ManoletBLOG

Retrocés al segle XIX

Amb el Reial Decret Llei (RDL) 3/2012 en vigor des del 12 de febrer ja està ací la reforma “tremendament agressiva” de la que parlava el ministre Guinders. Es tracta d'una reforma “classista” (segons un bon amic). L'adjectiu no és fútil ja que comprén en una sola paraula tot un concepte ideològic de poder d'una classe en detriment d'una altra.

No entraré ací a analitzar exhaustivament el seu contingut, que està sent objecte de múltiples i rigorosos estudis, només ressenyar que toca tots els aspectes del mercat de treball i de les relacions laborals: l'entrada, la permanència, l'eixida i la negociació col·lectiva.

Esta reforma ve després d'altres 52 anteriors que van ser flexibilitzant l'Estatut dels Treballadors i modifica de forma profunda normes bàsiques de l'ordenament laboral que ja ho van anar al maig del 2010 -i que van provocar l'última sobra general- i la posterior Iniciativa Legislativa Popular (ILP), encara pendent de tramitació en el Parlament. Al partir d'una legislació ja deteriorada com a tutora de drets suposa el canvi més important que s'ha produït des de l'aprovació de l'Estatut dels Treballadors al març de 1980. M'atrevisc a dir que trenca unilateralment amb el consens mínim acordat en el pacte constitucional del PP i PSOE.

L'agressió és múltiple i no deixa canya dreta al reformar les causes de l'acomiadament:

• generalitzant l'acomiadament de 20 dies per a pràcticament totes les persones assalariades, inclòs el personal laboral fix de les administracions públiques no funcionari
• creant un contracte temporal per a tota la vida i sense indemnització per al 95 per cent de les empreses espanyoles, encara que tinguen el desvergonyiment de denominar-ho fix (amb un període de prova d'un any) a més de bonificat, a l'acabar amb la presència sindical en els acomiadaments col·lectius, deixant-los a mercé de la voluntat empresarial
• permetent a les ETT que entren en tots els sectors
• prioritzant que els salaris es negocien en l'empresa coneixent la debilitat i la indefensió de milions de treballadors en les de dimensió reduïda
• carregant-se la crida ultraactivitat, al decaure la vigència del conveni si en dos anys no hi ha pacte per a renovar-ho.

Esta agressió la fa El Govern del Partit Popular 15 dies després que els sindicats CCOO i UGT arribaren, en “un exercici de responsabilitat i compromís per part dels agents socials amb la creació i manteniment de l'ocupació”, a un acord dur amb els empresaris per a moderar els salaris, acceptant pèrdues reals de poder adquisitiu en els pròxim tres anys, a més de canviar l'estructura salarial i augmentant la flexibilitat interna en l'empresa.

 Reunió de delegats sindicals a Madrid el 14 de febrer. ©UGT Madrd
Marginació i ninguneo
Els sindicats hem sigut marginats i ninguneados, sense que s'haja tingut en compte el “exercici de responsabilitat” que s'exercix sistemàticament, sense ni tan sols haver informat prèviament del contingut del decret aprovat en el Consell de Ministres.

El RDL desregularitza les relacions laborals i va acompanyat d'una important reducció de l'acció sindical per diferents vies, quelcom anhelat pels sectors mes reaccionaris d'este país, que portaven darrere d'això molts anys, com es pot comprovar per les feroços campanyes d'atacs i desprestigi que hem patit des de distints mitjans de comunicació.

Esta agressió, com ja reconeixen des de quasi tots els àmbits, no crearà ocupació. Al meu mode de veure, es tracta d'una forma clara i precisa de disciplinar als treballadors perquè accepten qualsevol treball sense piular; perquè el pitjor del sector empresarial tinga disponibilitat absoluta de la mà d'obra barata i sense drets, i relegar als sindicats de classe a un paper quasi testimonial. En definitiva, trenca amb l'objectiu del dret del treball, d'equilibrar un poc a dos àmbits en situació diferents: els que compren la mà d'obra i els que la venen a canvi d'un salari, tornant el poder omnímode a l'empresari perquè dispose lliurement d'esta.

Aliats en la ‘contrareforma'
“Es tracta d'una forma clara i precisa de disciplinar als treballadors perquè accepten qualsevol treball sense piular”
Esta contrareforma no s'ha fet només al dictat de Brussel·les, com es diu; també s'han tingut molt en compte les aspiracions llargament acariciades de la CEOE a l'afavorir tant a les grans empreses: servicis financers, grups de comunicació, etc., que poden despedir més fàcil i barat a les seues plantilles, com a les que només pretenen sobreviure amb una mà d'obra barata, submisa i disponible al seu capritx.

La situació actual i el que es deriva d'ella exigiran una gran labor d'explicació, conscienciació, així com d'imaginació, fermesa i posada en pràctica de noves formes d'acció sindical que la facen front. Esta agressió ens acosta irremeiablement a una situació de conflicte social continu i permanent, més enllà del que El Govern considera un cost assumible, com ja donava per fet Rajoy amb la sobra general.

Així mateix, es tractaria de plantejar-nos alguns reptes i interrogants per al futur:

1. Si són necessari canvis en l'enfocament del diàleg social tal qual ho concebem; màximament després de l'experiència dels últims anys, i amb un Govern de la dreta, que no s'ho creu.
2. Reforçar l'acció sindical i la militància en les empreses. Només des del treball continu amb i entre els treballadores i treballadores podrem recobrar el prestigi i la confiança que hem perdut en certs àmbits i amb els nous col·lectius.
3. Implicar en les decisions a la classe obrera a tots els nivells, començant per l'afiliació, informant i demanant la seua opinió i participació, en tots els casos: tant quan cal mobilitzar, com a l'hora de firmar acords.
4. Organitzar l'acció sindical contra el RDL en els sectors i empreses amb tots els mitjans possibles, a partir d'explicacions clares i senzilles de com repercutirà estes mesures en la seua situació actual.

En definitiva, devem treballar amb el convenciment que esta norma ha de ser retirada, o bé en el seu tràmit parlamentari o, posteriorment, per la força dels fets. Per a això hem de tornar la confiança i combatre la derrota i el pessimisme de la societat en general i dels treballadors i treballadores en particular.

Res està perdut. Hem d'invertir la correlació de forces actual. Reaccionar ja, amb el convenciment que únicament els treballadors i treballadores, en el seu sentit més ampli, amb massives i contínues respostes en el carrer i en els centres de treball, implicant a la majoria de la societat que està patint la crisi. Començant per la manifestació de diumenge que ve dia 19, amb la nostra mobilització podem canviar estes polítiques i demostrar que hi ha altres eixides a la crisi. I en este context, el nostre sindicat, CCOO, té una gran responsabilitat.


Es tracta d'una forma clara i precisa de disciplinar als treballadors perquè accepten qualsevol treball sense piular

http://www.cronicapopular.es/2012/02/retroceso-al-siglo-xix/