El dogma econòmic neoliberal

 Vicenç Navarro

Duran-te l'Edat Mitjana va haver-hi un dogma religiós que creia que la terra era el centre de l'univers, dogma que es va repetir i va reproduir a base de reprimir l'evidència científica que ho qüestionava, mostrant la invalidesa i insostenibilidad dels pilars conceptuals que ho sustentaven.
Tota una bateria de clergues i sacerdots –els intel·lectuals d'aquell temps- promovien tal dogma, darrere del qual estava l'Església Catòlica, que considerava que l'Església era el centre ideològic i polític de la Terra, la qual era, al seu torn, el centre de l'Univers.

El temps va ser mostrant que els crítics tenien raó, encara que l'Església, encara hui, no ha demanat perdó a Galileu, el major pensador crític d'aquell dogma, que va ser brutalment reprimit per atrevir-se a qüestionar-ho.
Perquè, per rar que parega, estem veient una situació semblant amb la crisi actual, amb la diferència que ara el dogma és econòmic en compte de religiós, els sacerdots i propagandistes del dogma són ara els economistes de l'establishment, recolzats, promoguts i/o finançats per l'Església actual, la banca i el sistema financer que controlen la vida política mediàtica, financera i econòmica del país.
El dogma és el dogma neoliberal. Economistes com la majoria de firmants de documents patrocinats per Fedea (finançada per la banca i la gran patronal) així com economistes “estrela” promoguts en els mitjans de major difusió del país (un d'ells té una hora setmanal en la televisió pública catalana, TV3 -clarament instrumentalitzada per la coalició conservadora-neoliberal que governa Catalunya-, crida “lliçons d'economia” que consistix a promocionar tal dogma neoliberal) dominen les tertúlies i els mitjans televisius, radiofònics i escrits, que els oferix el fórum per a la presentació del dogma.

Este dogma consistix a creure que els problemes de l'economia espanyola deriven de tindre un gasto públic excessiu (perquè suposadament ens gastem més del que tenim) i uns salaris massa alts (conseqüència de tindre uns sindicats excessivament forts).
D'este dogma sorgixen unes polítiques públiques que consistixen a retallar el gasto públic, incloent el gasto públic social, i a fer reformes laborals que tenen com a objectiu reduir els salaris i despedir més fàcilment els treballadors, debilitant als sindicats.
L'evidència que este dogma és erroni és aclaparadora.
El gasto públic, incloent el gasto públic social, per habitant és el més davall de l'Eurozona; el percentatge de la població adulta que treballa en els servicis públics de l'Estat del Benestar (és a dir, l'ocupació pública) és el més davall de l'Eurozona, i dels més baixos de la Unió Europea; l'Estat espanyol tenia un superàvit (no un dèficit públic) i un deute públic baixíssima abans que s'iniciara la crisi en 2007; els salaris estan entre els més baixos de l'Eurozona, amb el salari mínim més davall de tal àrea monetària; i així un llarg etcètera.
És més, l'aplicació de les polítiques públiques neoliberals durant estos anys de crisi han sigut un desastre (no hi ha una altra manera de definir-ho). La desocupació ja aconseguix el 24% (entre els jóvens és un 50%), i l'economia està en recessió.
I els països que han aplicat estes polítiques amb major intensitat (els països perifèrics de l'Eurozona, Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya) estan tots ells en recessió.
Què major evidència desitgen que tals polítiques neoliberals estan equivocades?
En realitat mai (repetisc, mai) un país en recessió (i estem ja quasi en una Gran Depressió) ha eixit d'ella per mitjà de la reducció dels salaris, del gasto públic i de la protecció social.
És obvi que en un moment en què l'economia està paralitzada a causa de l'enorme endeutament de les famílies i de les mitjanes i xicotetes empreses, i de l'absència de crèdit, la qual cosa es requerix és una intervenció de l'Estat per a estimular l'economia per mitjà de l'expansió del gasto públic a fi de crear ocupació tant en la infraestructura física com social del país, al mateix temps que l'activa participació del mateix Estat en la provisió de crèdit.

Açò és el que ha permés traure als països en recessió i/o depressió del clot econòmic en què es trobaven.
De nou, com ocorria amb el dogma religiós, en este dogma econòmic l'evidència científica que la política de retalls és profundament errònia és aclaparadora, a pesar de la qual cosa –impermeables a esta evidència i a les dades que mostren el seu error- continuen aplicant-se, atribuint-se la recessió a què no s'ha retallat prou l'Estat del Benestar, i que els salaris continuen massa alts.
Els clergues del nou dogma i la nova Església
Però com va ocórrer en el dogma religiós, este dogma econòmic es propaga, promou i imposa perquè servix a uns interessos clars: els interessos del capital financer, aliat a la gran patronal.
Han sigut ells els que precisament han creat esta enorme crisi a fi de poder dur a terme tals polítiques que els beneficien significadament.
L'Església d'ara és l'Església financera aliada de la gran patronal, orientada a l'exportació. Esta última no requerix un consum domèstic que la sostinga, perquè el consum presa lloc en altres països.
El Pacte Social, que significava un enteniment entre el capital i el món del treball, s'ha trencat, ja que el capital hegemonitzat pel capital financer, és a dir, la banca, es crega prou poderós com per a ignorar al món del treball.

El consum domèstic dels productes produïts per l'economia productiva (que requeria una demanda interna basada en bons salaris, i un gasto públic elevat) ja no cal en una economia liderada per les exportacions.
Quan el supòsit motor de l'economia és el sector exportador (tal com ocorre a Alemanya, per exemple) la importància i necessitat del consum domèstic es diluïx, i inclús desapareix.
La gran patronal exportadora alemanya ha imposat una congelació salarial, perquè no necessita ja la demanda domèstica. Un tant igual està ocorrent a Espanya.
La millora de les exportacions no està repercutint en el nivell de consum interior ni en la capacitat adquisitiva de la majoria de la població laboral.
D'ací que els salaris continuen baixos i això a pesar del notable creixement de la productivitat.
Este dogma, a pesar de l'enorme fracàs de les seues polítiques, continua reproduint-se en els mitjans de major difusió (que a l'estar profundament endeutats a la banca) no permeten que articles com este es publiquen en les seues pàgines.
L'evidència d'això és també aclaparadora (en una conversació recent amb un periodista d'un dels majors rotatius del país, este m'ho reconeixia amb tota candidesa.
El seu diari estava molt endeutat i publicar articles com el que llegia i que vostés estan llegint els suposaria un risc afegit).
D'ací que les veus crítiques continuen sent vetades, silenciades o marginades, presentant-les com a estrangeres, “anglosaxones”, veus que no entenen Espanya, quan no conspiradores desitjoses de carregar-se l'euro.
Les mesures repressives de la nova Església: les instruccions del Banc Central Europeu i de la Comissió Europea
En realitat, l'euro no està en perill, en contra del que s'està indicant en els mitjans. El que ocorre és que s'ha creat una crisi (la recessió és resultat de l'aplicació de les polítiques neoliberals) que permeta imposar les mesures impopulars que desitgen imposar.
La millor prova d'això és mirar les condicions que el Banc Central Europeu (que no és un Banc Central, sinó un lobby de la banca, i molt en especial de la banca alemanya) exigix als governs, abans de comprar deute públic espanyol (que és el que en realitat hauria de fer si fóra un Banc Central, que no ho és).
En una carta al President del govern espanyol anterior, va exigir que imposara “un contracte laboral de caràcter excepcional que contemple indemnitzacions baixes per acomiadament durant un espai de temps limitat”, és a dir, que es permeta despedir els treballadors fàcilment.

Tal mesura acaba de ser aprovada ara per les Corts Espanyoles, permetent que les empreses que empren menys de 50 treballadors (que són la immensa majoria d'empreses a Espanya) puguen despedir sense indemnitzacions durant el primer any, reduint considerablement les indemnitzacions per a empleats amb majors períodes de contractació.
Una altra condició posada pel BCE és el debilitament dels sindicats, diluint la validesa dels convenis col·lectius, eliminant la indexación salarial.
I a nivell de política fiscal, el BCE ha estat exigint una reducció del gasto públic, i en particular del gasto públic social, gestionat en la seua gran majoria per les comunitats autònomes, que estan en una situació impossible degut, entre altres raons, a la gran escassetat de crèdit, escassetat que continua a pesar que la banca espanyola ha rebut ajudes equivalents a un 10% del PIB, i el Banc Central Europeu ha prestat a uns interessos baix (1%) un bilió (sí, un bilió) d'euros als bancs europeus, préstec del qual, la banca espanyola i la italiana van rebre 500.000 milions d'euros.
Estes polítiques, que el govern Rajoy ha fet seues, ja han sigut aplicades a Grècia, amb els resultats que tots coneixem.
De nou, l'evidència que mostra la seua negativitat és sòlida i robusta.
Ara bé, sent el seu impacte danyós per al benestar de la gran majoria de la població, no vol això dir que no beneficien a sectors com la gran banca i la gran patronal que estan aconseguint el que sempre han desitjat, i ho estan aconseguint amb els seus aliats en el BCE, en la Comissió Europea, en el govern alemany (portaveu de la gran banca alemanya i de les grans empreses exportadores), i, com no podia ser de cap altra manera, pels cridats economistes “estrela” que continuen promovent el dogma neoliberal.

http://blogs.publico.es/vicenc-navarro/2012/07/03/el-dogma-economico-neoliberal/