Cinc anys en la pitjor crisi en huit dècades i el món financer seguix sense canvis significatius. Ací es va localitzar l'epicentre del terratrémol i les reformes al seu sistema regulatorio havien d'impedir una nova debacle. Però el poder del sector financer i bancari ha impedit que s'apliquen restriccions a la seua activitat especulativa. L'economia mundial enfronta el risc d'un nou afonament. La crisi actual seria a penes un preàmbul del nou Apocalipsi.
Primer els números. La grandària del mercat mundial de derivats s'estima en mil 200 bilions (castellans) de dòlars, o 20 vegades la grandària de l'economia mundial. La majoria de les transaccions en eixe gegantí mercat, des de swaps de deute i de taxes d'interés fins a exòtics vehicles sintètics d'inversió, escapen a tot sistema regulatorio. Eixe mercat no complix cap funció social o econòmica. La seua raó de ser és l'especulació pura.
La volatilitat, el comportament de bandada i les expectatives no realitzades són trets característics d'este casino. La inestabilitat és la paraula clau en este terreny d'apostes perilloses. Ni tan sols els agents que participen en tal mercat entenen el seu funcionament. Els seus models de valoració de risc són enganyosos perquè reduïxen la incertesa a un problema de mesurament de probabilitats. L'exemple més recent és el de les pèrdues de més de 2 mil milions de dòlars de JP Morgan al maig, per haver comés errors egregis, segons les paraules del seu arrogant cap Jamie Dimon.
Eixa terminologia amaga el fet que el banc va fer apostes absurdes que van eixir malament. Eixe episodi crida l'atenció perquè pot ser un presagi ominós. Els principals bancs del món tenen nivells d'exposició molt forta en este mercat en què qualsevol cosa pot succeir, amb greus conseqüències per a l'economia real.
No obstant, a la data no s'ha establit un nou règim regulatorio per a canviar este estat de coses. En 2010 Obama va promulgar la llei Dodd-Frank-Dodd-Frank. És un document de 2 mil 300 pàgines amb regles que ja s'apliquen sobre els riscos que poden assumir els bancs i sobre les atribucions dels ens reguladors. Però els seus dos components més importants encara no entren en vigor. Es tracta de les restriccions sobre el mercat de derivats i l'anomenada regla Volcker.
El títol VII de la llei establix que les operacions sobre derivats hauran de dur-se a terme en mercats públics, perquè els preus siguen coneguts i es garantisca el compliment dels contractes. Però moltes de les regles en eixe títol estan sent atenuades per la intriga dels bancs i els seus servils amics en la Securities Exchange Commission i la Commodities and Futures Trading Commission. En especial, les definicions sobre els contractes de swaps constituïxen terreny fèrtil per a obrir finestres per què es puga eludir la reglamentació.
L'altre component clau és l'anomenada Regla Volcker, que prohibix als bancs realitzar operacions per al seu propi benefici amb recursos dels seus clients. Esta peça regulatoria és de sentit comú, però per als bancs és una greu amenaça: afecta una de les fonts més importants dels seus guanys especulatius. Encara no entra en vigor perquè la seua reglamentació està sent fortament debatuda: la poderosa intriga dels bancs ja va fer créixer el capítol sobre la regla Volcker de deu a 300 pàgines, a causa de la infinitat d'excepcions i excepcions que permetrien als bancs evadir esta prohibició.
Haguera sigut millor reactivar una llei equivalent a la Glass-Steagall, que separava clarament les activitats especulatives i d'alt risc de les operacions tradicionals dels bancs. Però el restabliment d'eixa llei (derogada davall Clinton) és quelcom que el sistema financer combatria amb molt més tenacitat i ningú a Washington està disposat a jugar-se la pell política.
Segons Bloomberg, només en el primer trimestre d'enguany els principals nou bancs d'inversió del món van obtindre guanys per 55 mil milions de dòlars. És evident que per a estos bancs el mercat de derivats és un espai vital a què no estan disposats a renunciar. Un nou desfeta en el mercat de derivats afectaria tots els mercats financers a Europa, començant amb el de bons sobirans. Per això urgix llevar-se de damunt la dictadura del capital financer.
Mentres l'economia real a Europa i Estats Units s'afona en una profunda recessió, els bancs han subvertit la voluntat popular a través de la intriga. Els seus còmplices són els partits polítics: als Estats Units el Comité de Servicis Financers de la Cambra de Representants és el que més membres té, perquè s'ha convertit en instrument per a arreplegar-se recursos del complex financer-bancari i finançar campanyes electorals. Els governs en quasi tot el món s'inclinen davant dels seus amos financers. L'esquerra és l'única que pot qüestionar este estat de coses. Expropiar als expropiadors, eixa és la tasca.
No hay comentarios:
Publicar un comentario