Sobre la cima europea i de com ens prenen el pè

6 febrer 2012

Eduardo Garzón – Servici de cantó

Dilluns passat 30 de gener va tindre lloc a Brussel·les l'enèsima cima europea per a tractar el futur de la Unió Europea, i molt en particular la crisi de deute. No obstant, i com era d'esperar, els resultats van ser molt decepcionants.
La imatge que s'ha volgut donar d'esta cima està basada en un equilibri entre austeritat i creixement. La majoria de mitjans de comunicació així han tractat de vendérnosla. La nova inclusió del tema de “creixement” al ja conegut tema de “austeritat” ha sigut la resposta inevitable al panorama desolador de creixement econòmic de la Unió Europea. El Fons Monetari Internacional va publicar fa uns dies les seues previsions econòmiques i ha anunciat una recessió per a la Zona Euro, amb un creixement negatiu del 0,5% a pesar de l'augment de l'1,1% estimat anteriorment.  Als líders europeus no els ha quedat més remei que parlar un poc de “creixement” per a no donar una imatge tan nefasta a la ciutadania europea. No és per a menys, és de sobra conegut que l'anunciada recessió és conseqüència de les polítiques de retalls que vénen dominant l'esfera política en tot el continent. No sols economistes tan prestigiosos com Paul Krugman, Joseph Stiglitz o Nouriel Roubini porten temps alertant sobre això, sinó que economistes poc sospitosos de rebel·lia com Jim neill – de Goldamn Sachs, el quart banc d'inversió més important del món – han reconegut que l'austeritat conduïx a la recessió.
No obstant, el tractament que han rebut els temes de creixement ha sigut molt diferent del rebut pels tems d'austeritat. Mentres que quant a austeritat tots els països de la Unió Europea – excepte Regne Unit i República Txeca – han aprovat el pacte d'austeritat que obligarà als països firmants a no sobrepassar el 0,5% de dèficit i a incloure-ho en les seues legislacions bàsiques, sobre creixement els països únicament s'han limitat a establir una declaració d'intencions que poc o res suposen. Sobre austeritat han concretat dates, xifres, sancions concretes, noves mesures procedimentals… Sobre creixement no hi ha ni una sola xifra, ni dates, ni nou finançament, ni noves regles. L'única proposta concreta sobre creixement es referix a la potenciació de l'ocupació juvenil en els països amb majors taxes de desocupació, però este projecte serà finançat amb els fons comunitaris que encara no s'han destinat a cap fi. És a dir, no hi haurà nou finançament per a este projecte de foment de l'ocupació, sinó que deixaran de finançar altres esferes de la Unió Europea per a poder portar avant esta comesa. Al cap i a la fi és un retall en una altra partida pressupostària. Ni un euro creat per a les polítiques de creixement, però sí centenars de milers de milions d'euros creats per a les institucions bancàries. És qüestió de preferències.
Els dirigents europeus han volgut mostrar-se preocupats pel baix creixement econòmic, però no han fet una altra cosa excepte parlar i prometre. I bé se sap que les promeses i paraules dels polítics cauen en sac foradat si no es plasmen en lleis o pressupostos. No ens podem deixar enganyar, el seu tema central i prioritari és l'austeritat; han incorporat al discurs paraules buides sobre creixement per a donar una imatge més amigable, encara que falsa. La seua prioritat és aconseguir l'equilibri pressupostari dels països per a aconseguir l'estabilitat financera dels mercats, sense a penes importar-li les repercussions que això pot comportar sobre el benestar de la majoria dels ciutadans. A Europa ja hi ha 23,8 milions de desocupats i la tendència és a l'alça; però això no preocupa. Tampoc importa que a Grècia ja s'estiguen donant vals de menjar als alumnes de les escoles per a evitar la seua desnutrició, no; el preocupant és que els inversors no puguen recuperar els diners prestats.
El resultat del pacte aconseguit en la cima ho podem trobar en la reacció dels inversors quant al mercat de deute i a les bosses europees. Els inversors han vist amb bons ulls que els països vagen a prioritzar el pagament del deute abans que qualsevol altre gasto públic, i per tant han relaxat el mercat de deute (la cosina de risc de tots els països ha baixat menys la de Grècia) i han invertit fortament en totes les places europees (excepte en l'espanyola a causa de la possible nacionalització de la filial YPF a Argentina).
Açò és el que es busca en la Unió Europea: que els inversors i especuladors estiguen satisfets i puguen seguir amb els seus negocis. I açò és així perquè ells tenen prou poder com per a causar greus problemes a aquells que s'anteposen als seus interessos. Els governants ho saben, i acatxen el cap perquè no tenen el valor suficient per a encarar el poder financer. Preferixen ser còmplices i no tindre dificultats en la seua labor abans que ser adversaris i enfrontar seriosos compromisos.
Aquelles persones que són triades pel vaig poblar per a ostentar el poder estan subordinades a altres persones que ningú ha triat però el del qual poder se situa en el primer pla. La democràcia no és lliure; té un amo i senyor que és el món financer.