Fill, fes-te futbolista

Fill meu: que no et torne a veure amb un llibre. Agafa ara mateix la pilota i vinga, a donar-li puntellons, que et vull veure entrenant matí i vesprada. Ton pare ha vist la llum: volem que sigues futbolista. Professional, per descomptat, cridat a la selecció nacional, i campió d'Europa i del Món.

Després de dos dies meditant sobre quins són les “lliçons” que, segons els nostres governants i bona part de la premsa i tertulians, hauríem d'aprendre de la victòria de la selecció espanyola, ton pare ja ho ha entés: has d'aconseguir triomfar com a futbolista.

No em mires així, fill. No és eixa la lliçó que hem d'aprendre de l'èxit de ‘La Roja': aspirar que els nostres fills guanyen un dia l'Eurocopa? Perquè una altra lliçó, la veritat, no se m'ocorre. Excepte regalar-te un baló, apuntar-te a l'equip del barri i resar perquè algun esquivador d'un club gran es fixe en tu, no veig per cap costat quin és el “modèlic exemple a seguir”, ni com el “esperit guanyador” ens impulsarà per a eixir de la crisi, ni on està “el millor espill en què mirar-se”, ni quins són eixos “valors que hem de recuperar”, ni en quin sentit la victòria a Kíev és la prova que “amb treball tot s'aconseguix”, o que “junts podem amb tot”, entre altres pomposes expressions sentides i llegides des del diumenge.

És cert, fill: a mi no em motiva massa el futbol, i tal vegada per això no apreci tots eixos valors i lliçons que altres veuen en la històrica victòria. Però no et confongues: ton pare no és cap ressentit, ni em molesta la felicitat dels altres, no vaig de desbaratafestes. Saps que no m'agrada el futbol però disfrute amb el basquetbol o el ciclisme, i en casa sempre anem amb els paisans basquetbolistes i ciclistes, així que tampoc sóc un mal espanyol. Però no se m'ocorre mai pensar que Gasol o Comptador siguen un exemple, un espill on mirar-me, una guia de comportament per a superar la crisi, els millors ambaixadors del meu país, els salvadors de l'honor col·lectiu, els portadors de valors ni la prova que amb treball i humilitat s'aconseguix tot. Em basta amb què m'entretinguen un parell d'hores en les vesprades d'estiu, que ja és molt.

Amb tot, admet que tal vegada el problema és meu, que no veig el que altres diuen veure, per eixa incapacitat meua per a apreciar el futbol. D'ací que on la majoria assegura que reconeix a uns xavals simpàtics, generosos, humils, solidaris (done per fet que al final donaran la cosina, no seran tan panolis per a perdre l'aura d'herois per una menuts), jugadors que anteposen el col·lectiu a la individualitat, amb esperit d'equip i sentit de l'honor, jo en canvi tendisc a veure a una elit de jóvens milionaris plens de privilegis, intocables, que disfruten de beneficis fiscals, que es donen capritxos en forma de cuitassos, la lleialtat de la qual a una camiseta i una afició sempre té preu, capaços de donar puntellons al rival i de simular una caiguda per a guanyar, i que mostren una mescla d'indiferència i ignorància cap a la terrible situació que viu el país (basta veure les entrevistes i qüestionaris als jugadors que estos dies publicava la premsa).

Que entre ells n'hi ha solidaris, generosos, humils, esforçats? Perquè clar, no dic que no, però el que volem d'ells és que guanyen partits i donen espectacle, que ens entretinguen i ens donen alguna alegria en estos temps desgraciats. I per a això no crec que siga necessari el retrat beatífic, èpic i almivarat que estos dies adornem a uns esportistes que no caminen precisament faltats de reconeixement social; un exagerar en la seua bondat humana que a mi me'ls acaba fent especialment antipàtics. Tan faltats caminem de models de comportament que en algun moment va deixar de ser prou amb què els esportistes guanyaren trofeus; a més havien de ser bones persones, solidaris i sensibles, participar en partits benèfics, ser amics dels seus amics, gendres ideals, nóvios de pel·lícula, i ara també psicòlegs al rescat de l'autoestima nacional, proveïdors de solucions polítiques i econòmiques, i guia espiritual per a moments difícils.

“Estos sí ens representen!”, repetia eufòric un periodista cridaner dies arrere, tirant mà al crit més popular dels indignats, el “no ens representen”. Així ens va: ni els polítics, ni els sindicats, ni el rei, ni els grans mitjans de comunicació, ni els banquers, ni els jutges, tots amb el prestigi afonat. Els que “sí ens representen” són una vintena de futbolistes que amb els seus gols ens ensenyen quin és el camí per a superar els nostres problemes econòmics, socials, democràtics, nacionals i d'autoestima.

Per això he comprés la lliçó: fill meu, fes-te futbolista. Sí, ja sé que no és fàcil arribar tan lluny, que només ho aconseguix una mínima part dels que comencen a donar puntellons a un baló. Però tampoc tindràs molt més futur si decidixes ser científic, professor, metge o treballador dels servicis públics, ni per descomptat miner o forestal, tots eixos espanyols sense mèrit que no sols no tenen futur garantit ni reconeixement socials ni diners, sinó que tampoc ens representen ni saben donar-nos cada dos anys una alegria, una lliçó, un exemple i un espill on mirar-nos per a veure'ns tan guapos com en el reflex dels nostres herois del baló. A per ells, fill, oeee.