La cosina de risc és un terme que ha anat cobrant un protagonisme crucial durant els últims anys (podríem dir mesos), a pesar que abans de la irrupció de la crisi era quelcom que tan sols coneixien les persones relacionades amb el mercat de deute públic. Hui en dia tot el món ha sentit parlar de la cosina de risc, encara que no siga plenament conscient del que significa (per a entendre en què consistix i com es calcula, llegir este post). Simplificant, podríem dir que la cosina de risc indica quant li costa a l'estat en qüestió finançar-se en el mercat de deute públic. Com més alt siga el seu valor, més difícil li resultarà finançar-se.
Eixa és la lectura objectiva de la cosina de risc. És un fet, i és irrefutable. No obstant, els dirigents polítics i econòmics afigen a esta interpretació una sèrie d'apreciacions que responen més a una dimensió subjectiva que a una objectiva. Tan subjectives són estes apreciacions agregades, que en este post es tractarà de demostrar que tals afirmacions no són tan certes com es diu i que no es corresponen amb la realitat. Anem a veure-ho.
A través dels mitjans de comunicació convencionals escoltem polítics, economistes, i altres experts parlar de la cosina de risc com si fóra un indicador que reflexa la salut pressupostària del país. Se'ns diu obertament que quant pitjor ho estiga fent un país en matèria fiscal o pressupostària, major serà la seua cosina de risc. En altres paraules: ens diuen que quant major dèficit o deute públic present un país, més elevada serà la seua cosina de risc (o almenys més probabilitats tindrà de ser elevada o d'augmentar). D'esta apreciació subjectiva es deduïx que l'única forma que disminuïsca la cosina de risc és reduir el dèficit i el deute públic a través de retalls en el pressupost estatal, ja siga augmentant els impostos (per cert, els impostos que més perjudiquen els que menys recursos tenen) o reduint els gastos públics.
El que es tractarà de fer en este post i en el següent és refutar ambdós al·legats: tant la interpretació subjectiva com la conclusió que es deriva de la mateixa. L'afirmació en qüestió és la següent: “quant major dèficit o deute públic present un país, més elevada serà la seua cosina de risc”. La conclusió associada és: “el valor de la cosina de risc disminuirà si es reduïx el dèficit i el deute públic a través de retalls en el pressupost”. En este post contrastarem la primera proposició, i en el següent farem el propi amb la segona (a pesar que si constatàrem que la primera és falsa, òbviament la segona també ho serà, ja que es deduïx de la primera).
En la següent taula es mostra el nivell de dèficit i de deute públic per a una sèrie de països de la Unió Europea ordenats en funció de la seua cosina de risc (1), a fi de verificar la relació de dits indicadors.
Font: Oficina estadística de la Comissió Europea (EUROSTAT) i datosmacro.com. Valors de dèficit i deute públic en percentatge sobre el PIB.
Un ullada ràpida ens permetria veure que el país que lidera el rànquing de cosina de risc i amb diferència (Grècia) posseïx el major deute públic i presenta el segon pitjor dèficit de la taula (i també de tota la Unió Europea dels 29). Els següents tres països que seguixen a Grècia en el rànquing de cosina de risc (Portugal, Irlanda i Espanya) també presenten elevats valors de dèficit i de deute públic, encara que en el cas d'Itàlia el dèficit no és molt elevat si ho comparem amb la seua cosina de risc, i el mateix ocorre per a Espanya si atenem al seu deute públic (notablement reduïda en relació a la seua desorbitada cosina de risc). En tot cas, la sorpresa ve amb el següent país del rànquing: Hongria. Este país presenta una cosina de risc molt crescuda i no obstant els seus comptes públics presenten superàvit (el segon més alt de tota la Unió Europea dels 29, només per darrere de Noruega) i un deute públic que, sense ser molt estreta, se situa en un valor per davall de nou països europeus (entre els que estan França, Bèlgica i Regne Unit). La suposada relació entre cosina de risc i imperfeccions en política pressupostària pareix no complir-se en absolut en el cas d'Hongria. Altres països que ens poden sorprendre són Polònia i República Txeca: ambdós tenen una cosina de risc superior al nivell que es considera estable, i no obstant tant els seus dèficits com les seues quantitats de deute públic són reduïts. En l'altre extrem de la taula trobem situacions inverses: estats com els de Països Baixos o Regne Unit mostren una cosina de risc verdaderament sana, a pesar de tindre elevats dèficits i elevats muntants de deute públic.
Potser una millor forma de posar a prova esta relació és comparant uns països amb altres. Per exemple: Irlanda presenta indicadors pressupostaris molt més preocupants que els d'Espanya, i no obstant les seues cosines de risc a penes es distancien en 100 punts bàsics.
Portugal, que presenta una cosina de risc molt superior a la d'Irlanda a pesar de mostrar nivells de dèficits i deute públic més sans.
Este mateix resultat s'aprecia si comparem Portugal amb Itàlia.
Més cridanera és la comparació entre Regne Unit i Espanya: amb un dèficit semblant, la cosina de risc espanyola és infinitament superior a la britànica a pesar que el deute públic espanyol és notablement inferior.
Molt semblant a este cas és el que s'observa entre Polònia i Països Baixos,
o Hongria i Regne Unit,
o República Txeca i Països Baixos.
En fi, a pesar que la suposada relació entre cosina de risc i deficients nivells pressupostaris es complix per a molts estats, podem comprovar que no ocorre així per a la totalitat dels països i que a més hi ha grans disparitats entre uns països i altres. Tot això ens invita a concloure que ni esta relació es complix sempre, ni es complix en la mateixa proporció per a tots els països. Per dir-ho d'una altra manera: els nivells de dèficit i deute públic no necessàriament determinen el nivell de la cosina de risc, ni ho determinen de la mateixa manera per a tots els països. D'ací es deduïx que hi ha altres factors que també influïxen en les oscil·lacions de la cosina de risc. Entre ells destaca fonamentalment el que en economia es criden “atacs especulatius autogenerats”. Estos atacs consistixen en l'afluència d'operacions especulatives (dutes a terme pels inversors financers), les quals sempre es dirigixen allí on més diners es pot guanyar. Quan hi ha dubtes sobre la solidesa econòmica o financera d'un país (ja siga per un elevat dèficit o perquè es difon la idea que el país és corrupte, o per qualsevol altre motiu que pose en dubte la seua credibilitat), estos especuladors atacaran en bandada perquè podran encendre la metxa que suposa eixa falta de confiança i generar quantiosos beneficis a través de les seues operacions. Com a contrapartida, la confiança del país es veurà minvada i la cosina de risc augmentarà (per a comprendre el poder que poden aconseguir els especuladors per mitjà de les seues activitats financeres i com poden posar de genolls a un país sencer llegir este post).
En el punt de mira d'estos atacs especulatius autogenerats s'han situat principalment els països del sud (Espanya, Grècia, Portugal, Itàlia…). A vegades per presentar un elevat nivell de dèficit o de deute, en altres casos per protagonitzar casos de corrupció, o per ser la diana de crítiques molt variades (sovint mal fonamentades). És a dir, els especuladors han aprofitat els punts dèbils d'algunes economies per a atacar-les i així obtindre sucosos beneficis, provocant al seu torn un deteriorament en la confiança d'estos països i conseqüentment una escalada en els seus nivells de cosina de risc. Per açò podem entendre per què els Països Baixos o Regne Unit, per exemple, tenen una cosina de risc molt reduïda a pesar de tindre elevats nivells de dèficit i deute públic: l'opinió generalitzada que es té d'estos països és que són econòmicament sòlids i per tant molt difícils d'atacar a través d'operacions financeres.
A pesar de la seua importància, els atacs especulatius autogenerats a penes són tractats en el discurs difós a través dels mitjans de comunicació. S'intenta ocultar este tipus de factors per a ressaltar intencionadament la responsabilitat dels nivells de dèficit i deute públic en l'evolució de la cosina de risc, amb l'objectiu que els països castigats per la cosina de risc adopten les mesures pertinents per a millorar els seus comptes públics a través de dolorosos retalls (assumpte que tractarem en el pròxim post).
Concloent. La cosina de risc no augmenta perquè ho faça el dèficit o el deute públic. La cosina de risc augmenta perquè s'ha deteriorat la confiança del país en qüestió i els especuladors financers han aprofitat la situació per a atacar al país per mitjà de distintes operacions financeres i així obtindre beneficis. Pot ocórrer que un elevat dèficit o muntant de deute públic siga utilitzat per a minvar la confiança d'un país, però en absolut eixa relació és determinant. Un país pot presentar-se molt sòlid econòmicament i evitar els atacs especulatius encara presentant nivells preocupants de dèficit i deute. I açò és quelcom que cal tindre molt en compte per a evitar ser enganyats pels missatges que una vegada i una altra ens llancen perquè demonitzem el dèficit i el deute públic i acabem creient que els retalls pressupostaris són la solució al problema.
Els retalls no reduïxen la coseta de risc; en tot cas l'augmenten
En el post anterior comprovem que eixa relació directa de què tant ens$ parlen (la qual suggerix que la cosina de risc puja quan ho fa el dèficit o el deute públic) no sols està lluny de ser perfecta sinó que patix de grans deficiències que la fan inservible per a explicar els oscil·lacions de la cosina de risc. En este post posarem a prova l'afirmació que és deduïx d'eixa relació i que sosté que per a reduir la cosina de risc calç disminuir el dèficit i el deute públic per mitjà de retalls de gastos i augment d'impostos. És precisament a què ens$ tenen acostumats els dirigents polítics actuals (tant de l'anterior govern com de l'actual) quan s'encaboten a realitzar retalls i reformes per a guanyar-se la confiança dels mercats i impedir que la cosina de risc vaig continuar pujant. De fet, el primer pla important de retalls ho va dur dur a terme el llavors president del govern Sabater zinc dies després que el diferencial marcara els seus màxims històrics fins a la data en els 164 punts bàsics el 7 de maig del 2010. l'objectiu d'estes doloroses mesures era el d'acontentar als mercats financers i detindre l'escalada de la coseta de risc. Dónes d'aquella data, tots els retalls successius han buscat el mateix propòsit: calmar la voracitat dels especuladors i així paralitzar o reduir el nivell ascendent de la cosina de risc. Vegem ara si han aconseguit el seu objectiu.
En la gràfica següent és mostra l'evolució de la coseta de risc espanyola (per a entendre com és calcula llegir este post) dónes de finals de 2005 fins a l'actualitat (1):
Font: Elaboració pròpia a partir de datosmacro.com
He dividit el gràfic en tres zones clarament diferenciades. Tal com és pot comprovar, la primera zona compren dónes de l'inici del dibuix fins als primers efectes de la crisi a finals de 2007, època durant la qual la cosina de risc és va mantindre estable en un valor molt pròxim a 0. La corba del gràfic en esta zona és pràcticament una línia recta.
La segona zona s'emmarca dónes d'eixa data fins a la primera escalada important al maig del 2010. Durant esta època, la cosina de risc va tindre una evolució mes erràtica, patint alts i baixos considerables que la van arribar a situar per damunt dels 100 punts bàsics a principis de 2009. No obstant, és pot observar que el seu comportament no variava massa d'un dia per a un altre; no és produïen augments ni caigudes massa grans en el nivell de coseta de risc. És per açò que la corba que queda reflectida en el gràfic no “arbora” massa, encara que ho faça molt mes que en la primera zona.
La tercera i última zona comença a partir dels retalls que va imposar Sabater al maig del 2010 amb la intenció de reduir l'escalada que s'acabava de produir en la coseta de risc. En esta subdivisió s'aprecia clarament com l'evolució de la cosina de risc és molt mes erràtica; és produïxen caigudes i augments molt importants en molt poc de temps (visualment és detecta perquè la corba “arbora” molt; note's la diferència amb els zones anteriors).
Precisament esta vibració desmesurada de la coseta de risc en l'última etapa és correspon amb els successius i cada vegada mes destacats retalls de gasto i pujades d'impostos que han dut a terme els dos governs espanyols. No deixa de cridar l'atenció que l'època en què mes retalls s'han realitzat en la història de la democràcia espanyola coincidisca amb l'època de major convulsió en el desenvolupament de la coseta de risc. Però no sols és cridaner eixa oscil·lació imparable, sinó la tendència que l'acompanya. Si haguérem de traçar amb una regla una línia que representara el mes fidelment possible l'evolució de la cosina de risc en eixa tercera zona analitzada, comprovaríem clarament com eixa línia seriosa totalment ascendent. El que vol dir que a pesar de tots els retalls realitzats durant eixa època, la coseta de risc no ha cessat d'augmentar a un ritme sorprenent.
Pareix evident que realitzar retalls no provoca una disminució de la cosina de risc. Dónes de maig del 2010 els retalls han sigut recurrents i cada vegada mes importants i la coseta de risc no ha parat de créixer. No obstant, algú podria pensar ingènuament que el problema és que Espanya no ha realitzat suficients retalls, i que fins que no ho faça la cosina de risc no disminuirà. Per a refutar este distret argument, n'hi ha prou amb tirar un ràpida ullada a l'evolució dels cossets de risc d'aquells països que van un pas per davant d'Espanya en els retalls: Grècia i Portugal.
Font: datosmacro.com
Font: datosmacro.com
Com és pot comprovar en ambdós gràfics, a pesar d'haver realitzat mes i mes dolorosos retalls, els cosines de risc portuguesa i grega presenten una tendència clarament alcista (per a comprovar-ho realitzar el mateix exercici de la traça de la línia recta). Per a aquells que vullguen veure en estos gràfics una millora en l'evolució de la coseta en els ultimes dates, que tinguen en compte dos cuses: la primera és que no s'obliden dels cotes tan altes dels que partixen eixes cosines de risc (reduir la cosina portuguesa de 1500 a 900 no és cap èxit perquè la xifra de 900 contínua sent verdaderament intolerable; el mateix per al cas grec que reduïx la seua cosina del 3500 al 2400). La segona és que estigues caigudes poden ser temporals, tal com ens$ ha demostrat la coseta de risc italiana a principis d'enguany, quan la seua cosina de risc va disminuir 200 punts per a tornar a recuperar-los en poc mes d'un mes. Este fenomen és pot veure en el següent gràfic.
Font: datosmacro.com
Per tot això, tenim prou evidència empírica com per a exposar sense per nostra conclusió: els retalls no disminuïxen la cosina de risc del país corresponent. I açò calç dir-ho ben alt i clar per a refutar eixa falsa idea en què els governants basen els seues mesures al considerar que la solució per a guanyar confiança en els mercats consistix a reduir els alts nivells de dèficit i deute a través de l'execució de retalls pressupostaris.
És mes, podríem inclús atrevir-nos a dir que els retalls provoquen l'efecte contrari que és perseguix; és a dir, els retalls fan que la coseta de risc augmente. Açò és quelcom que no sols ens$ queda suggerit pels gràfics que acabem de visualitzar, sinó que també ens$ ho insinua la pura lògica i els principis mes bàsics en economia: els retalls és basen per un costat a reduir el gasto públic, que contrau la demanda agregada de l'economia, i per un altre costat en augments dels impostos, que reduïx la capacitat de consum dels famílies i amb ella de nou la demanda agregada de l'economia. Ja en els primers anys de qualsevol curs d'economia s'explica que si la demanda agregada disminuïx, ho fa amb ella el creixement econòmic de l'economia, i per tant també l'ocupació i els oportunitats de negoci empresarials. Tot això no fa mes que repercutir negativament en els expectatives de creixement de l'economia, la qual cosa implica que els inversors internacionals vagen perdent la confiança en el país. I a mesura que és deteriora la confiança, la cosina de risc augmenta. Un país que no gaudix de la confiança dels mercats financers no sols és un país que tindrà mes difícil l'oportunitat de finançar-se, sinó que també serà un país fàcil d'atacar pels especuladors financers.
No hay comentarios:
Publicar un comentario