La barbaritat econòmica i política de l'amnistia fiscal

PostPosted on abril 11, 2012 by Alberto Garzón Espinosa

El govern del PP ha aprovat un pla d'amnistia fiscal que el ministre d'Hisenda ha cridat “pla de regularització d'actius ocults”. Este recurs a l'eufemisme és propi dels economistes i polítics que volen amagar el verdader abast de les seues mesures. De fet, Montoro no ha fet sinó parafrasejar, en certa manera, el propi document explicatiu dels Pressupostos Generals de l'Estat 2012. En tal document l'aminstía fiscal ve descrita com “un programa extraordinari per a incentivar que els contribuents del IRPF, IS i de l'IRNR regularitzen la seua situació tributària, declarant aquells béns o drets ocults a la Hisenda Pública”.

L'operatiu d'este pla consistix en el fet que aquelles persones que hagen estat evadint impostos tinguen un termini temporal (fins a novembre del 2012) que els permeta presentar una declaració tributària especial en la que se'ls grave a un tipus impositiu del 10%.


Que Montoro negue que este pla siga una amnistia fiscal només pot revelar la seua gran capacitat per a mentir o el seu desconeixement de la literatura de la Hisenda Pública. En efecte, hi ha consens entre els economistes en què la definició d'aminstía fiscal (tax amnesty) és la següent: “una mesura o conjunt de mesures a fi de condonar penes o sancions de caràcter civil i criminal als contribuents, que admeten voluntàriament no haver pagat el deute impositiu conrrespondiente a impostos de períodes precedents -o haver-ho fet parcialment-, i que ara declaren completament” (Lerman).

Hi ha moltes formes de dissenyar un pla d'amnistia fiscal, i el seu “èxit” (d'acord amb els objectius plantejats) depén del context en què s'emmarca.

Una amnistia fiscal pot servir per a regularitzar els actius just abans de procedir a instaurar un règim fiscal molt més sever o completament distint. En este cas se'ls perdona les multes als defraudadors perquè puguen participar en un règim nou que serà més dur o millor dissenyat, la qual cosa permet que el joc fiscal comence novament. A Espanya es va fer una amnistia d'este tipus en 1977, en plena transició.

Però una amnistia fiscal pot ser també una simple ferramenta per a recaptar de forma fàcil, immediata i de dubtosa moralitat. Així han sigut les amnisties fiscals del PSOE, 1991, i del PP, ara en 2012. En estos casos es dissenya un pla perquè els defraudadors reconeguen (part o totalitat) el que han evadit i paguen un impost especial per això. Com en esta nova amnistia, se'ls perdonen les multes associades i les possibles sancions penals mentres que l'impost a pagar és clarament inferior al que correspondria en el cas que no hagueren evadit.

Estem davant d'una mesura desesperada presa per un govern que no vol afrontar una reforma fiscal integral que se centre d'una vegada per sempre en la falta de progressivitat pràctica que té el nostre sistema. Però estem també davant d'una mesura incorrecta i aberrant des d'un punt de vista econòmic i polític.

Des del punt de vista polític és immoral i censurable que els que han estat minvant les arques públiques, i per això fomentant el deteriorament dels servicis públics en el seu conjunt, siguen perdonats a fi d'una major recaptació. No oblidem que els defraudadors són delinqüents, i dels més perillosos perquè la seua acció afecta de forma directa a la qualitat de vida dels ciutadans. Esta amnistia fiscal és una ajuda directa als delinqüents.

Des del punt de vista econòmic és també una decisió errònia. En primer lloc perquè el govern pretén recaptar 2.500 milions d'euros i no obstant els estudis demostren que l'èxit recaptador de les amnisties anteriors a Espanya és miserable (veja este document). En segon lloc perquè modifica els incentius dels agents econòmics. Ho explique breument.

El 75% del frau fiscal és responsabilitat de les grans empreses i les grans fortunes, segons els tècnics d'Hisenda, i a este tipus d'amnisties només s'acullen els xicotets defraudadors. És normal. Qui s'acull a este tipus d'amnisties ha de tindre incentius per a fer-ho, és a dir, ha d'entendre que és millor fer-ho que no fer-ho (continuar defraudant). Si el govern haguera anunciat un compromís molt més dur amb les inspeccions, les grans empreses es veurien temptades a preferir acollir-se a esta porta temporal a fi d'evitar ser investigades pels inspectors d'Hisenda. Però el govern no sols no ha fet això sinó que precisament ha actuat al revés: de cada deu inspectors d'hisenda que es jubilen, l'Estat contractarà a un per a substituir-los (taxa de reposició del 10%). Així que no hi ha res a motive a les grans empreses i grans fortunes a deposar la seua actitud delinqüent, més enllà de possibles i estranyes crides -i per descomptat no creïbles- a un patrotismo fiscal.

Però d'altra banda esta amnistia fiscal llança un missatge erroni als que sí que paguem els nostres impostos legalment. En efecte, el govern està dient amb este pla que defraudar no és tan greu, i que té perdó. A més, un perdó que es dóna de tant en tant i no de forma extraordinària. De manera que este pla incentiva el frau fiscal, al dir-los als contribuents que si defrauden no sols no tindran els inspectors darrere, buscant-los, sinó que prompte o tard podran acollir-se a un pla de perdó.

En definitiva, una barbaritat que reflexa molt bé els temps en què vivim. Temps en què els governs representen els interessos de les grans fortunes i les grans empreses, i temps en què la solidaritat és llançada per la borda amb tal d'intentar, que no aconseguir, acontentar als cridats mercats. Mercats que són, precisament, eixes les grans fortunes i les grans empreses internacionals.