La ignorància històrica de la canceller Merkel i la seua selectivitat moral

Este article critica la falta de credibilitat i dualitat moral que presenta el govern alemany en el seu comportament i crític cap a Grècia i el seu deute públic.

Article publicat per Vicenç Navarro

Una de les motivacions que han definit les polítiques d'austeritat imposades pel govern alemany de la canceller Angela Merkel a Grècia ha sigut la de penalitzar a este país pel seu comportament, considerat per tal canceller com irresponsable, al viure per damunt de les seues possibilitats, amb un Estat suposadament malgastador, atributs d'una societat malalta i immoral. La mentalitat que cal “castigar a Grècia” ha sigut dominant en l'establishment financer, econòmic i polític alemany, reproduït a través dels seus mitjans d'informació de major difusió, que contenen, tots ells, articles, reportatges i pàgines d'opinió clarament antiGrècia, reproduint estereotips insultants per a la majoria de les classes populars d'aquell país. El grec “vague” i “dependent de l'Estat” finançat per l'ajuda alemanya través de fons públics alemanys, s'ha convertit en una imatge molt comuna dels mitjans alemanys amb major capacitat de persuasió entre la seua població. Invite el lector que no es crega el que estic dient que mire els diaris alemanys de major tiraje i busque articles que facen referència a Grècia, i veuran que rarament apareixen imatges o narratives que siguen mínimament objectives o equilibrades en el seu reportatge. La gran majoria d'articles són condemnatoris de l'Estat grec i de la seua població.

En esta actitud alemanya cap a Grècia hi ha diversos problemes greus, resultat d'una enorme ignorància per part de la canceller Merkel i de l'establishment alemany, no sols de la pròpia història d'Alemanya, sinó també de la d'Europa. Anem per parts. La primera ignorància és desconéixer les terribles conseqüències de voler penalitzar a tot un país pel seu comportament suposadament immoral. Alemanya és un exemple d'això. El Tractat de Versalles, firmat el 28 de Juny de 1919, era el Tractat de Paz que acabava amb la Primera Guerra Mundial. Els vencedors d'aquell conflicte, França, Gran Bretanya i EUA, van imposar un castic a Alemanya, perdedora d'aquella guerra, castic que tenia com a objectiu penalitzar al poble alemany per la seua responsabilitat a haver causat la I Guerra Mundial. Amb aquella penalització s'intentava previndre que Alemanya causara en el futur una altra guerra. Com va dir el Primer Ministre francés Georges Clemenceau, l'objectiu central de les enormes sancions imposades al poble alemany era previndre una II Guerra Mundial. La història, no obstant, va mostrar l'enorme error d'aquelles polítiques de sancions encaminades a penalitzar el comportament considerat immoral d'un país.

La Segona Guerra Mundial va seguir a la Primera, i en certa manera, la II Guerra Mundial era una resposta a la política de sancions firmada a Versalles en 1919. En realitat, l'economista Keynes, de Gran Bretanya, que havia dimitit de la delegació britànica a Versalles pel seu desacord amb aquelles polítiques sancionadores que anaven a aprovar-se en el cridat Tractat de Paz, hi havia ja alertat que aquelles sancions empitjorarien encara més la situació alemanya, creant les condicions perquè apareguera un moviment de protesta, canalitzat pel nazisme, tal com oocurrió. El que Keynes va aconsellar el Primer Ministre britànic Lloyd George, va ser el que es va fer després de la II Guerra Mundial (i que s'havia d'haver fet després de la I Guerra Mundial): perdonar-li a Alemanya més de la mitat del deute públic, deute que Alemanya, devia als vencedors (que eren els mateixos que van guanyar la Primera Guerra Mundial), a fi d'ajudar a la reconstrucció d'aquell país. Darrere de tals mesures hi havia l'encertat supòsit que no es podia condemnar a tot un poble pels errors i males pràctiques polítiques i econòmiques dels seus establishments.


Penalitzant a Grècia pel seu comportament immoral?

Este supòsit es podria aplicar també a Grècia, país que ha estat governat per uns establishments d'ultradreta per la majoria del temps des del final de la II Guerra mundial. Les polítiques corruptes, responsables d'uns Estats altament repressius i amb escassa sensibilitat social, van ser realitzades per les seues classes dirigents gregues recolzades precisament per les classes dirigents alemanyes. L'enorme endeutament de l'Estat grec, basat en part en l'escassetat de recursos (generada per un enorme frau fiscal per part dels components de la seua classe dirigent) i en unes polítiques fiscals enormement regressives, amb uns gastos militars (aproximadament el 30% del seu pressupost públic) totalment hiperbòlic, es va realitzar amb el suport del capital financer alemany i nord-americà. És més, la banca Goldman Sachs va jugar un paper important en la creació del deute públic, la seua ocultació i, més tard, la seua especulació. L'establishment alemany estava involucrat en les polítiques dutes a terme a Grècia, que van conduir directament al mal cridat “problema del deute públic grec”. I la banca alemanya va ser la que va finançar l'expansió del gasto militar a Grècia (veure el meu article “El que no es diu sobre Grècia”, publicat en mon blog www.vnavarro.org el 28.03.12). On està la crítica de la suposada moralista Angela Merkel dels banquers del seu país, que es van beneficiar enormement del comportament irresponsable i immoral de la classe dirigent grega? I, com és que la premsa de l'establishment alemany està tan silenciosa sobre el paper central que el capital financer, inclòs l'alemany, va jugar a crear “la crisi del deute públic grec”? El poble grec no es va beneficiar d'aquelles polítiques. Va ser la burgesia financera alemanya la que es va beneficiar.

No és, perquè, Alemanya versus Grècia el major conflicte actual. Ni Alemanya ajuda a Grècia, ni Grècia és corrupta i immoral. Ha de conéixer-se que dins de cada país hi ha classes socials amb interessos distints, i inclús contraposats. El que es cridava abans la burgesia financera alemanya va jugar un paper clau en la creació del problema del deute públic grec, la qual cosa va fer amb l'activa col·laboració de la burgesia grega, corrupta, reaccionària i repressiva, perjudicant així tant a les classes populars gregues com a les classes populars alemanyes, perquè el domini de la burgesia financera sobre l'Estat alemany ha sigut responsable de les polítiques de baixos salaris i escassa demanda, exportant el capital en compte d'invertir-ho en el propi país, Alemanya, i així augmentar la seua demanda domèstica, la qual cosa haguera estimulat l'economia alemanya i a l'europea al mateix temps. D'açò no obstant, a penes es parla en els mitjans de major difusió alemanys i espanyols.
http://www.vnavarro.org/?p=7136&lang=CA