Salvar l'euro?

Este article critica moltes de les asseveracions que s'estan fent en els fórums financers i econòmics del país i que es reproduïxen en la majoria de mitjans que assenyalen que l'euro està en crisi com resultat dels comportaments irresponsables dels països perifèrics de l'Eurozona. L'article qüestiona tals supòsits assenyalant que l'euro no està en crisi i que hi haurà euro per a molt de temps ja que la seua existència ha beneficiat primordialment al capital financer alemany que té enorme influència en el Banc Central Europeu i en la Comissió Europea.

S'està promovent en els mitjans de major difusió del país el missatge que els països de la perifèria de l'Eurozona, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya, (cridats PIGS, ara coneguts, a l'afegir-se Itàlia, com GIPSI) han de fer grans sacrificis a fi de garantir l'existència de l'euro, el qual es presenta com en perill de desaparéixer. Apareixen impactantes titulars en tals mitjans que assenyalen la pròxima mort de l'euro o que l'última reunió del Consell Europeu va salvar a l'euro (implicant que de no prendre's les decisions que es van prendre, l'euro hauria desaparegut). Hi ha variacions d'este missatge. Una d'elles és la que afirma que, per a salvar a l'euro, Alemanya haurà de pressionar perquè s'expulse a Grècia. O al revés, s'afirma que Alemanya, cansada d'ajudar als països perifèrics, eixirà de l'euro i recuperarà la seua pròpia moneda, el marc, matant així a l'euro.

L'euro, no obstant, mai ha estat en perill de desaparéixer, i continua amb bona salut, sense cap perill de morir. Vegem les dades. Quan va ser establit, un euro vàlua un dòlar. Hui l'euro està sobrevalorat, sent el seu valor monetari superior al del dòlar. El fet que haja baixat quelcom durant estos últims tres anys no vol dir que estiga desapareixent. En realitat, no els aniria malament als sectors exportadors que hui estan tenint dificultats, que l'euro baixara més. Les exageracions (part del llenguatge sensacionalista que caracteritza a la majoria dels mitjans) que accentuen que l'euro està en perill de desaparéixer no tenen cap base real. Miren l'evolució del preu de l'euro en els últims quatre anys i ho veuran. L'euro no està en perill. Ara bé, els assegure que este missatge que l'euro està en perill continuarà promovent-se, perquè té com a objectiu promoure un por que faça més fàcil acceptar les mesures altament impopulars que s'estan imposant a la població.

Una altra asseveració que no té credibilitat és que pot arribar un moment en què Alemanya pressione perquè s'expulse a Grècia. L'últim que el capital financer alemany desitja, és que este país deixe l'euro, per la senzilla raó que l'impacte contaminant que tal eixida tindria en els països GIPSI seria devastador per al sistema financer alemany. La banca alemanya té invertit, per exemple, a Espanya, 146.000 milions d'euros, i a Itàlia 134.000 milions. L'eixida de qualsevol d'estos països GIPSI de l'euro afectaria molt negativament el pagament de tal deute a Alemanya i la banca alemanya i el seu govern són plenament conscients d'això. En realitat, és sorprenent que els governs d'estos països perifèrics no hagen utilitzat l'amenaça d'eixir-se de l'euro com a mesura negociadora amb el govern Merkel. Siga com siga, poden estar segurs que per a bé o per a mal (segons vosté valore els beneficis o perjuís que l'euro haja tingut) cap país serà expulsat de l'euro.
Alemanya és el país de l'Eurozona que s'ha beneficiat més de l'existència de l'euro
Però el que fa inclús més inversemblant l'observació que Alemanya deixe l'euro és que este país, és el que més s'ha beneficiat de l'existència de l'euro, benefici que s'ha centrat primordialment en la seua banca i en el seu sector exportador. Com va reconéixer el dirigent socialdemòcrata alemany, el Sr. Sigmar Gabriel, en la seua crítica al comportament del govern Merkel, Alemanya, des que es va establir l'euro, ha guanyat la fredolina quantitat de 556.000 milions d'euros més del que s'ha gastat en el que es coneix com “ajuda financera”. En realitat, Alemanya no ha gastat en este últim capítol, “ajuda financera”, la qual cosa li correspondria pel nivell de riquesa que té. Paga inclús menys, proporcionalment, de la qual cosa paga Espanya. Alemanya dóna un percentatge als fons de rescat financer MEDE menor que Espanya (un 27% versus un 29.8%).

Esta percepció d'Alemanya com la gran pagadora dels gastos d'ajuda (promovent un “victimisme” molt rendible políticament en el seu propi país) no es correspon amb la realitat. Tota l'evidència científica mostra que Alemanya és el país més beneficiat per l'existència de l'euro. I, sent el país que té major capacitat decisòria en l'Eurozona (en gran part a causa del domini del capital financer alemany en el BCE i en la Comissió Europea), els garantisc que hi haurà euro per a anys, i els països perifèrics continuaran patint les polítiques d'austeritat que se'ls imposen, no per a salvar a l'euro, que té bona salut, sinó per a pagar el deute a la banca alemanya, tot això presentat amb una narrativa que el patiment de la població els farà millors i més competitius, ignorant amb això un fet evident: l'euro ha sigut un enorme obstacle perquè estos països GIPSI puguen competir amb els productes alemanys, perquè no poden devaluar la seua moneda per a abaratir les seues exportacions i competir així amb Alemanya.

I per si això no fóra prou, la banca alemanya, que controla el BCE, utilitza este banc (que com he assenyalat repetidament, no és un banc central sinó un lobby de la banca alemanya) i fa xantatge als estats GIPSI condicionant la compra del seu deute públic a que es facen més competitius abaixant els salaris i reduint el seu Estat del Benestar, conduint a estos països a vas forçat cap a la Gran Recessió, camí de la Gran Depressió. I tot això, en teoria, “per a salvar l'euro”, tot això dit i fet amb la gran complicitat dels majors mitjans d'informació i persuasió, influenciats per (o endeutats amb) el capital financer.

Una última observació. Quan dic Alemanya m'estic referint a l'estructura de poder d'aquell país, és a dir, als establishments financers, empresarials del sector exportador, mediàtics i polítics del país. Este establishment és responsable, no sols de l'austeritat imposada (amb la complicitat dels mateixos establishments dels països GIPSI) a les classes populars dels països perifèrics, sinó també a la classe treballadora alemanya, l'estàndard de vida de la qual, nivell i massa salarial i protecció social ha anat descendint en els últims anys de governs socialdemòcrates-verds i governs cristianodemòcrates-liberals. Va ser Oskar Lafontaine, una de les ments més lúcides hui a Europa, qui, sent Ministre de Finances durant el govern del canceller Schröder, va proposar augmentar els salaris i la protecció social com a mesura d'estimular l'economia alemanya i europea, la qual cosa no es va fer, triant-se, en el seu lloc, imposar les polítiques d'austeritat que han beneficiat al sector exportador i a la banca alemanya. Si Oskar Lafontaine haguera guanyat aquell pols, Alemanya i Europa estarien hui en una altra situació.

El treballador alemany té molt en comú amb el treballador grec, espanyol, italià, portugués i irlandés, encara que a l'establishment alemany li aterrix la idea que esta coincidència d'interessos es traduïsca en un moviment opositor a nivell europeu, treballant quaranta-huit hores al dia, a través dels mitjans, per a evitar el desenvolupament d'esta conscienciació d'interessos col·lectius, utilitzant el nacionalisme (referint-se a Alemanya com “mata”) i el racisme (referint-se als treballadors grecs com “vagues”) per a evitar esta coalició d'interessos. Així de clar.