Entre dos crisis

En 1929, mentres Europa s'afonava en la depressió iniciada en Wall Street, nazisme i feixisme es presentaven com a salvació. Europa era desocupació, por general, pobresa, odis… I el bàrbar abús del totalitarisme va culminar en guerra mundial.

Alguns es pregunten si fem el mateix camí i acabarem en guerra. Hi ha coincidències, sí, però no pareix com llavors. Així com la minoria rica i privilegiada (per ara) no recorre a militars per a colps d'estat, tampoc li suposaria negoci embarcar-se en una guerra global que no se sap com acabaria. No per decència, sinó perquè no guanyaria més. Ja tenen a bona part de governs del món en nòmina per a controlar l'economia i manifassejar-ho tot.

Però sí que hi ha altres coincidències amb aquella depressió. Així com la qüestió de Danzig va ser el pretext que va utilitzar l'Alemanya nazi per a atacar Polònia i provocar la segona guerra mundial (que li va permetre ocupar quasi tot Europa), de manera anàleg els atemptats de Nova York es van aprofitar per a iniciar un atac organitzat contra els drets humans de la ciutadania. L'anomenada guerra contra el terrorisme va servir en safata de pretext a la minoria privilegiada per a retallar drets cívics i polítics. Una mostra de moltes: un ministre britànic laborista en 2007 va amenaçar amb una reforma que reduïra poder al tribunal de la Convenció Europea de Drets Humans si els seus jutges no ajustaven les seues sentències a la política antiterrorista de Londres. Increïble! O un senador nord-americà va dir sense rubor: “En guerra, les llibertats polítiques es tracten de manera diferent”. Quina desvergonyiment!
Ho va intuir la jutge americana Sandra O'Connor: “Coneixerem les pitjors restriccions de la història a les nostres llibertats”. I així ha sigut. Des de 2001, mai es van retallar tant els drets cívics i polítics de la ciutadania, les seues llibertats. En nom de la sacrosanta seguretat i en lluita contra el terrorisme. Després, a poc a poc, sense necessitat Hitler, Mussolini o Franco algun, l'autoritarisme es va refermar en occident. Hegemonia absoluta del poder executiu, violació silenciosa generalitzada de drets humans, governs que governeu per decret… Sense necessitat partits de masses amenazantes. L'histrionisme es deixa per al futbol, que complix el seu hipnòtic paper.
Els amos del món, amb la complicitat de les classes dirigents nacionals, busquen mantindre endormiscada i inofensiva a la ciutadania. I els governs a sou de la minoria rica actuen com si tingueren un xec en blanc per recolzar-se en majories parlamentàries. Encara no recorren a la repressió sistemàtica, perquè creuen no necessitar-la. Tal vegada perquè disposen dels mitjans informatius per a manipular, ocultar realitats i enganyar als pobles. Com va denunciar Vandana Shiva, “la globalització neoliberal ha arrabassat la sobirania a la ciutadania per a donar-se-la a grans empreses i corporacions. Ho han fet governs que traïxen els mandats que els van portar al poder polític”.

Així es buida de contingut la democràcia, reduïda a ritual, inclús a espectacle amb les campanyes electorals com a xou. El màrqueting i la publicitat substituïxen el discurs, el debat i l'acció política, alhora que es prescindix de la ciutadania, excepte com a figurants de la litúrgia electoral. Paregut, però no igual, als anys trenta.
Eduardo Subirats ha escrit que “el poder financer del món es concentra en mans d'un grapat de corporacions. Els sistemes nacionals permeten graus mínims de sobirania social o encobrixen autèntics sistemes tirànics en què impera la corrupció. L'autoritarisme de l'Estat s'imposa amb la naturalitat d'una voluntat divina”. Com en els trenta.
I després de retallar drets cívics i polítics, una escabetxada de drets econòmics i socials. Però la ciutadania resistix, s'indigna i ocupa places i carrers. Mentrestant, com en aquells anys foscos, augmenten racisme i xenofòbia i la ultradreta fascistoide ocupa escons en els parlaments perquè hi ha gent que no sap afrontar els seus pors i vota la barbàrie que assenyala culpables en els diferents. Quan el culpable és de casa i no té una altra pàtria que els diners.
Els fets són pareguts a llavors i la minoria privilegiada ve a ser del mateix pelatge i mena. En la Història han canviat moltes coses, lentament i potser no com s'esperava, però han canviat. El món no ha canviat mai per voluntat dels que detenen el poder; el món canvia a pesar dels que manen. Canvia perquè els explotats resistixen i planten cara. Com hui.