La importància de mobilitzar-se en contra de les mesures neoliberals

Aquest article assenyala que els reduccions dels salaris i de la protecció social que estan realitzant els governs conservadors a Espanya sota el mandat del Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional, estan responent als interessos del capital financer i de la gran patronal que estan utilitzant la crisi per poder aconseguir el que han sempre desitjat: l'afebliment del màs del treball. Aquestes mesures empitjoraran la situació econòmica d'una manera molt notable, no descartant la possibilitat de generar una Gran Depressió. S'exigeixen unixes mobilitzacions, no només a nivell d'Espanya, sinó també a nivell europeu, tant a nivell sindical com polític, per respondre a esta guerra de classes unilateral.


Hi ha distintes versions del dogma neoliberal (el pensament econòmic de la troica –la Comissió Europea, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI)- que domina les institucions de la Unió Europea i de l'Eurozona, així com de governs dels països dels Estats membres) de com eixir de la crisi actual, però totes elles coincidixen en dos tipus d'intervencions: una és la necessitat reduir el dèficit i el deute públic, a fi de “recuperar la confiança dels mercats financers” (la frase més utilitzada en les pàgines econòmiques dels mitjans de major difusió que recolzen tals mesures) i amb això poder aconseguir diners prestats de la banca i altres institucions financeres que els Estats necessiten per a realitzar les seues funcions. D'ací el seu èmfasi a retallar el gasto públic, i molt en especial el gasto públic social, disminuint les transferències i servicis públics de l'Estat del Benestar. La famosa frase que “cal estrényer-se el cinturó” o l'altra frase que “no podem gastar-nos més del que tenim” reflexa esta necessitat seguir polítiques d'austeritat a fi de deixar arrere la Gran Recessió (camí de la Gran Depressió) que estem patint.

L'altre tipus d'intervenció en què coincidixen tots els neoliberals, és que cal disminuir els salaris a fi de fer l'economia més competitiva. Ja que els països de l'Eurozona, al compartir la moneda, no poden unilateralment devaluar-la, l'única alternativa possible per a augmentar la competitivitat –segons este dogma- és abaixar els preus dels béns i servicis que el país exporta, de manera que l'economia siga més competitiva. I la manera més ràpida i eficient de reduir els preus és –de nou, segons este dogma- disminuir els salaris dels treballadors que produïxen tals béns i servicis.

Les mesures que la troica ha estat imposant, i a Espanya El Govern Rajoy ha estat dòcilment aplicant al peu de la lletra, té este objectiu: disminuir els salaris. A fi de conserguir este objectiu, han de debilitar els treballadors i als seus instruments, els sindicats, la qual cosa intenten aconseguir alterant els convenis col·lectius, descentralitzant-los el màxim possible, fent més fàcil la possibilitat d'acomiadament, mantenint atemorit el treballador, la qual cosa també aconseguixen fent-li perdre seguretat en el seu ocupació i en la seua protecció social. En realitat, els retalls del gasto públic social, i consegüent debilitament, quan no desmantellament de l'Estat del Benestar, té com a objectiu principal el debilitament del món del treball, implicant una pèrdua de drets socials i laborals que els treballadors havien aconseguit en períodes anteriors.

Esta és, perquè, l'agenda dels conservadors, tant d'Espanya com de les seues comunitats autonòmiques com Catalunya. Estem, perquè, veient l'atac més frontal enfront de la classe treballadora que hàgem vist des de l'establiment de la dictadura feixista que va imperar a Espanya des de 1939 a 1978, l'objectiu del qual va ser també debilitar al món del treball a costa del món del capital. Això explica que quan al Dictadura va acabar –en part a causa de la pressió del moviment obrer- Espanya tenia l'Estat del Benestar menys desenvolupat i els salaris més baixos d'Europa (veure el meu llibre “El Subdesenrotllament Social d'Espanya Causes i Conseqüències”). La diferència entre aquell període i este és que, mentres en aquell període l'element més notori i visible era la repressió policial, amb tortura inclosa, ara es fa per mitjà de cartes i crides del Banc Central Europeu al president del Govern, condicionant la compra de deute públic de l'Estat a què es debilite el món del treball, exigint baixada de salaris, desmantellament de la protecció social i altres mesures hostils a la població treballadora.

Estes mesures, que El Govern de Rajoy està imposant, són el resultat de l'aliança de la banca amb la gran patronal, utilitzant la crisi com a excusa per a aconseguir el que sempre han desitjat: el desmantellament de l'Estat del Benestar i el debilitament de la classe treballadora. És el que Noam Chomsky flama “La guerra de classes unilateral”, del capital enfront del treball, que el primer està guanyant en bases diàries, i que entre les seues victòries està el desmantellament de les institucions democràtiques. Cap de les mesures, que els partits conservadors governants -el PP i CiU- estan imposant, estava en el seu programa electoral, havent ocultat cada una de les seues mesures impopulars durant la campanya electoral. A nivell estatal, El Govern de Rajoy és el més dòcil de tots els Governs de l'Eurozona a Brussel·les, havent abandonat qualsevol intent de dignitat i sobirania nacional. Esta lluita de classes que vivim enfronta a la burgesia financera i empresarial, contra les classes populars (classe treballadora i classe mitjana) i té lloc dins d'un context europeu en què hi ha una aliança de classes, com demostra el notable suport que la troica està proveint a la burgesia espanyola per a aconseguir els seus fins.

Enfront d'esta allau, les forces progressistes han de respondre amb tota contundència. Està clar que en El Govern del PP reflexa un “autoritarisme masclista” que consistix a mostrar la seua virilitat carregant-se a la classe treballadora, a fi de mostrar a la troica que tenen els bemolls per a fer el que Brussel·les desitja. Inclús gallegen que tindran una sobra general (que naturalment pensen derrotar) a fi d'impressionar als que consideren els seus superiors. És important que les forces progressistes responguen per mitjà de la mobilització, presentant al mateix temps alternatives que mostren la falsedat que no existisquen alternatives (veure el llibre que Juan Torres, Alberto Garzón i jo hem escrit, “Hi ha alternatives. Propostes per a crear ocupació i benestar social a Espanya”). I entre estes alternatives està, des d'eixir-se de l'euro (opció que no cal rebutjar), fins a desenvolupar una sobra general a nivell de tota l'Eurozona (el mateix dia), amb peticions comunes que van des de l'establiment d'un salari mínim comú (que, naturalment, seria proporcional i no absolut, representant aproximadament el 60% del salari mitjana anual) per a tots els països de l'Eurozona, fins a l'establiment (encara inexistent hui en l'Eurozona) d'un marc legal per a establir convenis col·lectius a nivell continental, incloent altres mesures com que el BCE pose com a condició per a comprar deute públic l'eliminació del frau fiscal i l'aplicació de reformes fiscals, que recuperen la progressivitat anterior a les baixades dels impostos que van estar ocorrent en els últims anys, en compte de les polítiques anti classe treballadora que estan promovent. Hui fa falta una mobilització, no sols nacional (que continua sent molt important), sinó europea, tant a nivell sindical com a polític.

Article publicat per Vicenç Navarro a la revista digital SISTEMA, 17 de febrer del 2012


http://www.vnavarro.org/?p=6934&lang=CA