S'imaginen que li diguera que ha de congelar les pensions de diversos milions de jubilats?
I que imposara al parlament argentí una reforma de la Constitució per a limitar el gasto públic?
S'imaginen que Dilma Rousseff derrocara el govern d'Asunción per la seua incapacitat per a controlar el dèficit paraguaià, i repetira l'operació a Montevideo?
S'imaginen que el parlament de Brasília coneguera els pressupostos del govern argentí abans que el Congrés argentí?
Eixe és l'escenari europeu, en el que algunes paraules del lèxic polític han caigut del tauler: “sobirania nacional” i “democràcia” són veus que han passat a la història.
En 2010 Alemanya va decidir que el govern espanyol havia de rebaixar el salari dels funcionaris un 5% de mitja, i que havia de congelar les pensions de més de huit milions de jubilats.
En 2011 Alemanya va imposar a Espanya una reforma constitucional per a limitar el gasto públic.
Va derrocar un govern a Grècia. Pocs dies després, va derrocar un altre govern a Itàlia , amb l'inestimable suport de França, convertida en una agència de suport a la Canceller de Hierro, per allò que a la força pengen, i perquè cal fer de la necessitat virtut.
El Wall Street Journal va revelar que Merkel va cridar el president italià i li va dir: “És necessari un nou govern” . Els actors natius van interpretar bé el guió: però la guionista de la pel·lícula era Alemanya.
El parlament alemany va tindre accés als plans pressupostaris de Dublín, abans que el parlament irlandés . Va saber que Dublín pensava incrementar l'IVA en dos punts, fins al 23%. Berlín va inspeccionar el pressupost irlandés abans que ho fera el parlament que els irlandesos van triar en les urnes.
Al gener del 2012, Alemanya exigia que la UE prenguera el control del pressupost de Grècia. Karl von Clausewitz (1780-1831) deia que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans, i, si contemplara l'Europa de hui, segurament diria que la política és la continuació de la guerra per altres mitjans.
Produirà esta crisi una desafecció de la democràcia?
Es reproduirà el sentiment antidemocràtic amb què es va iniciar el segle XX europeu? Tots els governs de la UE junts són menys que Alemanya.
Cada paraula de Merkel pes en l'anàlisi dels mercats. Els seus silencis o les seues mitges paraules decidixen la cosina de risc que eixe dia haurà de pagar el regne d'Espanya. Helmuth Khol -pare de la nova Alemanya, impulsor de l'euro- ha fet una advertència: “els mals esperits del passat sempre poden tornar.”
I va recordar que el problema no és merament econòmic: “Europa continua sent una qüestió de guerra i pau”. I la Unió Europea es va inventar per a evitar una altra guerra.
Alemanya cometria un error si oblidara que té un deute amb Europa : no pot tancar-se, una altra vegada, en el nacionalisme. Li urgix fer seu el sentiment europeu. I aprendre a actuar al gran.
Dirigint l'orquestra, sí, imposant la música, tal vegada, però sense humiliar els músics . Els espanyols comencem a sospitar l'argument d'esta segona dècada del segle XXI: la capital d'Espanya s'anomena Berlín.

http://armakdeodelot.blog.com/2012/03/29/espana-%C2%BFuna-provincia-de-alemania/