Alberto Garzón Espinosa, economista y diputado en el Congreso por
Des de la nostra posició hem defés que esta crisi -i les mesures aprovades per a intentar eixir d'ella- és una estafa perquè està suposant la transferència de diners públics a les mans privades, tot això està incrementant la desigualtat econòmica i estenent la pobresa i la desocupació. Un dels canals fonamentals pels quals es produïx eixa transferència de diners públics a les mans privades són els rescats bancaris, que en realitat no són una altra cosa que una clara socialització de les pèrdues. És a dir, quan va haver-hi guanys es van repartir entre els accionistes i ara que hi ha pèrdues es paguen a càrrec de l'erari públic, açò és, a tots nosaltres.
La justificació del salvament a la banca (i quan diem banca estem dient sistema financer, la qual cosa inclou també a altres entitats jurídicament diferents del que és la banca) es realitza a partir de l'acceptació que deixar trencar a les entitats produïx efectes molt més perjudicials. La banca juga un paper primordial en les economies modernes perquè fa arribar el crèdit a les empreses i famílies perquè puguen continuar invertint i consumint, tot això fomenta el creixement econòmic i permet entre altres coses la creació d'ocupació. No obstant, és important anotar que este endeutament està molt vinculat amb el model de creixement d'un país i amb els límits al creixement del sistema capitalista, com vam veure ací. En tot cas, la interrupció del crèdit porta a l'estancament i la recessió, per la qual cosa els Estats procuren prendre mesures que impedisquen eixa interrupció o permeten la recuperació del flux de crèdit.
Per ajuda hem d'entendre tot desembossament de diners públics que tinga com a objectiu que la banca aguant millor el context econòmic i les pèrdues. Però no totes les ajudes a la banca són iguals. Podem distingir quatre grans tipus d'ajudes.
Les primeres, les crides recapitalitzacions o nacionalitzacions. A vegades es tracta de la compra de l'entitat (o de part d'ella) -el que és una nacionalització- i a vegades es tracta d'un increment de capital. El resultat és que l'Estat es fa propietari parcial o total de l'entitat. Açò significa que si l'entitat té beneficis l'Estat rebrà la seua part, i si l'entitat té pèrdues es farà responsable. Estos processos poden suposar que l'Estat gana capacitat de decisió sobre el futur de l'entitat -el que es criden drets polítics- però també potser l'Estat decidisca renunciar a eixa capacitat. El normal durant esta crisi està sent que els Estats es facen amb el control parcial o total d'entitats -a Espanya normalment caixes d'estalvi- però amb el compromís que es posen a la venda en menys de cinc anys. És a dir, s'injecta diners públics per a “sanejar l'entitat” (pagar les pèrdues) i quan es comence a donar beneficis es privatitza.
Les segones ajudes són les garanties i avals. En context de crisi com esta els bancs tenen problemes per a finançar-se en els mercats financers, és a dir, els resulta més difícil demanar prestat perquè els prestadors no es fien que els bancs puguen tornar els diners. I si els bancs aconseguixen demanar prestat ho aconseguixen a un tipus d'interés molt alt, per exemple el 9%. Per a donar facilitats a què els bancs puguen demanar prestat l'Estat avala els préstecs o garantix els actius dels bancs a fi que els prestadors sàpien que cobraran els diners de totes maneres i així exigisquen tipus d'interés molt més reduïts. Estos avals o garanties que proporciona l'Estat tenen comissions que són beneficis per a l'Estat, però també és un risc que adquirix l'Estat perquè si el banc acaba no pagant llavors serà l'Estat qui es faça càrrec de tot el deute.
Les terceres ajudes són les mesures d'alleugeriment en favor d'alguns bancs concrets. Estes mesures, conegudes com “asset relief measure” suposen un suport del govern per a alliberar al banc d'actius que són considerat tòxics. Poden ser ajudes de tipus compra d'actius, que es traduïx que el govern compra els actius que comptablement estan valorats en 10 milions però que en realitat valen en el mercat només 5 milions; la qual cosa suposa una pèrdua real de 5 milions. Estes ajudes es traduïxen en pèrdues molt més tard -en el moment d'assumir que eixos actius no valen exactament el que diuen valdre els llibres de comptabilitat. També poden suposar que l'Estat garantisca que si un actiu resulta ser tòxic i valdre menys llavors l'Estat es faça càrrec de la pèrdua conseqüent. En ambdós casos es tracta d'enviar una “senyal” al mercat: encara que existisquen actius tòxics, l'Estat els farà desaparéixer assumint ell les pèrdues.
Les quartes ajudes són les facilitats de finançament o injeccions de liquiditat. L'Estat pot prestar directament a les entitats financeres a tipus d'interés més raonables o el Banc Central pot abaixar les taxes d'interés, ampliar els actius considerats com a garanties o flexibilitzar les condicions de préstec. És a dir, es tracta de garantir que arribe els diners als bancs d'una forma fàcil i assequible, assumint que d'una altra forma els bancs no obtindrien els diners necessaris a les condicions adequades.
En definitiva, i encara que puga considerar-se que els mecanismes d'ajuda són múltiples i complexos -el que és veritat-, ha de quedar clar que l'objectiu de les ajudes és facilitar que els bancs puguen continuar prestant perquè l'economia continue creixent i creant ocupació. I eixes ajudes busquen facilitar que els bancs reben diners de forma fàcil i barata, per a la qual cosa el fonament principal és assegurar que el “mercat” (els que presten els diners als bancs) confien que si presten els diners ho tornaran a veure de volta. És a dir, es tracta de donar confiança al sistema financer a partir de l'assumpció de pèrdues o riscos per part de l'Estat.
Espanya ha gastat ja almenys un 8'4% del seu Producte Interior Brut en les ajudes al sistema financer, d'acord amb les dades de la Comissió Europea. Açò suposa un total de 88.800 milions d'euros. La dada és fins a l'any 2010, la qual cosa significa que actualment serà notablement més alt (algunes fonts ho pugen fins als 110.000 milions d'euros). El següent gràfic que he elaborat distingix entre els diferents tipus d'ajudes segons la classificació de la Comissió Europea.
Com es pot comprovar les quantitats compromeses són molt majors, i això vol dir que està previst que les ajudes efectives siguen molt majors. Cal pensar que de la mateixa manera que no totes les ajudes són iguals, tampoc l'Estat les suporta de la mateixa manera. Algunes ajudes només s'anoten com a pèrdues quan es produïxen, mentres que altres van a càrrec de Pressupostos i altres a càrrec de Deute Públic (així no computa en dèficit, per exemple). Este és un món apassionant on l'Estat tracta de dissimular el verdader abast de les seues ajudes a la banca.
En tot cas, Espanya ha compromés fins a setembre del 2011 un total de 336.960 milions d'euros en ajudes al sistema financer. I no és dels països que més han compromés, ja que Alemanya ha aprovat un total de 620.000 milions d'euros.
Dos apunts finals que val la pena ressaltar. El primer, que és obvi el contrast entre les ajudes al sistema financer i les ajudes a l'anomenada economia real (empreses i llars). La línia oficial europea i que han seguit al peu de la lletra tant Partit Popular com Partit Socialista és ajudar al sistema financer, assumint que una vegada corregit els problemes d'este es resoldran per art de màgia els problemes en l'economia real. Per eixa raó una de les primeres reformes del Partit Popular ha sigut la reforma del sistema financer (que van aprovar amb el suport del PSOE). El segon apunt, que a la llum de les dades està clares que cap d'estes mesures està sent eficaç. Més al contrari, cada mes que passa l'economia real s'afona un poc més i arrossega d'eixa forma la rendibilitat i salut del sistema financer, tot això comporta la necessitat noves ajudes a la banca. És un cercle viciós que naix com resultat de no comprendre que són els problemes en l'economia real els que verdaderament importen. Clar que parlar d'eixos problemes implica parlar de desigualtat i d'inversió pública en l'economia, quelcom que la consigna oficial desitja ignorar.
Vos deixe per a acabar la intervenció en el congrés de Alberto Garzón exposant este problema i la solució que oferim des d'Esquerra Unida.
http://youtu.be/BoCIp2PLqco
http://www.agarzon.net/?p=1739
No hay comentarios:
Publicar un comentario