La voladura controlada del dret protector del trebal

Juan Torres López i Alberto Garzón

 El divendres 10 de febrer El Govern del PP va anunciar una nova reforma laboral que es tramitarà com a projecte de llei en les pròximes setmanes. Com a vegades anteriors, El Govern la presenta com el camí imprescindible i segur per a solucionar el problema de la desocupació que és el que més preocupa des de fa anys als espanyols. Ara es diu textualment en el text amb què ha sigut presentada en societat que gràcies a ella “hi haurà més ocupació, més ocupació estable, més flexibilitat interna en l'empresa, més eficàcia del mercat de treball, més control i lluita contra el frau”…
Molt bones paraules perquè l'opinió pública assenta confiança i accepte sense piular la nova reforma. Qui podria negar-se a recolzar unes mesures que pretenen estos objectius tan desitjables?

El problema radica que, encara que s'oculte, ja disposem de suficient experiència sobre el que de veritat s'aconseguix amb el tipus de mesures flexibilizadoras, de retall de drets laborals i d'abaratiment del treball que, de nou, es tornen a imposar.

En esta primera valoració d'urgència de la reforma no podem fer una anàlisi exhaustiva de totes elles així que ens anem a limitar a posar de manifest que, segons el nostre parer, l'estratègia general que perseguix i les mesures concretes més rellevants que conté no han permés mai aconseguir els objectius que diu El Govern que aconseguiran ara (més ocupació, més ocupació de qualitat i millors condicions de l'economia en general). I que, per tant, no hi ha raons per a esperar que ara puguen aconseguir-ho.








L'estratègia
Les diferents mesures que conté la reforma no comporten grans novetats (excepte les referides a la negociació col·lectiva que comentem més avall) i podrien incloure's fàcilment en les grans línies estratègiques de les reformes laborals que es duen a terme des dels anys huitanta:

1. Abaratix l'acomiadament. La nova reforma reduïx la indemnització de 45 dies per any, amb un limite de 42 mensualitats en l'acomiadament improcedent, i a 33 dies amb un limite de 24 mensualitats en tots els contractes indefinits; modifica les causes d'acomiadament per a evitar el control judicial; elimina l'autorització administrativa en els acomiadaments col·lectius; i facilita l'acomiadament per absentisme i el a causa de malaltia.
2. Flexibilitza el marc general de les relacions laborals. La nova reforma amplia les possibilitats de mobilitat geogràfica; facilita a l'empresari la possibilitat de modificar les condicions de treball; i permet suspendre o reduir temporalment la jornada de treball, sense autorització administrativa.
3. Promou la negociació individual de les condicions de treball acabant amb la col·lectiva. La nova reforma permet la inaplicació dels convenis per mitjà de l'arbitratge obligatori; acaba amb la pròrroga automàtica dels convenis col·lectius als dos anys de la terminació de la seua vigència inicial; i dóna preferència sempre al conveni d'empresa respecte al sectorial.
4. Abaratix l'ocupació (especialment dels jóvens) permetent l'existència d'autèntics contractes fem i la intensificació del treball femení. La nova reforma crega un nou tipus de contracte indefinit que podran utilitzar el 95 per cent de les empreses espanyoles i que podrà extingir-se durant el seu primer any sense cap indemnització per la simple voluntat de l'empresari; també un altre contracte per a la formació i l'aprenentatge que es desvincula de la formació del treballador; modifica el contracte a temps parcial per a permetre la realització d'hores extraordinàries i es fomenta este últim tipus de contractació, com diu textualment la pròpia nota informativa, per a compatibilitzar l'ocupació amb la vida familiar i personal, la qual cosa, en absència de polítiques de coresponsabilitat, especialitzarà a les dones en este tipus d'ocupacions.

A més de tot l'anterior, comporta altres mesures com les de bonificacions i subvencions, canvis institucionals significatius (com acabar amb el monopoli de la formació de patronals i sindicats el que encara és prompte per a saber l'efecte pràctic que puga tindre), la possibilitat que els organismes públics duguen a terme expedients de regulació d'ocupació, més privilegis a les grans empreses de treball temporal i, com a corol·lari de tot l'anterior, facilitar la reducció dels costos laborals i la moderació salarial.

Aparentment, amb poques paraules, la reforma podria simplement considerar-se com realment limitada i una més en la línia de les anteriors i tindria la mateixa utilitat que han tingut i que ja hem denunciat en altres textos (‘Què es pretén amb la reforma laboral?'). Però creiem que seria un gran error no descobrir l'autèntica càrrega de profunditat que porten amb si estes noves mesures laborals.

Segons el nostre parer, la reforma del Partit Popular comporta una gran novetat i és que pràcticament renúncia a dur a terme modificacions profundes en les condicions relatives a l'entorn general en què es mouen les relacions entre empresaris i treballadors (en la flexibilitat del mercat) per a centrar-se en la protecció dels interessos de l'empresari, augmentant la flexibilitat interna de l'empresa per la via de donar-li a un poder de decisió enfront dels treballadors molt major que el que fins ara tenien.

Segons El Govern hi haurà més ocupació estable, més flexibilitat interna en l'empresa, més eficàcia del mercat de treball, més control i lluita contra el frau. ©Victor Ferrer
|

Més poder per a les empreses


El que esta reforma busca no és, com en altres ocasions, que el mercat de treball espanyol responga en major grau als principis que sostenen els economistes neoliberals, que tot ell siga més flexible per a facilitar un millor ajust entre oferta i demanda de treball. No. El que creiem que El Govern ha buscat ara és limitar-se a protegir i ampliar el poder de decisió de les empreses espanyoles a costa dels drets dels treballadors, possiblement en la previsió que no serà capaç de millorar les condicions de l'entorn econòmic a curt i mitjà termini i que el que s'acosta és, per tant, molts més i pitjors nuvolots en el panorama econòmic.

Per això la reforma serà millor rebuda per la patronal que pels analistes econòmics neoliberals que, en realitat, han vist frustrades les seues propostes dels últims anys (sobretot, la del contracte únic) orientades a desregular la totalitat del mercat, i no sols l'activitat en l'interior de l'empresa (encara que valoren positivament el que la reforma proposa en este camp).

La reforma és efectivament tímida des del punt de vista neoliberal pel que fa a la macroregulació del mercat laboral però, possiblement, siga la reforma més profunda i radical dels últims 30 anys des del punt de vista de la distribució dels poders de decisió i, per tant, d'apropiació entre propietaris del capital i els treballadors. I açò és el que no ha de passar desapercebut. És una reforma decisiva no pel que aconseguirà a curt termini sinó per les condicions que establix per al futur de l'economia espanyola que, amb el nou disseny del marc laboral que se li imposa, no podrà especialitzar-se sinó en el subministrament de servicis de baixa qualitat i valor afegit per a posar-se a l'altura, en tot cas, de les economies més empobrides del nostre entorn.

El Govern no ha plantejat una reforma per a crear ocupació, ni per a crear-ho de qualitat, ni per a disminuir la temporalitat, ni la dualitat, ni millorar la formació, sinó per a protegir als empresaris quan sap que l'economia no es va a recuperar i que, com a conseqüència de les polítiques d'austeritat que aplica i de les concessions que fa a la banca, els seus negocis tindran menys demanda i menys activitat productiva i, per tant, menys necessitada ocupació.

Les mesures verdaderament rellevants de la reforma són les encaminades a donar prioritat als convenis d'empresa, a permetre que els empresaris puguen modificar unilateralment les condicions individuals dels treballadors (amb control judicial expost) i les condicions laborals i salarials dels convenis col·lectius, especialment les relatives a jornada, i a eliminar la pròrroga automàtica indefinida dels convenis (la ultraactivitat).

Així, l'article 12 del projecte modifica l'Estatut dels Treballadors establint que a partir d'ara “la direcció de l'empresa podrà acordar modificacions substancials de les condicions de treball quan existisquen provades raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció. Es consideraren tals les que estiguen relacionades amb la competitivitat, productivitat o organització tècnica o del treball en l'empresa”. I eixes modificacions es consideraran substancials quan afecten matèries com a jornada de treball, horari i distribució del temps de treball,?règim de treball a torns, sistema de remuneració i quantia salarial, sistema de treball i rendiment?i, en alguns casos, funcions. És a dir, a la pràctica totalitat de què tenen a veure amb les condicions de treball.

Este és el canvi radical que comporta la reforma. Radical perquè el que fa en la pràctica és una autèntica voladura controlada dels drets laborals i dels principis que van donar lloc al Dret del Treball. En compte de que el legislador admeta que en la relació laboral hi ha una asimetria profunda perquè empresari i treballador part de situacions diferents i disposen d'un poder de negociació molt desigual, i que, per tant, el segon necessita normes que ho protegisquen, es concedix ara tot el poder de decisió a qui ho té de partida per ser el propietari del capital enfront de qui només disposa de la seua força de treball.

Segons el nostre parer, la nova reforma laboral es basa en el principi més reaccionari i injust que pot tindre una norma: tractar igual als desiguals. Posant a l'empresari enfront del treballador individual, sense que a este li puga recolzar un conveni que és el resultat del poder col·lectiu molt major que el seu propi, la conseqüència inevitable no serà una altra que la degradació de les condicions laborals.

I el cínicament paradoxal és que El Govern i els economistes neoliberals criden a això “modernització de la negociació col·lectiva” quan el que fa la reforma en realitat és retrocedir a la forma en què es contractava els treballadors en el seguisc XIX.

Tot l'altres d'esta reforma és accessori, i en el debilitament del poder negociats dels treballadors és on es troba el seu nucli dur de la reforma.

A mitjà i llarg termini, com queda dit, no portarà una altra conseqüència que el deteriorament del mercat laboral i la degeneració de les condicions de treball i, amb això, el de tota l'economia. I està per determinar quin serà el seu efecte definitiu a curt termini tenint en compte que El Govern ha posat a l'abast dels empresaris dos vies de resposta davant de la mala conjuntura en què estem que provocaran efectes diferents segons s'use preferentment una o altra: l'acomiadament més barat per a alleujar plantilles i el reajustament intern, ara més còmode, per a evitar-ho.

Què podem esperar de la reforma?
Tindran raó els neoliberals i El Govern i serà veritat que amb l'acomiadament més barat les empreses contractaran a partir d'ara més ocupació indefinida que temporal?

Optaran millor la majoria de les empreses per aprofitar-se en els pròxims mesos de l'acomiadament més barat per a desembarassar-se de contractes indefinits i substituir-los per temporals o pels mes precaris que crega la reforma?

O aprofitaran les empreses les facilitats que li concedix la reforma per a portar ajustos interns sense recórrer a acomiadaments, consolidant llavors plantilles més precàries, versàtils i barates?




Ningú pot eixir d'un clot tirant-se dels pèls. ©UGT Catalunya

És cert, com creuen els dirigents empresarials, que el que es necessita per a salvar a les empreses espanyoles en esta conjuntura crítica és donar més poder als empresaris i reduir els drets laborals i el cost del treball? Serà prou amb això per a evitar que continuen tancant milers d'empreses i perdent-se centenars de milers d'ocupació?

Naturalment, no tenim la intenció de jugar a ser endevins ni tampoc volem ser endevins. Però resulta, com déiem al principi, que hui en dia sabem el que ha ocorregut a Espanya i en altres països quan s'han pres este tipus de mesures i que, en conseqüència, es pot aventurar el que tornarà a succeir amb les que es van a aprovar ara.

L'evidència empírica ens diu amb prou claredat el que sol succeir quan es reduïx el cost de l'acomiadament, que és el que ve fent-se des dels anys huitanta, i a Espanya en major grau que en cap altre país de l'OCDE. A saber:

• No es crega ocupació neta perquè facilita molt la seua destrucció en etapes de recessió com l'actual
• No disminuïx el nivell de desocupació perquè també s'ha demostrat fa temps que les decisions sobre contractació dels empresaris depenen d'altres factors diferents dels costos de l'acomiadament
• No reduïx la temporalitat ni es produïx un increment substantiu de la contractació indefinida

Per tant, ara, en una conjuntura recessiva com l'actual, la qual cosa amb tota probabilitat cal esperar de la mesura que ha pres El Govern és que produïsca el mateix que es va aconseguir amb les successives reduccions del cost de l'acomiadament: que augmenten els acomiadaments.

D'altra banda, l'evidència empírica també demostra justament el contrari del que afirmen els que defenen este tipus de reformes. La major flexibilitat interna en les empreses pot ser generadora d'ocupació en algunes. En realitat, quasi exclusivament en les que no resulten molt afectades per la caiguda en la demanda, que inevitablement porta amb si la reducció dels ingressos que produïx la major precarització de l'ocupació quan es retallen els drets i el poder de negociació dels treballadors.


I és fàcil constatar que ha sigut precisament la progressiva flexibilització de les relacions laborals que es produïx en els últims trenta anys la que ha comportat l'ocupació de baixa qualitat, els salaris més baixos i el fenomen de la “dualitat” en el mercat de treball; açò és, l'existència, d'una banda, de treballadors amb contractes indefinits, alt grau de seguretat i acceptables condicions de treball i, per un altre, d'altres amb ocupació temporal, insegur i mal pagat. I, com resultat de tot això, una menor demanda i ritmes més baixos de creixement de l'activitat econòmica i en la creació d'ocupació.

És per això que es puga aventurar que si les empreses espanyoles opten pel reajustament intern fent ús de la major flexibilitat interna que oferix la nova reforma, potser podria mantindre's l'ocupació però açò sempre que existira prou demanda efectiva. Però, inclús en eixe cas, la qual cosa ocorreria seria que empitjoraria la situació dels treballadors amb millors ocupacions sense millorar als precaris de contractes temporals. Una via retrògrada de lluitar contra la dualitat.

Però sense millorar les condicions d'entorn del mercat de treball, mantenint les polítiques de restricció del gasto i de moderació salarial, la qual cosa inevitablement ocorrerà és que hi haurà menys demanda i que la immensa majoria de les empreses (les que no disposen de gran poder de mercat o de jaciments d'activitat en el mercat global) no podran sobreviure ni mantindre l'ocupació actual per molt poder de decisió que acumulen els empresaris. Imposant salaris cada vegada més baixos i reduint el gasto en l'economia, eixe poder no els servirà de molt. Ningú pot eixir d'un clot tirant-se dels pèls, que és el que en realitat li oferix El Govern als empresaris amb este nou marc de legislació laboral tan favorable per a ells.

En definitiva, esta nova reforma continua deixant sobre el coll de les empreses i els treballadors espanyols la mateixa espasa de Dàmocles que s'obstinen en no tindre en compte ni la patronal ni els economistes neoliberals: la falta d'activitat i les males condicions macroeconòmiques. Un gran nombre d'anàlisis empíriques han mostrat que, inclús si es poguera acceptar que actuar sobre algunes de les variables institucionals que les tesis ortodoxes consideren com a causa de la desocupació tinguera un efecte significatiu sobre el nivell d'ocupació o sobre la seua qualitat quan s'analitzen aïlladament, la qual cosa generalitzadament ocorre quan es prenen en consideració altres variables és que o no ho tenen o és molt menys determinant que altres factors relatius a les condicions macroeconòmiques en què es desembolica el mercat de treball (Veure llibre ‘Hi ha alternatives. propostes per a crear ocupació i benestar social a Espanya' pàgina 83 i següents).

Dit d'una altra forma: inclús si ocorreguera que les empreses espanyoles vagen a optar en esta situació recessiva que anirà a pitjor per reajustar internament les seues plantilles i no per despedir amb menys cost als seus treballadors, els fonamental està sense resoldre: en l'economia espanyola no hi ha demanda suficient ni el finançament necessari perquè les empreses poden crear o inclús mantindre l'ocupació per molt protectores de l'empresariat que siguen les noves normes laborals.

En compte d'abordar este assumpte, que és el prioritari i del que realment depén que es millore el mercat laboral i se salven milers d'empreses i milions d'ocupacions, El Govern del Partit Popular ha preferit anar per la via més fàcil de concedir-li més poder als empresaris ja de per si més poderosos i de llevar-li drets i capacitat de decisió als treballadors. Però ni tan sols a la immensa majoria dels empresaris els va a compensar disposar d'estos privilegis huitcentistes perquè empobrir els treballadors és empobrir a la societat i, a la llarga, als propis empresaris que realment es dediquen a crear riquesa i ocupació.

Qui es pot creure que de veritat es pot progressar en el segle XXI prenent com a referència els principis d'actuació i les normes del XIX?


La reforma crega un nou contracte per a la formació i l'aprenentatge que es desvincula de la formació del treballador. ©Miguel Manzano